Conferència: L’aplicació dels fòssils a la crisi ecològica actual: som a la sisena extinció massiva de la Terra?
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 20 de novembre de 2019, 19,00 hores
Conferenciant: Marc Furió
Moderador: David M. Alba
Molts científics alerten del moment que pateix la biosfera actualment i el comparen amb altres moments crítics de la història de la Terra. Què en sabem d’altres episodis d’extinció massiva en el passat? És de tots conegut que l’extinció i l’evolució dels organismes són processos naturals, i fins a cert punt inevitables. Així doncs, com és de greu la situació actual? La paleontologia proporciona una visió temporal que permet calibrar la magnitud de l’episodi actual de pèrdua de biodiversitat.
A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre alguns aspectes destacats de la seva xerrada
- Què poden aportar els fòssils al problema actual de la pèrdua de biodiversitat que no puguin fer altres camps de la ciència?
La paleontologia, és a dir, l’estudi dels fòssils, ens aporta sobretot una perspectiva temporal. No hi ha cap altre disciplina científica, llevat potser de la mateixa geologia o l’astronomia, que treballi amb unes dimensions temporals tan grans. Els paleontòlegs estudien des de les primeres formes de vida, que van aparèixer al planeta fa uns 3.600 milions d’anys a especies extingides fa pocs milers d’anys. Aquesta mirada llarga ens permet abordar des d’una perspectiva diferent les preguntes principals que envolten la situació actual respecte al medi natural. És “normal” aquesta crisi ambiental que estem patint? Ha passat altres vegades en el passat? És possible recuperar les espècies desaparegudes i restablir l’equilibri natural? Sense la perspectiva històrica natural que ens proporciona la paleontologia, la resposta a aquestes preguntes sempre seria incompleta.
- I des d’aquest punt de vista que planteges, ja s’ha donat en el passat la situació actual?
Tenim moltes evidències científiques que el món natural ha patit daltabaixos de diversitat molt importants al llarg de la seva història geològica. Els paleontòlegs han determinat que hi ha hagut un mínim de cinc moments de crisi ecològica severa a nivell mundial des de que la vida va deixar de ser microscòpica, fa uns 540 milions d’anys. Un dels debats més importants que van tenir els primers naturalistes que estudiaven els fòssils va ser si la successió de fòssils relatava una història gradual i constant, o si per contra era tota una successió de catàstrofes que anaven eliminant eventualment la vida a la Terra. Avui dia pensem a que segurament no estem en cap dels extrems, sinó que la realitat és una situació intermèdia. En el registre fòssil observem que durant milions d’anys el ritme de les extincions és força constant i queda més o menys compensat per l’aparició de noves espècies. Però també veiem que, en moments puntuals, s’alineen una sèrie de factors externs, el que en podríem dir una tempesta perfecta, i es produeixen uns desequilibris molt importants que fa que tots els ecosistemes al món acabin col·lapsant. Aquests moments es coneixen com “extincions massives”. I com deia, això ja ha passat, com a mínim, cinc cops.
- Què caracteritza una “extinció massiva”?
Una extinció massiva es caracteritza principalment tres factors: abast taxonòmic, abast geogràfic i extensió en el temps. Podem parlar d’una extinció massiva quan s’acaben extingint, com a mínim, el 75% de totes les espècies que hi ha al planeta en un moment donat. Això és el que anomenem l’abast taxonòmic. D’altra banda, també cal que aquesta extinció afecti a tots els ecosistemes i a tot el món. Els desequilibris en una regió concreta o un medi són força més habituals, i aleshores es parla d’extincions locals o regionals. Però quan hi ha una extinció massiva, no hi ha cap ecosistema ni racó del món que quedi intacte; tots queden afectats d’una manera o una altra. Finalment, hi ha el factor temps, perquè delimitar un moment de crisi implica que la durada ha de ser “curta”. Un interval de temps curt en paleontologia pot ser fins i tot un milió d’anys. Des de una perspectiva humana, això acostuma a sorprendre, perquè un milió d’anys ens pot semblar molt de temps, però pels paleontòlegs és un lapse de temps relativament curt. Cal tenir present que la desaparició de tres quartes parts de totes les espècies que existeixen en menys d’un milió d’anys és un sotrac ecològic de gran magnitud. Aquests ecosistemes tan alterats poden trigar fins a 10 milions d’anys, és a dir, 10 vegades més, a recuperar la biodiversitat inicial i que tot torni a funcionar amb una certa normalitat. En el moment actual és imprescindible evitar per tots els mitjans arribar al precipici del col·lapse ecològic. Si no ho fem, és molt probable que l’espècie humana sigui una d’aquestes que formi part del 75% i desaparegui. A més, d’aquesta crisi ambiental actual, els humans en som responsables directes, de manera que és responsabilitat nostra aturar-ho, per nosaltres i per la resta d’espècies que habiten al planeta.
