Tribuna d’Arqueologia 2016-2017: “Els refugis antiaeris de Barcelona. El Servei d’Arqueologia de Barcelona i la Unitat de Subsòl del Cos de Mossos d’Esquadra”

Conferència: “Els refugis antiaeris de Barcelona. El Servei d’Arqueologia de Barcelona i la Unitat de Subsòl del Cos de Mossos d’Esquadra”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 17 de maig de 2017, 19,00h

Conferenciants: Xavier Maese i Lluís Vivancos
Moderadora: Carme Miró

En l’àmbit de la col·laboració institucional, la Unitat de Subsòl del Cos de Mossos d’Esquadra coopera assíduament, des de la vessant de la seguretat, amb el Servei d’Arqueologia de Barcelona en la documentació i la catalogació dels refugis antiaeris de la Guerra Civil, que són un dels valors patrimonials més importants i desconeguts de la història recent de la ciutat.


A continuació, us oferim una entrevista amb Xavier Maese, que avança els punts més destacats de la propera xerrada.

  • Quina és la importància dels refugis antiaeris de la Guerra Civil a la ciutat de Barcelona?

En els darrers anys, a partir de les intervencions arqueològiques realitzades a la ciutat de Barcelona, s’ha vist incrementat el coneixement del patrimoni arqueològic en espais soterrats o confinats, sobretot gràcies a la documentació de refugis antiaeris de la Guerra Civil.

És responsabilitat de l’administració pública protegir tot el patrimoni arqueològic, i els refugis antiaeris de la guerra civil no són cap excepció, atès que formen part de la nostra història més recent, i encara es conserven intactes, en bona mesura, i ocults en el subsòl de la ciutat de Barcelona.

  • Quins són els riscos més habituals que es poden trobar quan s’accedeix a refugis antiaeris?

Quan parlem dels refugis de nova descoberta ho fem d’espais confinats. Segons la normativa de Prevenció de riscos laborals, es tracten d’un recintes o qualsevol espai amb obertures limitades d’entrada i sortida i ventilació natural desfavorable, on es poden acumular contaminants tòxics o inflamables i poden tenir una atmosfera deficient en oxigen, en definitiva no estan concebuts per a una ocupació continuada per part del treballador. Per tant i a excepció dels habilitats per ser visitats, aquets refugis porten implícit tot el risc inherent en un lloc d’aquestes característiques, on cal adoptar unes mínimes mesures de seguretat abans d’accedir-hi.

En el cas concret dels refugis de nova descoberta els riscos són bàsicament la manca d’oxigen (hipòxia) donat que portem molts anys tancats, tenen segellats els seu accessos i no disposen d’una correcte ventilació, el qual provoca que la ventilació natural no hagi estat possible durant molts anys. Per aquest motiu la intervenció de la unitat de Subsòl es de cabdal importància per garantir la seguretat de les persones que hi hauran d’accedir.

També hem de tenir en compte el perill d’esfondrament, relliscades, caigudes a diferents nivells i ferides per elements estructurals deteriorats.

  • Quins interessos patrimonials i de seguretat pública presenten els refugis antiaeris?

Arran de l’increment en les tasques de localització i documentació d’espais patrimonials confinats, des de l’any 2013 el Servei d’Arqueologia de Barcelona (ICUB) manté una estreta col·laboració amb la Unitat de Subsòl de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra.

Per part de la unitat de Subsòl de Mossos d’Esquadra, la motivació i l’interès per aquesta col·laboració es fonamenta en poder utilitzar-los com a espais formatius i també per la seva importància estratègica en determinats casos, ja que alguns d’ells estan relacionats amb edificis oficials i es troben a la zona d’influència de zones de seguretat, suposant un factor de risc elevat a causa de la relativa facilitat d’accés. En aquest sentit es important poder gaudir de la informació qualificada que l’ICUB ofereix, aportant la documentació històrica objecte de la seva recerca.

El Servei d’Arqueologia de Barcelona (ICUB), sent responsable d’aquest important patrimoni arqueològic soterrat, supervisa les mesures preventives per minimitzar la desaparició d’aquest patrimoni històric de la nostra ciutat, i avançar en el seu coneixement, així com recuperar i habilitar aquests espais de memòria històrica i posar-los a l’abast de la societat.

Actualment s’està treballant en la redacció d’un conveni formal entre les dues institucions, que reculli el marc normatiu i les condicions d’aquesta col·laboració.

Tribuna d’Arqueologia 2016-2017: “La terrisseria ibèrica de les Hortes de Cal Pons – Corral Nou (Pontons, Alt Penedès)”

Conferència: “La terrisseria ibèrica de les Hortes de Cal Pons – Corral Nou (Pontons, Alt Penedès)”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 3 de maig de 2017, 19,00h

Conferenciants: Ramon Cardona, David Asensio, Rafel Jornet i Jordi Herms
Moderador: Joan Sanmartí

Des de l’any 2008 un equip d’arqueòlegs de la Universitat de Barcelona i el Centre d’Estudis Lacetans estudia aquesta terrisseria ibèrica, la més important coneguda fins al moment a Catalunya. Les prospeccions geofísiques, excavacions i activitats experimentals que s’hi han fet han permès documentar set forns de planta circular i la zona de taller on en els segles v-iv aC es van elaborar àmfores, peces de magatzem i de vaixella de ceràmica oxidada a torn, així com les tècniques de fabricació utilitzades.

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


A continuació, us oferim una entrevista amb els conferenciants sobre alguns aspectes destacatsde la seva xerrada.

  • Com es gesta aquest projecte i des de quan?

