Publicada la biografia del paleontòleg Miquel Crusafont

Recentment ha estat publicada la biografia de Miquel Crusafont i Pairó, considerat el pare de l’escola catalana de paleontologia de vertebrats i un dels científics catalans més importants del segle XX.

El llibre, prologat per David Alba, director de  l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, ha estat publicat per l’editorial Comanegra i ha comptat amb la col·laboració de l’ICP, la Fundació Bosch i Cardellach, la Fundació Catalana per la Recerca i la Innovació i el Centre de Restauració i Interpretació Paleontològica (CRIP) de l’Ajuntament dels Hostalets de Pierola.

L’autor d’aquesta obra és Miquel Crusafont i Sabater, fill de l’il·lustre paleontòleg sabadellenc. Lluny d’ésser un tractat sobre paleontologia i evolució, el llibre narra la trajectòria professional i personal d’un personatge cabdal en l’impuls de la recerca en paleontologia al nostre país i de la que investigadors i investigadores actuals en són hereus.

| Per consultar la noticia completa cliqueu aquí |

Publicació online “Els jaciments de vertebrats del Miocè inferior de Gelida”

Portada de la publicació “Els jaciments de vertebrats del Miocè inferior de Gelida”L’Ajuntament de Gelida ha editat el llibre “Els jaciments de vertebrats del Miocè inferior de Gelida” escrit per l’equip de paleontòlegs de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont dirigit pel Dr. Isaac Casanovas, que des de l’any 2011 excava aquests importants jaciments paleontològics de grans vertebrats, i que junt amb el jaciment dels Casots (Subirats, declarat BCIN el 1995, el primer declarat per motiu de paleontologia), constitueixen un dels registre fòssils de grans mamífers més importants d’Europa.

Els jaciments dels entorns de Gelida es coneixen des de fa més de 60 anys. Crusafont i Villalta (1952) i Crusafont, Villata i Truyols (1955) ja citen la presència de restes de macrovertebrats als alforaments de lutites dels marges de la carretera de Martorell a Rubí, sempre en capes de color grisós o blanquinós, a on defineixen els jaciments de les Cases de la Valenciana, de Can Martí Vell i Can Julià, tots molt propers entre si.

El jaciment de Cases de la Valenciana mereix una atenció especial ja que destaca com un dels més rics del Miocè Inferior de la Conca del Vallès-Penedès. El registre fòssil d’aquests jaciments inclou rèptils com tortugues gegants, cocodrils, grans mamífers com hienes, amficiònids, rinoceronts, artiodàctils, proboscidis, i petits mamífers com rosegadors, lagomorfs, glírids, eòmids, cricètids i altres, representants d’un ecosistema càlid sub-tropical amb grans boscos de laurisilves, que representen un màxim climàtic.

En aquest llibre es presenta de forma molt didàctica l’actualitat dels coneixements d’aquests jaciments amb il·lustracions de gran bellesa d’Òscar Sanisidro.

| Descarregueu la publicació en pdf |

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès: nous resultats i perspectives de futur”

Conferència: El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès: nous resultats i perspectives de futur
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona) 30 de gener de 2019, 19,00 hores

Conferenciant: Isaac Casanovas
Moderador: Magí Miret

La conca del Vallès-Penedès és una àrea clàssica per a l’estudi de les faunes i els ecosistemes del miocè (23,0-5,3 Ma) d’Europa. El seu registre és molt ric i continu, comprenent pràcticament tota aquesta època, però la part corresponent al miocè inferior (23-16 Ma) ha rebut molta menys atenció per part dels paleontòlegs. Els jaciments de vertebrats d’aquesta edat figuren entre els primers descoberts a Catalunya però no s’hi ha treballat intensivament des de mitjans del segle XX, en part perquè són molt menys rics que els jaciments del miocè mitjà i superior de la mateixa conca. Des de 2011 un equip de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont ha prospectat intensivament les successions d’aquesta edat, fet que ha permès incrementar notablement el nombre de jaciments coneguts i mostrejar els clàssics emprant mètodes moderns, resultant en la descoberta de milers d’exemplars. Aquesta nova informació permet afinar la cronologia dels importants canvis climàtics i faunístics globals que succeïren durant el miocè inferior.



