XVI Congrés nacional i internacional de Paleopatologia

Entre els dies 27 i 30 d’abril de 2022 se celebrarà a Girona el XVI Congrés nacional i internacional de Paleopatologia.

Aquestes trobades se celebren bianualment des de l’any 1991, organitzades per part dels membres de l’Asociación Española de Paleopatología amb la col·laboració d’entitats universitàries, hospitalàries o museístiques de l’àmbit estatal. Cada vegada es fa en una ciutat diferent vinculada als membres de l’organització i així s’involucren les institucions comunitàries i locals i se’n fa una major difusió.

Les temàtiques específiques del congrés tractaran la Paleopatologia a l’antic Egipte: les restes òssies i les restes momificades, les Paleopatologies de la maternitat i la primera infància i Animals, paleopatologies i zoonosi: ¿qui fa emmalaltir a qui?

Combinada amb la feina de comunicació i debat hi haurà diverses exposicions sobre el tema de la malaltia en l’antiguitat i es faran visites guiades a la ciutat de Girona i a la ciutat ibèrica d’Ullastret.

La XVI trobada es farà a Girona i compta amb la col·laboració del Museu d’Arqueologia de Catalunya i la Direcció General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, així com moltes altres institucions, tant culturals com científiques, i entitats empresarials que hi donen suport.

Text: Maite Mascort Roca

Informació, consulta del programa i inscripcions a la web del congrés

Per a més informació contacteu amb: info@congresopaleopatologia.com

Incoats BCIN el conjunt arqueològic de Boades i la Torre del Breny, al terme municipal de Castellgalí (Bages)

Amb data 1 de febrer de 2022 s’ha publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya la Resolució CLT/119/2022, de 27 de gener, per la qual s’incoa expedient de declaració de Bé Cultural d’Interès Nacional, en la categoria de Zona Arqueològica, a favor del conjunt arqueològic de Boades, i en la categoria de Monument Històric i Zona Arqueològica, i de delimitació del seu entorn de protecció, a favor de la Torre del Breny, al terme municipal de Castellgalí (Bages), i s’obre un període d’informació pública.

El conjunt arqueològic de Boades i Torre del Breny formen un assentament típic d’època romana pel que fa al control i explotació del territori, amb una cronologia fundacional d’època tardorepublicana i una pervivència baix imperial, fonamentalment marcat per la ubicació geoestratègica en la que s’ubica.

Està format per una explotació agropecuària amb una imponent vil·la romana i una zona industrial de forns ceràmics, així com la proximitat d’una necròpolis on destaca un mausoleu i un sepulcre.  Val a dir, que tot i que arqueològicament encara no ha estat identificada, aquesta ubicació estaria també condicionada per un eix viari, aprofitat tant pel desplaçament de tropes, més en època tardorepublicana, com en un eix comercial ja en època altimperial (moment de funcionament dels forns ceràmics).

Per tant, no es tracta de béns immobles aïllats, sinó de tot un complex coherent i singular del que existeixen pocs casos a Catalunya.

Torre del Breny

El conjunt arqueològic de Boades, està format per una vil·la romana. A partir dels sondejos realitzats durant les darreres intervencions es proposa un polígon aproximat, que englobaria la pars rústica i la pars urbana, de c. 1,6 hectàrees. A més, dins el context de la vil·la es van excavar dos forns ceràmics i un seguit de sitges, aquestes últimes d’una fase precedent, entre el període iber i romà. Arquitectònicament, la vil·la, conserva encara una exedra, en el que seria la pars urbana. Aquest tipus d’estança de les vil·les, en forma d’absis, eren genèricament sales de reunions amb seients. Aquest element arquitectònic posaria de relleu la importància i la riquesa d’aquesta vil·la entre els segles III i IV, atès que es tracta d’un element excepcional en les vil·les de l’interior de Catalunya. També en el conjunt de la vil·la s’ha conservat un sepulcre de cel·la, a uns 150 metres de distància en direcció sud. Aquesta construcció, restaurada durant els anys 30 del segle XX, es conserva en bones condicions i ens estaria marcant una de les vies d’accés a la vil·la, ja que aquest tipus de monuments es trobaven en les vies d’accés de les ciutats o dels habitats, en general, i també ens indicaria la possible localització d’una necròpolis, avui dia encara no identificada.

