Jornada de portes obertes al jaciment paleontològic dels Casots (Subirats, Alt Penedès)

El proper diumenge 21 de juliol l’Ajuntament de Subirats ha organitzat una jornada de portes obertes al jaciment paleontològic dels Casots per donar a conèixer la campanya d’excavacions que s’hi està duent a terme per part de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont.

El jaciment dels Casots, primer jaciment paleontològic declarat Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 1995, va ser un petit llac format durant el Miocè inferior, fa 18 milions d’anys. Aquest dipòsit lacustre es conserva pràcticament íntegre: s’hi han identificat una cinquantena d’espècies diferents de grans vertebrats que s’han conservat en molt bon estat (esquelets complets, cranis…). Entre els fòssils documentats destaquen les restes de rinoceronts, girafes, cocodrils, carnívors, artiodàctils, peixos, tortugues, proboscidis (mastodonts i dinoteris), microfauna (rosegadors, insectívors, quiròpters), vegetals (fulles, fruits, troncs), etc.

  • Les visites estan programades a les 18,00, 19,00 i 20,00 hores.
  • És necessari reservar plaça en un d’aquests grups escrivint a l’adreça de c/e https://subirats.cat/jacimentcasots o bé trucant al telèfon 93 899 30 11

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès: nous resultats i perspectives de futur”

Conferència: El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès: nous resultats i perspectives de futur
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona) 30 de gener de 2019, 19,00 hores

Conferenciant: Isaac Casanovas
Moderador: Magí Miret

La conca del Vallès-Penedès és una àrea clàssica per a l’estudi de les faunes i els ecosistemes del miocè (23,0-5,3 Ma) d’Europa. El seu registre és molt ric i continu, comprenent pràcticament tota aquesta època, però la part corresponent al miocè inferior (23-16 Ma) ha rebut molta menys atenció per part dels paleontòlegs. Els jaciments de vertebrats d’aquesta edat figuren entre els primers descoberts a Catalunya però no s’hi ha treballat intensivament des de mitjans del segle XX, en part perquè són molt menys rics que els jaciments del miocè mitjà i superior de la mateixa conca. Des de 2011 un equip de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont ha prospectat intensivament les successions d’aquesta edat, fet que ha permès incrementar notablement el nombre de jaciments coneguts i mostrejar els clàssics emprant mètodes moderns, resultant en la descoberta de milers d’exemplars. Aquesta nova informació permet afinar la cronologia dels importants canvis climàtics i faunístics globals que succeïren durant el miocè inferior.



A continuació, us oferim una petita entrevista amb Isaac Casanovas sobre els aspectes mes destacats de la conferència.

  • Per què és tan important el Miocè?

El Miocè s’inicià fa uns 23 milions d’anys i finalitzà fa poc més de 5, és per tant l’època més llarga del Cenozoic, l’anomenada ‘era dels mamífers’. Durant el Miocè s’originaren i diversificaren les principals famílies de mamífers que existeixen a l’actualitat, que substituïren a grups més arcaics, apareguts poc després de l’extinció dels dinosaures. Al teló de fons el món anà adoptant a poc a poc un aspecte més semblant a l’actualitat. Per una banda els continents poc a poc anaren ocupant les seves posicions actuals, i per una altra el clima global, que havia sigut molt càlid durant el principi del Cenozoic, s’anà refredant paulatinament fins a l’actualitat. A més, per si tot això fos poc, durant el Miocè divergí la línia de primats que acabaria donant lloc als éssers humans.

  • …i el Miocè inferior?

És l’inici de tot això. Al Miocè inferior i principis del Miocè mitjà (fa entre uns 23 i 15 milions d’anys) les temperatures globals encara eren diversos graus superiors a les actuals, de manera que a Catalunya hi havia boscos subtropicals, llacs infestats de cocodrils i fins hi tot barreres d’esculls de corall a les zones costaneres. A més aparegueren diversos animals procedents d’altres cantons del món que marcarien el caràcter de les faunes de la resta del Miocè. Aquestes, encara convivien amb els darrers supervivents de la ‘primera fornada’ de mamífers.

  • De quins animals es tractava i d’on venien?

