Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “El Castell de Segur (Veciana, Anoia)”

Conferència: El Castell de Segur (Veciana, Anoia)
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 10 d’abril de 2019, 19,00 hores

Conferenciant: Eduard Píriz
Moderador: Xavier Fierro

Les intervencions realitzades al castell de Segur ens han permès establir tres moments constructius del monument. El primer, previ al segle XIII, el segon entre el segle XIII i finals del segle XV, i per últim el tercer a partir de finals del segle XV fins a inicis del XVI. Aquests moments marquen l’evolució d’una fortalesa austera de l’edat mitjana fins a un castell-palau d’època moderna.

El castell de Segur va ser enderrocat per ordre del virrei de Catalunya entre el mes de maig i el de juny de l’any 1616, com a cobrament d’una sanció imposada a Miquel de Calders, senyor de Segur, i com exemple per a la resta de fautors de bandolers pertanyents a la petita noblesa rural catalana.




A continuació, us oferim una petita entrevista amb Eduard Píriz sobre els aspectes més destacats de la seva conferència.

  • Perquè s’havia perdut en la memòria l’existència d’un castell a la població de Segur?

El castell de Segur va ser el centre de poder que gestionava tota la baronia de Segur. Gairebé des del seu origen ha estat associat a la família Calders, que l’any 1380 va comprar la plena jurisdicció a l’infant Joan, futur rei Joan I. A diferència d’altres castells, el de Segur va ser residència senyorial durant tota l’edat mitjana i la família Calders no el va abandonar fins que l’any 1616 va ser enderrocat per ordre del virrei de Catalunya.

Francisco Fernández de la Cueva, duc d’Alburquerque, com a virrei de Catalunya, en la seva persecució del bandolerisme al Principat, va demanar soldats al rei per donar compliment a les resolucions fixades a tal efecte. La primera actuació dels soldats va ser l’enderrocament del castell de Segur propietat del noble Miquel de Calders a qui es considerava fautor de bandolers. Així doncs, a mitjans de juny de l’any 1616 el castell estava enderrocat. La família Calders va traslladar la seva residència i es va iniciar un procés de deteriorament i espoli continuat de totes les estructures del castell. A finals del segle XIX, ja s’havia perdut tota referència del castell.

  • Quina és la importància del castell de Segur?

Les restes del castell de Segur ens il·lustren de forma molt clara l’evolució constructiva d’un petit castell de frontera fins a la seva transformació en un palau-residència senyorial de la petita noblesa rural de finals del segle XV o principis del segle XVI.

El castell de Segur té el seu origen cap al segle XI com a castell de frontera ubicat en un territori inestable. Les traces arquitectòniques de la planta circular, localitzades al centre del castell, defineixen una antiga torre cilíndrica de grans dimensions que quan perd la seva funcionalitat (possiblement cap al segle XIII), va ser desmuntada per la construcció d’altres estructures.

Posteriorment, cap finals del segle XIV, el castell disposa d’una muralla perimetral defensada per bestorres a les arestes que tanca un recinte castral on també cal situar la residència del senyor de la baronia de Segur. Aquesta muralla es troba associada a un fossat que devia guardar el flanc nord-oest.

Un cop finalitzada la Guerra Civil Catalana, una nova reforma del castell adapta les estructures existents per transformar-lo en un palau-residència de planta rectangular, amb un pati central i quatre torres de funció defensiva i alhora ornamental a cada cantonada. Els elements arquitectònics ornamentals recuperats durant les intervencions ens porten a entendre que el palau-residència gaudia d’una gran riquesa sobretot durant el segle XVI.

El fet d’haver estat enderrocat l’any 1616 i haver perdut la seva funcionalitat com a residència senyorial i com a centre de la baronia de Segur, fa que no s’hagi fet cap altra construcció prou important com per desfigurar l’aspecte de l’edifici de finals del segle XVI. Hem pogut estudiar les estructures constructives d’un castell-palau català de finals del segle XV principis del XVI. 

  • Quin element amagat dona una peculiaritat especial al castell de Segur?