A continuació, us oferim una petita entrevista amb Isaac Casanovas sobre els aspectes mes destacats de la conferència.

  • Per què és tan important el Miocè?

El Miocè s’inicià fa uns 23 milions d’anys i finalitzà fa poc més de 5, és per tant l’època més llarga del Cenozoic, l’anomenada ‘era dels mamífers’. Durant el Miocè s’originaren i diversificaren les principals famílies de mamífers que existeixen a l’actualitat, que substituïren a grups més arcaics, apareguts poc després de l’extinció dels dinosaures. Al teló de fons el món anà adoptant a poc a poc un aspecte més semblant a l’actualitat. Per una banda els continents poc a poc anaren ocupant les seves posicions actuals, i per una altra el clima global, que havia sigut molt càlid durant el principi del Cenozoic, s’anà refredant paulatinament fins a l’actualitat. A més, per si tot això fos poc, durant el Miocè divergí la línia de primats que acabaria donant lloc als éssers humans.

  • …i el Miocè inferior?

És l’inici de tot això. Al Miocè inferior i principis del Miocè mitjà (fa entre uns 23 i 15 milions d’anys) les temperatures globals encara eren diversos graus superiors a les actuals, de manera que a Catalunya hi havia boscos subtropicals, llacs infestats de cocodrils i fins hi tot barreres d’esculls de corall a les zones costaneres. A més aparegueren diversos animals procedents d’altres cantons del món que marcarien el caràcter de les faunes de la resta del Miocè. Aquestes, encara convivien amb els darrers supervivents de la ‘primera fornada’ de mamífers.

  • De quins animals es tractava i d’on venien?

Tenim els mastodonts, per exemple, parents remots dels elefants. Aquests s’originaren a l’Àfrica abans del Miocè, però aquell continent estava separat de la resta fins fa uns 20 milions d’anys, quan el moviment de les plaques tectòniques va fer que entrés en contacte amb el Pròxim Orient. A través d’aquell pont continental els mastodonts es dispersaren ràpidament per Àsia, Europa i Amèrica. A Catalunya en tenim alguns dels exemplars més antics d’Europa, que tindrien uns 18 milions d’anys. Però de l’Àfrica també ens arribarien els primats, que s’havien extingit feia milions d’anys dels continents septentrionals. A Catalunya no en trobem restes fins molt més tard, fa uns 12 milions d’anys, però sabem del cert que es dispersaren abans, o sigui que no hem de perdre l’esperança. A part dels mamífers africans apareixen també en aquell moment diversos grups d’herbívors i rosegadors originats al Pròxim Orient, i creuant l’estret de Bering ens arriben els primers cavalls, que van evolucionar a Amèrica del Nord.

  • Quins jaciments d’aquesta edat hi ha a Catalunya?

A Catalunya, i concretament a la conca del Vallès-Penedès, hi tenim un dels millors registres del Miocè d’Euràsia amb centenars de jaciments coneguts i desenes de milers de fòssils recuperats. No obstant, coneixem aquest registre de manera desigual. La part que correspon al Miocè mitjà i superior, i que inclou els jaciments llegendaris dels Hostalets de Pierola i Can Llobateres (Sabadell), es coneix molt bé. En canvi el Miocè inferior no. Els jaciments que hi ha, amb comptades excepcions, són més pobres i a la majoria no s’hi ha treballat durant dècades. Sabent tot això vam decidir emprendre diverses campanyes de prospecció, mostratge i excavació entre 2011 i 2017 que van resultar en la descoberta d’un bon grapat de nous jaciments. A més vam poder mostrejar alguns jaciments ‘clàssics’ emprant mètodes moderns, que permeten per exemple recuperar els fòssils de microvertebrats, totalment ignorats fins ara. També vam comprovar però que amb el pas dels anys alguns jaciments havien estat destruïts al construir carreteres, pedreres o abocadors.

  • I quins són els principals resultats que n’heu tret?

