La nostra companya Enriqueta Pons es jubila després de tota una vida dedicada a l’Arqueologia

Image (1) Enriqueta-cara.jpg for post 8376Enriqueta Pons i Brun, arqueòloga i conservadora del Museu d’Arqueologia de Catalunya–Girona, on treballava des de 1979, acaba de jubilar-se. Des de la redacció de la Tribuna, els companys del Servei d’Arqueologia i Paleontologia volem retre homenatge a tota una vida dedicada a l’arqueologia i als seus valors personals i professionals, i desitjar-li el millor en aquesta nova etapa que comença.

Galeria d’imatges

Gironina de naixement, Enriqueta es va llicenciar amb grau en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona en 1974, data en que començà a treballar al Servei Tècnic d’Investigacions Arqueològiques, Conservació i Catalogació de Monuments de la Diputació de Girona. En 1982 va presentar la seva Tesi Doctoral “Les agrupacions culturals de l’Empordà i del seu entorn adjacent en el periode de transformació de l’edat del Bronze a l’edat del Ferro”.

La seva principal activitat com a arqueòloga s’ha centrat en el treball de camp d’excavació i en la publicació científica i la divulgació dels resultats obtinguts. Ha dirigit o codirigit les excavacions de La Fonollera (Torroella de Montgrí, 1975-1986), de Puig de Castellet (Lloret de Mar, 1975-1986), necròpolis del Pi de la Lliura (Vidreres, 1999-2007) i Mas Castellar (Pontós, des de 1999) a més d’altres, entre les quals Camallera, Can Fornaca (Riudarenes), Puig Alt (Roses), la Verna (Espolla), ermita de Farners (Santa Coloma de Farners).

Enriqueta és membre del consell de redacció, on diversos anys ha estat cap de redacció, de la revista Cypsela i del consell de redacció de Documents d‘Archéologie Meridionale (Lattes), de l’Association Française pour l’Étude de l’Âge du Fer (AFEAF), del Deutsches Archäologisches Institut (Institut Arqueològic Alemany), i és també investigadora associada al centre de recerca de Lattes (Hérault, França).

______________________________________________________________________________________________________

A continuació us oferim una entrevista personal amb Enriqueta Pons :

–  Quan i perquè vas decidir dedicar-te a l’arqueologia, i més concretament a la Protohistòria?

Fins que no vaig entrar a la Universitat, l’any 1968, i el tutor que em varen assignar, amb el diàleg que varem tenir tots dos, em va aconsellar que per obtenir allò que volia seria pel camí de l’Arqueologia. Recordo que vaig exclamar horroritzada, que no se m’havia passat pel cap. Per tant no soc arqueòloga per vocació, ni per aficció ni per hobby. Certes circumstàncies de la vida, diem “moments sapiens” i un despertar viatger i aventurer de conèixer el món i que vaig descobrir a través del moviment del 68 francès, em varem ajudar a continuar en aquesta línia.  Ara puc dir que cada dia estic més interessada, inclós ara, amb el comiat forçós espero un “moment sapiens”

El primer moment sapiens és anecdòtic, però en sembla que fou determinat. Sempre recordo que des de les primeres lletres, a pàrvuls, vaig estar fascinada pel coneixement i el saber. A les hores de pati del col·legi sempre estava disposada a ajudar a algunes companyes que tenien certes dificultats per l’aprenentatge. No sé per què odiava tot allò que era fictici, còmic o fantàstic, com els contes infantils o la religió.

Desprès del Batxillerat vaig estudiar magisteri, era una carrera curta i a més pensava que aquesta era la meva vocació. El primer dia de classe (any 1965) ja decideixo que no seré mestra, però vaig acabar la carrera ja que m’interessaven totes les matèries que aglutinaven ciencies, lletres i altres entreteniments –música, dibuix, gimnàsia, labors, etc. L’últim dia de classe –un dia del maig del 1968­– la professora de ciències naturals ens fa una classe magistral sobre l’origen de les espècies d’n Ch. Darwin, tema totalment prohibit a l’època. Tenia 20 anys i era la primera vegada que en sentia parlar, però aquí vaig veure que començava una nova vida per mí, i vaig decidir anar a la Universitat.

