Avui, dia 5 de desembre, es compleixen 25 anys del reconeixement per part del Comitè del Patrimoni Mundial de la UNESCO de la rellevància i singularitat de l’Art Rupestre de l’Arc Mediterrani de la Península Ibèrica (ARAMPI).
El 5 de desembre de 1998, en la XXII reunió del Comitè del Patrimoni Mundial de la UNESCO, celebrada a Kyoto (Japó), es va inscriure la candidatura de l’ARAMPI en la Llista del Patrimoni Mundial, assenyalant que “el corpus del període prehistòric de les pintures rupestres de l’arc mediterrani de l’est d’Espanya és el conjunt més gran de pintures rupestres de tota Europa i constitueix una imatge excepcional de la vida humana en un període de l’evolució cultural de la humanitat”.
La inclusió de l’ARAMPI en la Llista del Patrimoni Mundial va suposar una fita importantíssima i el reconeixement internacional de la seva rellevància i singularitat, que va posar en relleu el seu altíssim valor històric i cultural, i va impulsar i comprometre a les diferents administracions públiques del territori ARAMPI a assumir majors responsabilitats en la gestió, protecció i divulgació d’aquest patrimoni.
La inclusió a la llista del Patrimoni Mundial és una distinció que atorga la UNESCO a aquells béns que reuneixen unes característiques de valor universal excepcional (VUE), el que significa que aquells béns posseeixen “una importància cultural i/o natural tan extraordinària que transcendeix les fronteres nacionals i la protecció d’aquest patrimoni és de capital importància per al conjunt de la comunitat internacional”.
A la candidatura es van incloure tots els jaciments amb art rupestre coneguts en aquell moment al llevant peninsular, el que va donar lloc a un extraordinari corpus conformat per 758 jaciments amb pintura, distribuïts entre sis comunitats autònomes: Comunitat Valenciana (301 conjunts), Aragó (163 conjunts), Castella-la Manxa (93 conjunts), Múrcia (72 conjunts), Andalusia (69 conjunts) i Catalunya (60 conjunts).
La major part dels conjunts de l’ARAMPI són mostres d’art llevantí, tot i que també es van incloure alguns conjunts d’art esquemàtic. Les escenes d’art llevantí es poden considerar les primeres escenes de caràcter narratiu de la prehistòria europea: aquestes escenes ens mostren la vida simbòlica i quotidiana d’aquestes poblacions, en elles les figures humanes (homes, dones i infants) adquireixen, per primera vegada en l’art prehistòric, un protagonisme fonamental i junt amb els animals formen composicions de temàtica molt variada (escenes socials, de fertilitat, de dansa, de cacera, de recol·lecció, de lluita, etc.).
Des de l’any 1998, s’han descobert 72 nous jaciments de pintura rupestre en el territori català, que junt amb la incorporació de 14 conjunts amb gravats rupestres, configuren un patrimoni únic i excepcional. Per preservar aquest patrimoni, des del Departament de Cultura es treballa en la seva documentació, investigació i conservació, i s’ha adequat per a la visita pública 25 d’aquests jaciments amb art rupestre, que es poden conèixer en visites guiades o en visites lliures seguint un itinerari senyalitzat amb panells informatius.
Cal destacar que la majoria dels conjunts de pintures identificats aquests darrers anys es troben a la comarca del Priorat, bàsicament a Capçanes i Cornudella de Montsant, 43 conjunts d’un total de 132 documentats a tot Catalunya. És a dir, a la comarca del Priorat s’hi localitza una tercera part de tota la pintura rupestre coneguda a Catalunya. Altres conjunts s’han localitzat a les Terres de l’Ebre, com el Cocó de la Gralla de Mas de Barberans, a la Catalunya Central, com les Brucardes de Sant Fruitós del Bages, i a les comarques de Girona, amb pintures esquemàtiques al Ripollès.
Per a més informació sobre l’art rupestre consulteu el web L’Art rupestre a Catalunya.
Pla de Gestió de l’Art Rupestre de Catalunya
Des del 1985, el Departament de Cultura ha impulsat diferents línies d’actuació per documentar, protegir, investigar, conservar i difondre el patrimoni rupestre català. Per tal de preservar la seva conservació, els darrers anys s’han fet 27 tancaments de protecció en jaciments amb pintures, a més de la seva adequació per la visita pública.
