Us presentem el vídeo de la segona conferència programada dins del cicle de conferències de la Tribuna d’Arqueologia 2023 que es va oferir ahir dimecres 15 de març.
Les intervencions arqueològiques al Castell-Lliuró de Castellnou d’Ossó (Ossó de Sió, l’Urgell). Primeres dades arqueològiques de la fortificació
Conferenciant: Jordi Morera Camprubí (Catarqueòlegs, SL)
Moderador: Francesc Tuset (IAUB, ERAAUB)
Durant l’any 2022 es van realitzar dues intervencions arqueològiques al Castell-Lliuró de Castellnou d’Ossó, en les quals es va poder excavar una part del seu interior i de la torre cilíndrica. Les actuacions es realitzaren en el marc d’un projecte de recuperació del castell, signat per l’arquitecte Antoni Martí, i que comptà amb finançament de la Diputació de Lleida, de la Generalitat de Catalunya i del mateix Ajuntament d’Ossó de Sió. Aquesta fortificació està formada per una gran muralla perimetral arquejada, feta de grans blocs ciclopis, i una torre cilíndrica a l’interior, realitzada amb un aparell de carreuat més petit. Tradicionalment, s’havia considerat el mur exterior de cronologia romana i la torre d’època medieval, tot i que mai s’hi havia realitzat cap tipus d’intervenció arqueològica. Els treballs es van centrar sobretot en l’excavació del pati existent entre les dues construccions, i el resultat fou la localització d’una retícula d’estructures muràries que articulen l’espai i que conformen tot un seguit d’estances, amb una cronologia d’època baixmedieval. En qualsevol cas, foren abandonades i amortitzades definitivament en algun moment del segle XV. Pel que fa a la torre cilíndrica de l’interior i la muralla perimetral, continua sent una incògnita la seva construcció i totes les possibilitats segueixen obertes.
Enguany fa 20 anys que va finalitzar la intervenció arqueològica a l’antic mercat del Born, que va posar al descobert 8.000 m2 del barri de la Ribera enderrocat per la construcció d’una ciutadella militar. El bon estat de conservació i la possibilitat de donar a conèixer les restes d’un espai urbà d’origen medieval amb una darrera fase de final del segle XVII i inici del segle XVIII, van facilitar la conservació de les restes arqueològiques, la suspensió del projecte de construcció de la biblioteca provincial i la transformació de l’antic mercat del Born en un centre cultural. Fins l’any 2014, les intervencions arqueològiques al subsol eren subsidiàries de les obres de construcció del centre cultural. A partir de 2016 es va continuar amb la recerca arqueològica amb l’objectiu principal de donar continuïtat a l’estudi de les restes excavades i dels testimonis materials, així com el d’aprofundir en el coneixement d’aquelles parts no estudiades. Per assolir-ho, es va plantejar una intervenció arqueològica anual en un punt del conjunt arqueològic on no s’hagués esgotat l’estratigrafia prèviament. El treball conjunt d’arqueòlegs i restauradors va fer possible l’aixecament de paviments i l’excavació sistemàtica del subsol. Les diferents intervencions arqueològiques van permetre documentar totes les fases constructives dels àmbits estudiats i, en un dels casos, fases anteriors a la construcció del barri en aquest punt.
L’any 2019 un equip internacional d’investigadors va descobrir un jaciment notablement ric en restes òssies del permià a les roques vermelles de Coll de Creus, a l’àrea més occidental del Parc Natural del Cadí Moixeró. L’any 2021, fruit de l’excepcionalitat de la descoberta, es va programar una excavació paleontològica, així com també prospecció, a aquesta àrea. Això va permetre: 1) la recuperació de nombroses restes òssies corresponents a diferents grups de vertebrats i 2) la situació dels fòssils en un context estratigràfic precís. La riquesa fòssil, tant en termes d’abundància com de (bio)diversitat, juntament amb el fet que es troben en roques d’edat permiana, fan que aquest jaciment sigui únic, no només en l’àmbit peninsular, sinó també en l’àmbit europeu. El permià és un període geològic caracteritzat per importants canvis climàtics (escalfament global), que van comportar canvis dramàtics als ecosistemes, amb diverses extincions en massa. L’escassetat general de jaciments d’aquesta edat, que va ser únic a la península Ibèrica, fa de Coll de Creus una finestra única per entendre l’evolució dels ecosistemes terrestres en un context de canvis climàtics que van comportar crisis biòtiques sense precedents.
