Tribuna d’Arqueologia 2019-2020: “Gestió de recursos a l’est de Creta: noves aproximacions a l’arqueologia minoica”

Conferència: Gestió de recursos a l’est de Creta: noves aproximacions a l’arqueologia minoica
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 19 de febrer de 2020, 19,00 hores

Conferenciant: Alexandra Livarda
Moderador: Josep Maria Solias

La producció agrícola excedentària i l’economia de subsistència han estat al centre dels debats sobre el desenvolupament de la complexitat social en la societat minoica. Un nou programa d’investigació, centrat en la ciutat minoica de Palaikastro, ha proporcionat noves dades i idees sobre aquest debat. El projecte va combinar un mostreig sistemàtic in situ amb anàlisis paleoambientals i geoarqueològiques al voltant de la ciutat, i una prospecció arqueològica dissenyada específicament per investigar la gestió de recursos vegetals i animals. Aquest enfocament holístic ha proporcionat informació única sobre l’organització socioeconòmica minoica. Els resultats mostren un sistema integrat d’agricultura, arboricultura, ramaderia, pesca i producció urbana, gestionat amb estratègies complexes arrelades en la història del paisatge cultural de la zona. Aquest sistema va facilitar el posicionament de la ciutat en xarxes econòmiques de llarga distància i va condicionar la desaparició de la pròpia ciutat. Els resultats rebaten teories anteriors sobre el desenvolupament de les societats palatines.

Per a més informació sobre el tema:
https://www.sciencedirect.com/science/article/abs/pii/S0277379117308624
https://www.ajaonline.org/field-report/3677




A continuació, us oferim una petita entrevista amb la conferenciant sobre els aspectes més destacats de la seva xerrada.

  • La ciudad Minoica de Palaikastro había sido excavada varias veces en el pasado, ¿porque decidisteis volver a excavar esta ciudad una vez más?

A pesar de que la ciudad Minoica en Palaikastro se lleva excavando desde principios del siglo XX, seguimos sin comprender completamente el proceso de urbanización del este de Creta durante la Edad del Bronce. Además, todos los proyectos anteriores se han centrado más en el estudio de la ciudad, su arquitectura y desarrollo urbanístico y no tanto en el paleoambiente y los recursos vegetales y faunísticos. La ciudad Minoica en Palaikastro es bastante singular, ya que es la única ciudad de gran tamaño excavada extensivamente en la que, hasta el momento, no se ha detectado un edificio palaciego central. Durante nuestro nuevo proyecto (PALAP, financiado por la Escuela Británica de Atenas, el Instituto de Prehistoria del Egeo, el Consejo de Investigación de Ciencias Sociales y Humanidades de Canadá y donaciones privadas) queríamos explorar el territorio, excavar nuevas zonas de la ciudad (buscando también la existencia de un posible palacio), y conseguir nuevos datos, con nuevas ‘estrategias’ y metodologías, sobre la economía y sociedad del Bronce en el este de Creta.

  • ¿Cuáles son las nuevas estrategias y metodologías que habéis utilizado en vuestro proyecto?

Empleamos lo que llamamos un enfoque ‘inside out/outside in’. En otras palabras, para entender la ciudad, necesitábamos comprender el uso que esta hacía de su territorio y viceversa. Este fue el primer muestreo sistemático en Creta con recuperación de muestras bioarqueológicas en cada unidad excavada lo cual nos permitió documentar tanto la presencia como la ausencia de restos orgánicos, como semillas, huesos de animales, ictiofauna, conchas, etc. Además, nuestro estudio de paisaje fue combinado con un estudio palaeoambiental con dos registros sedimentarios multiproxy de alta resolución. El estudio de paisaje no pretendía localizar nuevos asentamientos sino identificar las estructuras paisajísticas dentro del territorio de la ciudad de la Edad de Bronce relacionadas con la gestión del paisaje, que pueden informar sobre estrategias de producción, actividades agrícolas en el área y su papel en la economía general.

  • ¿Cuáles son los resultados más destacados de este nuevo proyecto? Ha conseguido cambiar / avanzar nuestro conocimiento de la Edad del Bronce en Creta?

La investigación multidisciplinar en PALAP que, por primera vez en Creta, combinó estudios bioarqueológicos, análisis del paisaje productivo y datos palaeoambientales multiproxy demuestra la importancia de integrar distintas líneas de evidencia para comprender de un modo más holístico el pasado. Hemos conseguido identificar la base económica de la ciudad minoica en Palaikastro, los recursos que utilizaba la población para su alimentación y comercio, y quizás mas importante, la escala de las diferentes actividades. Asimismo, hemos conseguido documentar que estas actividades tenían su génesis en la época Neolítica, sobre la cual hasta ahora sabíamos poco en esta zona, demostrando la continuación de prácticas locales tradicionales. Finalmente, hemos propuesto un nuevo rol y importancia de los ‘ingredientes’ de la triada Mediterránea ‘olivo-vid-cereales’, que se consideraba la base de la economía de la Edad de Bronce, lo que demuestra que el sistema económico era muy complejo, y consecuentemente, hemos contribuido nuevas interpretaciones sobre la organización estatal / palacial de la época.

Tribuna d’Arqueologia 2019-2020: “El jaciment de Vilardida: de l’hàbitat de l’ibèric final a la vil·la romana tardoantiga. Primeres valoracions dels darrers treballs arqueològics”

Conferència: El jaciment de Vilardida: de l’hàbitat de l’ibèric final a la vil·la romana tardoantiga. Primeres valoracions dels darrers treballs arqueològics
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 5 de febrer de 2020, 19,00 hores

Conferenciants: Jordi Morera, Adrià Cubo i Tatiana Piza
Moderadora: Imma Teixell

El proper dimecres dia 5 de febrer de 2020, a partir de les 19,00h, a la sala d’actes del Palau Marc (Rambla de Santa Mònica, 8, Barcelona), està programada la xerrada “El jaciment de Vilardida: de l’hàbitat de l’ibèric final a la vil·la romana tardoantiga. Primeres valoracions dels darrers treballs arqueològics”, dintre del cicle de conferències de la Tribuna d’Arqueologia 2019-2020,  que organitza el Servei d’Arqueologia i Paleontologia.