El coneixement i troballa del jaciment es deu a Pere Giró i Romeu, anys ‘30 s. XX. No es realitza cap més fins a l’any 1991. J. Mestres realitzà unes prospeccions i localitzà més materials arran de l’obertura d’una rasa d’un dipòsit d’aigua. Se cita el jaciment en l’inventari del Patrimoni Arqueològic de l’Alt Penedès que es duu a terme al llarg dels anys 1989 i 1991 a càrrec d’Artur Cebrià, Genís Ribé i Maria Rosa Senabre. L’any 1995 es realitza una intervenció d’urgència que permet fer una primera valoració seriosa del jaciment sense a penes excavar-lo. Els arqueòlegs són Rosa M. Senabre, Jordi Nadal i Anna Vargas. La recerca queda ininterrompuda després de la intervenció de 1995 fins que la Secció d’Arqueologia del Centre d’Estudis Lacetans, a instàncies de Magí Miret Mestres, arqueòleg  territorial de la zona, es posa en contacte el 2005 amb Mª Rosa Senabre, conservadora del Museu de Vilafranca, qui es compromet a passar-nos informació sobre el jaciment. No es té cap més resposta del Museu fins que Jordi Farré, arqueòleg-conservador de VINSEUM, es posa en contacte amb el Centre d’Estudis Lacetans i comunica el desgraciat accident i la malaurada pèrdua de l’anterior conservadora. Es reprèn el contacte amb el Museu i amb l’antic equip d’excavació, Jordi Nadal i Anna Vargas, que no posen inconvenients a que el Centre d’Estudis Lacetans assumeixi la recerca d’aquest jaciment per tal de poder investigar amb un jaciment de primera mà la producció de la ceràmica ibèrica. S’han realitzat fins al moment les intervencions següents: bianual 2008-2009, bianual 2010-2011, bianual 2012-2013, quadriennal 2014-2017. El jaciment s’inclou en un projecte més global de la Universitat de Barcelona “El canvi sociocultural a la Cessetània oriental (Penedès i Garraf) durant la Protohistòria i l’època romano republicana: una perspectiva històrica i evolutiva”Read More »

Tribuna d’Arqueologia 2016-2017: “El poblat neolític de Ca l’Estrada-2 (Canovelles, Vallès Oriental)”

Conferència: “El poblat neolític de Ca l’Estrada-2 (Canovelles, Vallès Oriental)”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 19 d’abril de 2017, 19,00h

Conferenciants: Jordi Roig, Joan M. Coll, Josep A. Molina, Rocío Gómez i Joana Melo
Moderador: Ramon Ten

La intervenció arqueològica en extensió d’una superfície de 2.000 m2 ha permès localitzar un extraordinari poblat del neolític antic evolucionat, perfectament estructurat i organitzat. L’assentament fou segellat per rierades successives que l’han preservat fins als nostres dies en un estat de conservació excel·lent, i ha esdevingut un dels pocs i més complets assentaments de mitjan v mil·lenni aC que tenim a Catalunya. L’àrea d’habitació està centrada per dues cabanes circulars singulars fetes amb solera de pedra, diversos forns domèstics i llars de foc adjacents, així com àmbits d’abocador i nivells d’ús associats amb material arqueològic. L’àrea de necròpolis, lleugerament desplaçada i separada per un paleocanal antropitzat, ha proporcionat, per ara, dos sepulcres individuals en fossa amb aixovar.


A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre alguns aspectes destacats de la seva propera xerrada.

  • La intervenció arqueològica preventiva feta entre 2015 i 2016 a l’àmbit del jaciment de Ca l’Estrada-2 i dins el solar a on s’hi ha de construir una escola, ha deixat al descobert una nova joia arqueològica a Canovelles. Concretament què s’ha descobert?

Hem localitzat un assentament neolític tipus poblat a l’aire lliure excepcional i en un excel·lent estat de conservació. Concretament, hem pogut excavar i documentar dues cabanes de planta circular força intactes, construïdes en solera de pedra i úniques a tota Catalunya i de les poques que hi ha a Espanya i Europa. S’ha pogut veure, també, que el poblat tenia ja una estructuració i organització molt ben planificada, amb espais diferenciats per als vius i per als morts. En un costat tenim l’àrea d’habitació amb les dues cabanes i diversos fogars i forns adjacents amb graella de còdols de pedra i troncs carbonitzats. També s’ha descobert part de l’àrea funerària, en la qual s’han excavat dos enterraments individuals en fossa de persones adultes. Un d’ells disposava d’aixovar funerari consistent en un vas ceràmic i una cabreta depositada als peus de l’individu.

  • En quin context històric se situen les troballes dins la prehistòria catalana?

L’assentament prehistòric de Canovelles s’emmarca en el període conegut com a Neolític Antic Evolucionat, dins el V mil·lenni aC. El conjunt de datacions radicarbòniques que hem realitzat dels enterraments i sobre carbons de les cabanes i els forns, ens permeten datar el conjunt del poblat neolític en un moment força precís i acotat, que ara com ara, podem fixar entre els anys 4.800 i 4.400 aC. Estem doncs davant d’una troballa arqueològica que ens permetrà aprofundir en el coneixement i l’articulació de les societats prehistòriques del nord-est peninsular, i una descoberta que aporta dades inèdites i nova informació sobre l’organització i el funcionament dels assentaments i les comunitats neolítiques a Catalunya.

  • En quin estat de conservació s’ha localitzat el jaciment prehistòric?

