Després d’un parèntesi forçós degut al confinament, hem reprès les seves sessions de la Tribuna d’Arqueologia en format online, Ara, amb l’ajuda del CTTI i del canal Patrimonigencat, us oferim la tercera de les conferències de la Tribuna en directe, des de casa dels conferenciants
Dimecres dia 10 de juny de 2020, a les 6 de la tarda, en directe, a travès del canal de Youtube de Patrimonigencat
Conferència: Noves espècies de sauròpodes del Cretaci superior al Pirineu
Conferenciant: Albert G. Sellés, investigador de l’ICP (Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont)
Moderador: Albert Vidal, paleontòleg del Servei d’Arqueologia i Paleontologia
La primera resta òssia d’un dinosaure a Catalunya va ser un fèmur de sauròpode trobat l’any 1917 durant els treballs de construcció del Pantà de Sant Antoni, a Talarn. Des de llavors s’han fet noves i grans troballes de jaciments d’ous i petjades de sauròpodes, però en els darrers anys nous ossos de titanosaures han aparegut als jaciments de Fumanya, Molí del Baró, Nerets o Orcau-1. Aquestes troballes ens mostren la gran diversitat d’espècies i mides d’aquests grans dinosaures i fan, del Prepirineu català, un punt especialment interessant per l’estudi dels darrers titanosaures que van viure a Europa.
A continuació, us oferim una petita entrevista amb el conferenciant sobre els aspectes més destacats de la xerrada.
- Perquè són importants les descobertes de dinosaures que es fan als Pirineus catalans?
Una de les singularitat més destacables del registre pirinenc rau en el seu propi context geològic. Es coneixen molts pocs llocs al món on s’hagin conservat el registre geològic i fòssil dels darrers milions d’anys abans de la gran extinció de finals del Cretaci, de fa 66 milions d’anys. Segurament, el registre més ben conegut i també més estudiat és el d’Amèrica del Nord; però a Catalunya tenim la sort de disposar d’aquest estrats geològics. No només això, sinó que a més els estrats preservats es van formar en ambients de platges, rius i llacs, justament els ambients on vivien els dinosaures.
En els darrers 20 anys hi ha hagut, no només nombroses troballes de nous dinosaures, però també de cocodrils, tortugues, rèptils voladors, llangardaixos, amfibis i peixos. Totes elles han ajudat a dibuixar un escenari molt acurat de com deurien ser els ecosistemes continentals a Catalunya i a Europa fa entre 73 i 66 milions d’anys. A més, la gran precisió en la datació d’aquestes restes ha permès elaborar una cronologia clara sobre els canvis ambientals i faunístics al llarg del temps. Amb tot, es pot afirmar que el registre fòssil dels Pirineus Catalans és un dels millors del món si es vol estudiar com era el planeta a l’època dels dinosaures.
Una altra peculiaritat que fa destacar el registre català per sobre de la resta de registres fòssils del món és que les evidències fòssils i geològiques apunten a què tota la regió occidental d’Europa –Península Ibèrica i part de França– formaven una única illa enmig d’un antic arxipèlag. I és justament aquest context paleogeogràfic el que fa que totes les troballes que es realitzen als pirineus siguin singulars, perquè: com va ser la extinció dels dinosaures europeus?
Qui més qui menys, tots hem sentit a parlar de la caiguda del meteorit que va acabar de forma quasi instantània amb els famosos Triceratops i Tyrannosaurus rex. Però què va passar a milers de quilòmetres de distància de la zona del impacte? L’extinció va ser igual a tot arreu? Com van viure aquest fenomen els dinosaures que vivien en altres continents o en illes, com en el cas de Catalunya? Amb els nous estudis que es porten a terme tant des del Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont de Sabadell, com des del Museu de la Conca Dellà a Isona i el centre Dinosfera de Coll de Nargó, s’està donant resposta a totes aquestes preguntes.
- El fet que trobem tantes espècies de dinosaures als Pirineus vol dir que aquesta regió els hi era favorable?
La resposta a aquesta pregunta no és fàcil i no té tant a veure amb si als proto-Pirineus del Cretaci hi feia bon clima sinó de com quantifiquem l’abundància d’espècies.
Quan es treballa amb restes de fa milions d’anys hi ha un factor determinant a l’hora de dir si n’hi havien molts o pocs dinosaures: el temps. Imaginem per un moment que hem descobert 30 dinosaures diferents, però que les seves restes es troben dins un interval temporal de 10 milions d’anys. Això voldria dir que, més o menys, cada milió d’anys hi vivien només tres dinosaures. Insisteixo, tres cada milió d’anys! Això és un valor insignificant i podríem dir que els dinosaures no eren tant comuns com podríem pensar. Per contra, si aquestes 30 espècies de dinosaures es trobessin en un rang de temps de “només” 3 milions d’anys, els números canviarien substancialment i podríem començar a especular sobre la abundància d’aquest animals. Per ara, el cas dels Pirineus està més a prop del primer escenari que del segon, tot i que esperem poder trobar moltes més espècies de dinosaures.