Des de l’interior del castell, excavat al paviment, hem recuperat unes escales tallades al terreny natural que condueixen a una porta formada per brancals i llinda de pedra treballada, que dona accés a un túnel que sortia del recinte central del castell. Aquest túnel està format per parets laterals de maçoneria de pedra irregular i volta, també de pedra, disposada a llibret i construïda amb encofrat de fusta.

Creiem que aquest és el túnel a que es refereix un soldat castellà, quan va escriure l’any 1616 un diari sobre les actuacions que van executar al Principat, per ordre del virrei. En aquest text diu que durant l’enderroc del castell de Segur van trobar dins d’un túnel, que sortia del castell i portava a la capella de Sant Miquel, les caixes de la moneda robada el 1613 a un comboi reial que la portava cap a Barcelona per embarcar, i així pagar els banquers genovesos que estaven finançant els terços de Flandes.

  • Quin futur immediat li espera al castell de Segur?

Des de l’ajuntament de Veciana, municipi al qual pertany Segur, conjuntament amb el Servei del Patrimoni Local de la Diputació de Barcelona, s’han promocionat tots els estudis i totes les actuacions que s’hi han realitzat fins a dia d’avui. La voluntat municipal passa per finalitzar les actuacions d’estudi, consolidació i restauració del castell per adequar-lo a la visita pública.

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “La muntanya de Sant Julià de Ramis (Gironès): L’establiment visigot i el cementiri alt medieval”

Conferència: La muntanya de Sant Julià de Ramis (Gironès): L’establiment visigot i el cementiri alt medieval
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 27 de març de 2019, 19,00 hores

Conferenciants: Neus Coromina i Jordi Sagrera
Moderador: Pere Castanyer

La recerca endegada els darrers vuit anys per la universitat de Girona a la muntanya de Sant Julià de Ramis, s’ha concentrat  en el recinte de l’antic cementiri parroquial del veïnat de l’església. A banda de restes de l’oppidum ibèric cal destacar l’excavació d’un establiment visigòtic dels segles V- VII dC  i d’una notable fase funerària dels segles VIII al XII que aporta dades rellevants sobre les característiques de la població del període.



A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre alguns aspectes destacats de la propera xerrada.

  • Les referències arqueològiques sobre la muntanya de Sant Julià de Ramis no se centraven principalment en un oppidum ibèric?

Sí, certament, al segle VI aC es fundava un poblat ibèric que es va establir resseguint la carena de la muntanya. Va assolir un extensió d’unes tres hectàrees i no es va abandonar fins a la segona dècada del segle I aC.

  • I l’establiment visigot?

La muntanya va restar abandonada fins al segle IV dC, moment en el qual, s’instal·lava una caserna militar estable que va funcionar fins als inicis del segle VIII.  Contenia un edifici principal envoltat per una muralla que, en part, aprofitava les d’època republicana de l’oppidum. Tenia capacitat per hostatjar puntualment un nodrit contingent de tropes. Tanmateix, les dades arqueològiques apunten que el manteniment l’assegurava una petita guarnició fixa.

  • Així perquè no es parla directament d’una caserna?

A uns tres-cents metres al sud-est de la caserna, al voltant de l’actual església dels Sant Metges, s’han descobert diverses estructures d’habitació de caire domèstic. Els materials estratigràfics asseguren una cronologia dels segles V al VII. Formaven cases senzilles amb sòcols de pedra, paviments de terra compactada i llars obrades amb solera d’argila. Pensem que  hi vivia la guarnició amb les seves famílies, ja que es van abandonar al mateix moment que la caserna.

  • El cementiri s’hi relaciona?

No, els enterraments mes antics se situen vers la segona meitat avançada del segle VIII. Es van disposar damunt les ruïnes de les cases visigòtiques, les quals, ja estaven amortitzades de feia dècades.

  • Així es relacionen amb l’església dels Sants Metges?

Inicialment amb una església precedent, damunt la qual, es va erigir cap a l’any 1000 l’actual. Cal aclarir que l’advocació dels Sants Metges és molt recent. La dedicació original era la de Sant Julià que ja apareix documentada així el 1019. L’any 1940 la parròquia es va traslladar a un nou temple erigit al pla. Aleshores, l’antiga es va convertir en sufragània sota l’advocació actual.