Durant els darrers anys s’ha estat realitzant l’excavació arqueològica del jaciment de Vilardida, ubicat en el llogarret homònim, un nucli a cavall entre els municipis de Monferri i Vila-rodona, a la comarca de l’Alt Camp. La intervenció s’ha realitzat en el marc de la millora de la carretera C-51 al seu pas per aquestes poblacions, en una extensió propera al quilòmetre. L’indret ja havia estat localitzat a partir de diferents campanyes de prospeccions i sondejos, efectuades entre 1998 i 2011, però se’n desconeixia el seu abast real. A partir de la delimitació iniciada a l’abril de 2017 es van poder identificar quatre zones amb restes arqueològiques: d’est a oest, es tractava d’un camí, amb un origen que per la historiografia es podia remuntar a l’època romana; una necròpolis tardoantiga; un hàbitat ibèric amb perduració als primers segles altimperials; i finalment, les restes d’una vil·la tardoantiga. Les excavacions posteriors van determinar que els diferents sectors corresponien a un mateix assentament que des de les etapes ibèriques havia anat evolucionant al llarg del període romà. Finalment, la localització de dos enterraments dipositats seguint el ritual islàmic, relaciona l’hàbitat tardoromà amb els primers segles altmedievals.



Seguidament, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre els aspectes més destacats de la propera xerrada.

  • Quina importància té el jaciment de Vilardida dins el territori?

El jaciment de Vilardida era conegut des dels anys 40 del segle XX, degut a la recuperació de materials en superfície. Tanmateix, en els darrers 20 anys, i en el marc del projecte de millora de la carretera C51, s’havien realitzat diferents prospeccions i sondejos arqueològics que indicaven la presència de restes conservades al subsòl. Amb l’excavació realitzada hem pogut excavar i conèrixer questes restes, i veure que es tracta d’un assentament amb ocupació continuada des d’època republicana fins a la tardoantiguitat, als segles VII-VIII. Una ocupació que segurament s’explica i s’entén a partir de la seva situació geogràfica en el nus de comunicacions que formen el riu Gaià d’una banda, i la via històrica que enllaçava Barcino i Ilerda

  • Quina informació heu aconseguit amb l’excavació arqueològica?

Com dèiem, la intervenció ha posat a la llum un hàbitat que des de l’ibèric final va evolucionant fins a l’etapa andalusina. D’aquest llarg període, les fases que més i millor hem pogut estudiar són les baiximperials i tardoantigues (segles IV-VIII), amb la documentació d’una zona productiva i residencial, la localització de diferents hàbitats domèstics semienterrats, dels segles VI-VII, i una necròpolis amb una quarantena d’individus dels segles VII-VIII

  • A nivell antropològic, què ens pot aportar l’estudi de les restes recuperades a Vilardida?

Els treballs antropològics realitzats al jaciment de Vilardida han permès un primer acostament a la interpretació de l’evolució històrica i antropològica de la població de la zona. Al llarg de les intervencions realitzades, s’ha identificat un conjunt funerari molt complex, conformat per poblacions diferenciades, algunes d’elles coetànies en el temps. L’anàlisi dels diferents caràcters antropològics evidencia un context econòmic i social basat en l’explotació agrícola, dut  a terme per un grup poblacional autòcton, però també per un conjunt d’esclaus, els quals presenten diferències  tant físiques (biològiques i relacionades amb el desenvolupament del treball o en les condicions de vida), com en el context funerari.

  • És un jaciment esgotat? Es continuarà la recerca pels propers anys?

L’excavació s’ha centrat en aquelles zones afectades per la futura carretera, i en aquest sentit hem estat condicionats per l’obra a realitzar. Tanmateix, la intervenció va evidenciar que les restes de la vil·la de Vilardida s’escampen pels camps limítrofs, i sobretot pel nucli poblacional de l’actual Vilardida. Per tant, és possible que en un futur puguin aparèixer novetats en referència a aquest assentament

Tribuna d’Arqueologia 2019-2020: “El castell de Canals, noves aportacions arqueològiques als orígens de Valldoreix”

Conferència: “El castell de Canals, noves aportacions arqueològiques als orígens de Valldoreix”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 8 de gener de 2020, 19,00 hores

Conferenciants: Eduard Píriz i González i Juan José Cortés García
Moderadora: Maite Miró

El castell de Canals està ubicat dins l’àmbit administratiu de l’Entitat Municipal Descentralitzada de Valldoreix, al municipi de Sant Cugat del Vallès. Les últimes intervencions realitzades al castell de Canals han posat en valor les restes d’un edifici romànic, de planta rectangular construït possiblement cap al segle XII, que va ser habitat fins al segle XV. Hem pogut constatar que el castell està format per un conjunt d’edificacions que s’articulaven des d’un pati interior que donava accés als diferents espais que el componien. Les primeres notícies documentals que es conserven del castell estan datades al segle XI. Va ser propietat d’una família que va prendre el nom de Canals com a propi i que l’any 1160 va jurar fidelitat al comte rei Ramon Berenguer IV. A mitjans del segle XIII van aconseguir la jurisdicció sobre la fortalesa i el terme de Canals del rei Jaume I, i l’any 1306 va passar a ser propietat de l’abat del monestir de Sant Cugat.




A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre els aspectes més destacats de la propera xerrada.

  • Quin ha estat l’inici dels estudis al castell de Canals?

Valldoreix és una Entitat Municipal Descentralitzada depenent de Sant Cugat del Vallés. Des de l’administració local van impulsar tot un seguit d’actuacions que es van traduir en diferents campanyes de sondejos arqueològics. En paral·lel, les notícies històriques conegudes donaven a entendre que el castell de Canals es trobava en el centre d’un possible inici de l’articulació del territori que actualment conforma Valldoreix.

En aquest sentit la Entitat Municipal Descentralitzada va apostar per la redacció d’un Pla director del castell de Canals per així gestionar de forma endreçada les actuacions d’estudi, consolidació i conservació del monument. Al mateix temps es posava en valor i s’estudiava la possibilitat de generar una visita pública al jaciment.

  • Quina importància té el castell de Canals dins el territori del Vallés a l’edat mitjana?

El castell de Canals va ser un dels centres articuladors del territori de segon ordre que va servir de base d’una família de la baixa noblesa catalana entre el segle XI i els inicis del XIV. Possiblement en comptes de castell hauríem de parlar d’una domus fortificada, tot i que va arribar a tenir un estatus jurídic i administratiu similar a un castell. La família establerta va prendre el nom del lloc i l’any 1160 Bertran de Canals va jurar fidelitat al comte rei Ramon Berenguer IV. Posteriorment, al segle XIII Adelaida de Canals va rebre del rei Jaume I la jurisdicció sobre la domus i el terme de Canals, aconseguint per al seu domini un estatus equiparable a un castrum. Finalment, a inicis del segle XIV, la domus de Canals passà a mans del monestir de Sant Cugat del Vallès.

  • Quina informació hem aconseguit amb les darreres campanyes?

