El Gabinet Numismàtic de Catalunya del Museu Nacional d’Art de Catalunya organitza el XXV Curs d’Història monetària hispànica. Les col·leccions numismàtiques en el context de renovació dels museus: reptes i oportunitats.
El curs tindrà lloc el dimecres 13 de desembre a la Sala Sert del Museu Nacional d’Art de Catalunya i està coordinat pel Dr. Albert Estrada-Rius, Conservador en cap del Gabinet Numismàtic de Catalunya.
El curs se centrarà en analitzar les col·leccions numismàtiques en el context de renovació dels museus. Coincidint amb la 25ena edició, enguany el curs es planteja com una jornada de reflexió sobre el patrimoni numismàtic custodiat als museus.
El primer bloc temàtic se centrarà en el mateix Gabinet Numismàtic de Catalunya, amfitrió del curs des d’una doble perspectiva. En primer lloc com un fons patrimonial que té la missió de ser la col·lecció numismàtica pública de referència a Catalunya. En segon lloc, atenent a la casuística de recuperació, ordenació i catalogació d’una sèrie temàtica concreta, com és la de la medalla de devoció, a partir d’unes col·leccions a les quals no s’havia prestat l’atenció que es mereixien.
En el segon bloc es plantejaran aspectes de les col·leccions numismàtiques conservades en diversos tipus de museus. Per exemple, la vida del monetari en un museu d’arqueologia com és el Museo Arqueológico Nacional o la dinamització de les col·leccions o de la seva contextualització en museus estrictament numismàtics com el de la Casa de la Moneda de Madrid o el de la Monnaie de París. També es fixarà l’atenció en la difusió de les col·leccions gràcies a les facilitats que permeten les noves tecnologies i, en especial, els catàlegs en línia, així com les noves oportunitats de treball en xarxa en la constitució de repositoris numismàtics virtuals.
Finalment, la jornada es tancarà amb una taula rodona en la qual es presentaran i es debatran en comú alguns dels reptes i les oportunitats de la gestió de les col·leccions numismàtiques als museus.
Activitat amb aforament limitat i inscripció obligatòria.
Per a més informació sobre el curs, programa i inscripcions cliqueu aquí.
Sant Hilari d’Abrera, situat sobre una de les terrasses del marge dret del riu Llobregat és de gran interès geològic, arqueològic, històric i ecològic. Les actuacions dutes a terme al jaciment, es van iniciar a 2017, sota l’impuls de l’Ajuntament d’Abrera, i està inclòs, ara, en el marc dels projectes quadriennals de recerca de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat [ECLOC/Ecclesiæ, cœmeteria et loci (sæc. VIII-XI). Sidilianum, Sancti Hilarii de Breda, Olerdola, 2022-2025]. Les diverses intervencions arqueològiques dels últims anys, de la mà de la geologia, hidrologia, química i la conservació i restauració, així com d’un intens buidatge de les fonts textuals, fan que disposem, a hores d’ara, d’un seguit d’evidències i resultats de dilatada cronologia, des de finals de segle II dC fins a segle XIV. La seqüència estratigràfica i constructiva, amb les datacions radiocarbòniques i les de luminescència òptica estimulada, permeten caracteritzar diversos moments d’ocupació. La primera evidència correspon a un establiment romà de tipus termal d’aigües mineromedicinals, en ús entre el segle II dC i inicis de segle V. El conjunt termal, en una segona fase, va ser amortitzat per una aglomeració medieval i una església. El petit edifici eclesiàstic es construeix directament sobre el frigidari, i tot i tenir diversos moments constructius i ornamentals, és a la segona meitat de segle XII quan és dotat d’un programa pictòric d’alta qualitat, i a ple segle XIV, a l’eix central de la nau, s’insereix una sepultura privilegiada.