  • Com és la necròpolis i quin és el perfil de la població enterrada?

És un cementiri cristià amb les tombes orientades d’est a oest distribuïdes de manera imperfecta en filades i amb moltes superposicions. Les més antigues, les dels segles VIII al XII, presenten majoritàriament caixa d’obra i coberta de lloses de pedra. Les dels segles IX i X solen destacar per perfil antropomorf amb el característic ressalt del crani en planta.

En canvi, a partir del segle XIII en endavant, predomina la tomba de fossa simple que, amb poques variacions, va perdurar fins a mitjan segle XX.

Pel que fa a la població enterrada, podem afirmar que tenim representades la majoria de franges d’edat i sexe. També comencem a poder dibuixar diferents perfils de població segons la forquilla cronològica en la que ens movem, observant canvis en les alçades, els marcadors d’estrès i les patologies. Per últim, també podem endinsar-nos en la dieta i l’origen d’aquestes persones gràcies als anàlisis d’isòtops estables i de l’ADN.

Seminari “Oir la arquitectura medieval. Una experiencia desde la liturgia”, a la UB

Pòster del seminari “Oir la arquitectura medieval. Una experiencia desde la litúrgia”El proper dimarts 19 de març a les 14,00h tindrà lloc el seminari “Oir la arquitectura medieval. Una experiencia desde la liturgia”, a càrrec d’Eduardo Carrero Santamaría, de la Universitat Autònoma de Barcelona-Institut d’Estudis Medievals. La sessió, que es realitzarà al Seminari de Prehistòria i Arqueologia de la facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona (c/ Montalegre 6), forma part de les activitats del projecte de la l’European Research Council ARTSOUNDSCAPES.

Una de les formes més complexes d’aproximació a l’arquitectura religiosa medieval és des de l’experiència acústica. Les dificultats per al seu estudi pivoten entorn a tres dificultats. D’una banda, els edificis que avui conservem i sobre els que podem treballar estan profundament alterats pel gust estètic, la modificació de les seves funcions i les intervencions de restauració. Per altra banda, l’arquitectura medieval era un espai en constant canvi, degut a l’ús litúrgic i a la seva particular necessitat de transformar l’escenari de celebració entre les successives festivitats. Finalment, treballar l’arquitectura des d’una perspectiva litúrgica exigeix un profund coneixement del ritus i la seva història, en consonància amb el treball sobre una documentació que, de vegades, resulta tan enganyosa com poc precisa. Centrat en un edifici concret, l’investigador es veu obligat a preguntar-se pel so en una celebració determinada, el seu marc escenogràfic i la seva evolució durant un lapse concret. En aquest seminari es tractarà la complexitat de l’estudi del so en un espai arquitectònic històric marcat pel seu constant canvi.

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “El Castell Formós de Balaguer: desmuntant la fi del palau des de l’arqueologia”

Conferència: El Castell Formós de Balaguer: desmuntant la fi del palau des de l’arqueologia
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 13 de març de 2019, 19,00 hores

Conferenciants: Carme Alòs i Eva Solanes
Moderador: Josep Giralt

La recerca reiniciada al Castell Formós durant els darrers anys ha demostrat la importància de les grans reformes que es duen a terme sobre el palau andalusí a partir d’inicis del segle XIV i ha fet replantejar algunes de les cronologies que s’havien atribuït a determinats espais del castell, o fins i tot al final del propi castell,  que s’havia fixat l’any 1413 com a data post quem amb la destrucció del castell arran del setge de Ferran d’Antequera. Alhora, la recerca també ha permès aproximar-nos a l’aparença del palau dels comtes d’Urgell al qual s’accedia des d’un gran pati cobert i documentar un interessant sistema de conduccions d’aigua.



A continuació, us oferim una petita entrevista amb les conferenciants sobre alguns aspectes destacats de la propera xerrada.

  • Què és el que fa excepcional el Castell Formós de Balaguer?