Seguint les traces marcades pel Pla Director, hem pogut excavar aproximadament la meitat de l’interior del conjunt. Hem constatat que el castell de Canals era un centre administratiu per la quantitat de sitges que hem localitzat i una residència senyorial donada la qualitat del material recuperat amb elements de luxe. Es tracta d’un conjunt d’edificis adjacents que envolten un pati central que articula les diferents connexions i accessos a l’interior de cada un d’ells. Exteriorment els edificis presenten una factura defensiva amb espitlleres a planta baixa, mentre que a l’interior del pati s’obren amb grans arcades. Amb el conjunt de totes les actuacions realitzades al castell podem determinar que va ser abandonat cap al segle XV.

  • Quin element singular ens ha facilitat informació en alçada?

En tot moment, des de que es té memòria, ha estat visible un gran mur amb una alçada aproximada de 10 m. Un cop realitzades les campanyes arqueològiques, tornant a mirar aquest mur, podem determinar que el volum edilici al que pertanyia estava format per una planta baixa destinada a quadres, una planta primera on, per l’alçada del sostre, possiblement es trobava la sala de representació i un espai sota coberta. Aquest mur ha estat característic i representatiu del castell de Canals durant molts anys i finalment ens ha completat la informació que ens ha facilitat l’excavació mitjançant dades en alçada. La seva dimensió conservada és realment singular i ens facilita molt l’estudi de les dimensions i la construcció d’edificis de la seva època.

Tribuna d’Arqueologia 2019-2020: “Projecte Almenara 2015-2019: recerca i recuperació patrimonial d’una necròpolis tumulària de la primera edat del ferro (s. VIII-VI a. de la n. e.) (Almenara Alta, Agramunt, Urgell)”

Conferència: Projecte Almenara 2015-2019: recerca i recuperació patrimonial d’una necròpolis tumulària de la primera edat del ferro (s. VIII-VI a. de la n. e.) (Almenara Alta, Agramunt, Urgell)

Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 18 de desembre de 2019, 19,00 hores

Conferenciants: Núria Armentano, Òscar Escala i Andreu Moya
Moderador: Josep Gallart

La necròpolis tumulària d’Almenara, excavada per primera vegada per Joan Maluquer de Motes l’any 1968, va restar abandonada durant més de 45 anys al llarg dels quals el deteriorament de les restes arqueològiques n’amenaçava la conservació. L’any 2015 va néixer el projecte Almenara, un programa de llarg abast concebut com una actuació integral que contempla l’excavació, la recerca, la difusió i la consolidació i restauració de les estructures arqueològiques del jaciment. Després de cinc campanyes d’excavació i dues de restauració, s’ha posat de manifest un gran potencial científic i patrimonial, amb novetats en relació a l’arquitectura tumulària i al ritual funerari, l’extensió i l’organització del jaciment. La necròpolis aporta dades inèdites que complementen el registre conegut sobre les necròpolis de túmuls plans de la plana occidental catalana.



A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre els aspectes més destacats de la propera xerrada.

  • El jaciment d’Almenara és un vell conegut. Com se’n produí el descobriment?

La necròpolis tumulària d’Almenara va ser descoberta fortuïtament en 1968 arran d’uns treballs agrícoles. Aquell mateix any, el professor Joan Maluquer de Motes va dur a terme una petita intervenció en la qual va excavar vuit túmuls plans de la primera edat del ferro. Maluquer va publicar els resultats de l’actuació l’any 1973. En l’article manifestava que la necròpolis probablement era més extensa i que devia haver més estructures amagades sota el subsòl. Almenara s’esmenta en les síntesis recents sobre el món funerari de la primera edat del ferro al nord-est de la península Ibèrica, tot i que des de 1968 no havia estat objecte de noves excavacions i el registre arqueològic era limitat.

  • Com sorgeix el Projecte Almenara?

L’any 2015 l’Ajuntament d’Agramunt va voler intervenir a la necròpolis per recuperar les estructures excavades a finals dels seixanta i fer visitable el jaciment. En aquesta primera intervenció vam constatar-ne la gran potencialitat. Així naixia el Projecte Almenara, de la mà d’un equip interdisciplinar de professionals, tant del camp de l’arqueologia i l’antropologia com de la restauració i conservació de béns culturals, amb vincles amb diversos centres de recerca. Des de l’inici, les actuacions comptaven amb el suport i la implicació de l’Ajuntament d’Agramunt i, des de l’any 2018, el jaciment d’Almenara s’integrà en el projecte “La fortalesa dels Vilars i l’oppidum de Gebut: gènesi, identitat i heterogeneïtat de l’ethnos ilerget”, coordinat pel professor Joan B. López des del Grup d’Investigació Prehistòrica de la Universitat de Lleida. Aquest projecte forma part dels projectes quadriennals de recerca en matèria d’arqueologia i paleontologia per al període 2018-2021 finançats pel Departament de Cultura (CLT009/18/00039).

Fins al moment, s’han realitzat cinc campanyes d’excavacions amb la participació de llicenciats i estudiants d’arqueologia i veïns d’Agramunt i de pobles propers. Paral·lelament, els anys 2015 i 2017 s’hi han realitzat dues actuacions de consolidació i restauració que han comptat amb l’ajut econòmic de la Generalitat de Catalunya, les quals han permès intervenir en diversos túmuls i iniciar l’adequació dels espais entre túmuls.

  • Quines han estat les principals aportacions de les intervencions realitzades?

Les actuacions han posat en evidència la rellevància del jaciment, tant a nivell arqueològic com patrimonial. Les principals aportacions van des de l’augment de l’extensió coneguda de la necròpolis i del nombre de túmuls identificats i excavats, passant per les novetats en relació a l’arquitectura tumulària i a les pràctiques rituals, fins a documentar indicis de l’organització espacial de la necròpolis i, puntualment, de l’evolució diacrònica.

  • A nivell antropològic, què ens pot aportar l’estudi de les restes recuperades a Almenara?

La localització de restes òssies a l’entorn de les urnes i a l’interior de les urnes sempre és un repte per a l’antropologia. El material recuperat d’aquests contextos és molt limitat i es troba molt alterat. Per tant el seu estudi al laboratori sobretot és una oportunitat per intentar conèixer, més que les característiques de la població i dels individus enterrats, el gest i les pràctiques funeràries que aquests havien realitzat. L’estudi antropològic de les restes intentarà reconèixer el nombre mínim d’individus que corresponen els fragments de cada urna, la representació esquelètica, la temperatura a la qual va ser sotmès el cos i si s’observen tractaments post-incinerals en les restes.

