Us presentem el vídeo de la tercera conferència programada dins del cicle de conferències de la Tribuna d’Arqueologia 2025 que va tenir lloc el dimecres 30 d’abril.
Els neandertals de la Cova Simanya (Sant Llorenç Savall – Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac)
Conferenciants: Juan Ignacio Morales (IPHES-CERCA-URV) i Antonio Rosas (Museo Nacional de Ciencias Naturales-CSIC)
Moderadora: M. Gema Chacón (IPHES-CERCA, URV, SERP, IAUB, UMR7194-MNHN)
Recentment, s’ha tingut accés a una petita col·lecció de materials arqueològics procedents d’intervencions no regulades dutes a terme a la Cova Simanya a finals de la dècada de 1970, que es trobaven al Dipòsit del Patrimoni Cultural del MAC a Cervera. L’anàlisi preliminar d’aquests materials ha posat de manifest la presència de restes òssies plistocenes, tant de fauna com d’humans. Arran d’aquest descobriment, d’una banda, s’ha cedit el conjunt de materials per al seu estudi i, de l’altra, s’ha iniciat un projecte d’excavacions sistemàtiques a la cova. L’objectiu principal és avaluar el potencial i l’estat de conservació del jaciment, així com reconstruir el context estratigràfic i arqueològic de les restes. L’estudi de les col·leccions antigues ha permès atribuir les restes humanes a Homo neanderthalensis, constituint a hores d’ara la principal col·lecció de restes humanes plistocenes del registre català. Fins ara, s’han dut a terme cinc campanyes d’excavació al complex Simanya, tres de les quals específicament a la Cova Simanya. Tot i que la investigació encara es troba en una fase inicial, ja ha estat possible identificar la ubicació original de les restes humanes, aprofundir en el seu context arqueològic i proposar les primeres hipòtesis interpretatives. En aquesta conferència es presentarà tot el procés d’investigació, fent especial èmfasi en els resultats obtinguts tant a partir de les excavacions com de l’estudi dels materials.
El vídeo de la conferència ha quedat a disposició dels ciutadans a la llista de reproducció Tribuna d’Arqueologia 2025 dins el canal de YouTube de patrimonigencat i també en aquest blog.
Descarregueu-vos el programa del cicle de conferències Tribuna d’Arqueologia 2025 en pdf
Les intervencions arqueològiques dins de les diferents parcel·les que formen l’antic conjunt industrial de Can Ricart, situat al recinte del 22@ de la ciutat de Barcelona, van venir motivades per les obres de construcció de dues residències d’estudiants (2022) i per la rehabilitació de diferents naus en habitatges unifamiliars (2023). El cas de la fàbrica de Can Ricart del Poblenou és un clar exemple de l’evolució de la industrialització a Catalunya des de la segona meitat del segle XIX fins a l’actualitat. L’any 1853, l’industrial Jaume Ricart i Guitart va promoure la construcció d’una nova fàbrica de blanqueig, tint i aprest a Sant Martí. En uns terrenys agrícoles, l’arquitecte Josep Oriol Bernadet va projectar el nucli inicial de la fàbrica dels Ricart que posteriorment Josep Fontserè va reformar i ampliar. L’arqueologia ha documentat de la transformació d’aquesta part de la ciutat en aquest període històric. Així, doncs, s’han pogut registrar els diferents canvis que van patir els edificis del conjunt fabril: les construccions industrials originals, la introducció dels continus avenços tecnològics i llurs afectacions als diferents immobles (el pas del vapor a l’electricitat, les innovacions de noves maquinàries i modificacions dels processos industrials), i finalment, el declivi de la indústria tèxtil. Les excavacions arqueològiques han evidenciat com el recinte evolucionava i passava d’una gran unitat productiva a la seva segmentació en petites fàbriques i tallers. Tanmateix, també s’ha vist com la desaparició de l’activitat econòmica l’any 2005 i l’enderroc de part dels seus edificis va afectar la morfologia d’aquest indret tan emblemàtic per Barcelona.
Ara fa 4.500 anys la regió del Kachchh, a l’oest de l’Índia, va jugar un paper essencial en el desenvolupament de la Civilització de l’Indus, també coneguda com la Civilització Harappa o de la Vall de l’Indus. Al Kachchh hi trobem grans assentaments urbans i una xarxa de ciutadelles que es van construir a l’auge d’aquesta cultura de l’edat del bronze. Tot i així, fins al dia d’avui ens havia arribat més aviat poca informació sobre el període formatiu just anterior, conegut com la fase Early Harappan (cap al 3.300-2.600 aC). Durant aquest període, el Kachchh es va integrar plenament en l’esfera cultural del món de l’Indus i en les seves xarxes de comerç i intercanvi entre el riu Indus i el subcontinent indi, l’altiplà iranià i a través del mar d’Aràbia fins a la costa est de la península aràbiga i l’antiga Mesopotàmia. El cementiri de Juna Khatiya, descobert el 2016 i excavat al llarg de tres campanyes entre el 2019 i el 2022, ens situa precisament a la fase Early Harappan. Actualment, és la necròpolis més extensa localitzada en tot l’àmbit geogràfic de l’Indus i el seu estudi aporta noves dades sobre aquesta etapa de formació inicial. Es presenten els treballs desenvolupats al voltant de l’excavació i l’estudi de materials del cementiri. Aquestes tasques inclouen elements de la teledetecció i l’arqueologia del paisatge, la bioarqueologia, l’arquebotànica i l’arqueologia molecular aplicada en ceràmiques, sòls i sediments. També es presentaran els resultats més recents de les excavacions a l’assentament de Padta Bet previstes pel 2024. L’exploració preliminar i superficial d’aquest espai d’hàbitat, pròxim al cementiri, presentava indicis d’un possible assentament semipermanent i de caràcter pastoral coetani a la necròpolis. En cas de confirmar-ho, es tindria, per primera vegada i per a aquesta fase, un binomi assentament-necròpolis que permetrà respondre moltes preguntes actuals, com per exemple, qui era i d’on venia la població que es va fer enterrar a Juna Khatiya? El projecte arqueològic al Kachchh és una iniciativa de la Universitat de Kerala, la Universitat del Kutch, l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica i la Institució Milà i Fontanals d’Investigació en Humanitats del CSIC, i en els darrers anys ha rebut el suport de la Fundació Palarq i el CSIC.