Tenim els mastodonts, per exemple, parents remots dels elefants. Aquests s’originaren a l’Àfrica abans del Miocè, però aquell continent estava separat de la resta fins fa uns 20 milions d’anys, quan el moviment de les plaques tectòniques va fer que entrés en contacte amb el Pròxim Orient. A través d’aquell pont continental els mastodonts es dispersaren ràpidament per Àsia, Europa i Amèrica. A Catalunya en tenim alguns dels exemplars més antics d’Europa, que tindrien uns 18 milions d’anys. Però de l’Àfrica també ens arribarien els primats, que s’havien extingit feia milions d’anys dels continents septentrionals. A Catalunya no en trobem restes fins molt més tard, fa uns 12 milions d’anys, però sabem del cert que es dispersaren abans, o sigui que no hem de perdre l’esperança. A part dels mamífers africans apareixen també en aquell moment diversos grups d’herbívors i rosegadors originats al Pròxim Orient, i creuant l’estret de Bering ens arriben els primers cavalls, que van evolucionar a Amèrica del Nord.

  • Quins jaciments d’aquesta edat hi ha a Catalunya?

A Catalunya, i concretament a la conca del Vallès-Penedès, hi tenim un dels millors registres del Miocè d’Euràsia amb centenars de jaciments coneguts i desenes de milers de fòssils recuperats. No obstant, coneixem aquest registre de manera desigual. La part que correspon al Miocè mitjà i superior, i que inclou els jaciments llegendaris dels Hostalets de Pierola i Can Llobateres (Sabadell), es coneix molt bé. En canvi el Miocè inferior no. Els jaciments que hi ha, amb comptades excepcions, són més pobres i a la majoria no s’hi ha treballat durant dècades. Sabent tot això vam decidir emprendre diverses campanyes de prospecció, mostratge i excavació entre 2011 i 2017 que van resultar en la descoberta d’un bon grapat de nous jaciments. A més vam poder mostrejar alguns jaciments ‘clàssics’ emprant mètodes moderns, que permeten per exemple recuperar els fòssils de microvertebrats, totalment ignorats fins ara. També vam comprovar però que amb el pas dels anys alguns jaciments havien estat destruïts al construir carreteres, pedreres o abocadors.

  • I quins són els principals resultats que n’heu tret?

De moment, hem aconseguit bones mostres de fòssils de la majoria de jaciments estudiats, principalment pel que respecta als petits vertebrats. Així hem pogut constatar que no eren tan pobres com inicialment es pensava i que en la majoria de casos hi ha tant petits com grans vertebrats. Això és important perquè no passa a altres registres d’aquesta edat ben coneguts, com el de la conca de Calataiud-Montalbán a l’Aragó, on els jaciments només inclouen petits vertebrats. Com que els petits vertebrats, principalment els rosegadors, són bàsics en la datació relativa dels sediments continentals podem afinar l’edat de la dispersió d’alguns dels nous grups de mamífers, com els mastodonts. A més hem pogut assignar amb precisió una edat als diferents jaciments combinant diversos mètodes, com la magnetostratigrafia i la biostratigrafia. Ara sabem que cobreixen un interval de temps relativament curt, des dels 18 als 16 milions d’anys, coincidint amb un període de temperatures globals especialment càlides que es coneix com l’Òptim Climàtic del Miocè. Tots aquests resultats s’han presentat en congressos internacionals i ja s’han publicat algunes descripcions de la fauna recuperada als principals jaciments, com les Cases de la Valenciana (Gelida).

  • I quins són els vostres plans de futur?

En principi, publicar un article de síntesi sobre la cronologia dels jaciments, incidint en la datació dels moments d’intercanvi faunístic entre els continents europeu, africà i americà. Per una altra banda, estudiar si els canvis que veiem en la composició i la estructura de les faunes de mamífers poden tenir relació amb els canvis climàtics que succeïren al trànsit entre el Miocè inferior i el mitjà. I, finalment, tornar a excavar el jaciment dels Casots a Subirats, un jaciment excepcional de fa 16 milions d’anys. No s’hi ha fet cap campanya des de mitjans de la dècada de 1990 i és tan ric que ens permetrà conèixer amb detall com eren els ecosistemes de finals del Miocè inferior.

Programa d’activitats adreçades a tots els públics a l’ICP

Portada del tríptic del programa d'activitats del Museu de l'Institut Català de Paleontologia Miquel CrusafontL’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont ha programat tot un seguit d’activitats adreçades al públic familiar que es desenvoluparan al llarg dels propers mesos, fins al juliol.