Conferència de la Tribuna d’Arqueologia 2019-2020: “El conjunt medieval de les Guixeres de Súria. Quinze anys d’intervencions arqueològiques”

Conferència: El conjunt medieval de les Guixeres de Súria. Quinze anys d’intervencions arqueològiques
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 4 de desembre de 2019, 19,00 hores

Conferenciants: Cristina Belmonte i Roser Arcos
Moderador: Josep Maria Vila

Enguany s’ha celebrat la quinzena campanya d’excavació al conjunt arqueològic de les Guixeres de Súria, iniciativa promoguda per l’Ajuntament, que es realitza mitjançant un camp de treball amb estudiants del municipi. El que va començar amb l’excavació del mas medieval de la Vilella Vella, continuà amb l’objectiu de localitzar l’església de Sant Pere del Puig, esmentada a la documentació. Amb els anys, al voltant d’aquesta església d’origen preromànic, també s’ha localitzat la torre del Puig de Sant Pere, que destaca per la seva particular tècnica constructiva. La singular geologia de la zona, amb grans afloraments de pedra de guix de fàcil extracció, segurament en va facilitar l’assentament, vinculat a l’explotació d’aquest mineral. Tot sembla indicar que el conjunt fou el primer nucli habitat del municipi, abans que la població es traslladés definitivament a la seva ubicació actual.


A continuació, us oferim una petita entrevista amb les conferenciants sobre els aspectes destacats de la seva xerrada.

  • Des de quan s’excava al conjunt arqueològic de les Guixeres?

Enguany hem celebrat el quinze aniversari. L’any 2004 des de l’Institut del municipi, l’IES mig món i amb el suport de l’Ajuntament, s’endegà una petit projecte d’excavació arqueològica amb alguns estudiants. L’objectiu era acostar el patrimoni als joves a la vegada que es feia recerca intentant localitzar alguns dels elements patrimonials de la vila esmentats en la documentació històrica.

L’historiador local Albert Fàbrega, professor de l’institut en aquell moment, va tenir un paper clau per tirar endavant el projecte. L’Ajuntament hi va apostar des del principi i la propietat dels terrenys va posar totes les facilitats. Alguns d’aquells estudiants encara participen en les intervencions actualment. El fet que tots aquests agents estiguin encara implicats al projecte l’ha convertit en una actuació consolidada i d’èxit.

  • Sembla un projecte amb unes característiques especials. Com s’han desenvolupat els treballs durant aquests quinze anys?

Durant aquests anys s’hi ha actuat de manera ininterrompuda cada estiu, amb campanyes de 10 dies hàbils, sota la direcció d’Assumpta Serra primer i Ainhoa Pancorbo després, però ja des del 2010 que se’n fa càrrec l’equip actual.

En relació a les característiques del projecte, si és un projecte especial, és un projecte de poble on diverses institucions, associacions i voluntaris posen el seu granet de sorra perquè es pugui tirar endavant any rere any. L’equip d’excavació està format per una trentena de persones, principalment estudiants de l’Institut amb edats entre 14 i 16, alguns estudiants i graduats d’arqueologia i voluntaris. Tothom que hi participa se’n sent partícip i sap que col·labora en posar en valor el patrimoni del seu poble.

Totes les intervencions es realitzen amb metodologia arqueològica, per tant també ajuda a entendre i acostar com i que es fa en l’arqueologia professional.

  • Que s’hi excava? Quins són els elements més singulars?

Les primeres intervencions es van fer al mas medieval de la Vilella Vella, però des de l’any 2008 s’incorporà el temple preromànic de Sant Pere del Puig i el 2011 la torre del Puig de Sant Pere. Des d’aleshores, els esforços s’han centrat en excavar i delimitar aquest dos edificis.

L’església de Sant Pere del Puig, correspon a un edifici preromànic, amb la seva necròpolis associada, que va anar patint diverses transformacions fins que fou abandonat complement cap al segle XVII.

Sens dubte però, és la Torre del Puig de Sant Pere possiblement l’element més singular, sobretot per la seva particular tècnica constructiva. De planta quadrada, fou bastit a partir de la disposició de diferents murs concèntrics, adossats uns als altres, formant una espècie de gran plataforma esglaonada, de la qual, de moment, no coneixem altres paral·lels al territori.

A redós, de la torre i també de l’església, s’han documentat algunes petites estances, interpretades com cases, confirmant així part de la informació que esmenta la documentació històrica conservada.

  • Quines son les aportacions principals, més enllà de la localització d’aquests edificis, durant aquests anys de recerca?

El conjunt arqueològic de les Guixeres es troba fora del nucli urbà del municipi en una zona de gran riquesa geològica, amb grans afloraments de pedra de guix de fàcil extracció, d’aquí el seu nom. Doncs bé, tot sembla indicar que l’explotació d’aquest mineral va facilitar l’assentament en aquest indret ja des del segles IX-X. Això unit a les dimensions i característiques de les restes, el seu establiment i moment de màxim esplendor, segles X-XIII, suggereix que el conjunt fou el primer nucli habitat del municipi, abans que la població es traslladés definitivament a la seva ubicació actual durant el segle XIII.

  • És un jaciment esgotat? Com s’encara la recerca pels propers anys?

No, no és un jaciment esgotat tant a la torre com a la Vilella Vella encara queda força feina per fer i a l’església, tot i que està més avançada, encara hi ha part de la necròpolis per excavar. Més enllà d’aquests jaciments, a les Guixeres també es conserven forns de guix tant d’època medieval com d’època contemporània.

L’objectiu en els propers anys, és seguir avant en la recerca, i donar ús social a les restes, materialitzant la seva posada en valor per poder incloure el conjunt en les rutes turístiques del municipi.

Conferència de la Tribuna d’Arqueologia 2019-2020: “L’aplicació dels fòssils a la crisi ecològica actual: som a la sisena extinció massiva de la Terra?”

Conferència: L’aplicació dels fòssils a la crisi ecològica actual: som a la sisena extinció massiva de la Terra?
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 20 de novembre de 2019, 19,00 hores

Conferenciant: Marc Furió
Moderador: David M. Alba

Molts científics alerten del moment que pateix la biosfera actualment i el comparen amb altres moments crítics de la història de la Terra. Què en sabem d’altres episodis d’extinció massiva en el passat? És de tots conegut que l’extinció i l’evolució dels organismes són processos naturals, i fins a cert punt inevitables. Així doncs, com és de greu la situació actual? La paleontologia proporciona una visió temporal que permet calibrar la magnitud de l’episodi actual de pèrdua de biodiversitat.

A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre alguns aspectes destacats de la seva xerrada

  • Què poden aportar els fòssils al problema actual de la pèrdua de biodiversitat que no puguin fer altres camps de la ciència?