El castell Formós de Balaguer té els seus orígens en la fortificació que Lubb b. Ahmad al – Qasi construeix el 897-898 en el moment que es consolida la Marca Superior d’al-Andalús. Pensem que fou probablement el darrer Califa de Còrdova Hixam III, exiliat a terres de Lleida, qui a mitjan segle XI, convertirà aquesta fortificació en la seva residència i la convertirà en un selecte palau on trasllada la seva cort. Mostra d’això en són les guixeries i els fragments d’arc polilobulats que es conserven al Museu de la Noguera.

Amb la conquesta de madina Balaghí per part dels comtes d’Urgell, el palau es converteix en residència d’una de les famílies més influents de la corona i és a  mitjan s. XIV quan el comte Pere II d’Urgell reforma l’antic palau amb un luxe i una exquisidesa que només té paral·lels al palau reial de Martí l’Humà. Es tracta, doncs, d’un jaciment excepcional quant al que representa per a la història de Catalunya, però també per la singularitat de les restes arqueològiques recuperades.

  • Quines han estat les troballes més rellevants de les darreres intervencions arqueològiques?

Les darreres intervencions arqueològiques han tingut com a objectiu la interpretació de les estructures que havien quedat al descobert des dels anys ’60 del segle passat per tal poder entendre la disposició dels diferents espais del palau. Així, s’ha pogut constatar que a mitjan s. XIV els comtes d’Urgell inicien un seguit de reformes que afecten a pràcticament tots els espais de l’antic palau i que prenen com a referent estètics estils moriscos. L’excavació ha permès contextualitzar aquestes reformes, algunes de les quals s’havien atribuït al palau taifa, com l’alberca situada a la zona sud-oest.

Igualment, s’han pogut identificar alguns espais que permeten començar a dibuixar una planta de distribució del palau, com per exemple una zona destinada a la recollida i distribució d’aigües per mitjà d’un complex sistema de canalitzacions. 

  • La data que tradicionalment s’ha donat per a la fi del castell és 1413, arran del setge de Ferran d’Antequera. Per què l’arqueologia desmonta aquesta data?

La historiografia tradicional ha fixat la data de destrucció del castell l’any 1413 arran de la notícia que el rei Ferran d’Antequera incentiva al saqueig del castell a la seva tropa. Malgrat això, l’arqueologia ha posat en evidència com a partir d’aquesta data, i especialment durant els segles XVII i XVIII, el castell es reocupa amb finalitats militars que deixen un rastre evident en els nivells arqueològics.

La consellera de Cultura declara Espai de Protecció Arqueològica el jaciment arqueològic del Tossal de Solibernat, a la comarca del Segrià

El passat 14 de gener la consellera de Cultura va declarar Espai de Protecció Arqueològica-EPA el jaciment arqueològic del Tossal de Solibernat al terme municipal de Torres de Segre (Segrià). El jaciment inclou els vestigis relacionats amb el tossal que engloba dos jaciments superposats.

La primera fase respon a un assentament del Bronze final amb una superposició de fins a nou subfases ràpides d’un assentament o poblat, amb una cronologia centrada entre el 1150/1100 i el 1000 aC. Aquesta ocupació s’estendria per les vessants i el cim del tossal a partir de cabanes de planta circular en un primer moment i quadrangular en les ultimes subfases. La cultura material recuperada respon essencialment a ceràmica a mà de formes carenades, per a diversos usos.

El segon moment, centrat només en el cim (500 m2), resulta un reducte fortificat d’època islàmica, amb una pervivència curta, de no més de 25 anys, que fineix amb la conquesta de Medina Larida (Lleida) per part dels cristians el 1149. Es tractaria segurament d’un petit reducte amb funcions de control militar, que consisteix en dues torres de planta rectangular, muralla i un edifici amb pati central. Els materials ceràmics trobats són olles, gerres, gerretes, ataifors, tapadores i llànties, mentre que els metàl·lics han resultat ser un conjunt de panòplia militar, que permet fer-se una idea del tipus d’armament ofensiu i defensiu dels soldats destacats a l’enclavament.

La singularitat d’aquest jaciment rau en què es tracta d’un excel·lent exemple de control del territori en les dues fases, especialment el reducte andalusí, en un moment de pressió dels comtats catalans sobre la Marca Superior andalusina. Aquesta organització i control del territori a l’entorn de Medina Larida (Lleida), representa un extraordinari exemple hàbitat civil i militar andalusina del segle XII, en relació a la frontera.