De moment, hem aconseguit bones mostres de fòssils de la majoria de jaciments estudiats, principalment pel que respecta als petits vertebrats. Així hem pogut constatar que no eren tan pobres com inicialment es pensava i que en la majoria de casos hi ha tant petits com grans vertebrats. Això és important perquè no passa a altres registres d’aquesta edat ben coneguts, com el de la conca de Calataiud-Montalbán a l’Aragó, on els jaciments només inclouen petits vertebrats. Com que els petits vertebrats, principalment els rosegadors, són bàsics en la datació relativa dels sediments continentals podem afinar l’edat de la dispersió d’alguns dels nous grups de mamífers, com els mastodonts. A més hem pogut assignar amb precisió una edat als diferents jaciments combinant diversos mètodes, com la magnetostratigrafia i la biostratigrafia. Ara sabem que cobreixen un interval de temps relativament curt, des dels 18 als 16 milions d’anys, coincidint amb un període de temperatures globals especialment càlides que es coneix com l’Òptim Climàtic del Miocè. Tots aquests resultats s’han presentat en congressos internacionals i ja s’han publicat algunes descripcions de la fauna recuperada als principals jaciments, com les Cases de la Valenciana (Gelida).

  • I quins són els vostres plans de futur?

En principi, publicar un article de síntesi sobre la cronologia dels jaciments, incidint en la datació dels moments d’intercanvi faunístic entre els continents europeu, africà i americà. Per una altra banda, estudiar si els canvis que veiem en la composició i la estructura de les faunes de mamífers poden tenir relació amb els canvis climàtics que succeïren al trànsit entre el Miocè inferior i el mitjà. I, finalment, tornar a excavar el jaciment dels Casots a Subirats, un jaciment excepcional de fa 16 milions d’anys. No s’hi ha fet cap campanya des de mitjans de la dècada de 1990 i és tan ric que ens permetrà conèixer amb detall com eren els ecosistemes de finals del Miocè inferior.

Programa d’activitats adreçades a tots els públics a l’ICP

Portada del tríptic del programa d'activitats del Museu de l'Institut Català de Paleontologia Miquel CrusafontL’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont ha programat tot un seguit d’activitats adreçades al públic familiar que es desenvoluparan al llarg dels propers mesos, fins al juliol.

Les activitats es duran a terme al Museu de l’ICP (c/ Escola industrial, 23), a Sabadell.

Trobareu el programa detallat de les visites guiades i tallers familiars, així com les jornades de portes obertes, concursos i altres propostes, al seguent enllaç: http://bit.ly/ICPFam

| Descarregueu el programa en PDF |

Signatura de l’acord de col·laboració per protegir i posar en valor els jaciments paleontològics de la zona dels Hostalets de Pierola

Ahir dijous 18 d’octubre de 2018 es va formalitzar l’acord de col·laboració per protegir i posar en valor els jaciments de vertebrats miocens de la zona dels Hostalets de Pierola, que van signar la consellera de Cultura, Laura Borràs; l’alcalde d’Hostalets de Pierola, Daniel Vendrell, i el director de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP), David Martínez.

La zona paleontològica dels Hostalets de Pierola és una de les més importants d’Europa pel que fa a l’època del Miocè (23-5 milions, d’anys). Es troba ubicada a la conca neògena del Vallès-Penedès, entre la riera de Pierola, fins a La Fassina, i la riera de Claret. Les nombroses troballes fòssils realitzades, algunes d’elles excepcionals, fan d’aquest territori un espai únic per estudiar l’evolució dels vertebrats i dels ecosistemes d’aquest període.

A més del jaciment del dipòsit controlat de Can Mata, conté els de l’Ecoparc, el de Can Vila i el de Riera de Claret. En tot el terme municipal s’han inventariat 11 jaciments amb vertebrats del Miocè, i 12 en els municipis veïns (2 a Piera, 4 a Masquefa, 1 a Esparreguera, 3 a Sant Llorenç d’Hortons i 2 a Sant Sadurní d’Anoia).

Donada la importància i la riquesa d’aquest patrimoni paleontològic, en 2017, les tres institucions signants de l’acord, van començar a treballar conjuntament per promoure la seva conservació i posada en valor.

Amb aquest acord, el Departament de Cultura es compromet, a través de la Direcció General del Patrimoni Cultural, a protegir, defensar, documentar i garantir la difusió d’una de les zones paleontològiques més riques de Catalunya.