La paleontologia, és a dir, l’estudi dels fòssils, ens aporta sobretot una perspectiva temporal. No hi ha cap altre disciplina científica, llevat potser de la mateixa geologia o l’astronomia, que treballi amb unes dimensions temporals tan grans. Els paleontòlegs estudien des de les primeres formes de vida, que van aparèixer al planeta fa uns 3.600 milions d’anys a especies extingides fa pocs milers d’anys. Aquesta mirada llarga ens permet abordar des d’una perspectiva diferent les preguntes principals que envolten la situació actual respecte al medi  natural. És “normal” aquesta crisi ambiental que estem patint? Ha passat altres vegades en el passat? És possible recuperar les espècies desaparegudes i restablir l’equilibri natural? Sense la perspectiva històrica natural que ens proporciona la paleontologia, la resposta a aquestes preguntes sempre seria incompleta.

  • I des d’aquest punt de vista que planteges, ja s’ha donat en el passat la situació actual?

Tenim moltes evidències científiques que el món natural ha patit daltabaixos de diversitat molt importants al llarg de la seva història geològica. Els paleontòlegs han determinat que hi ha hagut un mínim de cinc moments de crisi ecològica severa a nivell mundial des de que la vida va deixar de ser microscòpica, fa uns 540 milions d’anys. Un dels debats més importants que van tenir els primers naturalistes que estudiaven els fòssils va ser si la successió de fòssils relatava una història gradual i constant, o si per contra era tota una successió de catàstrofes que anaven eliminant eventualment la vida a la Terra. Avui dia pensem a que segurament no estem en cap dels extrems, sinó que la realitat és una situació intermèdia. En el registre fòssil observem que durant milions d’anys el ritme de les extincions és força constant i queda més o menys compensat per l’aparició de noves espècies. Però també veiem que, en moments puntuals, s’alineen una sèrie de factors externs, el que en podríem dir una tempesta perfecta, i es produeixen uns desequilibris molt importants que fa que tots els ecosistemes al món acabin col·lapsant. Aquests moments es coneixen com “extincions massives”. I com deia, això ja ha passat, com a mínim, cinc cops.

  • Què caracteritza una “extinció massiva”?

Una extinció massiva es caracteritza principalment tres factors: abast taxonòmic, abast geogràfic i extensió en el temps. Podem parlar d’una extinció massiva quan s’acaben extingint, com a mínim, el 75% de totes les espècies que hi ha al planeta en un moment donat. Això és el que anomenem l’abast taxonòmic. D’altra banda, també cal que aquesta extinció afecti a tots els ecosistemes i a tot el món. Els desequilibris en una regió concreta o un medi són força més habituals, i aleshores es parla d’extincions locals o regionals. Però quan hi ha una extinció massiva, no hi ha cap ecosistema ni racó del món que quedi intacte; tots queden afectats d’una manera o una altra. Finalment, hi ha el factor temps, perquè delimitar un moment de crisi implica que la durada ha de ser “curta”. Un interval de temps curt en paleontologia pot ser fins i tot un milió d’anys. Des de una perspectiva humana, això acostuma a sorprendre, perquè un milió d’anys ens pot semblar molt de temps, però pels paleontòlegs és un lapse de temps relativament curt. Cal tenir present que la desaparició de tres quartes parts de totes les espècies que existeixen en menys d’un milió d’anys és un sotrac ecològic de gran magnitud.  Aquests ecosistemes tan alterats poden trigar fins a 10 milions d’anys, és a dir, 10 vegades més, a recuperar la biodiversitat inicial i que tot torni a funcionar amb una certa normalitat. En el moment actual és imprescindible evitar per tots els mitjans arribar al precipici del col·lapse ecològic. Si no ho fem, és molt probable que l’espècie humana sigui una d’aquestes que formi part del 75% i desaparegui. A més, d’aquesta crisi ambiental actual, els humans en som responsables directes, de manera que és responsabilitat nostra aturar-ho, per nosaltres i per la resta d’espècies que habiten al planeta.

  • En què treballa actualment l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont que pugui aportar coneixement aplicat en aquesta tasca?

Com comentava anteriorment, hi ha diverses preguntes que sorgeixen quan mirem de diferenciar què és una dinàmica natural i com pot estar influint l’acció humana en el desenvolupament d’aquesta crisi. Per exemple, sobre l’extinció dels dinosaures, avui dia pràcticament ningú dubta que la causa última de la seva desaparició (conjuntament  amb la de molts altres organismes, no ho oblidem) va ser l’impacte d’un meteorit. El que resulta interessant és que l’estudi dels fòssils ens mostra que molts grups ja estaven en declivi per altres motius abans d’aquesta col·lisió. Per tant, una de les preguntes que mirem de respondre és si l’efecte d’aquest meteorit hauria estat tan devastador si no hi hagués hagut prèviament un deteriorament sostingut dels ecosistemes durant els darrers milions d’anys del Cretaci. Aquesta és una de les línies de treball del grup de recerca de faunes del Mesozoic de l’Institut.

D’altra banda, els investigadors del grup al qual pertanyo, el de Faunes del Neogen i Quaternari, estudiem els ecosistemes del Miocè de la Conca del Vallès-Penedès, on també es registren canvis climàtics i ecològics importants fa uns 10 milions d’anys. Estem construint una base de dades d’alta resolució per poder detectar com responen regionalment els ecosistemes a oscil·lacions o canvis externs importants. Una de les preguntes que volem respondre amb els nostres estudis és, per exemple, si tenir ecosistemes diversos i complexos, augmenta la capacitat de resiliència enfront canvis externs substancials o pot ser un motiu de debilitat que faci caure les fitxes de dòmino abans d’hora.

En un camí paral·lel, el grup de recerca en Paleobiologia Evolutiva s’ha dedicat durant molts anys a estudiar la reacció evolutiva d’organismes atrapats en illes. És un tipus d’ambient on l’evolució dels organismes està molt condicionada per l’aïllament geogràfic i l’absència de depredació, però de la que en podem treure algunes claus sobre com funciona l’evolució en general. Quan els paleontòlegs observen el registre fòssil de zones insulars veuen que els organismes que sobreviuen en aquestes condicions pateixen canvis dràstics en la seva biologia per aprofitar millor els pocs recursos vitals disponibles. Això, però, té una contrapartida i  és que es debiliten ecològicament i queden indefensos davant qualsevol eventualitat ambiental o invasió externa. Les illes esdevenen laboratoris on es fa un test a petita escala de resistència d’ecosistemes, un anàleg del que està passant actualment a escala planetària.