L’assentament neolític està pràcticament intacte, amb una conservació extraordinària, a on hem pogut documentar fins i tot, els paviments i nivells de circulació tant de les pròpies cabanes com de tot l’espai adjacent del poblat. Destaquen els àmbits d’abocador i les abocades de deixalles domèstiques generades pels seus pobladors, amb una presència abundant de restes ceràmiques i faunístiques que ens proporcionen informació de primer ordre sobre el mode de vida. Aquest bon estat de conservació de l’assentament és degut al ràpid cobriment que va tenir, quedant totalment segellat per les rierades successives d’una riera pròxima, que van tapar les restes del poblat neolític amb quasi els dos metres de terres i sorres aportades. Tenim molt pocs jaciments d’aquest període tan ben conservats i segellats en un moment tan precís. Es tracta, d’un assentament prehistòric de primer ordre, destacant, sobretot, les dues cabanes circulars amb paviment de solera de pedres, que a hores d’ara, constitueixen un dels pocs exemples ‘d’arquitectura’ domèstica i de construcció d’unitats d’habitació neolítiques que tenim a Catalunya.

 

Tribuna d’Arqueologia 2016-2017: “La primera explotació de coure a Catalunya. Dades arqueològiques i arqueomètriques de la Mina de la Turquesa o del Mas de les Moreres (Cornudella de Montsant, Priorat)”

Conferència: “La primera explotació de coure a Catalunya. Dades arqueològiques i arqueomètriques de la Mina de la Turquesa o del Mas de les Moreres (Cornudella de Montsant, Priorat)”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 5 d’abril de 2017, 19,00h

Conferenciants: Ignacio Soriano i Selina Delgado-Raack
Moderadora: Araceli Martín

La Mina de la Turquesa o del Mas de les Moreres es va descobrir l’any 2011 durant una prospecció geominera. El jaciment va ser excavat en tres campanyes successives (2012, 2013 i 2015) i l’any 2015, a més, va ser adequat perquè es pogués visitar. En total s’han recuperat més d’un centenar d’eines lítiques de miner (pics i percussors) i s’ha documentat un pou miner vertical i restes d’entre un i dos més. Paral·lelament s’han analitzat mostres minerals del jaciment mitjançant tècniques arqueomètriques (isòtops de plom, fluorescència de raigs X, difracció de raigs X) i els resultats s’han posat en relació amb anàlisis similars fetes en altres elements metal·lúrgics de la zona (objectes de metall, restes de fosa, vasos de reducció). El conjunt de dades disponibles permet afirmar l’explotació de la mina entre el calcolític i el bronze antic-mitjà, de manera que és en l’actualitat l’única mina prehistòrica metàl·lica excavada a Catalunya. Aquest jaciment s’emmarca en un projecte de recerca en actiu des de l’any 2003 centrat en l’estudi de la mineria i la metal·lúrgia al Priorat durant la prehistòria i la protohistòria.


A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre alguns aspectes destacats de la seva propera xerrada.

  • Quina importància té aquest jaciment?

La importància se situa en què actualment es tracta de l’única mina metàl·lica prehistòrica excavada a Catalunya. Es tenien dades d’alguna altra explotació, com és el cas de la propera Solana del Bepo (Ulldemolins), però només estava documentada en prospecció. Així mateix teníem evidències indirectes de l’existència d’altres mines a través de la troballa aïllada de pics i masses de miner arreu del territori, tot i que la identificació d’estructures mineres se’ns resistia. La troballa de la Mina de la Turquesa ha permès, així, donar un pas de gegant en el coneixement sobre la mineria i la metal·lúrgia prehistòriques, obrint tot un ventall de possibilitats d’estudi.

  • Quines característiques té l’excavació d’una mina metàl·lica que la distingeixen d’altres jaciments arqueològics?

De forma comuna, les mines metàl·liques han estat explotades en moments històrics successius donat que el metall sempre ha estat un bé preuat. Això significa que les explotacions posteriors solen destruir les evidències més antigues, com rases, pous, galeries, etc. Aquesta situació és especialment greu quan hi ha hagut una explotació industrial que, literalment, esborra qualsevol traça de mineria antiga. Una qüestió relacionada amb l’anterior és la quasi total absència de materials in situ. L’estratigrafia normalment es troba molt alterada. Finalment els materials arqueològics que es documenten són pocs diagnòstics. Les eines lítiques són diacrònicament força similars, les ceràmiques sovint escasses i el material orgànic per realitzar datacions absolutes tampoc abunda. En síntesis podem dir que l’excavació d’aquest tipus de jaciments és enormement ingrata.

  • En què consisteix l’estudi arqueomètric que heu realitzat al jaciment?

El que hem tractat de fer és suplir l’escassetat de dades que aporten el tipus de jaciment i els materials recuperats mitjançant l’aplicació de diverses tècniques d’anàlisis. Aquestes tècniques aporten dades sobre les característiques del procés extractiu, els coneixements tècnics existents vinculats amb la metal·lúrgia o l’origen del metall emprat. Paral·lelament les mateixes tècniques les hem emprat en altres elements vinculats amb la metal·lúrgia procedents de jaciments de la zona (objectes de metall, restes de fosa, vasos de reducció, mineral de coure). És precisament el creuament dels dos conjunts de dades allò que ens ha permès obtenir conclusions més rellevants.

  • El jaciment és actualment visitable?

Sí, la mina va ser adequada per la seva conservació i visita al desembre del 2015, gracies a un acord establert entre la propietat, l’ajuntament de Cornudella del Montsant i el Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya. Actualment el jaciment es troba encerclat amb una tanca metàl·lica i presenta un rètol identificatiu. El camí que porta a la finca és obert i d’accés lliure.

