Descobert l’esquelet d’un tapir al Camp dels Ninots, a Caldes de Malavella (Girona)

Procés d'excavació del tapir. Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social
Procés d’excavació del tapir. Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social

En el curs de l’excavació realitzada durant el passat mes de maig al jaciment del Camp dels Ninots, a Caldes de Malavella (Girona), sota la direcció de Jordi Agustí, Gerard Campeny i Bruno Gómez, membres de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social), s’ha descobert un esquelet sencer i en connexió anatòmica de tapir de 3,1 milions d’antiguitat.

Aquest tapir de l’espècie Tapirus arvernensis és el tercer tapir que es documenta en el jaciment. Amb aquesta troballa el Camp dels Ninots concentra quasi el 70% del registre fòssil d’aquesta espècie. Les restes del tapir corresponen a un indivudi adult d’aproximadament 1,80 m de llargària i 1,30 d’alçada, que deuria pesar uns 250 quilograms.

Durant el Pliocè els tapirs eren molt abundants a la Mediterrània  degut que hi havia un clima subtropical, més humit que l’actual, amb temperatures suaus, poca estacionalitat i abundants precipitacions. Un dels trets característics de la vegetació de l’Europa occidental d’aquella època és que estava formada per boscos de llorer (laurisilva) de fulla perenne com les que avui trobem al sud-est de la Xina o al Delta del Mississippí o a diverses zones de les Canàries.

En el jaciment del Camp dels Ninots s’ha pogut reconstruir el paisatge d’aquesta zona gràcies a les abundants empremtes de restes vegetals, essencialment fulles i fruits, que han quedat atrapades en els seus sediments. L’estudi d’aquestes restes ha permès diferenciar l’existència d’una vegetació aquàtica, amb plantes que vivien submergides en zones poc profundes i someres. Una altra vegetació documentada és la típica del bosc de ribera amb pollancres, salzes, verns, etc. i, finalment, un laurisilva on hi trobem a més de llorers, alzines, grèvols i alguns arbres caducifolis com els noguers. En aquest context ambiental els tapirs trobaren les condicions idònies per viure. Aquests mamífers corpulents basen la seva alimentació en fulles i fruites i en aquest entorn, en podien disposar durant pràcticament tot l’any. La presència de les aigües de l’antic llac del Camp dels Ninots proporcionava no només el menjar suficient sinó també refugi pels possibles atacs de carnívors de la zona.

La extinció dels tapirs a Europa, a l’inici del Plistocè, fa entre 2,8 i 2,5 milions d’anys, és conseqüència d’un canvi climàtic regit per la ciclicitat dels períodes glacials i interglacials, moment en què el paisatge subtropical va ser substituït per una vegetació de tipus mediterrània. Actualment, els tapirs es troben en zones molt concretes de centreamèrica i Àsia, especialment a la Xina i Sumatra. El tapirus indicus, de pelatge blanc i negre, és l’espècie viva més directament relacionada amb la que va viure al Camp dels Ninots.

Paral·lelament a les tasques paleontològiques, també s’ha estat treballant en nivells molt més moderns (Pleistocè superior) en els quals s’ha recuperat abundant indústria lítica que aporta gran informació de com eren les darreres societats caçadores i recol·lectores del Paleolític superior, fa sobre uns 20.000 anys, a la comarca de la Selva.

| galeria d’imatges |

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s