L’estudi genètic ha analitzat les restes òssies de setze individus de la necròpolis jueva de les Roquetes, a Tàrrega, l’Urgell.
La necròpolis jueva de les Roquetes és un espai funerari directament relacionat amb l’assalt violent antisemita de 1348. Les fosses comunes mostraven evidències clares de mort violenta i un enterrament simultani massiu, concordants amb les fonts històriques que descriuen la mort d’aproximadament 300 membres de la comunitat jueva targarina.
La investigació ha estat un encàrrec de la Direcció General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que l’ha desenvolupat íntegrament al laboratori d’ADN antic i modern. Aquest laboratori pertany a la Unitat d’Antropologia Biològica i és un centre equipat amb la tecnologia necessària per al processament i anàlisi de restes arqueològiques altament degradades.
Els resultats de la recerca han estat publicats sota la direcció de la Dra. Cristina Santos en una edició especial de la revista Genes dedicada a noves tendències en Genètica de Poblacions i Antropologia Molecular.
L’estudi incorpora protocols específics d’extracció i purificació de l’ADN antic, incloent el processament en condicions de màxima esterilitat, la generació de biblioteques d’ADN i l’aplicació de captura d’1,3 milions de variants genètiques humanes utilitzades en paleogenòmica. Aquest conjunt de procediments ha permès reconstruir, amb una resolució inèdita en el context ibèric, el perfil genètic de la comunitat jueva medieval de Tàrrega.
Els resultats de l’estudi ofereixen una imatge precisa sobre l’origen i la composició genètica de la població analitzada. Les dades indiquen que els individus de Roquetes presenten majoritàriament -al voltant del 70%- una ascendència vinculada a poblacions del Llevant antic, especialment a individus de Canaan de l’edat del bronze, origen històric de les comunitats jueves. La resta, aproximadament un 30%, correspon a aportacions genètiques d’origen ibèric medieval, resultat d’interaccions pròpies de la llarga trajectòria de convivència a la Corona d’Aragó.
L’estudi també revela una notable diversitat d’ADN mitocondrial, amb múltiples línies maternes documentades històricament en poblacions jueves, així com tres clades paternes habituals entre les comunitats jueves de la diàspora i amb arrels al Pròxim Orient. Aquesta diversitat indica que, malgrat la seva integració a la societat catalana medieval, la comunitat mantenia una identitat biològica pròpia i una continuïtat clara amb les fluxos genètics de la diàspora jueva.
L’anàlisi paleogenètica que la Direcció General del Patrimoni Cultural ha encomanat a la UAB s’emmarca en un programa propi i més ampli d’estudi antropològic de la població jueva medieval targarina, que es complementa amb la tasca d’estudi històric i de conservació i difusió del patrimoni jueu que es du a terme des del Museu Comarcal de l’Urgell a Tàrrega.
Amb aquesta recerca, Catalunya se situa al capdavant de la investigació paleogenòmica de comunitats jueves medievals i es posiciona com un punt de referència per als estudis sobre comunitats jueves antigues a escala europea. El projecte consolida l’aposta del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya per integrar les metodologies científiques més avançades en l’estudi del patrimoni arqueològic, i permet aprofundir en la comprensió d’un episodi fonamental per a la història del judaisme català i per a la memòria col·lectiva del país.
Per més informació sobre l’estudi i accés a l’article de referència publicat a la revista Genes consulteu la nota de premsa del Departament de Cultura.
Ara fa 4.500 anys la regió del Kachchh, a l’oest de l’Índia, va jugar un paper essencial en el desenvolupament de la Civilització de l’Indus, també coneguda com la Civilització Harappa o de la Vall de l’Indus. Al Kachchh hi trobem grans assentaments urbans i una xarxa de ciutadelles que es van construir a l’auge d’aquesta cultura de l’edat del bronze. Tot i així, fins al dia d’avui ens havia arribat més aviat poca informació sobre el període formatiu just anterior, conegut com la fase Early Harappan (cap al 3.300-2.600 aC). Durant aquest període, el Kachchh es va integrar plenament en l’esfera cultural del món de l’Indus i en les seves xarxes de comerç i intercanvi entre el riu Indus i el subcontinent indi, l’altiplà iranià i a través del mar d’Aràbia fins a la costa est de la península aràbiga i l’antiga Mesopotàmia. El cementiri de Juna Khatiya, descobert el 2016 i excavat al llarg de tres campanyes entre el 2019 i el 2022, ens situa precisament a la fase Early Harappan. Actualment, és la necròpolis més extensa localitzada en tot l’àmbit geogràfic de l’Indus i el seu estudi aporta noves dades sobre aquesta etapa de formació inicial. Es presenten els treballs desenvolupats al voltant de l’excavació i l’estudi de materials del cementiri. Aquestes tasques inclouen elements de la teledetecció i l’arqueologia del paisatge, la bioarqueologia, l’arquebotànica i l’arqueologia molecular aplicada en ceràmiques, sòls i sediments. També es presentaran els resultats més recents de les excavacions a l’assentament de Padta Bet previstes pel 2024. L’exploració preliminar i superficial d’aquest espai d’hàbitat, pròxim al cementiri, presentava indicis d’un possible assentament semipermanent i de caràcter pastoral coetani a la necròpolis. En cas de confirmar-ho, es tindria, per primera vegada i per a aquesta fase, un binomi assentament-necròpolis que permetrà respondre moltes preguntes actuals, com per exemple, qui era i d’on venia la població que es va fer enterrar a Juna Khatiya? El projecte arqueològic al Kachchh és una iniciativa de la Universitat de Kerala, la Universitat del Kutch, l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica i la Institució Milà i Fontanals d’Investigació en Humanitats del CSIC, i en els darrers anys ha rebut el suport de la Fundació Palarq i el CSIC.