Per finalitzar la descripció del conjunt, aproximadament a un quilòmetre en direcció sud-oest, en les proximitats del riu Llobregat, es troba el mausoleu turriforme del Breny. Aquesta importantíssima construcció que es tenen referències escrites des del segle XVII i XVIII, va ser fortament alterada el 1872, quan un industrial va emprar els carreus de la part de la cel·la per construir una resclosa al riu. Tot i trobar-se parcialment desmuntat és un gran exponent en el context de les construccions funeràries romanes de la península ibèrica i en moltes ocasions s’ha comparat amb la Torre dels Escipions, millor conservada.

El conjunt arqueològic, en la seva última fase, així com el sepulcre del Breny, s’han de situar cronològicament a l’entorn del segle III dC. En el cas de la vil·la, segurament, s’hauria d’allargar el seu ús fins al segle IV. Val a dir, que en l’àrea de Boades les evidències d’habitat, i la seva importància estratègica, es remunten fins al segles VI-V aC, amb restes d’època preibèrica i ibèrica, mal conegudes, i les sitges dels segles II-I aC. Les evidències d’aquest últim moment s’haurien de relacionar amb una organització militar romana, anterior a l’explotació intensiva del territori.

El conjunt de Boades i el Breny és de gran importància pels propis monuments arquitectònics que encara perduren (sepulcres i exedra) i per les evidències arqueològiques parcialment conegudes a partir dels treballs dels anys 30 i 80 de segle XX. Ara bé, el conjunt és especialment rellevant per tot allò que explica una vil·la com a centre productor (agricultura, forns ceràmics, sitges, …), residència i habitat (pars rustica i urbana) i necròpolis (sepulcres conservats en les seves proximitats). Un principi i un final que permeten entendre millor que en cap altre lloc de Catalunya la vida quotidiana en una propietat latifundista, com eren les vil·les romanes de l’època. Aquesta realitat fa que el conjunt tingui una coherència funcional i de discurs que fa indestriable una part sense l’altra.

Descarregueu la resolució del DOGC en pdf

Resultats de la nova campanya d’excavacions a Oxirrinc (El Bahnasa, Egipte)

La Missió Arqueològica d’Oxirrinc de la Universitat de Barcelona-IPOA dirigida per la Dra. Maite Mascort Roca i la Dra. Esther Pons Mellado va començar el passat 10 de novembre els treballs arqueològics al jaciment, els quals han finalitzat el 10 de desembre.

Durant aquesta campanya s’ha estat treballant en el Sector 36, iniciat l’any 2019, on ja s’havia localitzat un total de set tombes d’època Saïto-persa i quatre tombes d’època romana, totes construïdes en pedra.

Aquest any 2021 s’han descobert cinc criptes bizantines construïdes amb voltes de canó fetes en tovot, en l’interior de les quals hi havia nombrosos individus inhumats; tres tombes més d’època romana amb individus momificats, alguns d’ells amb cartonatges policroms, i tres amb una làmina d’or sobre la llengua, un ritual de protecció del difunt molt característic de la necròpolis romana d’Oxirrinc, ja que fins el moment s’han recuperat catorze d’aquestes llengües d’or. A més, sota una d’aquestes tombes romanes s’ha localitzat una estructura funerària d’època persa.

Prosseguint els treballs d’excavació a l’est d’aquesta última tomba s’han descobert dues tombes d’època Saïta (664-525 aC.).

Una d’elles estava oberta des de l’antiguitat, però al seu interior hi havia un sarcòfag de pedra antropomorf femení, la tapa del qual es trobava una mica desplaçada i al seu interior es va trobar gran quantitat de denes tubulars i esfèriques de faiança pertanyents a la xarxa funerària que cobria a la difunta, així com un amulet de pedra d’un reposacaps d’una excel·lent qualitat.