Notícia: Tània Álvarez

2n Congrés del Món de la Masia “Una mirada de futur al territori”

Imatge del 2n Congrés del Món de la Masia “Una mirada de futur al territori”.El propers dies 13, 14 i 15 de març de 2019 se celebrarà a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans el 2n Congrés del Món de la Masia “Una mirada de futur al territori” organitzat per la Institució Catalana d’Estudis Agraris i l’IEC.

El II Congrés del Món de la Masia dedicat a aprofundir en l’estudi d’un dels elements clau en l’ocupació del territori català, la masia, vol també continuar amb l’anàlisi dels territoris rurals iniciat al primer Congrés, celebrat fa tres anys.

Estructurat en tres jornades, la primera s’orienta cap al tractament de la tecnologia, el canvi climàtic, la demografia i, molt específicament, el paper de la dona. A la segona es tractaran els elements materials, constructius i legislatius per obrir un debat sobre la seva idoneïtat i exposar casos concrets, i es prestarà també una atenció especial al paper dels agents territorials i les entitats locals.

Finalment, la darrera jornada oferirà una mirada al futur que inclourà la innovació territorial, l’emprenedoria i les oportunitats polítiques i dinàmiques territorials  sostenibles.

El termini del període d’inscripció és l’11 de març de 2019

Lloc: Sala Prat de la Riba i sala Pi i Sunyer, Institut d’Estudis Catalans (c/ del Carme, 47, Barcelona)
Dates: 13, 14 i 15 de març de 2019

| Descarregueu el tríptic en pdf |

26è cicle de conferències al Museu Arqueològic de l’Esquerda 2019 “Recerca Km 0. Noves tesis doctorals des de l’Esquerda”

Pòster de la 26ena edició del cicle de conferències del Museu de l'EsquerdaEl proper dissabte 9 de febrer comença un nou cicle de conferències al Museu Arqueològic de l’Esquerda “Recerca Km 0. Noves tesis doctorals des de l’Esquerda“, que en aquesta 26na edició impartiran tres arqueòlogues vinculades a l’Esquerda, que han llegit les seves tesis doctorals recentment a la Universitat de Barcelona.

Es tracta de les Doctores Elisenda Collelldemont, Antònia Díaz-Carvajal i Montserrat de Rocafiguera, que tenen en comú la seva feina dins el món de l’arqueologia, i cadascuna ha treballat en diferents aspectes inèdits en les seves tesis doctorals: La Dra. Colleldemont sobre les bandositats que es produïen a la ciutat de Vic durant el segle XV. La Dra. Díaz-Carvajal sobre la necròpolis medieval de l’Esquerda i la Dra. Montserrat de Rocafiguera sobre la construcció del territori ausetà des del món ibèric fins al període visigot.

El proper 9 de febrer, i els dos dissabtes consecutius cadascuna ens parlarà de la seva feina i de les seves conclusions. El dia 24 de febrer la visita que cada anys programem com a cloenda del cicle, la farem a la ciutat de Vic. Elles seran les encarregades de fer una visita que ens permeti conèixer la ciutat des d’un altre punt de vista.

Totes les conferències que són d’accés lliure se celebraran a la sala d’actes del Museu Arqueològic de l’Esquerda de Roda de Ter, a les 7 del vespre.

II Congrés de l’Espai Català Transfronterer “Els segles VIII a l’XI a través de l’arqueologia”

Els propers dies 21 i 22 de març de 2019 tindrà lloc el II Congrés de l’Espai Català Transfronterer (CECT) “Els segles VIII a l’XI a través de l’arqueologia”, organitzat des de la secció d’Història i Arqueologia de l’Institut d’Estudis Empordanesos. Aquesta organització ha comptat, a més, amb la participació del Consorci d’Estudis Catalans (CEC) i la delegació de l’Institut d’Estudis Catalans a la Catalunya del Nord, pel costat francès.

La primera jornada (dijous 21) tindrà lloc a la sala FAC de la Roca de l’Albera / Laroque des Alberes. La segona jornada (divendres 22) serà al convent de Santa Clara de Castelló d’Empúries.

