Propera conferència de la Tribuna d’Arqueologia 2019-2020: “L’aplicació dels fòssils a la crisi ecològica actual: som a la sisena extinció massiva de la Terra?” (en directe per internet)

Conferència: L’aplicació dels fòssils a la crisi ecològica actual: som a la sisena extinció massiva de la Terra?
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 20 de novembre de 2019, 19,00 hores

Conferenciant: Marc Furió
Moderador: David M. Alba

El proper dimecres dia 20 de novembre de 2019, a partir de les 19,00h, a la sala d’actes del Palau Marc (Rambla de Santa Mònica, 8, Barcelona), està programada la xerrada “L’aplicació dels fòssils a la crisi ecològica actual: som a la sisena extinció massiva de la Terra?”, dintre del cicle de conferències de la Tribuna d’Arqueologia 2019-2020,  que organitza el Servei d’Arqueologia i Paleontologia.

Molts científics alerten del moment que pateix la biosfera actualment i el comparen amb altres moments crítics de la història de la Terra. Què en sabem d’altres episodis d’extinció massiva en el passat? És de tots conegut que l’extinció i l’evolució dels organismes són processos naturals, i fins a cert punt inevitables. Així doncs, com és de greu la situació actual? La paleontologia proporciona una visió temporal que permet calibrar la magnitud de l’episodi actual de pèrdua de biodiversitat.

La conferència, a càrrec de Marc Furió, estarà moderada per David M. Alba. La sessió s’emetrà en directe per vídeostreaming a l’enllaç https://cultura.gencat.cat/ca/endirecte/. Si voleu fer comentaris o preguntes pels ponents les podreu fer en els comentaris a aquest post o a Twitter amb el hashtag #tribuna2019

A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre alguns aspectes destacats de la seva xerrada

  • Què poden aportar els fòssils al problema actual de la pèrdua de biodiversitat que no puguin fer altres camps de la ciència?

La paleontologia, és a dir, l’estudi dels fòssils, ens aporta sobretot una perspectiva temporal. No hi ha cap altre disciplina científica, llevat potser de la mateixa geologia o l’astronomia, que treballi amb unes dimensions temporals tan grans. Els paleontòlegs estudien des de les primeres formes de vida, que van aparèixer al planeta fa uns 3.600 milions d’anys a especies extingides fa pocs milers d’anys. Aquesta mirada llarga ens permet abordar des d’una perspectiva diferent les preguntes principals que envolten la situació actual respecte al medi  natural. És “normal” aquesta crisi ambiental que estem patint? Ha passat altres vegades en el passat? És possible recuperar les espècies desaparegudes i restablir l’equilibri natural? Sense la perspectiva històrica natural que ens proporciona la paleontologia, la resposta a aquestes preguntes sempre seria incompleta.

  • I des d’aquest punt de vista que planteges, ja s’ha donat en el passat la situació actual?

Tenim moltes evidències científiques que el món natural ha patit daltabaixos de diversitat molt importants al llarg de la seva història geològica. Els paleontòlegs han determinat que hi ha hagut un mínim de cinc moments de crisi ecològica severa a nivell mundial des de que la vida va deixar de ser microscòpica, fa uns 540 milions d’anys. Un dels debats més importants que van tenir els primers naturalistes que estudiaven els fòssils va ser si la successió de fòssils relatava una història gradual i constant, o si per contra era tota una successió de catàstrofes que anaven eliminant eventualment la vida a la Terra. Avui dia pensem a que segurament no estem en cap dels extrems, sinó que la realitat és una situació intermèdia. En el registre fòssil observem que durant milions d’anys el ritme de les extincions és força constant i queda més o menys compensat per l’aparició de noves espècies. Però també veiem que, en moments puntuals, s’alineen una sèrie de factors externs, el que en podríem dir una tempesta perfecta, i es produeixen uns desequilibris molt importants que fa que tots els ecosistemes al món acabin col·lapsant. Aquests moments es coneixen com “extincions massives”. I com deia, això ja ha passat, com a mínim, cinc cops.

  • Què caracteritza una “extinció massiva”?

