Us presentem el vídeo de la catorzena i última conferència programada dins del cicle de conferències de la Tribuna d’Arqueologia 2023 que es va oferir ahir dimecres 22 de novembre.
Sant Hilari d’Abrera (Abrera, Baix Llobregat). L’establiment romà d’aigües mineromedicinals i la seva continuïtat com a centre de culte fins al segle XIV
Conferenciants: Gisela Ripoll (UB, IAUB, ERAAUB), Inma Mesas (ERAAUB) i Francesc Tuset (IAUB, ERAAUB)
Moderadora: Maria Soler Sala (UB)
Sant Hilari d’Abrera, situat sobre una de les terrasses del marge dret del riu Llobregat és de gran interès geològic, arqueològic, històric i ecològic. Les actuacions dutes a terme al jaciment, es van iniciar a 2017, sota l’impuls de l’Ajuntament d’Abrera, i està inclòs, ara, en el marc dels projectes quadriennals de recerca de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat [ECLOC/Ecclesiæ, cœmeteria et loci (sæc. VIII-XI). Sidilianum, Sancti Hilarii de Breda, Olerdola, 2022-2025]. Les diverses intervencions arqueològiques dels últims anys, de la mà de la geologia, hidrologia, química i la conservació i restauració, així com d’un intens buidatge de les fonts textuals, fan que disposem, a hores d’ara, d’un seguit d’evidències i resultats de dilatada cronologia, des de finals de segle II dC fins a segle XIV. La seqüència estratigràfica i constructiva, amb les datacions radiocarbòniques i les de luminescència òptica estimulada, permeten caracteritzar diversos moments d’ocupació. La primera evidència correspon a un establiment romà de tipus termal d’aigües mineromedicinals, en ús entre el segle II dC i inicis de segle V. El conjunt termal, en una segona fase, va ser amortitzat per una aglomeració medieval i una església. El petit edifici eclesiàstic es construeix directament sobre el frigidari, i tot i tenir diversos moments constructius i ornamentals, és a la segona meitat de segle XII quan és dotat d’un programa pictòric d’alta qualitat, i a ple segle XIV, a l’eix central de la nau, s’insereix una sepultura privilegiada.
L’any 2020, el Reial Monestir de Pedralbes posà en marxa un projecte de recuperació de l’Hort Petit del Monestir, amb l’objectiu de recuperar l’estructura històrica i tornar a posar en funcionament una producció hortícola amb finalitats museístiques i educatives. Paral·lelament, s’ha iniciat un projecte d’estudi de la dieta de la comunitat clarissa entre els segles XIV i XIX. Amb aquests dos objectius, es realitzà l’excavació arqueològica de l’Hort Petit del Monestir, per tal de recuperar la seva estructura històrica, que ha comportat la realització de sondatges en diferents punts de l’Hort, per a caracteritzar l’organització, l’estratigrafia i la cronologia dels canvis i reorganitzacions d’aquest espai productiu. Paral·lelament a la intervenció arqueològica, s’ha realitzat un conjunt d’anàlisis bioarqueològiques amb l’objectiu de caracteritzar l’estructuració agrícola de l’Hort i determinar les espècies vegetals conreades i els animals presents en aquest espai. L’anàlisi de dieta de la comunitat monàstica s’ha dut a terme a partir de l’estudi bioarqueològic multidisciplinari en els nivells arqueològics procedents de l’abocador de les cuines, datat entre el segle XIV i el segle XIX. La informació arqueobotànica s’ha creuat amb la documentació escrita del monestir de Pedralbes (principalment, documents de procures), i de la documentació del funcionament de l’horticultura medieval.
A l’interior de la Cova de la Font Major, a uns 300 metres de l’accés actual, s’hi localitza la Sala del Llac, un espai on el riu subterrani que transcorre per la cavitat es desvia per aflorar a l’exterior, on forma part de la capçalera del riu Francolí. En aquesta sala, l’any 1959 Salvador Vilaseca va detectar-hi restes d’ocupació humana, si bé les condicions d’inundabilitat no li van permetre anar més enllà en la seva recerca. Fou a mitjans dels anys seixanta del segle passat quan es va decidir efectuar-hi una intervenció arqueològica, en una zona que mantenia l’estratigrafia arqueològica parcialment intacta, localitzant-s’hi una disposició ordenada de diferents vasos ceràmics, alguns parcialment fragmentats, que el mateix Dr. Vilaseca va classificar com a pertanyents a un ampli període que abastaria des del bronze final fins a època iberoromana. L’any 2018 el Grup de Recerca Seminari de Protohistòria i Arqueologia (GRESEPIA) de la Universitat Rovira i Virgili, va reprendre els treballs arqueològics a la Sala del Llac en el marc del projecte Evolució paleoambiental i poblament prehistòric a les conques dels rius Francolí, Gaià, Siurana i rieres del Camp de Tarragona (2018-2021), dirigit pel Dr. Josep Maria Vergés de l’IPHES, iniciant-se així una col·laboració que ha propiciat la realització de diverses campanyes d’intervenció arqueològica entre els mesos d’octubre de 2019 i el novembre de 2021. Aquestes excavacions han fet possible definir una seqüència estratigràfica completa de la Sala del Llac, determinant la seva successió ocupacional, que s’establiria entre finals del segle VIII a.n.e. i mitjans del segle V a.n.e. (primera fase) i entre mitjans del segle IV a.n.e. i inicis del segle II a.n.e. (segona fase). A més a més, l’anàlisi dels materials i la seva relació i disposició han permès apuntar una possible interpretació funcional de la Sala que la vincularia a la ritualitat cultual, mantenint-se així una sacralitat de l’espai ja iniciada durant el paleolític.
Entre els mesos de juny i desembre de 2020 es va executar el projecte de restauració del claustre Major de la Cartoixa d’Escaladei. Aquesta obra, va ser promoguda per l’Agència Catalana de Patrimoni Cultural amb la col·laboració de l’INCASÒL i cofinançada per la Fundació La Caixa. L’objectiu del projecte era doble. En primer lloc, recuperar l’estructura bàsica del claustre Major de la darrera època de funcionament de la Cartoixa (segles XVII-XVIII) per obrir-lo a la visita pública. En segon terme, i seguint les propostes del Pla Director, es preveia excavar en la meitat oriental del pati del claustre on hi havia constància de la presència de restes de les petites ermites ocupades pels cartoixans de la primera època d’Escaladei (segles XIII-XVII) i que havien quedat amortitzades per la construcció del claustre actual. La intervenció va permetre, a banda de recuperar l’estructura original del claustre modern, identificar i excavar completament dues de les ermites del segle XIII corresponents al claustre major romànic i també parts de les cel·les d’un petit claustre que es va aixecar a principis del segle XV davant la capçalera de l’església. L’excavació va permetre estudiar l’estructura del claustre original i dels seus components (pati, galeries, cel·les), descriure l’estructura interior de les petites ermites i comparar-la amb la de les fases modernes. Finalment, es van dur a terme diverses anàlisis per tal de mirar de determinar tant l’entorn vegetal de la cartoixa en època medieval, com també elements vinculats amb les plantacions en els jardins de cada cel·la i amb l’alimentació diària dels monjos.