Les activitats es duran a terme al Museu de l’ICP (c/ Escola industrial, 23), a Sabadell.

Trobareu el programa detallat de les visites guiades i tallers familiars, així com les jornades de portes obertes, concursos i altres propostes, al seguent enllaç: http://bit.ly/ICPFam

| Descarregueu el programa en PDF |

Conferència “El inicio de la Evolución de la Aves i los fósiles del Montsec” pel Dr. Luis M. Chiappe a l’IEI

Targetó de la conferència: “El inicio de la Evolución de la Aves i los fósiles del Montsec”, a càrrec del Dr. Luis M. Chiappe, director del Museu Nacional de Ciències Naturals de Los Angeles (California), expert en aus prehistòriques i dinosaures, que ha estudiat els fòssils de la Secció de l’IEI.El proper dimarts 20 novembre a les 19,30h tindrà lloc, a l’aula magna de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (Pl. De la Catedral s/n, Lleida), la conferència “El inicio de la Evolución de la Aves i los fósiles del Montsec”, a càrrec del Dr. Luis M. Chiappe, director del Museu Nacional de Ciències Naturals de Los Angeles (California), especialista en l’evolució de les aus primitives i dinosaures.

Els jaciments ilerdencs coneguts com “La Pedrera de Meià” i “la Cabroa”, tots dos situats a la cara sud del Montsec de Meià, constitueixen una autèntica finestra al passat d’un desconegut llac que ens parla de la vida de fa 130 milions d’anys, que se situa cronològicament en el principi del cretaci.

Exposició paleontològica “Osona, 50 milions d’anys enrere” a Vic

El proper dissabte 29 de setembre de 2018 s’inaugurarà al Museu de l’Art de la Pell de Vic l’exposició paleontològica “Osona, 50 milions d’anys enrere”, que romandrà oberta fins el 6 de gener de 2019.

Aquesta mostra exposarà una selecció acurada dels millors fòssils de la col·lecció de l’enginyer geòleg vigatà Francesc Farrés i Malian. El conjunt expositiu permetrà un recorregut d’immersió en els ecosistemes marins de l’Eocè i les seves costes del sector oriental de l’antiga Conca de l’Ebre, on es troba Osona actualment.

A l’exposició es combina la visió científica, amb exemplars de fòssils molt ben preservats (holotips) i espècies úniques amb formes artístiques, mai vistes abans, com els rastres de petjades de vertebrats, i invertebrats en grans lloses de pedra (icnofòssils). Molts d’aquests fòssils i icnofòssils són d’una gran bellesa plàstica i ofereixen una visió d’art fòssil excepcional.

| Per a més informació cliqueu aquí |

| Descarregueu el tríptic en PDF |

Descobert un esquelet fòssil de rinoceront a Castelldefels

Fòssil de la Cova del Rinoceront - Pedrera de ca n’Aymerich, a Castelldefels (Baix Llobregat)

Investigadors del Grup de Recerca del Quaternari de la Universitat de Barcelona dirigits per Joan Daura i Montse Sanz han descobert un esquelet fòssil de rinoceront, i estan treballant en la seva recuperació.

La troballa s’ha produit en el jaciment de la cova del Rinoceront, a Castelldefels, en el curs de la campanya 2018. Aquest jaciment ja es venia excavant anteriorment dins del projecte “el plistocè superior a la costa central catalana: paleoambients i ocupacions Neandertals”, dut a terme entre 2014 i 2017, en el marc dels projectes de recerca quadriennals promoguts pel Departament de Cultura.

Els investigadors atribueixen les restes a l’espècie Stephanorhinus hundsheimensis i una edat aproximada de 160.000 anys. El gènere Stephanorhinus,  ja extingit, va ser abundant en el plistocè, provenia del nord d’Euràsia i era semblant a l’actual rinoceront negre africà.

Les restes trobades inclouen les dues extremitats anteriors de l’animal, les costelles, part de la columna vertebral i el crani amb les dues mandíbules i tota la dentadura, en la que s’observa que part de la dentició encara és de llet, cosa que fa pensar que es tracta d’un exemplar jove d’uns 7 anys d’edat. Segons els investigadors, l’animal probablement devia caure de manera accidental a la cova, on va morir en quedar-hi atrapat.