La segona tomba estava tancada i segellada. Contenia un sarcòfag antropomorf masculí amb un individu momificat al seu interior amb diversos amulets (udjats, escarabeus, una figura del déu Horus, tiges de papir, diverses dobles plomes, cors,…), un escarabeu de cor, i nombroses denes tubulars i esfèriques de faiança pertanyents a la xarxa funerària que cobria el cos. Conservava tot l’aixovar funerari: els quatre vasos canopis epigràfics, amb les vísceres momificades al seu interior, 399 ushebtis de faiança, i una gerra de ceràmica amb restes de benes.

Aquesta campanya ha estat possible gràcies al Ministerio de Cultura y Deporte, la Universitat de Barcelona-Institut del Pròxim Orient Antic (IPOA), Fundación Palarq i Societat Catalana d’Egiptologia amb la col·laboració del Servei d’Antiguitats egipci i la Universitat d’El Caire amb el Dr. Hassan Amer.

Text de la notícia: Maite Mascort Roca

Fotografies: Missió arqueològica d’Oxirrinc

Tribuna d’Arqueologia 2019-2020 en línia “Pernafeites (Miravet, Ribera d’Ebre) i Cementiri Vell (el Soleràs, Garrigues), dos casos de fosses de la Guerra Civil associades a hospitals”

Després d’un parèntesi degut al confinament, hem reprès les seves sessions de la Tribuna d’Arqueologia en format online. Ara, amb l’ajuda del CTTI i del canal de youtube Patrimonigencat, us oferim la quarta de les conferències de la Tribuna en directe, des de casa dels conferenciants

Dimecres dia 17 de juny de 2020, a les 6 de la tarda, en directe a travès del canal de Youtube de Patrimonigencat

Conferència: Pernafeites (Miravet, Ribera d’Ebre) i Cementiri Vell (el Soleràs, Garrigues), dos casos de fosses de la Guerra Civil associades a hospitals

Conferenciants: Anna Camats Malet, Sergi Gonzàlez Planas (arqueòlegs d’Iltirta Arqueologia) i Eulàlia Mesalles (Direcció General de Memòria Democràtica)
Moderadora: Queralt Solé (professora del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona)

A la xerrada es parlarà de les excavacions arqueològiques de les fosses de la Guerra Civil de Prenafeites (Miravet, Ribera d’Ebre) i del Cementiri Vell (el Soleràs, Garrigues) dutes a terme en el marc del pla d’actuacions en fosses de desapareguts durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, promogut pel Departament de Justícia de la Generalitat, ha permès recuperar les restes de 226 individus en dos dels múltiples nodes de la xarxa d’evacuació i tractament de ferits durant el període que aniria entre la Batalla de l’Ebre i la Batalla del Segre. A més de les restes humanes –que estan sent estudiades i analitzades per a permetre la seva identificació i retorn a les famílies–, l’excavació ha permès recuperar evidències materials dels traumatismes i dels tractaments mèdics i quirúrgics amb què es va intentar salvar-los la vida, així com dels objectes personals dels soldats i restes dels seus uniformes i de la seva impedimenta.



A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre els aspectes més destacats de la xerrada.

  • Quins motius han a portat a intervenir a les fosses de Pernafeites (Miravet) i al Cementiri Vell (el Soleràs)?

Aquestes intervencions s’emmarquen dins el Pla de Fosses 2017-2020, promogut, coordinat i finançat pel Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, mitjançant a Direcció General de Memòria Democràtica. Pernafeites ha estat una intervenció provocada pel canvi de conreu de la finca on estaven les fosses, que posava en risc la conservació de les restes, mentre que al Cementiri Vell s’ha intervingut per iniciativa de la Direcció General de Memòria Democràtica a partir de les sol·licituds de les famílies.

  • Què s’hi ha trobat en aquestes intervencions arqueològiques?

