Conferència: El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès: nous resultats i perspectives de futur
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona) 30 de gener de 2019, 19,00 hores

Conferenciant: Isaac Casanovas
Moderador: Magí Miret

La conca del Vallès-Penedès és una àrea clàssica per a l’estudi de les faunes i els ecosistemes del miocè (23,0-5,3 Ma) d’Europa. El seu registre és molt ric i continu, comprenent pràcticament tota aquesta època, però la part corresponent al miocè inferior (23-16 Ma) ha rebut molta menys atenció per part dels paleontòlegs. Els jaciments de vertebrats d’aquesta edat figuren entre els primers descoberts a Catalunya però no s’hi ha treballat intensivament des de mitjans del segle XX, en part perquè són molt menys rics que els jaciments del miocè mitjà i superior de la mateixa conca. Des de 2011 un equip de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont ha prospectat intensivament les successions d’aquesta edat, fet que ha permès incrementar notablement el nombre de jaciments coneguts i mostrejar els clàssics emprant mètodes moderns, resultant en la descoberta de milers d’exemplars. Aquesta nova informació permet afinar la cronologia dels importants canvis climàtics i faunístics globals que succeïren durant el miocè inferior.

Figura 1. Reconstrucció del paisatge i la fauna del Miocè inferior (16,5-16 Ma) basada en les restes trobades als jaciments de Gelida. Al centre de la il·lustració dos gossos-ós del gènere Ampichyon ataquen al rinoceront Dromoceratherium mirallesi. Dibuix: Óscar Sanisidro.

Figura 2. Una mostra dels rosegadors del jaciment de les Cases de la Valenciana (16,5-16 Ma). Fotografies de microscopi electrònic de rastreig de diverses espècies de glírids (lirons), cricètids (hàmsters i similars), esciúrids (esquirols), i de l’extingida família dels eòmids. Imatge: Jovells-Vaqué et al. 2018.

Figura 3. Diverses restes del rinoceront Dromoceratherium mirallesi trobades als jaciments de Gelida. Es mostra la sèrie dentària superior, una incisiva inferior, i un fèmur en vista anterior i posterior. Imatge: Casanovas-Vilar et al. 2018.

Figura 4. Excavació del jaciment de les Cases de la Valenciana (Gelida) al 2015. Fotografia: I. Casanovas-Vilar.

Figura 5. Rentat de mostres de sediments per a la recuperació de fòssils de microvertebrats. S’empra un gran sedàs especialment dissenyat per separar els sediments en diverses fraccions. Fotografia: I. Casanovas-Vilar.

Figura 6. Extracció d’un fèmur complet del rinoceront Dromoceratherium mirallesi recuperat al jaciment de les Cases de la Valenciana durant la campanya de 2012. Fotografia: I. Casanovas-Vilar.

Figura 7. Dipòsits lacustres (calcàries i guixos blancs) i de ventalls al·luvials (lutites i gresos vermells) del Miocè inferior al jaciment de la Costablanca (Castellbisbal). L’edat d’aquests sediments seria d’uns 18-17 Ma.

Figura 8. Afloraments de guixos als pèlags de Vilobí del Penedès. Aquests sediments es dipositaren durant el Miocè inferior (fa uns 16 Ma) a una llacuna costanera. Per sobre els nivells de guixos un nivell de lutites ha lliurat restes de microvertebrats.

Figura 9. Reconstrucció de l’aspecte del rinoceront Dromoceratherium mirallesi, un gènere i espècie definits en base al material recuperat als jaciments de Gelida (Can Julià, les Cases de la Valenciana). Dibuix: Ó. Sanisidro.

10. Sessió de la Tribuna d’Arqueologia del 30 de gener de 2019. Fotografia: Quim Folch

11. Sessió de la Tribuna d’Arqueologia del 30 de gener de 2019. Fotografia: Quim Folch

12. Sessió de la Tribuna d’Arqueologia del 30 de gener de 2019. Fotografia: Quim Folch

A continuació, us oferim una petita entrevista amb Isaac Casanovas sobre els aspectes mes destacats de la conferència.

• Per què és tan important el Miocè?

El Miocè s’inicià fa uns 23 milions d’anys i finalitzà fa poc més de 5, és per tant l’època més llarga del Cenozoic, l’anomenada ‘era dels mamífers’. Durant el Miocè s’originaren i diversificaren les principals famílies de mamífers que existeixen a l’actualitat, que substituïren a grups més arcaics, apareguts poc després de l’extinció dels dinosaures. Al teló de fons el món anà adoptant a poc a poc un aspecte més semblant a l’actualitat. Per una banda els continents poc a poc anaren ocupant les seves posicions actuals, i per una altra el clima global, que havia sigut molt càlid durant el principi del Cenozoic, s’anà refredant paulatinament fins a l’actualitat. A més, per si tot això fos poc, durant el Miocè divergí la línia de primats que acabaria donant lloc als éssers humans.

