Us presentem el video de la vuitena conferència programada dins del cicle de conferències de la Tribuna d’Arqueologia 2026.
El vaixell Ciutadella I: excavació, documentació, extracció i conservació d’una troballa singular
Conferenciants: Delia Eguiluz Maestro (Llicenciada en Història de l’Art i Diplomada en Conservació i Restauració) i Santiago Palacios Nieto (Graduat en Arqueologia i Màster en Gestió i Difusió del Patrimoni Cultural)
Moderador: Mikel Soberón Rodríguez (Museu Etnològic i de Cultures del Món)
Durant el desenvolupament d’un seguiment arqueològic programat en l’àmbit de l’antic Mercat del Peix, al solar on s’està construint el nou Edifici del Coneixement, situat entre els carrers de Villena i de Wellington, es van documentar diverses restes arqueològiques de notable interès. Entre elles destaquen un refugi antiaeri, un tram de l’antiga muralla de la ciutadella localitzat a tocar del carrer de Wellington, així com un paviment possiblement vinculat a les transformacions urbanes associades a l’Exposició Universal del 1888. Finalment, a una cota de -5,65 metres, molt propera a la cota final d’obra, es va localitzar l’element conegut amb el nom de Ciutadella I. Es tracta de les restes d’un vaixell, datat entre els segles XIV i XVI, amb una llargada de 10,43 metres per una amplada de 4,43 metres. Presenta una estructura de fusta, molt possiblement de roure, amb algunes reparacions fetes amb fusta de pi. Aquesta tribuna té com a objectiu exposar el procés d’intervenció arqueològica del vaixell Ciutadella I, des de les fases d’excavació —metodologia emprada, equip humà i criteris d’actuació— fins a l’estratègia seguida per garantir una documentació exhaustiva i rigorosa. Igualment, s’analitzarà el procés de conservació del vaixell in situ, un cop extret del sediment, així com els reptes que va comportar el seu manteniment en condicions adequades després de l’extracció i l’estat actual i l’evolució del seu procés de restauració i conservació a les instal·lacions de la Zona Franca. La documentació exhaustiva d’aquesta estructura, la col·laboració entre diferents institucions i experts especialitzats en aquest tipus de restes, la conservació i la restauració efectives de tots els seus elements constitutius, així com els estudis i analítiques que es duran a terme a partir del registre de dades —actualment en curs— permetran obtenir un coneixement de gran valor sobre les estructures marítimes dels segles XIV i XV, i també sobre el paleopaisatge costaner de la Barcelona d’aquell període.
El vídeo de la conferència ha quedat a disposició dels ciutadans a la llista de reproducció Tribuna d’Arqueologia 2026 dins el canal de YouTube de patrimonigencat i també en el blog de la Tribuna d’Arqueologia.
Descarregueu-vos el programa del cicle de conferències Tribuna d’Arqueologia 2026 en pdf
Les Guixeres de Vilobí és un assentament a l’aire lliure d’uns 2500 m². Es va començar a excavar, amb metodologia moderna, el 1974, una tasca que es va allargar intermitentment fins al 1984. Des del 2015, el grup SERP de la Universitat de Barcelona ha reprès els treballs en aquest jaciment. Una de les principals característiques que presenta és que s’hi documenten, de manera superposada estratigràficament, nivells d’hàbitat del neolític antic cardial, el neolític antic epicardial, el neolític postcardial i, de manera molt més puntual, del neolític final-calcolític, en una potència que pot assolir els 120 cm en alguns trams del jaciment. Els nivells més ben conservats són aquells que pertanyen a les fases més antigues, però, en general, en tota la seqüència s’ha documentat la presència de nivells arqueològics, juntament amb nombroses estructures, com forats de pal, cubetes, estructures de combustió i possibles espais d’hàbitat. De la mateixa manera, també s’han registrat nombrosos espais on semblen reproduir-se activitats artesanals i domèstiques. Finalment, i d’una manera molt més puntual, també s’han documentat restes d’inhumacions, tant del neolític final-calcolític com del neolític postcardial i, durant la campanya del 2025, una fossa interessant amb una inhumació individual acompanyada d’un aixovar nombrós, pertanyent al neolític antic cardial.
El projecte PaleoBarcino és una recerca bioarqueològica interdisciplinària orientada a reconstruir l’evolució històrica de la ciutat de Barcelona mitjançant l’anàlisi integrada de restes vegetals i animals procedents de contextos arqueològics. En aquest marc s’insereix una línia d’investigació centrada en l’estudi de les pràctiques culinàries a la Barcelona medieval i moderna (segles xiii-xviii), un període clau de transformacions socials, econòmiques i alimentàries. La recerca se centra en l’anàlisi de residus microscòpics d’origen vegetal, especialment grànuls de midó i fitòlits, preservats en ceràmiques de cuina i de taula procedents de diversos jaciments de la ciutat, com el Monestir de Pedralbes i contextos civils del Born. Atès que una part significativa de la ceràmica d’aquestes cronologies és vidriada, fins ara es desconeixia si aquest tipus de materials permetia la recuperació de microrestes. Els resultats obtinguts demostren que l’anàlisi de midons és viable també en ceràmiques vidriades, fet que constitueix una aportació metodològica innovadora i que amplia de manera significativa els materials disponibles per a aquesta mena d’anàlisi. La integració amb la tipologia ceràmica i les fonts documentals aporta una visió transversal de l’alimentació i les dinàmiques socials.
Entre els anys 2001 i 2004, un equip de recerca de la Universitat Autònoma de Barcelona va documentar diversos abocadors d’escòria de ferro en diferents punts del Pallars Sobirà. Un dels llocs amb més abundància d’aquests vestigis va ser el bosc de Virós, una gran forest situada al sud del municipi d’Alins, a la Vall Ferrera. Diversos sondeigs realitzats en el moment de la seva localització en alguns d’aquests abocadors els van datar entre els segles III i VI/VIII calNE, fet que demostrava l’antigor de la producció de ferro en aquest indret. Entre els anys 2022 i 2023, s’han dut a terme dues campanyes d’excavació arqueològica en un d’aquests antics tallers siderúrgics de Virós, que han permès documentar diverses estructures associades a l’àrea productiva. Les datacions de les mostres recuperades han posat de manifest que es tractaria d’un complex siderúrgic de finals del segle V i mitjans del segle VI calNE. Un període que, a grans trets, coincideix amb la fi del regne visigot de Tolosa, després de la desfeta contra els francs a Vouillé, l’any 507, i que va dur a un procés de fortificació dels passos pirinencs per part del poder got per impedir la penetració merovíngia des del nord. Els resultats són coherents, a més, amb els d’altres zones dels Pirineus on s’han documentat i excavat vestigis similars, com a la zona del Puymorens i la vall del riu Querol, a l’Alta Cerdanya, o a altres indrets de la veïna Arieja, i posen de manifest que la producció de ferro als Pirineus d’aquells moments es vincularia als esdeveniments històrics concrets esdevinguts des de la fi de la dominació romana fins a l’alta edat mitjana.
L’Arqueoxarxa aposta pel format vídeo en la quarta temporada de l’Arqueopòdcast, el primer pòdcast d’arqueologia en català i l’auditori del MAC a Barcelona n’acollirà el tret de sortida.