- En què treballa actualment l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont que pugui aportar coneixement aplicat en aquesta tasca?
Com comentava anteriorment, hi ha diverses preguntes que sorgeixen quan mirem de diferenciar què és una dinàmica natural i com pot estar influint l’acció humana en el desenvolupament d’aquesta crisi. Per exemple, sobre l’extinció dels dinosaures, avui dia pràcticament ningú dubta que la causa última de la seva desaparició (conjuntament amb la de molts altres organismes, no ho oblidem) va ser l’impacte d’un meteorit. El que resulta interessant és que l’estudi dels fòssils ens mostra que molts grups ja estaven en declivi per altres motius abans d’aquesta col·lisió. Per tant, una de les preguntes que mirem de respondre és si l’efecte d’aquest meteorit hauria estat tan devastador si no hi hagués hagut prèviament un deteriorament sostingut dels ecosistemes durant els darrers milions d’anys del Cretaci. Aquesta és una de les línies de treball del grup de recerca de faunes del Mesozoic de l’Institut.
D’altra banda, els investigadors del grup al qual pertanyo, el de Faunes del Neogen i Quaternari, estudiem els ecosistemes del Miocè de la Conca del Vallès-Penedès, on també es registren canvis climàtics i ecològics importants fa uns 10 milions d’anys. Estem construint una base de dades d’alta resolució per poder detectar com responen regionalment els ecosistemes a oscil·lacions o canvis externs importants. Una de les preguntes que volem respondre amb els nostres estudis és, per exemple, si tenir ecosistemes diversos i complexos, augmenta la capacitat de resiliència enfront canvis externs substancials o pot ser un motiu de debilitat que faci caure les fitxes de dòmino abans d’hora.
En un camí paral·lel, el grup de recerca en Paleobiologia Evolutiva s’ha dedicat durant molts anys a estudiar la reacció evolutiva d’organismes atrapats en illes. És un tipus d’ambient on l’evolució dels organismes està molt condicionada per l’aïllament geogràfic i l’absència de depredació, però de la que en podem treure algunes claus sobre com funciona l’evolució en general. Quan els paleontòlegs observen el registre fòssil de zones insulars veuen que els organismes que sobreviuen en aquestes condicions pateixen canvis dràstics en la seva biologia per aprofitar millor els pocs recursos vitals disponibles. Això, però, té una contrapartida i és que es debiliten ecològicament i queden indefensos davant qualsevol eventualitat ambiental o invasió externa. Les illes esdevenen laboratoris on es fa un test a petita escala de resistència d’ecosistemes, un anàleg del que està passant actualment a escala planetària.
Finalment cal destacar el paper d’un grup d’investigadors de l’ICP que estan estudiant dos etapes molt importants en la història de la Terra: el Permià i el Triàsic. Ambdós períodes queden separats per la major extinció massiva que ha patit el nostre planeta, més devastadora fins i tot a la que va acabar amb els dinosaures. Sabem que fa uns 250 milions d’anys hi va haver un episodi de vulcanisme sostingut que va alterar tots els ecosistemes del món. Aquesta crisi és equiparable en molts aspectes a la que estem patint actualment, amb molta emissió de gasos a l’atmosfera, un canvi climàtic molt important, acidificació dels oceans, aridificació de moltes zones del planeta, i una pèrdua total d’espècies de fins al 90% del total. Molts investigadors fins i tot apunten que els canvis més dràstics podrien haver tingut lloc en pocs milers d’anys (entre 30.000 i 60.000 anys) fet que suposa pràcticament una aniquilació instantània a escala geològica.
Els resultats obtinguts de tot plegat, juntament amb molts d’altres obtinguts arreu del món, ens han de servir en els propers anys per calibrar correctament l’abast de la crisi actual en curs i conscienciar sobre la necessitat de posar-hi remei.