La Cova del Rinoceront és una cavitat d’origen càrstic, seccionada per l’activitat de la pedrera de Ca n’Aymerich, reblerta de sediments quaternaris del plistocè mitjà antic i del plistocè superior antic amb restes de fauna, que el Seminari d’Estudis Recerques Prehistòriques de la Universitat Barcelona investiga des de 2002. Degut al seu gran interès paleontològic i arqueològic i per tal de fer possible les excavacions amb seguretat, l’any 2007 la Direcció General del Patrimoni Cultural va construir l’actual bastida, molt completa i estable.

Al jaciment s’han recuperat restes fòssils de dos rinoceronts joves, d’una cria d’elefant, de tortugues terrestres, cabres, cérvols, panteres, lagomorfs, rosegadors i ocells. Aquesta cova del Garraf devia haver tingut la funció d’una trampa natural per a molts animals, especialment els més joves i inexperts, amb presencia humana de tipus esporàdic durant el Paleolític mitjà. L’activitat humana podria estar relacionada amb l’aprofitament de recursos faunístics acumulats, ja sigui de forma natural, per carnívors, o bé per “estades-refugi”.

A sota podeu veure la filmació feta pels investigadors amb càmera de 360º que mostra l’excavació de l’esquelet de l’Stephanorhinus:

 

 

Xerrada dels Divendres… Història “Els recursos geològics al Baix Llobregat”

Cartell de la xerrada dels Divendres... Història “Els recursos geològics al Baix Llobregat”El proper divendres 6 de juny de 2018  tindrà lloc la setena sessió del cicle  “Els divendres… Història” del present curs 2017-18, que organitza el Col·lectiu per a la Investigació de la Prehistòria i l’Arqueologia Garraf-Ordal, amb la xerrada: “Els recursos geològics al Baix Llobregat”, que anirà a càrrec del geòleg Roberto Spínola, de l’Agència Catalana de l’Aigua.

“Els divendres… Història” pretén apropar a estudiants, arqueòlegs, investigadors, historiadors, museus, centres d’estudis, entitats culturals, estudiosos i públic en general els problemes de la prehistòria i la història a l’entorn del massís de Garraf, aprofundint en temes concrets que aniran desgranant els investigadors que actualment estan treballant en els diferents projectes de recerca encetats al massís.

Aquest acte és obert a tothom.

Dia: 6 de juliol de 2018
Hora: 19,30
Lloc: Petit Casal. Pg. de l’Església, 1. Begues

Propera exposició itinerant “Fossilia ilerdae”

Escultura del caiman extingit Diplocynodon muelleri
Escultura del caiman extingit Diplocynodon muelleri

L’exposició Fossilia ilerdae, organitzada per l’Institut d’Estudis Ilerdencs on s’exhibeixen fòssils procedents de vàries comarques lleidatanes, emprendrà properament la itinerància per diversos pobles del Baix Segrià.

Durant els passats mesos d’octubre i novembre del 2017 el poble de Seròs va acollir l’exposició itinerant Fossilia ilerdae. D’entre totes les peces cal destacar la que donava la benvinguda a la sala: una reconstrucció escala 1:1 d’un Diplocynodon muelleri. Es tracta d’una espècia de caiman extingida de l’oligocè que habitava en les zones lacustres que hi havia aleshores a nord-oest de Catalunya. L’animal, construït en resina acrílica i pintat a mà pel taller ICRA Art, va meravellar als espectadors, en especial els més petits.

Segons les germanes Amblàs, del taller ICRA Art, la creació d’escultures que recreen les espècies extingides són un element indispensable en els museus actuals: “Permeten que el visitant es faci una idea el màxim d’exacta de com eren els animals de temps passats” i afegeixen que “ja no cal imaginar com eren de grans, esvelts o majestuosos. Gràcies a les escultures científiques ara els podem veure cara a cara”.

Es declara Espai de Protecció Arqueològica (EPA) el jaciment paleontològic de Can Feu (Vallès Occidental)

El passat 12 de juliol, mitjançant resolució del Conseller de Cultura, ha estat declarat Espai de Protecció Arqueològica el jaciment paleontològic de Can Feu, als termes municipals de Sant Quirze del Vallès i Sabadell (Vallès Occidental). Aquest és el primer jaciment paleontològic declarat EPA, des de l’entrada en vigor de la Llei 9/1993 del patrimoni cultural català, figura legal que protegeix tant jaciments arqueològics com paleontològics.

