Conferència “De Sikarra a Prats de Segarra: noves descobertes arqueòlogiques al Municipium Sigarrensis (els Prats de Rei, Anoia) entre la Primera Edat del Ferro i l’Edat Mitjana”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 22 de gener de 2014, 19:00h

Conferenciants:  Natalia Salazar, Dídac Pàmies i Iñaki Moreno
Moderadora: Núria Rafel

El coneixement de l’existència d’una entitat municipal romana al terme dels Prats de Rei (Anoia), el Municipium Sigarrensis, es remunta a final del segle XVIII, quan la correspondència epistolar entre erudits catalans de l’època deixa constància escrita de la troballa al lloc d’una sèrie d’inscripcions epigràfiques romanes d’època alt-imperial. Unes primeres intervencions arqueològiques van certificar l’any 1972 l’antiguitat ibero-romana de la vila. Quaranta anys després noves descobertes arqueològiques posen de manifest pel lloc una seqüència urbanística rica, complexa i continuada, doncs han donat a conèixer un oppidum ibèric del segle VI-V a.C. d’una important entitat arquitectònica, vestigis d’edificis de representació pública d’època tardorepublicana, una rica necròpolis paleocristiana i restes de l’enclòs emmurallat de la vila medieval.

| Galeria d’imatges |
__________________________________________________________________________________________________

A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre alguns aspectes destacats de la seva conferència.

El coneixement de l’existència d’una entitat municipal romana de Sigarra o dels sigarrencs al terme dels Prats de Rei, el Municipium Sigarrensis, es remunta a finals del segle XVIII, moment de la troballa al lloc d’una sèrie d’inscripcions epigràfiques romanes d’època alt-imperial on s’especifica categoria administrativa de l’indret a l’Antiguitat.

• Però, abans de la intervenció arqueològica portada a terme per la Universitat de Lleida (UdL) a la Plaça del Ma. De Déu del Portal, què en sabíem sobre l’existència d’un poblament ibèric precedent al lloc?

Tot i que el greco-alexandrí Ptolemeu mencionava a la seva Geografia (segle II n.e.) l’existència de la població ibèrica de Sigarra, i que els primers indicis arqueològics van certificar l’any 1972 l’antiguitat ibero-romana de la vila, les escadusseres interpretacions científiques aventurades aleshores van descartar l’existència d’un enclau iber d’entitat a l’arribada dels romans. Tanmateix en els darrers anys han sortit a la llum nous indicis numismàtics que apuntaven a que aquest nucli havia d’existir (amb seca monetària inclosa), doncs teníem coneixement de tres monedes ibèriques descontextualitzades que són portadores de la llegenda Sikarra, ara per ara l’origen conegut més antic del topònim Segarra. Es podia suposar, per tant, que, més tard o més d’hora, la realitat historico-arqueològica de Sikarra/Sigarra acabaria sorgint a la llum i, atesos els antecedents esmentats, era lògic que fos des del subsòl de la vila dels Prats de Rei.

• Segons les restes documentades en aquesta excavació quina és l’entitat de la Sikarra ibèrica?

Just a sota de l’urbanisme actual s’han documentat part de les estructures de fortificació (fossat i escarpa) d’un oppidum (poblat fortificat) de l’Ibèric antic (segles VI-V a.n.e.) i de gran entitat arquitectònica (més de 4 m de potència conservada). Entre els anys 375-350 a.n.e. el fossat perd la seva funció defensiva i es rebleix de manera intencionada abocant-hi uns dos metres de terres de diferent origen. Els nivells de sediment arqueològic excavats han aportat, a més, un conjunt de peces ceràmiques gregues àtiques  que per quantitat i qualitat seria un dels més importants de la Catalunya occidental. L’esmentat rebliment intencionat del fossat s’ha pogut associar a una important fase d’expansió urbanística fora de les muralles de l’oppidum originari que té lloc entre els anys 375-350 a.C., ja en l’Ibèric ple.  Aquesta ampliació de l’espai urbà consistí, en aquest punt del nucli, en el bastiment de cases ibèriques de dues plantes: soterrani i primer pis.

• Tenint en compte la rellevància administrativa atorgada a la Sigarra romana, s’ha trobat a la plaça excavada algun vestigi romà destacable?

Sí, s’han documentat restes arquitectòniques d’entitat que demostren com la romanització de l’assentament indígena entre els segles II-I a.C va anar acompanyada d’un important procés de monumentalització ja des d’època tardorepublicana. Estem davant dels indicis arqueològics d’un nucli ibèric fortificat de l’Ibèric antic i ple que amb l’arribada dels romans és monumentalitzat seguint models arquitectònics itàlics, com evidencien les nombroses columnes fragmentades que han estat recuperades durant els treballs arqueològics. Algunes de les peces presenten unes dimensions tan imponents que podrien haver format part d’un possible temple.

• Quines noves aportacions suposa l’actuació arqueològica efectuada al carrer del Mur de Prats de Rei?

En primer lloc s’han pogut documentar fins a cinc enterraments emmarcats cronològicament entre els segles VIII i X. Els enterraments, ubicats a tocar de l’església parroquial, havien aprofitat fragments de diferents sarcòfags de cronologia romana per dur-se a terme.

D’altra banda gràcies a les rases efectuades s’exhumaren dos panys de muralla, el primer a la confluència del carrer del Mur i la plaça de la Sardana, i el segon al carrer del Mur amb el carrer Josep Maria Llobet. Els murs, de difícil datació donada l’absència de materials a l’estratigrafia associada, es poden emmarcar dins l’època medieval i moderna, donat que són coincidents amb els plànols relacionats amb la batalla dels Prats de Rei (1711).

• Quina importància representa la localització d’un mosaic sepulcral a la necròpolis dels Prats de Rei?

Fins a dia d’avui es coneixia l’existència d’una necròpolis al municipi dels Prats de Rei, la qual s’ubicava en un ventall cronològic molt ampli que es situa vers l’antiguitat tardana i es sospitava que seguien un ritual d’enterrament de caràcter cristià. La localització del mosaic on hi apareix un crismó, ens confirma el marcat caràcter cristià de la necròpolis, al mateix temps que (seguint criteris estilístics) ens permet acotar més cronològicament l’espai cementirial, situant-lo entre els segles IV i V dC. Tanmateix també ens permet afirmar l’existència d’una classe benestant en aquest període cronològic ja que aquest tipus de sepultura suposava un cost econòmic elevat per a la família.