Una extinció massiva es caracteritza principalment tres factors: abast taxonòmic, abast geogràfic i extensió en el temps. Podem parlar d’una extinció massiva quan s’acaben extingint, com a mínim, el 75% de totes les espècies que hi ha al planeta en un moment donat. Això és el que anomenem l’abast taxonòmic. D’altra banda, també cal que aquesta extinció afecti a tots els ecosistemes i a tot el món. Els desequilibris en una regió concreta o un medi són força més habituals, i aleshores es parla d’extincions locals o regionals. Però quan hi ha una extinció massiva, no hi ha cap ecosistema ni racó del món que quedi intacte; tots queden afectats d’una manera o una altra. Finalment, hi ha el factor temps, perquè delimitar un moment de crisi implica que la durada ha de ser “curta”. Un interval de temps curt en paleontologia pot ser fins i tot un milió d’anys. Des de una perspectiva humana, això acostuma a sorprendre, perquè un milió d’anys ens pot semblar molt de temps, però pels paleontòlegs és un lapse de temps relativament curt. Cal tenir present que la desaparició de tres quartes parts de totes les espècies que existeixen en menys d’un milió d’anys és un sotrac ecològic de gran magnitud.  Aquests ecosistemes tan alterats poden trigar fins a 10 milions d’anys, és a dir, 10 vegades més, a recuperar la biodiversitat inicial i que tot torni a funcionar amb una certa normalitat. En el moment actual és imprescindible evitar per tots els mitjans arribar al precipici del col·lapse ecològic. Si no ho fem, és molt probable que l’espècie humana sigui una d’aquestes que formi part del 75% i desaparegui. A més, d’aquesta crisi ambiental actual, els humans en som responsables directes, de manera que és responsabilitat nostra aturar-ho, per nosaltres i per la resta d’espècies que habiten al planeta.

  • En què treballa actualment l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont que pugui aportar coneixement aplicat en aquesta tasca?

Com comentava anteriorment, hi ha diverses preguntes que sorgeixen quan mirem de diferenciar què és una dinàmica natural i com pot estar influint l’acció humana en el desenvolupament d’aquesta crisi. Per exemple, sobre l’extinció dels dinosaures, avui dia pràcticament ningú dubta que la causa última de la seva desaparició (conjuntament  amb la de molts altres organismes, no ho oblidem) va ser l’impacte d’un meteorit. El que resulta interessant és que l’estudi dels fòssils ens mostra que molts grups ja estaven en declivi per altres motius abans d’aquesta col·lisió. Per tant, una de les preguntes que mirem de respondre és si l’efecte d’aquest meteorit hauria estat tan devastador si no hi hagués hagut prèviament un deteriorament sostingut dels ecosistemes durant els darrers milions d’anys del Cretaci. Aquesta és una de les línies de treball del grup de recerca de faunes del Mesozoic de l’Institut.

D’altra banda, els investigadors del grup al qual pertanyo, el de Faunes del Neogen i Quaternari, estudiem els ecosistemes del Miocè de la Conca del Vallès-Penedès, on també es registren canvis climàtics i ecològics importants fa uns 10 milions d’anys. Estem construint una base de dades d’alta resolució per poder detectar com responen regionalment els ecosistemes a oscil·lacions o canvis externs importants. Una de les preguntes que volem respondre amb els nostres estudis és, per exemple, si tenir ecosistemes diversos i complexos, augmenta la capacitat de resiliència enfront canvis externs substancials o pot ser un motiu de debilitat que faci caure les fitxes de dòmino abans d’hora.

En un camí paral·lel, el grup de recerca en Paleobiologia Evolutiva s’ha dedicat durant molts anys a estudiar la reacció evolutiva d’organismes atrapats en illes. És un tipus d’ambient on l’evolució dels organismes està molt condicionada per l’aïllament geogràfic i l’absència de depredació, però de la que en podem treure algunes claus sobre com funciona l’evolució en general. Quan els paleontòlegs observen el registre fòssil de zones insulars veuen que els organismes que sobreviuen en aquestes condicions pateixen canvis dràstics en la seva biologia per aprofitar millor els pocs recursos vitals disponibles. Això, però, té una contrapartida i  és que es debiliten ecològicament i queden indefensos davant qualsevol eventualitat ambiental o invasió externa. Les illes esdevenen laboratoris on es fa un test a petita escala de resistència d’ecosistemes, un anàleg del que està passant actualment a escala planetària.

Finalment cal destacar el paper d’un grup d’investigadors de l’ICP que estan estudiant dos etapes molt importants en la història de la Terra: el Permià i el Triàsic. Ambdós períodes queden separats per la major extinció massiva que ha patit el nostre planeta, més devastadora fins i tot a la que va acabar amb els dinosaures. Sabem que fa uns 250 milions d’anys hi va haver un episodi de vulcanisme sostingut que va alterar tots els ecosistemes del món. Aquesta crisi és equiparable en molts aspectes a la que estem patint actualment, amb molta emissió de gasos a l’atmosfera, un canvi climàtic molt important, acidificació dels oceans, aridificació de moltes zones del planeta, i una pèrdua total d’espècies de fins al 90% del total. Molts investigadors fins i tot apunten que els canvis més dràstics podrien haver tingut lloc en pocs milers d’anys (entre 30.000 i 60.000 anys) fet que suposa pràcticament una aniquilació instantània a escala geològica.