Tribuna d’Arqueologia 2016-2017: “Resultats de les intervencions arqueològiques al camp de futbol de Cardona (Bages)”

Conferència: “Resultats de les intervencions arqueològiques al camp de futbol de Cardona (Bages)”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 22 de març de 2017, 19,00h

Conferenciant: Ainhoa Pancorbo
Moderador: Oriol Olesti

Entre els mesos de maig de 2015 i agost de 2016 s’han anat succeint una sèrie d’intervencions arqueològiques a la zona esportiva de Cardona arran de les obres de remodelació del camp de futbol. Aquests treballs han permès documentar estructures corresponents a dues fases ben diferenciades de les quals no es tenia cap constància en aquest indret: d’una banda, es va descobrir part d’un assentament romà republicà que caldrà posar en relació amb la proximitat de la vall salina i la seva explotació. De l’altra, s’ha excavat també part d’una necròpolis medieval pròxima a habitatges del mateix període, abandonats a finals del segle XVI.


A continuació, us oferim una petita entrevista amb Ainhoa Pancorbo sobre alguns aspectes destacats de la seva xerrada.

  • Què ha motivat la intervenció arqueològica al camp de futbol?

La intervenció arqueològica ve motivada per l’execució del projecte: “Remodelació del camp de futbol de Cardona com a camp de vida activa”, promogut per l’Ajuntament de Cardona, que consisteix en la construcció d’un nou camp de futbol de gespa artificial i de  l’edifici de vestidors associat. Per a la seva execució calia, entre altres treballs, rebaixar un metre de terres en la major part de la superfície del terreny de joc, per tal de col·locar la gespa artificial. En el decurs d’una visita d’obra es va poder localitzar en un tall resultant, part d’un individu disposat en connexió anatòmica i inhumat en fossa simple. És a partir d’aquell moment que es va encetar un seguit de campanyes d’intervenció arqueològica que es va prolongar fins al mes de setembre de 2016.

  • Quines estructures s’han posat al descobert al Camp de futbol de Cardona

S’han trobat restes que corresponen bàsicament a tres horitzons cronològics ben definits. Les estructures més antigues documentades ens permeten recular fins al darrer quart del segle II aC, època en que s’estableix un assentament lligat molt probablement al control de l’explotació de la sal. Per sobre d’aquestes estructures i tallant un nivell d’època alt imperial s’ha excavat part d’una necròpolis que ha pogut ser datada, gràcies a les anàlisis de radiocarboni, de mitjan segle IX. Finalment, en un dels extrems del camp els treballs van deixar al descobert un seguit d’estructures que corresponen a sengles habitatges d’època baix-medieval que la documentació escrita ha permès identificar com a part del barri de Soldevila, abandonat com a conseqüència de les circumstàncies geopolítiques viscudes a la segona meitat del segle XIV.

  • Se’n tenia coneixement?

Som a tocar de la vall Salina, considerada l’explotació de sal gemma més antiga d’Europa. Ja fa temps que la seva explotació és objecte d’investigació per part dels prehistoriadors, que han permès remuntar la seva explotació al neolític mitjà (4.500-3.500 aC). A nivell arqueològic però, els estudis mai no havien donat massa informació per als períodes posteriors, llevat del material recollit en superfície. En el cas concret del camp de futbol sabem, per fonts orals indirectes, que en el decurs d’unes obres d’ampliació  efectuades l’any 1935, s’havien trobat ossos humans. Tot i que d’aquella troballa no ens ha quedat cap constància escrita, va ser aquesta informació la que va motivar un seguiment de l’obra. Tot i això, no es tenia fins avui cap constància de la riquesa de la seqüència estratigràfica ni de l’existència de cap assentament romà en aquest indret.

  • Quin interès té la descoberta d’aquestes restes?

Així com les fonts clàssiques ens permetien saber que la muntanya de sal era coneguda i el material trobat en superfície ens n’evidenciava la seva existència, fins a dia d’avui no s’havia localitzat cap assentament d’època romana en relació al nucli Antic de Cardona.  D’altra banda, les dades arqueològiques més reculades d’època medieval ens remetien al Nucli Antic i al castell i sempre a partir del segle XI, de manera que la necròpolis excavada constitueix també una novetat a l’hora de tenir en compte per a futurs estudis d’aquest període ja que fins a dia d’avui la documentació escrita era l’única informació de què disposàvem per als primers segles de l’època medieval. Pel que fa al barri de Soldevila, poder contrastar arqueològicament les dades aportades per les fonts escrites ha estat una ocasió única que ens permetrà conèixer molt millor aquest sector.

  • I a partir d’ara?

Val a dir que aquests treballs donen sentit a l’aposta que d’ençà de l’any 2008 l’Ajuntament de Cardona va fer per l’arqueologia municipal urbana i també al treball en equip que s’ha vingut fent en els darrers anys, tant des de l’àrea d’urbanisme com des de l’Arxiu Històric de Cardona. Actualment, la nostra tasca és extreure el màxim d’informació possible dels treballs realitzats i conèixer millor les estructures exhumades, que en tots els horitzons cronològics depassen els límits de l’excavació. A partir d’ara cal posar en relleu el potencial i riquesa arqueològics del sector sud de la costa del castell i procurar per la corresponent protecció, a més de potenciar la continuïtat dels estudis en relació al jaciment.

Tribuna d’Arqueologia 2016-2017: “Prototherium ausetanum, un nou sireni de l’eocè a Catalunya”

Conferència: Prototherium ausetanum, un nou sireni de l’eocè a Catalunya”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 8 de març de 2017, 19,00h

Conferenciant: Jordi Balaguer
Moderador: Albert Vidal

Aquesta xerrada substitueix la programada inicialment: “Vint anys de recerca paleontològica al Torrent de Vallparadís (Terrassa, Vallès Occidental): resultats i perspectives de futur”, a càrrec de Joan Madurell, que ha quedat ajornada per a la propera temporada.

