Amb data 25 de març de 2026 s’ha publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya la Resolució CLT/847/2026, de 20 de març, per la qual s’incoa expedient de declaració de Bé Cultural d’Interès
Nacional, en la categoria de Zona Arqueològica, a favor de la Cova de la Font Major, a l’Espluga de Francolí
(Conca de Barberà), i s’obre un període d’informació pública.

La Cova de la Font Major està situada al nord del nucli urbà de l’Espluga, a 100 metres del marge dret del riu Francolí, al peu de la vessant septentrional del Capuig. De sistema càrstic binari amb riu subterrani, és una de les set coves més llargues del món formades en conglomerat i una de les poques que s’estén, en gran part, pel subsol d’un casc urbà. Amb una llargada de 3.590 metres de corredors descoberts fins a dia d’avui, una part del seu interior està habilitada com a museu.

Habitada durant un llarg període de temps que abasta des del paleolític inferior fins a l’època romana, entre les troballes més notables fetes a la cova cal esmentar un conjunt de restes animals associades a alguns instruments lítics identificats com d’època mosteriana (paleolític mitjà), que hauria estat vinculada a ocupacions estacionals de neandertals. També hi han estat identificats materials ceràmics corresponents al neolític i una primera ocupació sedentària, datada pels volts del 4.600 aC. A més dels testimonis d’activitat agrícola i ramadera, hi ha proves de la utilització de la cova com a espai funerari (restes d’enterraments, aixovars i ornaments). Després de l’esmentada ocupació de l’edat del bronze, en les fases de la primera edat del ferro (650-550 aC) i ibèrica (550-450) l’abundància de vasos ceràmics i altres objectes de tipus votiu reforça la hipòtesi de l’ús continuat de la cova com a santuari, que es manté durant l’època iberoromana (segle II aC). En època romana, l’entrada va restar tapada i s’interrompé l’ocupació.

La Cova de la Font Major es considera un jaciment únic en el context de Catalunya, ja que en paral·lel a l’ús de la zona de les boques com a espai domèstic, les zones profundes de la cavitat han estat un lloc de culte probablement des del paleolític superior fins a l’època ibèrica, i que les restes dipositades com a part dels rituals es troben en un estat de conservació excepcional. L’any 2019 es va descobrir a la cova, dins les galeries conegudes com les gatoneres de Can Palletes, el primer santuari paleolític d’art rupestre que es troba a Catalunya. El conjunt d’art rupestre es compon de gairebé quatre centenars de gravats a les parets de la cova formant figures i motius de cérvols, cavalls i bous, i diverses figures abstractes i molts símbols, amb una possible cronologia de fins a 15.000 anys d’antiguitat i que es va seguir utilitzant fins a l’edat el bronze.

Amb aquesta incoació de BCIN s’aplica a aquest jaciment arqueològic el règim jurídic de què gaudeixen els béns culturals d’interès nacional, que culminarà amb la futura publicació al DOGC de l’Acord de Govern de declaració com a Bé Cultural d’Interès Nacional en la categoria de Zona Arqueològica.

Descarregueu-vos la Resolució del DOGC en pdf