Finalment cal destacar el paper d’un grup d’investigadors de l’ICP que estan estudiant dos etapes molt importants en la història de la Terra: el Permià i el Triàsic. Ambdós períodes queden separats per la major extinció massiva que ha patit el nostre planeta, més devastadora fins i tot a la que va acabar amb els dinosaures. Sabem que fa uns 250 milions d’anys hi va haver un episodi de vulcanisme sostingut que va alterar tots els ecosistemes del món. Aquesta crisi és equiparable en molts aspectes a la que estem patint actualment, amb molta emissió de gasos a l’atmosfera, un canvi climàtic molt important, acidificació dels oceans, aridificació de moltes zones del planeta, i una pèrdua total d’espècies de fins al 90% del total. Molts investigadors fins i tot apunten que els canvis més dràstics podrien haver tingut lloc en pocs milers d’anys (entre 30.000 i 60.000 anys) fet que suposa pràcticament una aniquilació instantània a escala geològica.

Els resultats obtinguts de tot plegat, juntament amb molts d’altres obtinguts arreu del món, ens han de servir en els propers anys per calibrar correctament l’abast de la crisi actual en curs i conscienciar sobre la necessitat de posar-hi remei.

Conferència de la Tribuna d’Arqueologia 2019-2020: “Mobilitat logística neandertal des d’una perspectiva tafonòmica al nivell P de l’Abric Romaní (Capellades, Anoia)”

Conferència: Mobilitat logística neandertal des d’una perspectiva tafonòmica al nivell P de l’Abric Romaní (Capellades, Anoia)
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 6 de novembre de 2019, 19,00 hores

Conferenciant: Juan Marín
Moderador: Carlos Tornero

Les estratègies de mobilitat dels grups de neandertal s’estudien mitjançant la caracterització i l’anàlisi de jaciments arqueològics, i tradicionalment són comparades amb els tipus d’assentaments de grups de caçadors-recol·lectors actuals. El registre faunístic del nivell P de l’Abric Romaní és una font d’informació única per analitzar el comportament d’alimentació desenvolupat pels neandertals durant la MIS3. El conjunt es divideix en dos subnivells separats i ben definits: Pa i Pb. Mitjançant l’estudi tafonòmic de les restes i la seva distribució espacial, es van poder definir les característiques d’aquestes ocupacions humanes limitades en l’espai de la superfície de l’abric. Les anàlisis indiquen que les acumulacions són el resultat d’almenys dos tipus d’ocupació diferents: 1) Un campament residencial transitori durant parades curtes, centrat en l’explotació dels cérvols; 2) Un campament de caça / lloc intermediari de carnisseria per a la captura especialitzada de cavalls. La presència d’ocupacions centrades en l’oferta de recursos específics és típica de grups col·lectors. Els resultats de l’estudi zooarqueològic del nivell P caracteritzen els neandertals de l’Abric Romaní com a grups implicats en un sistema d’explotació del territori de mobilitat logística, i vinculen part dels seus desplaçaments en funció de la disponibilitat de grans ungulats.



A continuació, us oferim una petita entrevista amb el conferenciant sobre alguns aspectes destacats de la propera xerrada.

Des de quan s’excava l’Abric Romaní?

L’Abric Romaní va començar a ser excavat l’any 1909 per Amador Romaní. Ell va constatar la riquesa de materials paleolítics en el jaciment en una seqüència de gaire bé 18 m de profunditat. Al llarg del segle XX es va fer varies intervencions intermitents fins que el 1983 sota la direcció d’Eudald Carbonell i Rafael Mora es van iniciar les intervencions programades de forma anual. Actualment es continua excavant i fent recerca del jaciment des de l’IPHES. Sota la direcció de Gema Chacón, Palmira Saladié i Eudald Carbonell.  S’està excavant en una superfície de 300 m2 el nivell R a una profunditat de 10 m.

Com subsistien els Neandertals a l’Abric Romaní?

El registre de l’Abric Romaní és molt ric, i alhora la resolució i conservació estratigràfica del nivell és també excel·lent. Això ha permès que junt a les restes de fauna i eines de pedra, es conservin motlles de fusta, alguns interpretats com eines, altres simples restes de llenya, i abundants fogars. Tot junt ens informa sobre l’estil de vida neandertal. Ens trobem davant de grups que varien en nombre depenent de l’ús que fan d’aquest espai.  Hàbils caçadors de grans unglats, especialment cavalls i cérvols però també de Rinoceronts, urs i de tant, en tant cabres. Probablement el foc ajuda a reduir la presència dels carnívors en aquest entorn. Cacen selectivament els cavalls adults que són els que donen una major rendibilitat i els cérvols de mode més divers ja que també hi ha cert interès en les pells més mal·leables dels infantils.  Un cops caçats són traslladats i consumits. Això, indica que viuen en grups socials amb capacitat estratègica basada en la cooperació y repartició d’aliments.

Quina antiguitat tenen les restes del nivell P?

La seqüencia de l’Abric Romaní està datat entre 39.000 anys i 115.000 la seqüència complerta que ens és coneguda a través del pou Romaní i els sondejos. El nivell P té una edat aproximada de 56.000 anys d’antiguitat. Es situa en el estadi Isotòpic 3

Com gestionaven el macro-espai els Neandertals?

La resolució estratigràfica del Abric Romaní i del nivell P en concret ens ha permès observar una gestió diferents dels animals caçats amb caràcter estacional. Això junt amb una explotació de les matèries primeres autòctona i alóctona, suggereix l’ús alternat de l’abric com a campament de caça i com a lloc residència. Aquestes inferències ens permeten proposar un tipus de gestió logística del territori. En el que els Neandertals desplaçaren l’aliment a llocs de referència.

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “Les ocupacions prehistòriques del carrer Berenguer de Palou (La Sagrera, Barcelona) en el context de la prehistòria al Pla de Barcelona”

Conferència: Les ocupacions prehistòriques del carrer Berenguer de Palou (La Sagrera, Barcelona) en el context de la prehistòria al Pla de Barcelona
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 5 de juny de 2019, 19,00 hores

Conferenciants: Isabel Pereira, Anna Gómez Bach i Miquel Molist
Moderadora: Gemma Hernández

L’any 2018, s’ha localitzat un nou assentament prehistòric al barri de la Sagrera. Les restes corresponen  a estructures negatives, amb nivells de rebliment força intactes, amb una cronologia de neolític antic i l’edat del bronze, i posen de nou en relleu la intensitat de les ocupacions prehistòriques al Pla de Barcelona. Així, a les ja conegudes ocupacions del barri del Raval  s’hi afegeix ara aquesta zona, constituint els dos pols geogràfics preferencials per a l’establiment de les comunitats humanes més antigues al subsòl de Barcelona, conegudes fins al moment.



A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre alguns aspectes destacats de la seva propera xerrada.

  • La propera tribuna porta un títol molt precís “les ocupacions prehistòriques del carrer Berenguer de Palou (La Sagrera, Barcelona)”. ¿Quines aportacions fan que  una intervenció arqueològica concreta sigui tan significativa ?