 Son les dues excavacions on s’ha recuperat el nombre més gran d’individus (127 al Soleràs i 99 a Miravet). Això, a banda de corroborar i contrastar els fets que van ocórrer en aquests indrets durant el conflicte bèl·lic, ens ha permès aprofundir en el coneixement històric a partir de la materialitat: tant les restes humanes com els objectes recuperats evidencien no només com van morir les víctimes, sinó també com van viure els seus darrers dies.

  • Què han aportat les intervencions en aquestes fosses a la recerca sobre la Guerra Civil?

En ambdues localitzacions les fosses estan associades amb punts sanitaris de l’exèrcit republicà. Això significa que molts dels individus recuperats van rebre atenció mèdica abans de morir. En molts casos, s’han conservat evidències materials i físiques d’aquests tractaments, ja siguin ambulatoris o d’operacions quirúrgiques, fet que ens permet aprofundir en el coneixement de la medicina de guerra aplicada pels equips sanitaris de l’exèrcit republicà. La seva excavació ens permet il·lustrar i contextualitzar tant la medicina de guerra com la xarxa d’evacuació de ferits posant de rellevància els treballs de l’equip sanitari a la rereguarda.

  • Heu pogut identificar algun dels individus exhumats?

Sí. Gràcies al programa d’identificació genètica, fins el moment s’han identificat set dels individus recuperats al Soleràs. A Miravet la recerca històrica és més difícil i per tant ens calen més pistes per poder localitzar famílies però no es descarta que la recerca pugui donar algun fruit. Tanmateix, l’augment de famílies que s’apunten al cens, així com també l’èxit del creuament sistemàtic de les mostres d’ADN dels individus exhumats amb el dels familiars que han facilitat la seva mostra genètica al banc d’ADN, fa preveure que el nombre d’identificacions creixi en els propers mesos. Des d’aquí fem una crida a les famílies que s’apuntin al Cens de Persones Desaparegudes i que ens ajudin a engruixir el banc de dades genètiques.

Inauguració de l’exposició “Solsonià. Viure i morir al neolític mitjà” al Museu Diocesà de Solsona

El proper divendres 13 de març a les 18,00 hores tindrà lloc, al Museu Diocesà de Solsona, la inauguració de l’exposició “Solsonià. Viure i morir al neolític mitjà”.

La mostra, comissariada per Araceli Martín i Juan Francisco Gibaja, tots dos arqueòlegs i amb una extensa i llarga experiència en la recerca del període del neolític mitjà a Catalunya, vol donar a conèixer un concepte que parteix d’un tipus d’enterrament i que ens aproxima a un mode de vida durant el neolític mitjà a les terres dels altiplans de la Catalunya Central.

La museografia ha anat a càrrec de Salvador Vinyes, amb una posada en escena original i innovadora, pensada per a apropar el discurs a tots els públics, mitjançant diferents nivells de lectura. La mostra compta, també, amb una sala dedicada a l’experimentació arqueològica pensada per al públic escolar i familiar.

| Descarregueu la invitació en pdf |

Tribuna d’Arqueologia 2019-2020: “Projecte Almenara 2015-2019: recerca i recuperació patrimonial d’una necròpolis tumulària de la primera edat del ferro (s. VIII-VI a. de la n. e.) (Almenara Alta, Agramunt, Urgell)”

Conferència: Projecte Almenara 2015-2019: recerca i recuperació patrimonial d’una necròpolis tumulària de la primera edat del ferro (s. VIII-VI a. de la n. e.) (Almenara Alta, Agramunt, Urgell)

Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 18 de desembre de 2019, 19,00 hores

Conferenciants: Núria Armentano, Òscar Escala i Andreu Moya
Moderador: Josep Gallart

La necròpolis tumulària d’Almenara, excavada per primera vegada per Joan Maluquer de Motes l’any 1968, va restar abandonada durant més de 45 anys al llarg dels quals el deteriorament de les restes arqueològiques n’amenaçava la conservació. L’any 2015 va néixer el projecte Almenara, un programa de llarg abast concebut com una actuació integral que contempla l’excavació, la recerca, la difusió i la consolidació i restauració de les estructures arqueològiques del jaciment. Després de cinc campanyes d’excavació i dues de restauració, s’ha posat de manifest un gran potencial científic i patrimonial, amb novetats en relació a l’arquitectura tumulària i al ritual funerari, l’extensió i l’organització del jaciment. La necròpolis aporta dades inèdites que complementen el registre conegut sobre les necròpolis de túmuls plans de la plana occidental catalana.