Els recents treballs arqueològics realitzats amb motiu de la urbanització del recinte fabril de can Batlló (Sants-Montjuïc, Barcelona), promoguda per l’Ajuntament, han permès documentar una dilatada ocupació d’aquest sector del pla de Barcelona. La presència d’un enterrament d’un context cronològic de mitjans del IV-III mil·lenni a.n.e evidencia una primera ocupació d’aquest territori que s’anirà densificant al llarg dels segles i que també, trobem reflectida en diversos indicis de l’època del bronze i del món ibèric. L’àrea intervinguda es troba a pocs metres de la vil·la romana de Nostra Senyora del Port i amb la present intervenció, s’han ampliat les dades sobre la seva extensió, fases d’ocupació i els usos del sòl. Les evidències d’època medieval i moderna, tot i ser més puntuals, consoliden un territori pròxim a Montjuïc amb camps de conreu que es veuran intensificats en època contemporània amb àmplies zones agrícoles i estructures de reg relacionades amb el canal de la Infanta. Els estudis bioarqueològics realitzats permeten estudiar l’ús dels recursos naturals, aprofundint en la història del paisatge vegetal barceloní i en aspectes quotidians.
El Pleistocè, conegut popularment com l’Edat del Gel, es caracteritza a l’Hemisferi Nord per la intensificació de la ciclicitat glacial modulada en cicles de 41.000 anys, induïts principalment per l’obliqüitat de l’òrbita de la terra. Aquesta dinàmica de cicles glacials poc severs i tendència progressiva cap al refredament global comença a canviar a finals del Pleistocè inferior, on es comença a detectar un increment de l’aridesa, la humitat i l’asimetria dels cicles glacials. Aquest període de certa inestabilitat i asimetria orbital té una durada de prop de mig milió d’anys i finalitza quan els cicles de precessió amb una periodicitat de 100.000 anys s’estabilitzen. Aquesta època de transició és coneguda com a ‘Transició del Pleistocè inferior-mitjà’ i passa per ser una de les majors transicions climàtiques de la història recent de la Terra. Tot i que les primeres troballes paleontològiques al Torrent de Vallparadís es remunten a finals del segle XIX, no s’inicien les primeres excavacions sistemàtiques fins a finals de la dècada dels noranta al jaciment de Cal Guardiola i posteriorment a partir de 2005 a l’Estació de Vallparadís. Avui en dia, 25 anys després de l’inici de les intervencions al Torrent, la Secció de Vallparadís és reconeguda internacionalment per la seva riquesa i diversitat biològica i pel seu ampli registre geològic que inclou prop de mig milió d’anys en 20 nivells geològics del final del Pleistocè inferior. Ara bé, la seva importància cabdal rau en el fet que és l’única secció que registra de manera contínua la Transició del Pleistocè inferior-mitjà.
El jaciment de la Ferradura – els Castellets és conegut des del 1972, quan va ser objecte d’una campanya d’excavació dirigida per J. Maluquer de Motes. Aquests treballs van posar al descobert un conjunt d’onze espais disposats en bateria i orientats en sentit est-oest que ocupen una extensió total d’uns 400 m2. El jaciment se situa a poca alçada sobre el seu entorn immediat i sembla mantenir una marcada relació amb les vies locals i regionals de comunicació, gràcies al bon control visual. El període cronocultural, amb un únic moment d’ocupació, cal situar-lo durant la primera edat del ferro (800-550 a.n.e.). L’any 2009 el GRAP (Universitat de Barcelona) va reprendre els treballs per tal d’exhaurir l’estratigrafia dels àmbits excavats per Maluquer de Motes i prosseguir amb les investigacions sobre el jaciment. Amb les darreres campanyes s’ha pogut completar l’excavació del sector nord, així com s’ha posat al descobert el mur de tancament de l’assentament pel costat oest. Respecte a la seva funcionalitat, les interpretacions es decanten per una funció estratègica i de control sobre les rutes i vies de la zona, dins l’anomenat Complex Sant Jaume. Pel que fa a la conservació, es van realitzar intervencions d’alçat i de consolidació dels murs els anys 2007 i 2012. A finals del 2022 i aquest 2023 s’han reprès també els treballs, els quals s’han centrat principalment en la reconstrucció i el reforç de les estructures arquitectòniques situades a la zona nord. La intenció principal d’aquests treballs ha sigut posar en valor el jaciment, facilitar la seva comprensió i la seva obertura al públic.