• …i el Miocè inferior?

És l’inici de tot això. Al Miocè inferior i principis del Miocè mitjà (fa entre uns 23 i 15 milions d’anys) les temperatures globals encara eren diversos graus superiors a les actuals, de manera que a Catalunya hi havia boscos subtropicals, llacs infestats de cocodrils i fins hi tot barreres d’esculls de corall a les zones costaneres. A més aparegueren diversos animals procedents d’altres cantons del món que marcarien el caràcter de les faunes de la resta del Miocè. Aquestes, encara convivien amb els darrers supervivents de la ‘primera fornada’ de mamífers.

• De quins animals es tractava i d’on venien?

Tenim els mastodonts, per exemple, parents remots dels elefants. Aquests s’originaren a l’Àfrica abans del Miocè, però aquell continent estava separat de la resta fins fa uns 20 milions d’anys, quan el moviment de les plaques tectòniques va fer que entrés en contacte amb el Pròxim Orient. A través d’aquell pont continental els mastodonts es dispersaren ràpidament per Àsia, Europa i Amèrica. A Catalunya en tenim alguns dels exemplars més antics d’Europa, que tindrien uns 18 milions d’anys. Però de l’Àfrica també ens arribarien els primats, que s’havien extingit feia milions d’anys dels continents septentrionals. A Catalunya no en trobem restes fins molt més tard, fa uns 12 milions d’anys, però sabem del cert que es dispersaren abans, o sigui que no hem de perdre l’esperança. A part dels mamífers africans apareixen també en aquell moment diversos grups d’herbívors i rosegadors originats al Pròxim Orient, i creuant l’estret de Bering ens arriben els primers cavalls, que van evolucionar a Amèrica del Nord.

• Quins jaciments d’aquesta edat hi ha a Catalunya?

A Catalunya, i concretament a la conca del Vallès-Penedès, hi tenim un dels millors registres del Miocè d’Euràsia amb centenars de jaciments coneguts i desenes de milers de fòssils recuperats. No obstant, coneixem aquest registre de manera desigual. La part que correspon al Miocè mitjà i superior, i que inclou els jaciments llegendaris dels Hostalets de Pierola i Can Llobateres (Sabadell), es coneix molt bé. En canvi el Miocè inferior no. Els jaciments que hi ha, amb comptades excepcions, són més pobres i a la majoria no s’hi ha treballat durant dècades. Sabent tot això vam decidir emprendre diverses campanyes de prospecció, mostratge i excavació entre 2011 i 2017 que van resultar en la descoberta d’un bon grapat de nous jaciments. A més vam poder mostrejar alguns jaciments ‘clàssics’ emprant mètodes moderns, que permeten per exemple recuperar els fòssils de microvertebrats, totalment ignorats fins ara. També vam comprovar però que amb el pas dels anys alguns jaciments havien estat destruïts al construir carreteres, pedreres o abocadors.

• I quins són els principals resultats que n’heu tret?

De moment, hem aconseguit bones mostres de fòssils de la majoria de jaciments estudiats, principalment pel que respecta als petits vertebrats. Així hem pogut constatar que no eren tan pobres com inicialment es pensava i que en la majoria de casos hi ha tant petits com grans vertebrats. Això és important perquè no passa a altres registres d’aquesta edat ben coneguts, com el de la conca de Calataiud-Montalbán a l’Aragó, on els jaciments només inclouen petits vertebrats. Com que els petits vertebrats, principalment els rosegadors, són bàsics en la datació relativa dels sediments continentals podem afinar l’edat de la dispersió d’alguns dels nous grups de mamífers, com els mastodonts. A més hem pogut assignar amb precisió una edat als diferents jaciments combinant diversos mètodes, com la magnetostratigrafia i la biostratigrafia. Ara sabem que cobreixen un interval de temps relativament curt, des dels 18 als 16 milions d’anys, coincidint amb un període de temperatures globals especialment càlides que es coneix com l’Òptim Climàtic del Miocè. Tots aquests resultats s’han presentat en congressos internacionals i ja s’han publicat algunes descripcions de la fauna recuperada als principals jaciments, com les Cases de la Valenciana (Gelida).

• I quins són els vostres plans de futur?

En principi, publicar un article de síntesi sobre la cronologia dels jaciments, incidint en la datació dels moments d’intercanvi faunístic entre els continents europeu, africà i americà. Per una altra banda, estudiar si els canvis que veiem en la composició i la estructura de les faunes de mamífers poden tenir relació amb els canvis climàtics que succeïren al trànsit entre el Miocè inferior i el mitjà. I, finalment, tornar a excavar el jaciment dels Casots a Subirats, un jaciment excepcional de fa 16 milions d’anys. No s’hi ha fet cap campanya des de mitjans de la dècada de 1990 i és tan ric que ens permetrà conèixer amb detall com eren els ecosistemes de finals del Miocè inferior.