A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre els aspectes més destacats de la propera xerrada.

  • El jaciment d’Almenara és un vell conegut. Com se’n produí el descobriment?

La necròpolis tumulària d’Almenara va ser descoberta fortuïtament en 1968 arran d’uns treballs agrícoles. Aquell mateix any, el professor Joan Maluquer de Motes va dur a terme una petita intervenció en la qual va excavar vuit túmuls plans de la primera edat del ferro. Maluquer va publicar els resultats de l’actuació l’any 1973. En l’article manifestava que la necròpolis probablement era més extensa i que devia haver més estructures amagades sota el subsòl. Almenara s’esmenta en les síntesis recents sobre el món funerari de la primera edat del ferro al nord-est de la península Ibèrica, tot i que des de 1968 no havia estat objecte de noves excavacions i el registre arqueològic era limitat.

  • Com sorgeix el Projecte Almenara?

L’any 2015 l’Ajuntament d’Agramunt va voler intervenir a la necròpolis per recuperar les estructures excavades a finals dels seixanta i fer visitable el jaciment. En aquesta primera intervenció vam constatar-ne la gran potencialitat. Així naixia el Projecte Almenara, de la mà d’un equip interdisciplinar de professionals, tant del camp de l’arqueologia i l’antropologia com de la restauració i conservació de béns culturals, amb vincles amb diversos centres de recerca. Des de l’inici, les actuacions comptaven amb el suport i la implicació de l’Ajuntament d’Agramunt i, des de l’any 2018, el jaciment d’Almenara s’integrà en el projecte “La fortalesa dels Vilars i l’oppidum de Gebut: gènesi, identitat i heterogeneïtat de l’ethnos ilerget”, coordinat pel professor Joan B. López des del Grup d’Investigació Prehistòrica de la Universitat de Lleida. Aquest projecte forma part dels projectes quadriennals de recerca en matèria d’arqueologia i paleontologia per al període 2018-2021 finançats pel Departament de Cultura (CLT009/18/00039).

Fins al moment, s’han realitzat cinc campanyes d’excavacions amb la participació de llicenciats i estudiants d’arqueologia i veïns d’Agramunt i de pobles propers. Paral·lelament, els anys 2015 i 2017 s’hi han realitzat dues actuacions de consolidació i restauració que han comptat amb l’ajut econòmic de la Generalitat de Catalunya, les quals han permès intervenir en diversos túmuls i iniciar l’adequació dels espais entre túmuls.

  • Quines han estat les principals aportacions de les intervencions realitzades?

Les actuacions han posat en evidència la rellevància del jaciment, tant a nivell arqueològic com patrimonial. Les principals aportacions van des de l’augment de l’extensió coneguda de la necròpolis i del nombre de túmuls identificats i excavats, passant per les novetats en relació a l’arquitectura tumulària i a les pràctiques rituals, fins a documentar indicis de l’organització espacial de la necròpolis i, puntualment, de l’evolució diacrònica.

  • A nivell antropològic, què ens pot aportar l’estudi de les restes recuperades a Almenara?

La localització de restes òssies a l’entorn de les urnes i a l’interior de les urnes sempre és un repte per a l’antropologia. El material recuperat d’aquests contextos és molt limitat i es troba molt alterat. Per tant el seu estudi al laboratori sobretot és una oportunitat per intentar conèixer, més que les característiques de la població i dels individus enterrats, el gest i les pràctiques funeràries que aquests havien realitzat. L’estudi antropològic de les restes intentarà reconèixer el nombre mínim d’individus que corresponen els fragments de cada urna, la representació esquelètica, la temperatura a la qual va ser sotmès el cos i si s’observen tractaments post-incinerals en les restes.