Entre les actuacions que preveu l’acord hi ha el compromís de realitzar intervencions paleontològiques en la zona d’afloraments miocens dels Hostalets de Pierola afectades per les instal·lacions que gestiona actualment CESPA GR, SA, FERROVIAL SA, la col·laboració  en la preparació de restes paleontològiques recuperades de les intervencions paleontològiques del Dipòsit Controlat de Can Mata i Ecoparc i a la seva divulgació. En aquest sentit, L’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont continuarà supervisant les intervencions paleontològiques, dirigirà les recerques científiques que se’n derivin i vetllarà per la conservació dels materials recuperats. Les restes fòssils recuperades seran preparades i restaurades per l’equip de professionals del Centre de Restauració i Interpretació Paleontològica d’Hostalets de Pierola que s’encarregarà, alhora, de difondre i posar en valor les restes fòssils i el coneixement que se’n deriva, i a contribuir amb la seva exhibició a difondre la riquesa i excepcionalitat d’aquest patrimoni paleontològic.

Exposició paleontològica “Osona, 50 milions d’anys enrere” a Vic

El proper dissabte 29 de setembre de 2018 s’inaugurarà al Museu de l’Art de la Pell de Vic l’exposició paleontològica “Osona, 50 milions d’anys enrere”, que romandrà oberta fins el 6 de gener de 2019.

Aquesta mostra exposarà una selecció acurada dels millors fòssils de la col·lecció de l’enginyer geòleg vigatà Francesc Farrés i Malian. El conjunt expositiu permetrà un recorregut d’immersió en els ecosistemes marins de l’Eocè i les seves costes del sector oriental de l’antiga Conca de l’Ebre, on es troba Osona actualment.

A l’exposició es combina la visió científica, amb exemplars de fòssils molt ben preservats (holotips) i espècies úniques amb formes artístiques, mai vistes abans, com els rastres de petjades de vertebrats, i invertebrats en grans lloses de pedra (icnofòssils). Molts d’aquests fòssils i icnofòssils són d’una gran bellesa plàstica i ofereixen una visió d’art fòssil excepcional.

| Per a més informació cliqueu aquí |

| Descarregueu el tríptic en PDF |

Els Mossos han recuperat unes 20.000 peces d’alt interès científic procedents de 393 conjunts arqueològics i paleontològics de jaciments espoliats amb la col·laboració de tècnics del Departament de Cultura

El passat mes d’agost agents de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra de la Divisió d’Investigació Criminal adscrits a la Unitat Central de Patrimoni Històric van arrestar dos espoliadors que presumptament han estat duent a terme saquejos de manera sistemàtica en 168 jaciments arqueològics i 32 paleontològics en els darrers anys. La ingent quantitat de material espoliat ha provocat que la intervenció de recuperació continués a començaments de desembre.

Un cop valorada la col·lecció i demostrada la seva procedència il·lícita, es va sol·licitar al jutjat una nova entrada i perquisició al domicili dels presumptes delinqüents per recollir-la en la seva totalitat, fet que es va produir els dies 29 i 30 de novembre i l’1 de desembre, en la qual se’ls va comissar 393 conjunts arqueològics amb més de 20.000 peces indiciàries.

En la intervenció es van recollir milers d’objectes, majoritàriament restes paleontològiques procedents de jaciments catalans alguns del quals són Bens Culturals d’Interès Nacional. Era tal la quantitat de material que es van necessitar quatre furgonetes i tres dies de feina per a poder traslladar-lo a les dependències del Servei d’Atenció als Museus de Pedret, del Departament de Cultura.

Els especialistes van constatar que no hi ha un precedent d’espoli d’aquesta magnitud i, tot i que s’hi ha fet una primera valoració de l’abast de l’espoli, les tasques d’estudi i valoració de les peces encara continuaran durant uns mesos, a més de comprovar i avaluar sobre el terreny els danys causats als jaciments, degut a l’activitat espoliadora.

Els béns espoliats procedeixes de jaciments que es concentren al Pirineu Occidental, Osona, la Garrotxa, el Ripollès, l’Empordà i diverses àrees de la demarcació de Barcelona i Tarragona.