El tema central del programa és donar a conèixer les novetats que s’estan produint en matèria d’arqueologia en aquest territori proper, a banda i banda de la frontera del Pirineus, en jaciments que han incidit en el període que va dels segles VIII a l’XI, això és, entre la fi del regne de Toledo i l’expansió dels comtats catalans (segles VIII-XI): Empúries/Peralada i Rosselló.

Al congrés participaran arqueòlegs i investigadors especialistes en aquest període, per compartir les recerques que s’estan duent a terme entorn de la formació dels diversos tipus d’hàbitat, les parròquies amb les seves celleres i necròpolis, la cronologia i la tipologia dels materials mobles recuperats, entre d’altres, amb la voluntat d’establir comparacions en un territori que ha estat molt proper i ben comunicat al llarg del temps, malgrat les fronteres polítiques.

Cal inscriure’s abans del 5 de març de 2019. Podeu descarregar la butlleta d’inscripció en pdf

| Descarregueu el díptic amb el programa i altres informacions en pdf |

Publicat el núm. 22 de la revista “Treballs d’Arqueologia”, de la UAB

Portada del núm. 22 de la revista “Treballs d'Arqueologia”Recentment, ha sortit la publicació del núm. 22 de la revista “Treballs d’Arqueologia”, una publicació anual editada pels departaments de Prehistòria i de Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana i la CORE en Patrimoni Cultural de la UAB, que recull el testimoni dels números anteriors editats pel Centre d’Estudis del Patrimoni Arqueològic de la Prehistòria de la UAB (CEPAP-UAB).

El contingut de cada volum és monogràfic i presenta aportacions d’investigadors i investigadores nacionals i internacionals especialistes en els temes als quals es dedica cada número de la revista.

Aquest número 22 se centra en l’estat actual i els reptes de futur de l’arqueologia medieval catalana en l’àmbit de les fortificacions, i conté articles sobre fortificacions pre-feudals de l’Alt Pirineu, assentaments en alçada a l’àmbit rural del nord-est de Catalunya, el castell de Vilademàger o el de Castellví de la Marca, entre d’altres.

| Per accedir a la publicació cliqueu aquí |

Presentació del llibre “In unum estis congregati. Arqueologia del primer monacat cristià, segles IV-VII dC”

Presentació del llibre: "In unum estis congregati. Arqueologia del primer monacat cristià (segles IV-VII dC)"El proper 22 de gener de 2019 a les 19,00 hores tindrà lloc, al Museu d’Arqueologia de Catalunya-Barcelona, la presentació del llibre “In unum estis congregati. Arqueologia del primer monacat cristià, segles IV-VII (Barcelona 2018)” dels autors Carles Buenacasa i Jordina Sales, que ha estat editat per la Societat Catalana d’Arqueologia.

La presentació anirà a càrrec de Marta Sancho, professora titular d’Història Medieval de la UB i, un cop finalitzada, els autors del llibre adreçaran també unes breus paraules als assistents.

El monacat és un fenomen històric universal de primer ordre que es va desenvolupar a l’antiguitat tardana i que, des del primer moment, va conèixer un extraordinari floriment. Són moltes les monografies que, al llarg dels temps, s’han dedicat a l’estudi del monacat antic, sobretot, per a explicar els seus aspectes literaris i filosòfics, però encara resten molts interrogants als quals no s’ha donat resposta, com ara: El monacat va néixer realment a Egipte? És un fet purament cristià? Quines altres influències, externes a la ideologia cristiana, podrien haver propiciat la seva aparició? Quines foren les grans figures del primer monacat? Com es va difondre per la conca mediterrània? Com va arribar a Hispània? i, sobretot, Com va arrelar en el territori peninsular i sota quines formes?

En aquest llibre, els autors han volgut donar resposta a algunes d’aquestes preguntes mitjançant una fructífera interpel·lació als testimonis literaris i als arqueològics, des d’una visió sintètica, però profunda, que permetrà comprendre als no iniciats en la matèria com és que un moviment inicialment desenvolupat com a moviment de renúncia al món i d’aïllament a les zones interiors dels deserts d’Egipte es va difondre tan extraordinàriament.