La conferència tracta sobre les restes d’aquest sireni, Prototherium ausetanum, (un petit ordre actual que inclou els únics mamífers marins herbívors)  que van ser localitzades per un aficionat i recuperades al Mas Vilageliu de Tona (Osona) en el decurs d’una intervenció d’urgència duta a terme l’any 2008 pel Servei d’Arqueologia i Paleontologia. Les restes es van portar inicialment al Centre de Restauració de Bens Mobles de la Generalitat on es va practicar una preparació parcial. Posteriorment es van traslladar a l’ICP on es va concloure la preparació i se’n va realitzar l’estudi de restes cranials. el procés ha conclòs amb una publicació científica on es descriu una nova espècie de sireni del Bartonià de la comarca d’Osona i que aporta informació al debat sobre les relacions de parentesc entre els sirenis eocènics a la regió del Tethys.


A continuació, us oferim una petita entrevista amb Jordi Balaguer sobre els aspectes destacatsde la seva conferència.

  • En què van consistir exactament les troballes?

La troballa, realitzada a Tona per un aficionat al senderisme, consistia en fragments ossis indeterminats i el que semblava ser una dent, que van quedar in situ a la roca. Després de la valoració preliminar per part dels tècnics del Serveis Territorials de Cultura i la posterior excavació es van extreure un total de 45 peces, entre elles un crani força complet, tot i que lleugerament deformat, i algunes vèrtebres i costelles. La seva antiguitat estaria en uns 38-40 milions d’anys

  • I el resultat final de la investigació?

Després de força feina de consulta bibliogràfica i de comparació amb el material fòssil de sirenis existent a Catalunya, la investigació va concloure amb la descripció d’una espècie nova de sireni, Prototherium ausetanum, emparentat amb altres sirenis europeus del mateix període però prou diferent per a considerar-lo una espècie desconeguda fins ara. La investigació també va servir per a actualitzar el coneixement d’altres restes de sireni trobades a Catalunya, tant de la Plana de Vic com de la zona de Montserrat.

  • No és sorprenent haver trobat restes fòssils de mamífers marins en un lloc tan interior com la Plana de Vic?

Que en determinats períodes geològics la Plana de Vic havia sigut un mar, ja se sabia. El coneixement sobre la geologia de l’Eocè mitjà i superior de la Plana de Vic és molt ampli i ve de molt lluny, hi ha molts estudis al respecte i s’han fet reconstruccions força acurades de com devia ser el paisatge. Un mar allargassat i força profund que connectava cap a l’actual Empordà i, cap a l’oest, s’estenia resseguint el pre-Pirineu i Pirineu fins a connectar amb l’actual Golf de Biscaia. Un paisatge tropical amb esculls de corall i mangles, on els sirenis eren habituals com mostren les restes trobades a Catalunya, l’Aragó i Navarra.

  • I a partir d’ara?

Descriure una espècie nova sempre permet avançar una mica més en el coneixement de determinat grup fòssil, però alhora s’obren noves qüestions. Amb aquesta troballa s’ha fet palès que hi ha un embolic considerable per entendre les relacions de parentesc entre els sirenis coneguts de l’Eocè a ambdues ribes al nord i sud de la Mediterrània. No està previst seguir excavant el jaciment però qualsevol nova troballa que es faci a Catalunya podria ajudar a aclarir aquestes qüestions, mirant de relacionar-les amb el nou sireni descobert.

Propera conferència de la Tribuna d’Arqueologia 2016-2017: “El fortí romà de Monteró 1 i la militarització del paisatge durant el primer segle de presència romana al nord-est de la Citerior”

Conferència: dimecres, 22 de febrer de 2017, a les 19,00h, sala d’actes del Palau Marc (Rambla de Santa Mònica, 8, Barcelona)

“El fortí romà de Monteró 1 i la militarització del paisatge durant el primer segle de presència romana al nord-est de la Citerior”

Conferenciants: Jordi Principal, M. Pilar Camañes, Carles Padrós i Aïda Moreno
Moderador: Joaquim Pera

Monteró 1 (Camarasa, Noguera) és el jaciment més destacat del conjunt arqueològic de la serra de Monteró, on s’han documentat fins a quatre jaciments diferents, amb cronologies que van des de l’edat del bronze fins al període andalusí, sense comptar les restes de la Guerra Civil espanyola. Les excavacions que s’hi han fet ininterrompudament des del 2002 mostren restes corresponents a un únic nivell d’ocupació, que ha estat interpretat com un fortí romanorepublicà de control territorial (un castellum), actiu entre el 130 i el 75 aC, el qual hauria estat destruït de manera violenta i abandonat definitivament durant la guerra de Sertori. Monteró 1 devia formar part d’un sistema de control per part de l’administració romana que prioritzava les necessitats logístiques militars a l’hora d’estructurar el territori.


A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre alguns aspectes destacatsde la propera xerrada.

  • Des de quan es coneix el jaciment? Quan van començar les intervencions arqueològiques?

Sempre ha existit la tradició de que al cim del serrat de Monteró hi havia un castell (de fet, hi ha una entrada específica per a aquest terme a la GEC. Abans de la Guerra Civil sabem que encara s’hi veien estructures en alçada; estructures, d’altra banda, que van ser destruïdes durant les accions de guerra del 1938, que van afectar de manera molt evident tot el serrat.

La primera notícia “científica” del jaciment data del 1931; tot i així, durant tot el segle XX mai s’hi realitzaren excavacions arqueològiques. Això sí, a partir dels anys setanta, comença a ser regularment freqüentat per furtius, espoliadors i detectoristes, ja que es propagaren ràpidament els rumors sobre la riquesa i la varietat dels materials metàl·lics que hi apareixien. Aquestes actuacions il·legals es veieren, a més, afavorides pel fet que es tracta d’un lloc de difícil accés i control.  L’inici de les intervencions arqueològiques al 2002 han frenat en bona mesura aquesta dinàmica, però el dany que ha patit el jaciment ha estat considerable i irreparable. De fet, de tot aquest patrimoni robat i espoliat només ha pogut ser-ne recuperada una ínfima part.