El fet d’ésser arqueòloga i dedicar-me a la Protohistòria té molt a veure a l’haver anat a França i conèixer els arqueòlegs Michel Py (protohistòric i arqueòleg generalista) i Georges Laplace (arqueòleg paleolitista i paleontòleg).

–  Que ha representat per la teva trajectòria professional el contacte amb el sud de França, concretament amb Georges Laplace i Michel Py?

Els primers anys de la Universitat vaig mirar de reduir les matèries d’arqueologia, fent només les obligatòries i la resta fou triar allò que m’agradava –geologia del quaternari, antropologia física i cultural, genètica, i sobretot semàntica i lingüística matemàtica, aquestes últimes molt novedoses i que donava Sebastià Serrano, encara llavors estudiant. En Sebastià Serrano em va donar afició al coneixements de les llengües mortes i vives i altres sistemes de comunicació entre els humans.

Vaig intentar introduir-me en el treball de camp, per veure si realment l’arqueologia m’acabaria agradant. Vaig participar en les excavacions d’Empúries l’any 1971. Em va agradar molt l’ambient, gent jove de tot arreu d’Espanya i de Catalunya i alguns extranger, però el treball de camp i sobre tot la classificació ceràmica gens.  No podia haver-me equivocat una altra vegada de carrera, aquesta llavors la trobava ben extranya i complexa. Va ser Martí Jusmet qui en va assessorar dient que si volia aprendre bé l’ofici d’arqueòleg havia d’anar a França.

Els últims anys de carrera 1971-1974 tinc l’oportunitat d’assistir a excavacions que organitava Michel Pi a la Vaunage (àrea de Nimes) i a cursos de tipologia analítica del professor  Georges Laplace (entorn de Pau i Bearn). Ambdues persones em varen fascinar i ho vaig veure clar. El treball de camp durava més de 7 hores, a més del treball de laboratori i els vespres discutíem de política i cantavem cançons revolucionàries i de germanor. Va ser un segon moment sapiens. L’arqueologia era l’ofici que buscava, el que m’havia de solucionar totes les questions que em plantejava sobre la meva existència. De Laplace vaig aprendre l’aplicació metodològica de les coordenades cartesianes, la classificació analítica i el materialisme històric, i de Michel Py la disciplina i el coneixement històric de la humanitat organitzada en societats. Cap dels dos creien que les societats antigues fossin depenents de la religió, de militars o de la simbologia, factors que atribuïen a societats més avançades o capitalistes.

La Protohistòria estudia totes aquelles societats antigues que es tan en contacte amb d’altres més avançades i coneixen l’escritura. A l’Europa mediterrània abarquen totes les societats que es situen entre el tercer i primer mil·lenni abans de la nostra era, i bàsicament inclouen tots els coneixements elementals de la nostra manera de ser i de parlar.

–  Quina és la intervenció arqueològica que més t’ha aportat més a nivell personal i professional?

L’any 1975 aconseguiexo un treball al llavors Centre d’Investigacions Arqueològiques de la Diputació de Girona, conjuntament amb els col·legues Aurora Martin (la rsponsable principal) i en Narcís Soler. Amb molt poca experiència i sense un projecte definit varem iniciar les primeres excavacions arqueològiques aplicant, per sort, els coneixements teòrics i pràctics apresos a França. Per primera vegada es materialitzava el terreny a excavar per una quadrícula de metres quadrats, per a la situació dels artefactes, per la medició estratigràfica i per la realització de la planimetria.

