Us presentem el vídeo de la sisena conferència programada dins del cicle de conferències de la Tribuna d’Arqueologia 2026.
Intervencions paleontològiques als Pirineus Orientals (2022-2025): una mirada a l’evolució dels ecosistemes al llarg del Pleistocè
Conferenciants: Clàudia Tura Poch (Institut de Recerca Històrica, Universitat de Girona), Isaac Rufí Casals (Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques, Departament d’Història i Arqueologia, Universitat de Barcelona) i Maria Prat Vericat (Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont)
Moderador: Joan Madurell Malapeira (Dipartimento di Scienze della Terra, Università degli studi Firenze; Departament de Geologia, Universitat Autònoma de Barcelona)
Al llarg del Pleistocè, els Pirineus van constituir una barrera biogeogràfica per a les poblacions de grans mamífers. Sembla que, en els períodes glacials, aquest caràcter es feia evident, ja que aquesta serralada se situava entre l’estepa-tundra septentrional i els biomes més temperats de la península Ibèrica. Una de les principals àrees de pas per a les rutes de la fauna i dels humans es trobava a la zona oriental, on tenim el corredor de la costa i el pas de les valls fluvials Tet-Segre. L’estudi del registre fòssil d’aquesta regió pot aportar valuosos coneixements per entendre com van evolucionar i es van adaptar les comunitats faunístiques a les fluctuacions climàtiques que es van succeir al llarg d’aquesta època. En aquesta conferència presentarem els resultats dels estudis i les intervencions desenvolupats entre el 2022 i el 2025 en el marc del projecte «Evolució dels ecosistemes dels Pirineus Orientals i àrees adjacents durant el Pleistocè». Durant aquests quatre anys, l’equip investigador va desplegar actuacions en jaciments situats en quatre àrees per tal de poder creuar estratigrafies que permetessin obtenir un registre continu des de finals del Pleistocè inferior fins al Pleistocè superior: la Cerdanya (excavacions a la cova d’Anes), l’Alta Garrotxa (estudi de materials i represa d’intervencions a la cova 120), el Conflent (treballs a la Grotte de la Carrière) i la Conca Besalú-Banyoles (estudi de materials del Complex d’Incarcal i intervenció a Can Marifont).
El vídeo de la conferència ha quedat a disposició dels ciutadans a la llista de reproducció Tribuna d’Arqueologia 2026 dins el canal de YouTube de patrimonigencat i també en el blog de la Tribuna d’Arqueologia.
Descarregueu-vos el programa del cicle de conferències Tribuna d’Arqueologia 2026 en pdf
L’àrea de Camposines (Móra d’Ebre) va començar a ser estudiada a mitjan segle XIX a causa de la seva riquesa en fauna invertebrada. Des dels anys setanta del segle XX s’han anat succeint alguns treballs sobre estratigrafia i sedimentologia dels jaciments triàsics d’aquesta zona del sud de Catalunya. Pocs anys després es descriu la geologia i la paleontologia dels jaciments situats prop de la carretera de Móra d’Ebre a l’ermita de Sant Jeroni amb les primeres referències a restes vertebrades de peixos actinopterigis, que van aparèixer en una explotació a cel obert. Per tot plegat, el 2009 l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont va realitzar una primera prospecció preliminar al sector Camposines-Sant Jeroni, que va permetre valorar el potencial paleontològic d’aquest sector. Des de llavors s’han dut a terme 3 campanyes d’excavacions sistemàtiques (2011, 2017 i 2019) que han lliurat més de 650 espècimens. D’aquests, al voltant del 75% corresponen a vertebrats. Més del 60% dels vertebrats corresponen al peix actinopterigi Moradebricthys vilasecae, i la resta, en menor mesura, a un mínim de tres taxons de peixos: Colobodus giganteus, Saurichthys sp. i un taxó indeterminat. La fauna invertebrada restant correspon majoritàriament a ammonits i tilacocèfals, i en menor mesura a braquiòpodes, equinoderms i bivalves.
L’àrea de Camposines (Móra d’Ebre) va començar a ser estudiada a mitjan segle XIX a causa de la seva riquesa en fauna invertebrada. Des dels anys setanta del segle XX s’han anat succeint alguns treballs sobre estratigrafia i sedimentologia dels jaciments triàsics d’aquesta zona del sud de Catalunya. Pocs anys després es descriu la geologia i la paleontologia dels jaciments situats prop de la carretera de Móra d’Ebre a l’ermita de Sant Jeroni amb les primeres referències a restes vertebrades de peixos actinopterigis, que van aparèixer en una explotació a cel obert. Per tot plegat, el 2009 l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont va realitzar una primera prospecció preliminar al sector Camposines-Sant Jeroni, que va permetre valorar el potencial paleontològic d’aquest sector. Des de llavors s’han dut a terme 3 campanyes d’excavacions sistemàtiques (2011, 2017 i 2019) que han lliurat més de 650 espècimens. D’aquests, al voltant del 75% corresponen a vertebrats. Més del 60% dels vertebrats corresponen al peix actinopterigi Moradebricthys vilasecae, i la resta, en menor mesura, a un mínim de tres taxons de peixos: Colobodus giganteus, Saurichthys sp. i un taxó indeterminat. La fauna invertebrada restant correspon majoritàriament a ammonits i tilacocèfals, i en menor mesura a braquiòpodes, equinoderms i bivalves.
El Pleistocè, conegut popularment com l’Edat del Gel, es caracteritza a l’Hemisferi Nord per la intensificació de la ciclicitat glacial modulada en cicles de 41.000 anys, induïts principalment per l’obliqüitat de l’òrbita de la terra. Aquesta dinàmica de cicles glacials poc severs i tendència progressiva cap al refredament global comença a canviar a finals del Pleistocè inferior, on es comença a detectar un increment de l’aridesa, la humitat i l’asimetria dels cicles glacials. Aquest període de certa inestabilitat i asimetria orbital té una durada de prop de mig milió d’anys i finalitza quan els cicles de precessió amb una periodicitat de 100.000 anys s’estabilitzen. Aquesta època de transició és coneguda com a ‘Transició del Pleistocè inferior-mitjà’ i passa per ser una de les majors transicions climàtiques de la història recent de la Terra. Tot i que les primeres troballes paleontològiques al Torrent de Vallparadís es remunten a finals del segle XIX, no s’inicien les primeres excavacions sistemàtiques fins a finals de la dècada dels noranta al jaciment de Cal Guardiola i posteriorment a partir de 2005 a l’Estació de Vallparadís. Avui en dia, 25 anys després de l’inici de les intervencions al Torrent, la Secció de Vallparadís és reconeguda internacionalment per la seva riquesa i diversitat biològica i pel seu ampli registre geològic que inclou prop de mig milió d’anys en 20 nivells geològics del final del Pleistocè inferior. Ara bé, la seva importància cabdal rau en el fet que és l’única secció que registra de manera contínua la Transició del Pleistocè inferior-mitjà.