Les comarques més atacades per l’activitat espoliadora són el Pallars Jussà, l’Alt Urgell per la gran quantitat de jaciments paleontològics que es troben a la zona, amb més d’una dotzena d’emplaçaments espoliats. Hi ha d’altres casos amb què a l’afectació paleontològica s’hi afegeix l’arqueològica:  és el cas de la comarca de la Selva amb 33 jaciments, la Garrotxa amb dinou,  Osona amb divuit i el Gironès amb deu.

La Direcció General del Patrimoni Cultural amb el Servei d’Arqueologia i Paleontologia ha proporcionat l’assistència tècnica a la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra i ha assumit les tasques de valoració i estudi del patrimoni espoliat.

| Per a més informació cliqueu aquí |

Tribuna d’Arqueologia 2016-2017 “Prototherium ausetanum, un nou sireni de l’eocè a Catalunya”

Conferència Prototherium ausetanum, un nou sireni de l’eocè a Catalunya”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 8 de març de 2017, 19,00h

Conferenciant: Jordi Balaguer
Moderador: Albert Vidal

Aquesta xerrada substitueix la programada inicialment: “Vint anys de recerca paleontològica al Torrent de Vallparadís (Terrassa, Vallès Occidental): resultats i perspectives de futur”, a càrrec de Joan Madurell, que ha quedat ajornada per a la propera temporada.

La conferència tracta sobre les restes d’aquest sireni, Prototherium ausetanum, (un petit ordre actual que inclou els únics mamífers marins herbívors)  que van ser localitzades per un aficionat i recuperades al Mas Vilageliu de Tona (Osona) en el decurs d’una intervenció d’urgència duta a terme l’any 2008 pel Servei d’Arqueologia i Paleontologia. Les restes es van portar inicialment al Centre de Restauració de Bens Mobles de la Generalitat on es va practicar una preparació parcial. Posteriorment es van traslladar a l’ICP on es va concloure la preparació i se’n va realitzar l’estudi de restes cranials. el procés ha conclòs amb una publicació científica on es descriu una nova espècie de sireni del Bartonià de la comarca d’Osona i que aporta informació al debat sobre les relacions de parentesc entre els sirenis eocènics a la regió del Tethys.


A continuació, us oferim una petita entrevista amb Jordi Balaguer sobre els aspectes destacatsde la seva conferència.

  • En què van consistir exactament les troballes?

La troballa, realitzada a Tona per un aficionat al senderisme, consistia en fragments ossis indeterminats i el que semblava ser una dent, que van quedar in situ a la roca. Després de la valoració preliminar per part dels tècnics del Serveis Territorials de Cultura i la posterior excavació es van extreure un total de 45 peces, entre elles un crani força complet, tot i que lleugerament deformat, i algunes vèrtebres i costelles. La seva antiguitat estaria en uns 38-40 milions d’anys

  • I el resultat final de la investigació?

Després de força feina de consulta bibliogràfica i de comparació amb el material fòssil de sirenis existent a Catalunya, la investigació va concloure amb la descripció d’una espècie nova de sireni, Prototherium ausetanum, emparentat amb altres sirenis europeus del mateix període però prou diferent per a considerar-lo una espècie desconeguda fins ara. La investigació també va servir per a actualitzar el coneixement d’altres restes de sireni trobades a Catalunya, tant de la Plana de Vic com de la zona de Montserrat.

  • No és sorprenent haver trobat restes fòssils de mamífers marins en un lloc tan interior com la Plana de Vic?

Que en determinats períodes geològics la Plana de Vic havia sigut un mar, ja se sabia. El coneixement sobre la geologia de l’Eocè mitjà i superior de la Plana de Vic és molt ampli i ve de molt lluny, hi ha molts estudis al respecte i s’han fet reconstruccions força acurades de com devia ser el paisatge. Un mar allargassat i força profund que connectava cap a l’actual Empordà i, cap a l’oest, s’estenia resseguint el pre-Pirineu i Pirineu fins a connectar amb l’actual Golf de Biscaia. Un paisatge tropical amb esculls de corall i mangles, on els sirenis eren habituals com mostren les restes trobades a Catalunya, l’Aragó i Navarra.

