Us presentem el vídeo de la sisena conferència programada dins del cicle de conferències de la Tribuna d’Arqueologia 2023 que es va oferir ahir dimecres 17 de maig.
Culte i rituals durant la protohistòria a la Cova de la Font Major (l’Espluga de Francolí, Conca de Barberà)
Conferenciants: Ivan Cots Serret (GRESEPIA-URV), Jordi Diloli Fons (GRESEPIA-URV) i Samuel Sardà Seuma (GRESEPIA-URV)
Moderadora: Carme Belarte (ICREA-ICAC)
A l’interior de la Cova de la Font Major, a uns 300 metres de l’accés actual, s’hi localitza la Sala del Llac, un espai on el riu subterrani que transcorre per la cavitat es desvia per aflorar a l’exterior, on forma part de la capçalera del riu Francolí. En aquesta sala, l’any 1959 Salvador Vilaseca va detectar-hi restes d’ocupació humana, si bé les condicions d’inundabilitat no li van permetre anar més enllà en la seva recerca. Fou a mitjans dels anys seixanta del segle passat quan es va decidir efectuar-hi una intervenció arqueològica, en una zona que mantenia l’estratigrafia arqueològica parcialment intacta, localitzant-s’hi una disposició ordenada de diferents vasos ceràmics, alguns parcialment fragmentats, que el mateix Dr. Vilaseca va classificar com a pertanyents a un ampli període que abastaria des del bronze final fins a època iberoromana. L’any 2018 el Grup de Recerca Seminari de Protohistòria i Arqueologia (GRESEPIA) de la Universitat Rovira i Virgili, va reprendre els treballs arqueològics a la Sala del Llac en el marc del projecte Evolució paleoambiental i poblament prehistòric a les conques dels rius Francolí, Gaià, Siurana i rieres del Camp de Tarragona (2018-2021), dirigit pel Dr. Josep Maria Vergés de l’IPHES, iniciant-se així una col·laboració que ha propiciat la realització de diverses campanyes d’intervenció arqueològica entre els mesos d’octubre de 2019 i el novembre de 2021. Aquestes excavacions han fet possible definir una seqüència estratigràfica completa de la Sala del Llac, determinant la seva successió ocupacional, que s’establiria entre finals del segle VIII a.n.e. i mitjans del segle V a.n.e. (primera fase) i entre mitjans del segle IV a.n.e. i inicis del segle II a.n.e. (segona fase). A més a més, l’anàlisi dels materials i la seva relació i disposició han permès apuntar una possible interpretació funcional de la Sala que la vincularia a la ritualitat cultual, mantenint-se així una sacralitat de l’espai ja iniciada durant el paleolític.
Entre els mesos de juny i desembre de 2020 es va executar el projecte de restauració del claustre Major de la Cartoixa d’Escaladei. Aquesta obra, va ser promoguda per l’Agència Catalana de Patrimoni Cultural amb la col·laboració de l’INCASÒL i cofinançada per la Fundació La Caixa. L’objectiu del projecte era doble. En primer lloc, recuperar l’estructura bàsica del claustre Major de la darrera època de funcionament de la Cartoixa (segles XVII-XVIII) per obrir-lo a la visita pública. En segon terme, i seguint les propostes del Pla Director, es preveia excavar en la meitat oriental del pati del claustre on hi havia constància de la presència de restes de les petites ermites ocupades pels cartoixans de la primera època d’Escaladei (segles XIII-XVII) i que havien quedat amortitzades per la construcció del claustre actual. La intervenció va permetre, a banda de recuperar l’estructura original del claustre modern, identificar i excavar completament dues de les ermites del segle XIII corresponents al claustre major romànic i també parts de les cel·les d’un petit claustre que es va aixecar a principis del segle XV davant la capçalera de l’església. L’excavació va permetre estudiar l’estructura del claustre original i dels seus components (pati, galeries, cel·les), descriure l’estructura interior de les petites ermites i comparar-la amb la de les fases modernes. Finalment, es van dur a terme diverses anàlisis per tal de mirar de determinar tant l’entorn vegetal de la cartoixa en època medieval, com també elements vinculats amb les plantacions en els jardins de cada cel·la i amb l’alimentació diària dels monjos.
Vinculat al projecte Paisatges Monàstics, aquest segon seminari internacional està dirigit especialment als estudiants de doctorat que investiguen sobre aspectes monàstics en el període comprès entre l’Antiguitat Tardana i els inicis de l’Edat Mitjana.
La Càtedra Roses d’Arqueologia i Patrimoni Arqueològic de la Universitat de Girona -amb la col·laboració de l’Ajuntament de Roses i la Fundació Girona Regió de Coneixement- organitza la primera Jornada d’Arqueologia, Construcció i Arquitectura Medieval i Moderna, dedicada a “Els monestirs en època medieval i moderna. Novetats des de l’arqueologia”.
El Pla director de la Seu Vella de Lleida, elaborat l’any 1993 pel Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, va plantejar la restauració de l’antiga catedral com una intervenció integral on, a més dels valors artístics i arquitectònics, es té en compte el pes històric com a edifici singular i, per tant, la necessitat de conèixer-ne el subsol, per entendre millor l’evolució del turó i de la ciutat en èpoques anteriors a la seva construcció. L’any 1997, amb l’excavació arqueològica prèvia a la restauració de la porta dels Fillols, es va engegar la col·laboració institucional entre la Generalitat i l’Ajuntament i, de llavors ençà, la secció municipal d’arqueologia s’ha fet càrrec dels treballs arqueològics vinculats als diferents projectes de restauració i revalorització del conjunt monumental. El seguiment arqueològic arran de les obres de restauració, a la Porta dels Apòstols, la torre del Campanar, i al pati i cobertes del claustre, han permès documentar part de l’enllosat original de les cobertes de les galeries nord i est del claustre, on sorprenentment, es conservaven les traces gravades a escala natural de tres de les traceries que decoren i omplen els finestrals que envolten el pati del claustre.