El Castellot de la Roca Roja és un bon exemple, gairebé un model, del tipus d’assentament característic en el curs inferior del riu Ebre durant l’ibèric ple. La seva situació, sobre un abrupte esperó rocallós a 40 m sobre el riu, permet una gran visibilitat i control d’un tram d’uns 2,5 km de l’estret de Barrufemes. És un assentament petit, de 1.000 m2, dels quals uns 200 m2 són ocupats per una muralla dotada d’una torre quadrangular i d’un bastió rectangular. Per tant, som davant d’un sistema defensiu desproporcionat envers la superfície ocupada pels espais d’habitació. Les darreres intervencions arqueològiques en el jaciment han identificat la fase més antiga d’ocupació. Es tracta d’una gran depressió artificial i irregular situada a uns 6-8 m al sud de la muralla de finals del segle V aC, actualment visible, i amb un traçat gairebé paral·lel. Els materials ceràmics recuperats en el fons d’aquest possible fossat, que en alguns punts assoleix els 3 m de profunditat, es daten en els segles VI-V aC. També ha estat possible documentar el parament extern d’una probable muralla, de la mateixa cronologia, molt arrasada, però que assoleix un mínim d’1,5 m d’amplada, i un alçat conservat de gairebé 1 m. Actualment, el Castellot de la Roca Roja entra en una nova etapa de revalorització patrimonial i d’accés als visitants, ja que els treballs d’excavació pràcticament han finalitzat, i s’han executat importants treballs de consolidació i museïtzació sobre unes restes excepcionalment ben conservades, amb murs de gairebé 4 m d’alçada.
La recerca arqueològica al massís del Garraf (litoral central català, Barcelona) han posat al descobert nombrosos jaciments arqueològics que formen una seqüència cronològica contínua que abraça tot el plistocè superior. El registre arqueològic, faunístic, vegetal, i de restes humanes és ric i abundant i permet reconstruir tant les societats del passat com la resposta de la comunitat biòtica enfront dels canvis climàtics. La seqüència plistocena està formada per un total de sis jaciments tant a l’aire lliure com en cova i inclou entre les troballes més significatives restes humanes neandertals i registres faunístics de moments climàtics molt rigorosos, així com temperats poc representats a la península Ibèrica, com l’esdeveniment de Heinrich 4 i l’estadi isotòpic 5.
La Cova Gran de Santa Linya és un espai clau per analitzar els darrers 50.000 anys de presència humana a la cara sud dels Pirineus. Actualment, s’està excavant al Sector V -un nou sector datat entre 14.500-12.000 anys -en el qual es desenvolupa el Tardiglacial. En aquest nou cicle climàtic es detecten canvis culturals radicals que anuncien l’aparició de l’Azilià. Aquests nous temps a la Cova Gran es troben representats per dues troballes singulars: les restes de Linya i una plaqueta amb gravats. Més de 100 ossos humans, alguns d’aquests en connexió anatòmica, han estat recuperats en un espai limitat i assenyalen la introducció intencional d’una dona dins d’un cubicle. Aquestes restes, atribuïdes a Linya, ens informen sobre l’anatomia, la qualitat de vida i les pautes mortuòries de l’Homo sapiens. Els motius gràfics identificats a la plaqueta són originals i cridaners. En una de les seves cares, dues cabres imbricades generen una sensació de moviment, a l’altra diverses traces delineen l’entorn de l’abric. Aquestes representacions amplien el catàleg de manifestacions artístiques actualment conegudes. Aquests indicadors assenyalen les transformacions tècniques, socials i simbòliques que es detecten als caçadors-recol·lectors del Prepirineu durant el Tardiglacial.
Ja estan disponibles els vídeos corresponents a les comunicacions que es van presentar a la jornada Entre la Luz y la Sombra. Jornada de puesta en valor del Arte Rupestre Patrimonio Mundial del Prepirineo Oriental que es va celebrar el passat mes de març al Centre Espai Orígens de Camarasa.
El projecte de rehabilitació de l’edifici de Ca Robusté (Valls, Alt Camp) va comportar la realització d’un estudi històric, arqueològic i iconogràfic preliminar iniciat l’any 2019 que, ja en fase d’execució de les obres, es va completar amb diverses fases d’intervencions arqueològiques dutes a terme entre els anys 2021 i 2022. Els resultats dels treballs d’aquest equip pluridisciplinari va permetre documentar l’evolució d’un casal que tindria el seu origen al segle XIII, i del qual en destaca una excepcional decoració conservada als sostres. Es tracta de guixeries emmotllades datades entre finals del segle XV i inicis del segle XVI, que s’inscriuen clarament en les formes típiques del gòtic flamíger. Això té la seva importància, ja que la majoria d’elements de guix ornamental de caràcter constructiu se situen, a Catalunya, en l’època del Renaixement. L’altre aspecte que els fa singulars, és la relació tan estreta, també, amb les formes ornamentals pròpies de l’estil mudèjar.