Com ja hem dit, les intervencions arqueològiques començaren el 2002, sota la tutela científica de l’ICAC i amb el suport incondicional del Museu de la Noguera, però sobretot de l’Ajuntament de Camarasa, que ha anat garantint la continuïtat del projecte fins avui dia.

Actualment, les actuacions al jaciment tenen lloc en el marc del projecte quadrienal El nord-est de la Citerior d’Escipió Emilià a Cèsar: la militarització del paisatge com a model de gestió territorial, coordinat des del Museu d’Arqueologia de Catalunya.

  • Aquest espoli continuat ha condicionat d’alguna manera la recerca que heu anat plantejant?

En part sí. Tant a nivell patrimonial com científic. Des del vessant patrimonial podem parlar d’espais afectats i destruïts, no únicament per les accions bèl·liques del 1938, sinó per l’actuació dels furtius. Hem intentat intervenir-hi de manera prioritària donat que eren els que més riscos comportaven.

Des del vessant científic, hem de ser conscients del material robat sistemàticament (del qual hem pogut documentar només una petita part), de les dades que hem perdut. Igualment, aquest espoli continuat ha anat generant una mena de llegenda al voltant del jaciment i dels materials obtinguts suposadament en ell de manera il·legal, que fins i tot ha alimentat la creació, entre la mateixa comunitat investigadora, de clixés i hipòtesis difícils de superar, malgrat les excavacions arqueològiques dutes a terme en els darrers 15 anys demostrin tot el contrari.

  • Quines fases històriques s’han pogut documentar en el transcurs de la intervenció?

En el serrat de Monteró es localitzen fins a quatre jaciments. Monteró 2, és un conjunt de sitges, no estudiades, entre els dos elements muntanyosos principals del serrat; Monteró 3, situat en el cim més oriental i amb evidències en superfície probablement del període ibèric; el Txelis, petita fortificació andalusina situada en un enclavament aïllat a l’extrem nord-oest del conjunt; finalment, Monteró 1 és el jaciment que ha estat treballat sistemàticament en aquest projecte. Si ens centrem en Monteró 1, és un conjunt d’estructures assentades sobre la roca mare, que en moltes ocasions retallen aquest nivell per aconseguir nivells de circulació coherents. Sembla clar, després dels treballs realitzats, que ens trobem davant d’un assentament d’una única fase, de durada molt determinada, dins el període romà tardorepublicà. Es tractaria d’una cronologia  a l’entorn del 125-75 ane, a partir de l’estudi de la cultura material.

  • Quines aportacions clau destacaríeu pel que fa a la primera implantació romana en el territori de Catalunya respecte del jaciment de Monteró?

El fet que els treballs sistemàtics s’hagin realitzat des de fa 15 anys i de manera interrompuda, ens permet dir que Monteró és un dels castella més ben coneguts de la geografia catalana. Així aquesta llarga trajectòria investigadora ha permès que en els últims anys s’hagi pogut iniciar una interpretació sòlida dels diversos edificis definits, especialment a la zona central del tossal. En el transcurs d’aquests treballs s’han anat posant al descobert evidències que permeten plantejar l’existència d’una residència del comandant de la guarnició, el praetorium, així com també d’algun tipus de centre administratiu encara en curs d’estudi. Aquestes construccions singulars són especialment conegudes ja en el període imperial i, per tant, resulta prou rellevant la seva identificació en espais d’època republicana, com Monteró, per seguir avançant en el coneixement de l’arqueologia militar romana al nord-est peninsular, al llarg dels segles II i I ane.

Tribuna d’Arqueologia 2016-2017: “El poblat ibèric del Puig del Castell de Samalús (Cànoves i Samalús, Vallès Oriental). Balanç dels primers cinc anys de recerca (2011-2016)”

Conferència: “El poblat ibèric del Puig del Castell de Samalús (Cànoves i Samalús, Vallès Oriental). Balanç dels primers cinc anys de recerca (2011-2016)”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 8 de febrer de 2017, 19,00h

Conferenciant: Marc Guàrdia
Moderador: Joan Francès

El projecte de recerca al Puig del Castell de Samalús, engegat l’any 2011, ha permès treure a la llum un poblat ibèric gairebé inèdit. Tot i que només s’han dut a terme sis campanyes d’excavació arqueològica, que no arriben als cent cinquanta dies de feina de camp, les dades obtingudes ens permeten avançar en el coneixement de l’assentament. Les primeres campanyes han incidit en la documentació de la imponent fortificació, amb set torres defensives localitzades i un perímetre de muralla a l’entorn d’un quilòmetre, així com obtenir dades de l’abast cronològic de la seva ocupació. Malgrat que som a les beceroles de la recerca, la interpretació de dades de diferent índole ens permet proposar la identificació d’aquest assentament amb la ciutat ibèrica de Lauro.

| Descarregueu el fulletó de l’itinerari cap el jaciment poblat ibèric del Puig del Castell de Samalús clicant aquí|


A continuació, us oferim una petita entrevista amb Marc Guàrdia sobre els aspectes destacats de la seva conferència.

  • Quan es va descobrir el jaciment del Puig del Castell?

La primera menció de l’existència de les restes les devem a l’arqueòleg vallesà Josep Estrada, quan a mitjan dels anys 50 del segle passat ja esmenta la possibilitat de l’existència d’un gran assentament ibèric atès a la gran quantitat de pedres dalt del turó, sumat a la presència de material ceràmic ibèric dispers. Però més enllà d’aquest fet el coneixement del jaciment no havia crescut fins les nostres intervencions a partir de l’any 2011.

  • Quina és la característica principal del Puig del Castell?