La intervenció realitzada encara no fa un any en un solar dins del barri de la Sagrera és molt significativa per diversos motius. El primer és per la continuïtat de les actuacions preventives que estudien i descobreixen restes arqueològiques/històriques en el subsòl de Barcelona, en aquest cas amb una interessant col·laboració entre les administracions, l’empresa privada i la universitat. Però el segon és que aquesta intervenció ha posat en evidència les ocupacions prehistòriques, d’època neolítica, més antigues fins ara localitzades en el subsòl dels barris de La Sagrera i Sant Andreu.

  • Es tracta doncs de les ocupacions més antigues del barri de la Sagrera de Barcelona? Quin és el coneixement actual de la resta de la ciutat de Barcelona?

Si, els treballs presentats a la Tribuna posaran èmfasi a explicar els recents testimonis de les ocupacions humanes més antigues al barri de la Sagrera-Sant Andreu que l’excavació i estudi han permès situar al neolític antic de ceràmiques impreses, és a dir, a la meitat del VI mil·lenni cal BC. Aquest horitzó és conegut en el Pla de Barcelona gràcies als assentaments localitzats al barri del Raval, principalment a Caserna de Sant Pau.

Aquests resultats posen en relleu la gran novetat que representa la localització, excavació i estudi d’unes ocupacions contemporànies, ara a la zona propera al riu Besòs, que evidencia el paper d’aquest riu com a eix de circulació en la prehistòria recent.

Troballes que permeten definir i precisar l’existència de dos pols geogràfics de gran interès estratègic i logístic, que des de l’arribada dels primers agricultors, formen un espai d’hàbitat atractiu per les poblacions prehistòriques. Com és conegut, aquesta continuïtat d’ocupació, si bé amb intermitències, perdura fins l’edat del Bronze inicial.

  •   Quina aportació històrica fan aquests nous descobriments ?

Les troballes, conformades per un conjunt de 14 estructures negatives, i el seu context estan en relació amb l‘establiment dels primers pagesos al Pla de Barcelona. Aquest fet històric, objecte d’una recerca intensa, té una transcendència molt significativa per les transformacions humanes i  ecològiques de les comunitats del Mediterrani Occidental.

L’estudi del material arqueològic recuperat, tant d’origen biòtic com abiòtic posa de manifest l’adquisició i producció d’una novetat tecnològica com és la producció ceràmica però també el consum i tractament dels productes lítics locals, com és el cas del jaspi. Tot i l’absència conservada de restes faunístiques, l’existència de malacofauna marina també ens permet caracteritzar un espai d’ocupació i freqüentació situat en una zona ben poc coneguda.

El subsòl prehistòric de Barcelona, fins ara conegut a la zona del Raval, però ara també a l’àrea de Sant Andreu i la Sagrera, com exposarem, està proporcionant evidències materials d’aquestes poblacions que permeten estudiar aspectes com són les estratègies d’assentament, la procedència i, sobretot, una aproximació més solida als seus sistemes d’aprofitament i gestió dels recursos interacció amb el medi, etc. En fi enriquir les dades de la “Revolució Neolítica”  a la part central de la costa catalana en el context de tot l’espai del Nord-Est de la Península Ibèrica.

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “Grafits parietals d’embarcacions i vaixells a Catalunya des de l’antiguitat fins a època contemporània”

Conferència: Grafits parietals d’embarcacions i vaixells a Catalunya des de l’antiguitat fins a època contemporània
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 22 de maig de 2019, 19,00 hores

Conferenciant: Gemma M. Garcia Hernando
Moderador: Roger Marcet

El Museu Marítim de Barcelona impulsa la creació d’un corpus de grafits de vaixells, la major part d’ells inèdits, que permeten seguir les tipologies de les embarcacions existents al llarg del temps al nostre país. Aquests grafits reflecteixen determinats fets històrics i la mentalitat dels seus autors, alhora que demostren el paper rellevant que ha tingut la cultura marítima a Catalunya des d’època antiga fins als nostres dies.



A continuació, us oferim una petita entrevista amb Gemma Garcia Hernando sobre els aspectes més destacats de la seva conferència.

  • Com va sorgir aquest projecte?

Aquest projecte forma part d’una línia de recerca del Museu Marítim i Reials Drassanes de Barcelona i de l’Observatori Permanent d’Història i Cultura Marítima de la Mediterrània.

El Museu Marítim de Barcelona, des de la seva Àrea de Gestió de Col·leccions i Coneixement, en el seu afany de donar a conèixer i apropar la cultura i la història marítima a la ciutadania, ha endegat un projecte de recerca que va néixer l’any 2016 titulat “Corpus de grafits parietals d’embarcacions a la Catalunya continental, des d’època antiga fins al món contemporani”.

Aquest corpus està adquirint unes dimensions i proporcions interessants, amb una potencial rellevància en el fet que s’està trobant un nombre molt elevat d’aquestes representacions i també de tipologies d’embarcacions i llocs on es representen al llarg de la història.

És tal l’envergadura i dimensions d’aquest projecte que s’ha convertit en una tesi doctoral portada a terme per la conservadora que va iniciar i dirigeix aquesta investigació, la Gemma M. Garcia Hernando.

  • Quina és la importància que suposa aquest treball?

El projecte és d’una temàtica evidentment interessant i prioritària per al Museu Marítim de Barcelona. Se sap d’estudis generalitzats sobre grafits, de diferents tipologies, en altres indrets com les Illes Balears, València, França, Itàlia i també aquí a Catalunya, però mai s’ha desenvolupat un corpus focalitzat en els grafits de vaixells i la seva posterior anàlisi. Per tant, estem parlant d’un estudi inèdit a Catalunya.

Degut a les seves característiques, estem davant d’un estudi obert i viu, ja que seguiran apareixent grafits en el marc de projectes de restauració o d’investigació, però el valor afegit d’aquest projecte és tenir ja una base potent de recopilació i recull d’aquestes manifestacions gràfiques, les que ja havien estat estudiades i les que han sorgit de manera inèdita en el decurs de la recerca realitzada.

S’intenta donar una descripció detallada de l’embarcació que estem veient, encara que, moltes vegades, és una tasca difícil i aproximada donat l’estat de conservació d’alguns elements. De fet, s’ha de dir que algunes representacions ja no hi són i han desaparegut al llarg d’aquests últims temps. Malgrat aquest fet, i gràcies a la gran feina altruista d’algunes persones, perdura el seu record i com eren, ja que s’han fet calcs i reproduccions abans de la seva desaparició.

