Arqueòleg vocacional, Joan López va iniciar els estudis superiors a l’antic Estudi General de Lleida, embrió de la futura Universitat de Lleida i els va finalitzar a la Universitat de Barcelona l’any 1987. L’any 2000 es va doctorar, amb premi extraordinari, a la Universitat de Lleida (UdL) amb una magnífica tesi sobre el poblament protohistòric a la plana occidental catalana. El curs 1989-90 es va incorporar com a professor associat a la UdL, on va continuar vinculat fins al seu decés, primer com a professor ajudant i, des del 2002, com a professor titular de Prehistòria. En l’àmbit institucional, fou director del Departament d’Història de la UdL i coordinador del grau. Va ser un dels creadors, impulsors i l’ànima del Grup d’Investigació Prehistòrica de la UdL i membre del consell de redacció de la Revista d’Arqueologia de Ponent, que també va dirigir diversos anys.

El Joan no sols ha estat un dels principals investigadors de la prehistòria i protohistòria de les terres de Ponent dels darrers temps, sinó també un excel·lent professional, amb uns grans coneixements sobre la metodologia arqueològica i la informàtica aplicada a l’arqueologia, una persona entranyable i molt estimada per tothom que el va conèixer. Ha estat un investigador que feia equip i sabia treballar en grup. Ha estat mestre i alhora company de diverses generacions d’arqueòlegs i arqueòlogues que s’han format a les aules de la Universitat de Lleida i al chantier-école international d’archéologie de Lattes (Llenguadoc, França)o han completat la seva formació en les excavacions i investigacions que ha dirigit i coordinat. Tant en la tasca formativa com en la transmissió de coneixement ha estat decisiva la seva feina com a coordinador de la participació estrangera i membre de l’equip docent i investigador que dirigia des de 1989 al 2002 el Chantier-Ecole International d’Archéologie de Lattes (Hérault).

En la seva trajectòria com a arqueòleg, va dirigir, coordinar i participar en nombroses excavacions entre les quals destaquen les intervencions a la necròpolis tumulària d’incineració de la Colomina de Gerb (Os de Balaguer, la Noguera), l’antiga ciutat portuària de Lattara (Lattes, França), l’oppidum d’Ullastret, l’aldea de Minferri (Juneda, les Garrigues), la cova sepulcral de la Senyora de les Muntayes (Coll de Nargó, l’Alt Urgell), el megàlit amb i les estàtues-menhirs dels Reguers de Seró (Artesa de Segre, la Noguera) i, darrerament, l’oppidum de Gebut (Soses, el Segrià), un projecte que li feia especial il·lusió Però, per sobre de tot, destaca la seva tasca de direcció i coordinació dels treballs arqueològics realitzats a la Fortalesa dels Vilars d’Arbeca, de la qual va formar part de l’equip d’investigació pràcticament des del seu inici.

Ha estat autor de nombrosos treballs científics i de divulgació sobre la prehistòria recent i protohistòria a les terres de Lleida tant en col·laboració amb altres investigadors i investigadores com en solitari, en congressos, en monografies i en revistes del país i d’arreu. D’entre la seva extensíssima obra escrita en destaquem algunes les seves publicacions: “La cova sepulcral de Montanisell, Sallent-Col de Nargó, Alt Urgell: pràctiques funeràries singulars durant l’edat del bronze al Prepirineu”,  “L’enceinte protohistorique de Lattes”, “La societat a l’edat del bronze”, “Les estàtues-menhirs i el megàlit dels Reguers de Seró (Artesa de Segre, Noguera)”, “Els Reguers de Seró (Artesa de Segre, Catalogne): Un nouveau mégalithe avec des statues-menhirs anthropomorphes sculptées en réemploi”, “Catalunya, tierra de colosos. Las estatuas-menhires decoradas del Neolítico final-Calcolítico catalán: singularidades y vínculos con la estatuaria del Midi francés”, “Éssers de pedra. Les estàtues-menhirs i esteles antropomorfes de l’art megalític de Catalunya”, “La cista tumulària amb esteles esculpides dels Reguers de Seró (Artesa de Segre, Lleida): una aportació insòlita dins de l’art megalític peninsular”, “Ofrenes o deixalles? El cas dels bovins (Bos taurus) en context funerari del jaciment del bronze ple de Minferri (Lleida, Catalunya)”, “Noves dades per a la caracterització dels assentaments a l’aire lliure durant la primera meitat del II mil·lenni cal. BC; primers resultats de les excavacions en el jaciment de Minferri (Juneda, les Garrigues)”, “Les Roques del Sarró (Lleida, Segrià): evolució de l’assentament entre el 3600 cal. a.n.e. i el 175 a.n.e.” “Les excavacions dels anys 1973-1974 i 1980 al Tossal del Molinet (el Poal, Pla d’Urgell): una aldea de la primera edat del ferro i època ibèrica”, “Stèles et cippes funéraires dans le bassin de l’Ebre (Espagne) pendant le bronze final et le premier âge du fer”, “Inhumations de foetus d’équidés dans la forteresse du premier âge du Fer de Els Vilars (Arbeca, Catalogne)”,“Caballos y hierro. El campo frisio y la fortaleza de Els Vilars d’Arbeca (Lleida, España), siglos VIII-IV a.n.e.”, “Associacions d’Amics del Patrimoni Arqueològic. Funció i rol social en el segle XXI”, “Arbeca. La Fortalesa dels Vilars”, …

Preocupat també per la difusió del patrimoni arqueològic va dirigir i participar en diverses iniciatives per retornar el coneixement a la societat. Entre aquestes es troben les diverses edicions de la Setmana de la Prehistòria i en destaquen les exposicions monogràfiques sobre l’aldea de Minferri i la Fortalesa de Vilars, acompanyades per l’edició dels seus catàlegs corresponents: “Colors de terra. La vida i la mort en un aldea d’ara fa 4000 anys. Minferri (Juneda)” i “La Fortalesa dels Vilars d’Arbeca. Terra, aigua i poder en el món iber”. La seva tasca de difusió es va estendre també les escoles. També havia col·laborat en nombroses ocasions a la Tribuna d’Arqueologia, tant com a conferenciant com a moderador.

La seva mort en la etapa de maduresa de la seva vida, quan encara s’esperaven grans aportacions al coneixement de la prehistòria i protohistòria de les terres de Ponent i del país, ha causat una gran commoció i consternació. Moltes han estat les mostres de condol per la seva pèrdua.

Des del Servei d’Arqueologia i Paleontologia i la Tribuna d’Arqueologia volem afegir-nos a aquest sentiment i expressar les condolences més sinceres a la seva companya l’arqueòloga Natàlia Alonso, als seus fills Joan i Manel, a tota la família i els amics.

Tant de bo coincidim en altres vides, ja no tan tossuts, ja no tan joves, ja no tan cecs ni obstinats, ja sense raons ni passions, ja sense orgull ni pretensions. Tant de bo. I és que tenim el mal costum d’estimar a mitges, de no mostrar el que sentim als que estan més a prop, tenim el mal costum de trobar a faltar el que més estimem només quan ho perdem, i és llavors quan l’enyorem. Tenim el mal costum de perdre el temps, buscant tantes metes falses, tants falsos somnis. Tenim el mal costum de no apreciar el que de veritat  importa, i només quan ho  perdem, ens adonem del que de veritat importa. (Charles Bukowski).

Autors: Andreu Moya, Emili Junyent i Josep Gallart