Tàrraco Biennal. Actes del 4t Congrés Internacional d’Arqueologia i Món Antic

El proper dia 27 de novembre a les 19,00 hores, es farà la presentació del llibre “Tàrraco Biennal. Actes del 4t Congrés Internacional d’Arqueologia i Món Antic / VII Reunió d’Arqueologia Cristiana Hispànica. El Cristianisme en l’antiguitat tardana. Noves perspectives”.

Aquest acte tindrà lloc a la Sala d’Actes del Museu Bíblic Tarraconense (Carrer de les Coques, 1-C, Tarragona).

| Descarregueu la invitació clicant aquí |

Troballes recents al jaciment de Sant Romà de Sidillà (Baix Empordà)

Com explica una notícia publicada recentment al Punt Avui, l’equip d’arqueòlegs de la Universitat de Barcelona liderat pels professors titulars Gisela Ripoll i Francesc Tuset, ha reprès aquest estiu les excavacions realitzades al jaciment baix-empordanès de Sant Romà de Sidillà, amb resultats ben interessants.

A la campanya anterior, duta a terme la tardor del 2017, ja s’havia datat l’edifici conegut com la torre de Sant Sebastià, entre finals del segle IV i principi del V de la nostra era. Restes de ceràmica i diversos enterraments que hi van aparèixer confirmaven la hipòtesi que l’edifici era un mausoleu d’època tardoromana.

Les excavacions d’enguany, realitzades a finals d’agost, s’han centrat en aquest àmbit, i han posat al descobert quatre enterraments més a l’interior: tombes d’obra amb tègula que han acabat de ratificar que es tracta d’una estructura funerària.

Sembla que degut a l’esfondrament de la volta d’època romana, l’edifici havia perdut la seva funcionalitat funerària i amb el pas del temps se li van donar altres usos, com demostra el colomer d’època medieval que s’hi ha trobat, fet amb rengles de pedres i cavitats per als nius dels ocells.

| Accediu a la notícia sencera en aquest enllaç |

El Servei d’Arqueologia i Paleontologia ha incorporat una nova declaració d’Espai de Protecció Arqueològica a Pinòs, a la Catalunya Central

El passat 15 de maig la Consellera de Cultura va declarar Espai de Protecció Arqueològica-EPA el jaciment arqueològic de la galeria catalana de la Pera, al terme municipal de Pinós (Solsonès).

La galeria catalana de la Pera integra un sepulcre que correspon tipològicament a “galeria catalana” o “falsa galeria coberta de petites dimensions”, amb una cronologia dins del període neolític-calcolític, és a dir, entre el neolític i l’edat del bronze (finals tercer mil·lenni i principis del segon abans de Crist).

El precedent més antic conegut de la galeria catalana de la Pera és fruit dels treballs de Mn. J. Serra i Vilaró entre els anys 1915-1925, en relació a les investigacions arqueològiques de la Catalunya Central.

A l’excavació duta a terme per J. Castany i Ll. Guerrero als anys 90 del segle XX (1983-84) es van recuperar les estructures i els materials de la galeria catalana de la Pera com també d’altres jaciments; a més, van seguir amb la proposta de Mn. J. Serra i Vilaró després d’anys sense cap tipus d’actuació; van ampliar el registre dels sepulcres megalítics i, per últim, van consolidar els jaciments per tal de protegir-los del pas dels anys.

El jaciment s’interpreta com un sepulcre. La cambra del mateix és rectangular (5 x 1,80 metres) i no presenta corredor. L’estructura identificada te un en bon estat de conservació gràcies a la restauració efectuada durant els anys 80.

Actualment el dolmen és visitable i compta amb un petit plafó explicatiu.