Ara bé, hi ha un altre factor molt important a considerar: l’espai. En primer lloc agafem un rang temporal comú, posem-hi els darrers 10 milions d’anys del període Cretaci. Per aquest període de temps a Nord-amèrica s’han descobert més de 50 d’espècies diferents de dinosaures, mentre que als Pirineus només se n’han trobat 15. Però pensem que Amèrica té més 9 milions de quilometres quadrats de superfície, mentre que els afloraments de la vessant sud els pirineus en prou feines ocupen 300 k2. En aquest sentit, la diversitat de dinosaures seria molt més gran que la americana.
En resum, no podem afirmar que els pirineus fossin un paradís pels últims dinosaures, però si que podem dir que n’hi havia força espècies diferents per ser un territori tan petit.
- Quan parlem de dinosaures dels pirineus quasi sempre se’ns mostren imatges de dinosaures herbívors, com els hadrosaures i els sauròpodes. I els carnívors? Hi havia dinosaures carnívors als pirineus?
Sí, també hi havia dinosaures carnívors, els teròpodes, fa 70 milions d’anys als pirineus. De fet, sabem que n’hi havia perquè n’hem trobat dents, però res més. Tot i disposar d’un registre fòssil molt incomplet, les dents proporcionen molta informació sobre a quin grup de dinosaures pertanyien i sobre la seva dieta. Els treballs més recents ens indiquen que, com a mínim, hi havia tres o quatre grups de dinosaures teròpodes: els dromaeosàurids, els troodòntids, els velociraptorins i els abelisàurids.
Els tres primers eren animals corredors, lleugers i relativament petits, de no gaire més de dos metres de llarg i possiblement tenien el cos cobert de plomes. Perquè ens fem una idea, estaríem parlant d’uns dinosaures similars al conegut Velociraptor – atenció, el Velociraptor era un dinosaure exclusiu de Mongòlia–. L’altre grup, els abelisàurids, és encara més enigmàtic. Sabem que eren depredadors d’una mida considerable: entre cinc i sis metres de longitud i amb una alçada de fins a dos metres. Vindrien a ser l’equivalent al Tyrannosaurus d’Europa i bona part dels continents del hemisferi sud del planeta. Tenien un cap massiu, de morro curt i alguns d’ells tenien una mena de banyes sobre els ulls, com el Carnotaurus d’Argentina. I al igual que el T. rex. també tenien uns braços molt reduïts. Ara bé, al sud dels pirineus només se n’han trobat quatre dents d’aquest dinosaures carnívors. Això ens fa sospitar que potser els abelisàurids no eren gaire abundants en aquesta zona del món.
- La recerca paleontològica es publica quasi de forma exclusiva en revistes acadèmiques especialitzades. Com es trasllada tota aquesta informació científica al gran públic?
Efectivament, des de fa molts anys els jaciments del Prepirineu ens proveixen de nombrosos temes d’estudi geològic i paleontològic. En aquests treballs hi treballem investigadors de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont i del Museu de la Conca Dellà però sempre en estreta col·laboració amb científics de la UAB, la UB i altres universitats espanyoles i internacionals. Des de l’any 2002, que va començar una nova etapa d’estudi, s’han publicat al voltat de 60 articles científics, la qual cosa vol dir molta informació sobre els animals i plantes que hi vivien, la seva biologia, els ambients on vivien, el clima o, fins i tot, pistes sobre l’extinció dels dinosaures. Tota aquesta informació es transfereix als canals de divulgació que es troben sota el paraigua de la marca “Dinosaures dels Pirineus”. Aquí trobem el Museu de la Conca Dellà, que se centra en la biologia d’hadrosaures i titanosaures; Dinosfera, a Coll de Nargó, on es difòn tot el que coneixem sobre la reproducció dels dinosaures, l’Epicentre (Tremp), on hi ha un apartat sobre la revifalla dels mamífers després de l’extinció dels dinosaures; el Centre de Dinamització de Tartareu (La Noguera) que mostra els fòssils del jaciment de l’Espinau o el nou Centre d’Interpretació del Montsec, a Vilanova de Meià, que serà el punt d’exposició dels tresors fòssils de les Pedreres de Meià. En resum, es tracta d’un gran museu dels dinosaures dels Pirineus que no té una seu única, sinó que distribueix, de manera equitativa els continguts entre els municipis propers als jaciments. En aquest projecte s’ha fet una aposta molt decidida per part del Departament de Cultura que permet la coordinació de totes aquestes seus i, el que és més important, permetrà l’ampliació i remodelació del Museu que acull el dipòsit de tots aquests fòssils: el Museu de la Conca Dellà.