Tots els jaciments d’art rupestre de Catalunya estan declarats Béns Culturals d’Interès Nacional, motiu pel qual el 2019 es va iniciar el projecte de delimitació dels Entorns de protecció de les pintures rupestres de Catalunya, que a hores d’ara ja disposa de 27 jaciments amb l’entorn aprovat pel Govern.
Per tal de complir les Directrius Pràctiques del Comitè del Patrimoni Mundial el Govern català treballa en l’elaboració conjunta, amb les altres comunitats autònomes, d’un Pla de Gestió per garantir la bona gestió d’aquesta complexa candidatura. A més, el Departament de Cultura està elaborant un Pla de Gestió de l’Art Rupestre a Catalunya per definir i planificar les actuacions que siguin necessàries. Aquest pla, que està en la fase final de redacció, esdevindrà l’eina de gestió integral i planificació que regirà sobre els béns inclosos en la Llista de Patrimoni Mundial a més dels descoberts amb posterioritat de la mateixa singularitat i rellevància.
El Congrés internacional Datant l’Art Rupestre va tenir lloc a Barcelona el juny de 2009 amb l’objectiu d’exposar i debatre sobre els últims avenços relatius a datacions (plantejaments teòrics, mètodes, resultats, etc.).
El curs se centrarà en analitzar les col·leccions numismàtiques en el context de renovació dels museus. Coincidint amb la 25ena edició, enguany el curs es planteja com una jornada de reflexió sobre el patrimoni numismàtic custodiat als museus.
Sant Hilari d’Abrera, situat sobre una de les terrasses del marge dret del riu Llobregat és de gran interès geològic, arqueològic, històric i ecològic. Les actuacions dutes a terme al jaciment, es van iniciar a 2017, sota l’impuls de l’Ajuntament d’Abrera, i està inclòs, ara, en el marc dels projectes quadriennals de recerca de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat [ECLOC/Ecclesiæ, cœmeteria et loci (sæc. VIII-XI). Sidilianum, Sancti Hilarii de Breda, Olerdola, 2022-2025]. Les diverses intervencions arqueològiques dels últims anys, de la mà de la geologia, hidrologia, química i la conservació i restauració, així com d’un intens buidatge de les fonts textuals, fan que disposem, a hores d’ara, d’un seguit d’evidències i resultats de dilatada cronologia, des de finals de segle II dC fins a segle XIV. La seqüència estratigràfica i constructiva, amb les datacions radiocarbòniques i les de luminescència òptica estimulada, permeten caracteritzar diversos moments d’ocupació. La primera evidència correspon a un establiment romà de tipus termal d’aigües mineromedicinals, en ús entre el segle II dC i inicis de segle V. El conjunt termal, en una segona fase, va ser amortitzat per una aglomeració medieval i una església. El petit edifici eclesiàstic es construeix directament sobre el frigidari, i tot i tenir diversos moments constructius i ornamentals, és a la segona meitat de segle XII quan és dotat d’un programa pictòric d’alta qualitat, i a ple segle XIV, a l’eix central de la nau, s’insereix una sepultura privilegiada.
En aquestes jornades, centrades en el treball conjunt entre arqueologia i arquitectura, es divulgaran casos d’èxit en el tractament i la conservació del patrimoni cultural de les comarques de l’Alt Camp, el Baix Camp, la Conca de Barberà i el Tarragonès.
Els recents treballs arqueològics realitzats amb motiu de la urbanització del recinte fabril de can Batlló (Sants-Montjuïc, Barcelona), promoguda per l’Ajuntament, han permès documentar una dilatada ocupació d’aquest sector del pla de Barcelona. La presència d’un enterrament d’un context cronològic de mitjans del IV-III mil·lenni a.n.e evidencia una primera ocupació d’aquest territori que s’anirà densificant al llarg dels segles i que també, trobem reflectida en diversos indicis de l’època del bronze i del món ibèric. L’àrea intervinguda es troba a pocs metres de la vil·la romana de Nostra Senyora del Port i amb la present intervenció, s’han ampliat les dades sobre la seva extensió, fases d’ocupació i els usos del sòl. Les evidències d’època medieval i moderna, tot i ser més puntuals, consoliden un territori pròxim a Montjuïc amb camps de conreu que es veuran intensificats en època contemporània amb àmplies zones agrícoles i estructures de reg relacionades amb el canal de la Infanta. Els estudis bioarqueològics realitzats permeten estudiar l’ús dels recursos naturals, aprofundint en la història del paisatge vegetal barceloní i en aspectes quotidians.