Notícia: Tània Álvarez

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “La muntanya de Sant Julià de Ramis (Gironès): L’establiment visigot i el cementiri alt medieval”

Conferència: La muntanya de Sant Julià de Ramis (Gironès): L’establiment visigot i el cementiri alt medieval
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 27 de març de 2019, 19,00 hores

Conferenciants: Neus Coromina i Jordi Sagrera
Moderador: Pere Castanyer

La recerca endegada els darrers vuit anys per la universitat de Girona a la muntanya de Sant Julià de Ramis, s’ha concentrat  en el recinte de l’antic cementiri parroquial del veïnat de l’església. A banda de restes de l’oppidum ibèric cal destacar l’excavació d’un establiment visigòtic dels segles V- VII dC  i d’una notable fase funerària dels segles VIII al XII que aporta dades rellevants sobre les característiques de la població del període.



A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre alguns aspectes destacats de la propera xerrada.

  • Les referències arqueològiques sobre la muntanya de Sant Julià de Ramis no se centraven principalment en un oppidum ibèric?

Sí, certament, al segle VI aC es fundava un poblat ibèric que es va establir resseguint la carena de la muntanya. Va assolir un extensió d’unes tres hectàrees i no es va abandonar fins a la segona dècada del segle I aC.

  • I l’establiment visigot?

La muntanya va restar abandonada fins al segle IV dC, moment en el qual, s’instal·lava una caserna militar estable que va funcionar fins als inicis del segle VIII.  Contenia un edifici principal envoltat per una muralla que, en part, aprofitava les d’època republicana de l’oppidum. Tenia capacitat per hostatjar puntualment un nodrit contingent de tropes. Tanmateix, les dades arqueològiques apunten que el manteniment l’assegurava una petita guarnició fixa.

  • Així perquè no es parla directament d’una caserna?

A uns tres-cents metres al sud-est de la caserna, al voltant de l’actual església dels Sant Metges, s’han descobert diverses estructures d’habitació de caire domèstic. Els materials estratigràfics asseguren una cronologia dels segles V al VII. Formaven cases senzilles amb sòcols de pedra, paviments de terra compactada i llars obrades amb solera d’argila. Pensem que  hi vivia la guarnició amb les seves famílies, ja que es van abandonar al mateix moment que la caserna.

  • El cementiri s’hi relaciona?

No, els enterraments mes antics se situen vers la segona meitat avançada del segle VIII. Es van disposar damunt les ruïnes de les cases visigòtiques, les quals, ja estaven amortitzades de feia dècades.

  • Així es relacionen amb l’església dels Sants Metges?

Inicialment amb una església precedent, damunt la qual, es va erigir cap a l’any 1000 l’actual. Cal aclarir que l’advocació dels Sants Metges és molt recent. La dedicació original era la de Sant Julià que ja apareix documentada així el 1019. L’any 1940 la parròquia es va traslladar a un nou temple erigit al pla. Aleshores, l’antiga es va convertir en sufragània sota l’advocació actual.

  • Com és la necròpolis i quin és el perfil de la població enterrada?

És un cementiri cristià amb les tombes orientades d’est a oest distribuïdes de manera imperfecta en filades i amb moltes superposicions. Les més antigues, les dels segles VIII al XII, presenten majoritàriament caixa d’obra i coberta de lloses de pedra. Les dels segles IX i X solen destacar per perfil antropomorf amb el característic ressalt del crani en planta.

En canvi, a partir del segle XIII en endavant, predomina la tomba de fossa simple que, amb poques variacions, va perdurar fins a mitjan segle XX.

Pel que fa a la població enterrada, podem afirmar que tenim representades la majoria de franges d’edat i sexe. També comencem a poder dibuixar diferents perfils de població segons la forquilla cronològica en la que ens movem, observant canvis en les alçades, els marcadors d’estrès i les patologies. Per últim, també podem endinsar-nos en la dieta i l’origen d’aquestes persones gràcies als anàlisis d’isòtops estables i de l’ADN.