Les recents obres de remodelació i ampliació del Museu de les Cultures del Vi de Catalunya (VINSEUM) comportaren, entre d’altres, l’enderroc de Cal Pa i Figues, un immoble adossat entre el Palau Reial de Vilafranca (segle XIII) i l’antiga capella gòtica de Sant Pelegrí (segle XIV), part també del museu. El control arqueològic d’aquests treballs ha permès caracteritzar l’evolució dels usos d’aquest espai des dels moments de la fundació de la vila fins a l’època actual. Hi destaca per la seva significació històrica, l’extensa zona funerària que s’hi va estendre entre els segles XIII i XV. S’hi han documentat un total de 119 inhumats en 74 unitats funeràries. Hi trobem, d’una banda, un grup de 16 tombes, datables a partir de la segona meitat del segle XIII, situades en una porció de terreny al fons del solar, el qual havia estat una zona de sitges d’emmagatzematge, pous i horts. Únicament un parell de tombes es troben adjacents a la capella dels Trinitaris. D’altra banda la majoria de les tombes es troben concentrades en l’antic espai d’un corraló adjacent al Palau Reial. En aquest àmbit, si bé la major part de tombes són individuals, en fossa simple, 11 són dobles i 2 són d’inhumacions múltiples. Una consisteix en una fossa en la qual s’hi van arrenglar i superposar 6 individus. L’altra és una sitja excavada en la zona central del corraló amb un total de 28 individus disposats en 12 nivells successius. Aquesta inhumació col·lectiva va ser datada en la 2a meitat del segle XIV, període que coincideix amb la gran epidèmia de la Pesta Negra. Finalment, una desena de tombes, algunes possiblement ja del segle XV, s’estenien més enllà d’aquest àmbit fins l’antiga zona de pous i horts. A partir d’aquest segle va perdre la funció de necròpolis i va tornar a esdevenir un espai d’activitats domèstiques i productives.
Es presenten els resultats de la recerca del jaciment del Pla de la Guineu (Baix Pallars, Pallars Sobirà). Es tracta d’un jaciment descobert l’any 2011 en el marc d’un seguiment arqueològic d’un eix viari i que, a partir de l’any 2014, ha estat objecte d’un estudi interdisciplinari per part de l’equip del SAPPO-GRAMPO de la UAB. Aquest estudi va posar l’èmfasi en el coneixement de l’obtenció de la sal en època prehistòrica, mitjançant l’estudi integral de totes les restes arqueològiques documentades i amb analítiques SEM de recipients ceràmics. Es tracta d’un conjunt d’estructures excavades al subsol amb petites estructures de combustió associades que presenta un rebliment molt específic format per argila negrosa amb abundants carbons, cendres, restes d’argila cuita i una alta concentració de fragments ceràmics; i que es vinculen a l’obtenció de sal a partir de l’ebullició d’aigua salada dins de recipients ceràmics. És un tipus de jaciment singular dins l’àmbit català, però ben documentat en l’àmbit europeu i peninsular, usualment ubicats a l’entorn d’una font d’aigua salada o a la vora del mar. Actualment, l’equip del SAPPO-GRAMPO continua la recerca en la producció i l’ús de la sal en altres indrets de Catalunya, amb una nova línia de recerca a l’entorn de la Ribera Salada d’Odèn al Solsonès.