De moment, i tot i que portem excavant relativament poc temps, ens trobem amb una superfície de 4 hectàrees, tancada per una imponent fortificació d’un quilòmetre de perímetre, de la que en coneixem aproximadament la meitat. Coneixem igualment algunes característiques defensives de l’assentament com la presència de set torres, a les que caldria sumar altres estructures relacionables amb la defensa dins el perímetre emmurallat. De moment s’han localitzat dos accessos principals, un dels quals l’hem pogut excavar. L’ocupació de l’assentament arrencaria a finals del segle V aC, i perduraria fins època republicana, en la que es torna a comprovar una important ocupació.

  • Quina es la principal línia de recerca que esteu duent a terme?

El fet de treballar en un jaciment inèdit i amb tant bones perspectives de conservació és que tenim l’oportunitat d’incidir en multitud de camps. Urbanisme, poliorcètica, incidència econòmica… De moment la principal línia de recerca és la correlació que proposem entre el jaciment del Puig del Castell i la ciutat de Lauro, que coneixíem indirectament per la seca de monedes. Tenim diversos indicis que apunten en aquesta direcció, des de la dispersió de monedes de la seca, l’etimologia, els tituli picti sobre àmfores de fabricació propera…

  • Es poden visitar les restes del jaciment?

Malgrat que només hem dut a terme 6 campanyes d’excavació estivals, l’estat de conservació ens permetia obrir el jaciment al públic. Amb relativament pocs recursos, s’ha pogut condicionar un camí d’accés que puja fins al turó, i s’ha adequat parcialment el jaciment, incloent-hi plafons interpretatius per comprendre les restes visibles. Des de l’Ajuntament de Cànoves i Samalús es tenia molt clar que calia donar a conèixer aquest singular recurs patrimonial, juntament amb el concurs del Parc Natural del Montseny. L’excepcionalitat de les restes ha permès integrar el Puig del Castell dins la Ruta dels Ibers, del Museu d’Arqueologia de Catalunya.

Tribuna d’Arqueologia 2016-2017: “Les restes humanes gravetianes de Mollet III (Serinyà, Pla de l’Estany). Identificació i descoberta de les restes d’Homo sapiens més antigues de Catalunya”

Conferència: “Les restes humanes gravetianes de Mollet III (Serinyà, Pla de l’Estany). Identificació i descoberta de les restes d’Homo sapiens més antigues de Catalunya”
25 de gener de 2017, 19,00h
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona)

Conferenciants: Isaac Rufí, Alba Solés, Neus Coromina, Joaquim Soler i Bibiana Agustí
Moderador: Xavier Terradas

L’any 1972 Josep Maria Corominas va iniciar les excavacions a la cova Mollet III, i va posar al descobert diferents nivells arqueològics des del paleolític mitjà fins a l’edat del bronze. Durant les excavacions va recuperar un nombre apreciable d’ornaments marins i terrestres i, al sostre dels nivells paleolítics, un crani humà que la comunitat científica va ressituar als nivells holocens. Una datació recent per carboni 14 AMS directa al crani va confirmar que és la resta d’Homo sapiens més antiga de Catalunya, amb un resultat de 22.330 ± 90 BP. Aquesta dada va motivar un nou estudi d’aquesta resta i també del jaciment, on es van reprendre les excavacions l’any 2013. En les últimes tres campanyes s’han recuperat més objectes d’ornamentació personal i restes humanes paleolítiques que ens permeten endinsar-nos en les primeres pràctiques funeràries de la nostra espècie com mai abans no s’havia pogut fer a Catalunya.

 

 


A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre alguns aspectes destacats de la propera xerrada.

  • Com arrenquen les investigacions a la cova de Mollet III?

Les primeres intervencions daten de 1972 i foren desenvolupades per Josep Maria Corominas, qui va posar al descobert l’interès del jaciment. L’any següent, mentre Corominas treballava a la veïna cova de l’Arbreda, l’equip de Ramon Salas, Anna Mir, Francesc Martí i Anna Fahr hi efectuaren una intervenció de poques setmanes que no va aportar gaire novetats. Després d’això no se n’efectuaren més excavacions fins l’any 2013 quan, arran de la confirmació pel radiocarboni que un crani descobert per Josep Maria Corominas era, efectivament, d’edat gravetiana, ens va semblar que calia excavar un testimoni que quedava de les intervencions anteriors per recuperar tota la informació que fos possible.

  • Quin interès té la descoberta d’aquestes noves restes humanes gravetianes a la cova de Mollet III?

Les restes humanes d’aquesta cronologia són molt escasses a la península Ibèrica i això ja les fa excepcionals. Tret de l’infant de Laghar Velho (Vall del Lapedo, Leiria, Portugal), un enterrament fantàsticament conservat, excavat i publicat, la resta de restes apareixen aïllades i es podrien comptar amb els dits d’una mà. Les de Mollet III, a més, apareixen en el context dels jaciments de Serinyà on darrerament estem reestudiant les troballes de Josep Maria Corominas a la veïna cova del Reclau Viver i estem identificant noves restes paleolítiques que fins ara havien passat per alt. Tot plegat ens fa ser optimistes en el sentit que podrem fer aportacions interessants pel que fa a les pràctiques funeràries, l’antropologia física, l’alimentació, la mobilitat i altres aspectes de les comunitats gravetianes del Mediterrani occidental.

  • A banda de la presència d’aquestes restes, què més poden aportar les actuals intervencions programades a Mollet III?

Bé, tal com és habitual a les coves de Serinyà, el jaciment conserva un bon tram de sediments postpaleolítics on apareixen nombroses restes humanes i altres evidències que de moment datem en el neolític final que, juntament amb el que està apareixent a l’Arbreda i el que proporcionaren les excavacions de la cova de Pau, de ben segur ens ajudaran a completar la imatge que tenim de les últimes fases de les ocupacions a les coves de Serinyà. Al mateix temps la cova de Mollet III conserva un potent tram del paleolític mitjà amb abundant indústria lítica i una fauna rica i variada a la qual estem esperant d’arribar amb delit!