L’any 1987, en el curs d’una intervenció arqueològica al jaciment romà de Can Feu, es van descobrir les restes fòssils d’un crani d’èquid Hipparion i un rinoceròtid Aceratherium incisivum. Atès el potencial paleontològic de la zona l’any 2001, i amb motiu de la construcció d’una nau industrial en el polígon de Can Feu, es va portar a terme un intervenció paleontològica i es van identificar fragments de mandíbules i restes de dentició aïllades, que pertanyien a un primat fòssil. En una posterior intervenció també es recuperaren més restes de mamífers fòssils: falanges de rinoceront i ossos post-cranials atribuïts posteriorment al mateix primat fòssil.

Els resultats de la intervenció van ser d’una gran rellevància, ja que es va recuperar un conjunt de fragments ossis d’un primat hominoide del gènere dryopitecus espècie Hispanopithecus laietanus, i la datació s’ha atribuït al vallesià (MN9, de 10 a 9,7 milions d’anys, miocè superior).

La unitat geològica està molt ben definida en la cartografia de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (NMcc), i la proposta de l’EPA es limita estrictament a aquesta unitat, doncs coincideix amb els punts on han anat apareixent les restes fòssils al llarg  dels últims anys.

La diversitat de fauna, pròpia del Miocè Superior, es troba molt ben representada en el jaciment de Can Feu, atès que s’han pogut identificar, fins al moment, tres espècies diferents que van conviure juntes: Hispanopithecus laietanus (simi), Hipparion (cavall), i Aceratherium incisivum (rinoceront).  El jaciment paleontològic de Can Feu és doncs una àrea on afloren espècies de mamífers que varen viure fa  10,0 i 9,7 milions d’anys.

Exposició “Un mar de fòssils” al Museu de l’ICP

Des de la setmana passada fins al dia 25 de setembre es podrà visitar al museu de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) l’exposició d’una vintena de fòssils originals de faunes que van colonitzar els ambients marins en diferents períodes geològics. Fruit de la col·laboració interinstitucional, les peces exhibides provenen de la col·lecció de CosmoCaixa, i el projecte museogràfic ha estat ideat pels alumnes de 1r d’ESO de l’Institut Bitàcola de Barberà del Vallès.

L’exposició “Un mar de fòssils” està formada per un conjunt de 17 espècimens de fauna marina procedents de diversos períodes geològics. En destaquen peces excepcionals, com ara un fòssil de la biota d’Ediacara de fa més de 600 milions d’anys de Wisconsin (EUA), un conjunt format per un ammonit i un nàutil del Juràssic inferior provinent de Dorset (Gran Bretanya) o una dent fossilitzada d’un tauró gegant de fa uns 20 milions d’anys. Els fòssils es distribueixen en 4 vitrines repartides en les dues plantes del museu on romandran fins al dia 25 de setembre.

Pel que fa a la contribució de diferents institucions, d’una banda, CosmoCaixa ha cedit els fòssils en el marc d’un acord d’intercanvi que ha permès que els fòssils de la Laia (Pliobates cataloniae), en Pau (Pierolapithecus catalaunicus) o en Jordi (Hispanopithecus laietanus) de la col·lecció de l’ICP s’exposin al museu barceloní fins al 7 de setembre. De l’altra, la Fundació Antiga Caixa Sabadell 1859 ha cedit les vitrines on s’exhibeixen els fòssils. Els alumnes de 1r d’ESO de l’Institut Bitàcola de Barberà del Vallès han dut a terme la museografia.

La col·laboració entre l’ICP i l’Institut Bitàcola s’inclou dins d’un espai educatiu anomenat Treball Globalitzat i que té com a un dels objectius clau incentivar l’aprenentatge profund de l’alumnat a partir de donar resposta a encàrrecs reals fets per entitats. En aquest sentit, l’ICP va demanar als alumnes el disseny de l’exposició, que han distribuït els fòssils en les diferents vitrines, han buscat informació sobre els espècimens per elaborar les cartel·les en col·laboració amb els investigadors de l’ICP i, fins i tot, han traduït els textos de l’exposició a l’anglès i castellà i els han posat a l’abast del visitant a través de codis QR localitzats a la mateixa exposició.