Tot i la precariatat dels mitjans utilitzats, la metodologia i la disciplina en el treball de camp era el factor més important, i que es podia alternar i contrastar amb la disbauixa i bogeria nocturnes. Recordo amb il·lusió i alegria personal les primeres intervencions realitzades a la Fonollera i a Puig Castellet (1975-1984) perquè són les que han donat més arqueòlegs o han format persones interessades en la història dels nostres avantpassats. Les darreres excavacions –Pi de la Lliura i Mas Castellar de Pontós– són les que més he disfrutat a nivell professional, potser perque he estat més experimentada.

–  Si no t’haguessis dedicat a l’arqueologia, quina altra activitat t’hauria agradat desenvolupar?

Sempre m’ha agradat estudiar, així que hauria estat una activitat que em motivés continuament. Ja he explicat més amunt que de petita i adolescent pensava que la meva vocació era la de mestra. Si no fos per l’assignatura de pedagogia possiblement em ves quedat aquí. També vaig estar pensant en dedicar-me al dibuix o pintura, aficció que vaig pèrdre a l’entrar a la Universitat. A la Universitat foren les classes de semàntica i lingüística les que em portaren a interessar per la llengua indoeuropeu, l’origen de les llengües des de l’Atlàntic fins a la India. Em vaig interessar amb el sànscrit, el llatí i el grec i sobretot amb les llengües actuals especialment el rus, l’alemany i l’anglès i totes les llengües romàniques. Si no és per l’interès que prenc de l’Arqueologia, potser m’hagués dedicat a estudiar llengües antigues.

–  Quines recomanacions donaries als joves arqueòlegs?

Que durant els estudis és important que participin en les intervencions arqueològiques de camp i de laboratori. Serà el millor aprenentatge que puguin obtenir i una bona guia per trobar potser el mestre i l’especialitat pertinent. També de saber si poden continuar o buscar una altra tasca. Que s’esforcin a realitzar els mínims treballs de recerca obligats i que no es conformin només amb el títol de Llicenciatura. Si han arribat fins aquí que intentin gaudir lliurement de l’Arqueologia, independentment de si troben o no feina. Si tenen l’oportunitat de codirigir alguna intervenció arqueològica és bo que alternin i col·laborin amb arqueòlegs generalistes i de terreny amb especialistes de bioarqueologia i de difusió cultural. Encara millor si treballen i ensenyen l’ofici a estudiants o amateurs de l’arqueologia, amb campanyes o escoles d’estiu. L’arqueologia és una disciplina que s’ha de treball en equip i companyerisme. Se sentiran complet i satisfets de la bona feina i la de difondre a tots els públics el coneixement dels nostres avantpassats i a respectar el nostre patrimoni.

–  Com enfocaràs les teves activitats a partir d’ara?

La veritat és que no ho sé. M’ha costat molt trencar la barrera de l’obligació del treball de 37 anys en el Museu d’Arqueologia i el que ha representat per a mi treballar en col·lectivitat, a canvi d’un estat lliure d’horaris i de pensar només pel benestar individual. M’he quedat parada en trobar-me amb molta gent que et felicita pel comiat professional.

De moment no abandono cap dels projectes que tenia començats amb col·laboració amb Universitats catalanes i que tenen una durada de dos a tres anys; continuo amb la secretaria de la revista Cypsela que hauré de deixar quan es publiqui el número 20; continuo les excavacions de Pontós almenys fins l’any 2015; estic disponible a col·laborar en tesines, tesis, cursos de doctorat i sobretot i el que més m’agrada és la de viatjar per visitar Museus, excavacions, participar en congresos i en la publicació de molts treballs pendents. Estic disponible i lliure a qualsevol oferta que estigui en aquestes línies.

No deixa que estàs a l’altre vessant de la muntanya, i saber quina és la frontera és complicat. Els anys, que no t’els treu ningú, ajuden a ser moderada i t’avisen del que ets capaç o no de fer, i  no cal que ningú ens precipici a arribar a baix de tot. En Bob Hope diu que qui vulgui mantenir-se jove s’ha d’ajuntar amb gent vella. Aviso als navegants.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s