De fet, la realització d’aquest corpus i el seu posterior estudi porta implícit la intenció de la conservació i cura dels grafits, facilitant d’aquesta manera la seva resistència en el temps, ja que en algunes ocasions, dites manifestacions gràfiques, desgraciadament, ja han desaparegut, com ja hem comentat anteriorment.

Catalunya com a territori fronterer i lloc de pas de moltes cultures i el patrimoni material que suposen els grafits, com a manifestacions culturals, enclavats en diferents espais i edificis, suposen un testimoni clar de què Catalunya porta en el seu ADN la cultura marítima des d’època antiga fins als nostres dies.

  • De que estem parlant?

Els grafits, siguin dibuixats o gravats, representen un poderós “document” històric i ens proporcionen una gran quantitat d’informació dels vaixells i embarcacions que solcaven el mar en el passat però també en el present, així com del moment històric que va emmarcar la seva execució.

Els “artistes” anònims d’aquestes manifestacions gràfiques ens aporten interessants aspectes de la tipologia d’embarcacions que s’han utilitzat al llarg dels segles, quines situacions es donaven i com es tripulaven. Però també hi ha darrera el “fet sociològic” i la concepció més humana del perquè de la seva existència.

Amb tota aquesta informació es poden extrapolar fets i informacions històriques (contextualització històrica), que avalen i expliquen el perquè aquests grafits i la seva realitat i evolució.

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “La producció i el consum de vi a través de les anàlisis dels residus químics en materials arqueològics”

Conferència: “La producció i el consum de vi a través de les anàlisis dels residus químics en materials arqueològics”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 8 de maig de 2019, 19,00 hores

Conferenciant: Alessandra Pecci
Moderador: Francesc Burjachs

El vi és un producte molt important a la Mediterrània antiga. Fins fa poc era possible reconèixer les instal·lacions productives a partir de la seva organització i, en casos afortunats, de la presència de restes botàniques conservades; tanmateix moltes vegades allò que queda de les instal·lacions productives no és suficient per a determinar-ne la funció.

El desenvolupament de metodologies d’anàlisi específiques, ha permès identificar residus de vi o de derivats seus en diversos tipus de materials arqueològics: ceràmica, argamassa/morter, pedra). Això ha obert la possibilitat d’identificar estructures productives per a vi de diverses cronologies i, a més, d’identificar vi en ceràmiques emprades per a conservar-lo i transportar-lo (àmfores i dolia), així como per a preparar-lo i consumir-ne com a beguda o com a condiment (saboritzant) de menjars. Aquí es presenten alguns dels darrers d’estudis realitzats en jaciments arqueològics de diversos períodes, tant de Catalunya com d’altres zones geogràfiques.



Us oferim, a continuació, una petita entrevista a Alessandra Pecci que ens anticiparà els aspectes mes destacats de la seva conferència.

  • ¿Qué potencialidades tiene el análisis de residuos para el estudio del vino en arqueología?

La aplicación de análisis de residuos permite identificar si un material ha estado en contacto con una sustancia líquida o semilíquida, lo que ayuda a identificar, con cierta aproximación, los contenidos de las cerámicas y si éstas tienen un recubrimiento orgánico. El mismo tipo de análisis se puede aplicar a pavimentos para estudiar el uso y la función de los ambientes y a los depósitos/cubetas de estructuras productivas para entender su función.

El vino se encuentra (con cierta limitación) entre las sustancias que se pueden identificar gracias a la aplicación de análisis químicos específicos. Por lo tanto, analizando diferentes materiales arqueológicos es posible saber si han estado en contacto con el vino.

Lo anterior proporciona un método “directo” para confirmar hipótesis sobre la producción y el consumo de vino en los yacimientos arqueológicos. Algunas veces se pueden encontrar residuos de vino incluso en materiales donde no se esperaba, lo que abre nuevas líneas de investigación. Sin embargo, hay que subrayar que es importante trabajar en proyectos interdisciplinarios en los que se integren datos de las diferentes disciplinas y en particular se tomen en cuenta los datos arqueobotánicos.

  • ¿Qué materiales arqueológicos son susceptibles de análisis?

Se pueden analizar cerámicas, morteros y en algunos casos incluso materiales líticos.

Una de las primeras aplicaciones del análisis de residuos, que se remonta a los años setenta, ha sido identificar los contenidos de las ánforas romanas. Sin embargo, este tema se dejó de lado durante mucho tiempo debido a la imposibilidad de identificar marcadores de vino (uno de los contenido preferentes de las ánforas) en materiales arqueológicos. Y no ha sido hasta principios del siglo XXI cuando ha sido posible enfrentar nuevamente este tema gracias al desarrollo de técnicas específicas de análisis. Aunque el número de materiales analizados hasta ahora es relativamente escaso, cada vez estamos más cerca de conocer mejor el contenido de las ánforas y también de abordar la cuestión de su uso y reutilización. Además, ya no se estudian sólo ánforas romanas, sino también ánforas de otras épocas.

Al igual que las ánforas, también pueden ser analizados otros tipos de recipientes de cerámicas, como son dolia, pithoi o recipientes usados para servir o consumir la bebida, como las copas.

Un tema muy importante que se puede abordar realizando análisis de residuos es el de la producción del vino. En muchos casos no se encuentran suficientes datos arqueológicos que permitan indicar cuál era la función de las instalaciones productivas. En estos casos, los análisis de residuos de los depósitos/cubetas de las instalaciones, permiten resolver el problema. Esto se puede hacer porque la argamasa, al igual que la cerámica, absorbe los residuos de las sustancias con las que entra en contacto.

  • ¿El vino era sólo una bebida?

No, como hoy en día, el vino se utilizaba también para sazonar otros alimentos. Además hay recetas que indican el uso de vino para hacer salsas. Probablemente, por esta razón, se encuentran residuos de vino también en cerámicas de cocina. En algunos casos éstos están mezclados con residuos de otras sustancias como las grasas animales.

  • ¿Qué es lo más importante que expondrás en la conferencia?

Mostrar las potencialidades de la aplicación del estudio de residuos de vino, pero también sus limitaciones. Por esta razón, en la conferencia se mostrarán ejemplos de yacimientos de diferentes cronologías y culturas que he venido estudiando desde hace unos años en Italia y, sucesivamente, en la Universidad de Barcelona, en el ERAAUB, primero como Marie Curie Fellow y ahora como Investigadora Ramón y Cajal.

En algunos casos, los resultados de los análisis han confirmado las hipótesis arqueológicas, y en otros nos han brindado elementos para reflexionar.

También voy a subrayar lo importante que es trabajar siempre dentro de un equipo interdisciplinario para poder acercarse al estudio de la historia del vino, y la importancia de la bioarqueología para entender mejor el consumo de los alimentos en el pasado.