  • I a partir d’ara?

Descriure una espècie nova sempre permet avançar una mica més en el coneixement de determinat grup fòssil, però alhora s’obren noves qüestions. Amb aquesta troballa s’ha fet palès que hi ha un embolic considerable per entendre les relacions de parentesc entre els sirenis coneguts de l’Eocè a ambdues ribes al nord i sud de la Mediterrània. No està previst seguir excavant el jaciment però qualsevol nova troballa que es faci a Catalunya podria ajudar a aclarir aquestes qüestions, mirant de relacionar-les amb el nou sireni descobert.

Exposició: “Ossos. Un viatge a l’època medieval de la mà de l’antropologia física”, al MAC-Barcelona

ossos_inviEl proper dijous 3 de novembre de 2016 s’inaugurarà a la seu de Barcelona del Museu d’Arqueologia de Catalunya, l’exposició: “Ossos. Un viatge a l’època medieval de la mà de l’antropologia física”, en el marc de la festivitat de tots Sants.

L’exposició s’apropa a les condicions de vida de les poblacions catalanes entre els segles VIII i XV mitjançant l’estudi de les restes d’esquelets localitzades en jaciments arqueològics principalment de la Catalunya Central. Al llarg de la mostra s’explica com vivien i morien els pobladors de Catalunya de l’edat mitjana i aprofundeix en diferents aspectes de la seva vida a partir de la utilització de diverses tècniques de l’antropologia física –la ciència que estudia les restes òssies– i la paleopatologia –la ciència que estudia les malalties que van patir persones o animals del passat. Una part important dels monuments i necròpolis presentades en aquesta exposició van ser estudiades en col·laboració per membres del laboratori de paleopatologia i paleoantropologia del Museu d’Arqueologia de Catalunya i foren excavats pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL) de la Diputació de Barcelona i per altres empreses i centres d’investigació.

Una singular troballa paleontològica al jaciment del Mirador Vallcebre: la impressió de la pell d’un dels darrers dinosaures del planeta

Troballa de l'empremta de la pell de dinosaure in situ
Troballa de l’empremta de la pell de dinosaure in situ

Un grup d’investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP), han descobert a Vallcebre (Berguedà) una impressió fòssil de la superfície de la pell d’un dinosaure del Cretaci Superior. Fins ara només s’havien trobat altres restes similars en dos llocs més a la península Ibèrica, a Astúries i a Portugal.

En el decurs d’una recerca geològica a Vallcebre (Berguedà), per estudiar l’origen d’unes roques del Cretaci Superior, s’ha produït una troballa extraordinària: l’empremta deixada per les escates de la pell d’un dinosaure en recolzar-se sobre el terra. En aquell moment, l’indret devia ésser la ribera fangosa d’un riu sobre la qual va quedar impresa la pell de l’animal. En poc temps, la marca es va cobrir de sorres que van solidificar per formar gres, la roca sedimentària que va preservar la forma de les empremtes. La sorra va actuar de motlle, per tant, el que es veu a la roca és el relleu de la pell original de l’animal.

D’aquestes empremtes de la pell se n’ha trobat dues: una d’uns 20 cm d’amplada i una altra més petita, de només 5 cm, separades per 1,5 m de distància, i devien pertànyer al mateix individu. La forma de les escates impreses a la roca mostra un patró característic de la pell d’alguns dinosaures: la forma de roseta amb un bony central en forma de polígon rodejat per altres cinc o sis bonys.

La troballa té un caràcter excepcional, ja que el Cretaci Superior és l’època en què van viure els darrers dinosaures abans de l’extinció i hi ha poques zones al món amb roques d’aquesta època. D’altra banda, poder reconstruir com eren aquests dinosaures és molt important per entendre com i perquè van desaparèixer.

La troballa ha estat publicada a la revista Geological Magazine: Fondevilla, V., Vila, B., Oms, O. and Galobart, À. (2016) ‘Skin impressions of the last European dinosaurs’, Geological Magazine, , pp. 1–6. doi: 10.1017/S0016756816000868

| Amplieu la notícia al web de l’ICP clicant aquí |