  • Quins altres aspectes positius destacaríeu de la represa de les intervencions?

Sobretot el fet d’haver pogut incorporar Mollet III al recorregut que fan els visitants al Parc de les Coves Prehistòriques de Serinyà, cosa que aporta més contingut a l’equipament. És molt accessible i ràpidament permet fer-se una idea del que és una cova enfonsada en procés d’excavació d’una manera propera i tangible sense l’esforç d’imaginació que es demana quan es visita l’Arbreda.

Tribuna d’Arqueologia 2016-2017: “Seixanta anys d’arqueologia i arquitectura romana en les empreses de Josep Puig i Cadafalch (1890-1950)”

 “Seixanta anys d’arqueologia i arquitectura romana en les empreses de Josep Puig i Cadafalch (1890-1950)”

Conferència: Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 11 de gener de 2017, 19,00h

Conferenciant: Eduard Riu-Barrera
Moderador: Josep Guitart

Amb motiu de la commemoració el 2017 del cent cinquantè aniversari de la naixença de Puig i Cadafalch, aquesta conferència examina la significació dels estudis d’arqueologia i arquitectura romana dins la seva obra d’historiador de l’art i l’arquitectura. Aspectes poc considerats de la seva producció, que per reducció se circumscriu sovint a l’època romànica, en constitueixen de fet un pilar fonamental. Una trajectòria iniciada de ben jove amb l’estudi del sepulcre de Favara el 1888, continuada per la direcció de les excavacions d’Empúries d’ençà del 1908 i els estudis de monuments tarragonins, per culminar el 1934 amb la síntesi d’arquitectura romana a Catalunya i arribar a les darreres contribucions sobre les esglésies de Sant Pere de Terrassa el 1948, en una recerca encetada molt abans. Per Puig i Cadafalch, l’art i l’arquitectura romana provincial de les terres catalanes, més enllà del seu interès intrínsec, tenien un interès dins la seva vasta empresa d’estudi històric de l’arquitectura entre l’antiguitat i l’edat mitjana, per desentrellar-ne els mecanismes de creació, evolució i difusió.

 


A continuació, us oferim una petita entrevista amb Eduard Riu-Barrera sobre alguns aspectes destacats de la seva propera xerrada.

  • Per quin motiu l’any 2017 es dedica a commemorar la figura de J. Puig i Cadafalch?

L’any 2017 es commemoren, alhora, els cent cinquanta anys del seu naixement a Mataró i el centenari de l’arribada a la presidència de Catalunya des del govern de la Mancomunitat. Aquesta coincidència fa que el govern català, i especialment el Departament de Cultura, hagi cregut oportú rememorar i divulgar-ne la figura, de tanta transcendència en molts aspectes de la configuració de la Catalunya contemporània.

  • Com a comissari de l’any Puig i Cadafalch 2017 amb Mireia Freixa, quin caràcter es vol donar a la commemoració?

Cal dir, de bon principi, que la seva figura, rica i complexa, no és pas desconeguda. Ben al contrari, ha estat llargament tractada i debatuda. També és cert que ho ha estat, sovint, de forma parcial, centrada sobretot en aspectes com la creació arquitectònica dins del modernisme o l’estudi de l’art romànic. Justament l’objectiu central de la commemoració és superar aquesta segmentació i oferir al debat intel·lectual i a la ciutadania una perspectiva nova que atengui la seva personalitat global i, sobretot, aspectes menys considerats, com ara l’acció política i de govern. Pel que fa a la faceta cultural, mereixen una reconeixença especial les importants empreses que va capitanejar i, més concretament, les arqueològiques.

  • Quina fou la significació dins l’obra de J. Puig i Cadafalch dels estudis arqueològics?

Els seus estudis arqueològics s’han d’entendre dins de l’ambient artístic que, sota paràmetres historicistes, considerava essencial el coneixement de les produccions antigues per a renovar la creació contemporània. La història de l’arquitectura no era, com ara, una pràctica erudita sense plasmació plàstica, sinó un exercici en la formulació dels llenguatges del present. La seva recerca sobre l’art antic o medieval no va pretendre, com vol el tòpic indocumentat, recrear un art “nacional” del passat, sinó entendre els mecanismes de formació, evolució i determinació històrica de l’arquitectura occidental. I a partir d’això, positivament, crear una arquitectura moderna, pròpia del Noucents, en les formes expressives i en l’adaptació a les novetats constructives.

  • Mentre l’aportació de J. Puig i Cadafalch sobre l’art romànic és ben reconeguda, com cal valorar-ne la contribució en arqueologia romana?

Val a dir que la seva aportació sobre l’arquitectura romànica va tenir per objecte entendre la seva aparició cap al segle XI a l’Europa occidental i la seva incorporació a Catalunya. Justament per comprendre’n el procés formatiu va remuntar la recerca a la romanitat i, així, va desenvolupar una àmplia investigació sobre l’art romà als Països Catalans. Per avaluar-ne la importància només cal examinar el salt endavant que, respecte de la pobre arqueologia vuitcentista, va representar la síntesi que va dedicar-hi en el primer volum de l’Arquitectura romànica a Catalunya el 1909. Vint-i-cinc anys després, gràcies en bona part als seus treballs arqueològics a Empúries, Tarragona o Terrassa, va presentar-ne una ampliació i actualització en una monografia específicament dedicada a l’arquitectura romana el 1934, de molt llarga vigència i encara, en part, no superada per cap treball de síntesi equiparable.