Els resultats obtinguts de tot plegat, juntament amb molts d’altres obtinguts arreu del món, ens han de servir en els propers anys per calibrar correctament l’abast de la crisi actual en curs i conscienciar sobre la necessitat de posar-hi remei.

Activitats programades pel proper semestre a l’ICP

El Museu de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP), com cada any, ha creat un programa d’activitats pels pròxims mesos, de setembre d’enguany, fins al gener de 2020.

Enguany se celebren els 50 anys de la creació de l’Institut de Paleontologia de Sabadell, precursor de l’actual ICP. Amb motiu d’aquesta efemèride, el 22 d’octubre tindrà lloc la presentació la biografia del paleontòleg Miquel Crusafont. A banda de diversos tallers i visites guiades, per aquest semestre s’han organitzat diverses activitats gratuïtes amb motiu de la Setmana de la Ciència que inclouen una visita a l’edifici ICTA-ICP per conèixer els laboratoris de preparació de fòssils i la feina que fan paleontòlogues i paleontòlegs. A més, amb motiu de la Festa Major de Sabadell, arranquem el mes de setembre amb jornades de portes obertes.

El Museu de l’ICP compta amb espais expositius. A la planta baixa hi ha l’exposició permanent interactiva “Avui investigues tu!” reprodueix quatre investigacions reals de l’ICP, que permeten a l’usuari descobrir la tasca del paleontòleg. A la primera planta del museu s’exhibeis la mostra “el Triceratops torna a Sabadell”. En altres zones del Museu es pot veure com és un laboratori de preparació de fòssils i gaudir d’audiovisuals que recreen els paisatges de fa 66 milions d’anys, quan el que avui són els Pirineus era una zona poblada per dinosaures.

PORTES OBERTES AL MUSEU. 7, 8 i 9 de setembre.
Amb motiu de la Festa Major de Sabadell, el Museu fa jornada de portes 
obertes en l'horari habitual i l'entrada és gratuïta.

| Per consultar el programa d’activitats cliqueu aquí |

Publicada la biografia del paleontòleg Miquel Crusafont

Recentment ha estat publicada la biografia de Miquel Crusafont i Pairó, considerat el pare de l’escola catalana de paleontologia de vertebrats i un dels científics catalans més importants del segle XX.

El llibre, prologat per David Alba, director de  l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, ha estat publicat per l’editorial Comanegra i ha comptat amb la col·laboració de l’ICP, la Fundació Bosch i Cardellach, la Fundació Catalana per la Recerca i la Innovació i el Centre de Restauració i Interpretació Paleontològica (CRIP) de l’Ajuntament dels Hostalets de Pierola.

L’autor d’aquesta obra és Miquel Crusafont i Sabater, fill de l’il·lustre paleontòleg sabadellenc. Lluny d’ésser un tractat sobre paleontologia i evolució, el llibre narra la trajectòria professional i personal d’un personatge cabdal en l’impuls de la recerca en paleontologia al nostre país i de la que investigadors i investigadores actuals en són hereus.

| Per consultar la noticia completa cliqueu aquí |

Jornada de portes obertes al jaciment paleontològic dels Casots (Subirats, Alt Penedès)

El proper diumenge 21 de juliol l’Ajuntament de Subirats ha organitzat una jornada de portes obertes al jaciment paleontològic dels Casots per donar a conèixer la campanya d’excavacions que s’hi està duent a terme per part de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont.

El jaciment dels Casots, primer jaciment paleontològic declarat Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 1995, va ser un petit llac format durant el Miocè inferior, fa 18 milions d’anys. Aquest dipòsit lacustre es conserva pràcticament íntegre: s’hi han identificat una cinquantena d’espècies diferents de grans vertebrats que s’han conservat en molt bon estat (esquelets complets, cranis…). Entre els fòssils documentats destaquen les restes de rinoceronts, girafes, cocodrils, carnívors, artiodàctils, peixos, tortugues, proboscidis (mastodonts i dinoteris), microfauna (rosegadors, insectívors, quiròpters), vegetals (fulles, fruits, troncs), etc.

  • Les visites estan programades a les 18,00, 19,00 i 20,00 hores.
  • És necessari reservar plaça en un d’aquests grups escrivint a l’adreça de c/e https://subirats.cat/jacimentcasots o bé trucant al telèfon 93 899 30 11

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès: nous resultats i perspectives de futur”

Conferència: El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès: nous resultats i perspectives de futur
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona) 30 de gener de 2019, 19,00 hores

Conferenciant: Isaac Casanovas
Moderador: Magí Miret

La conca del Vallès-Penedès és una àrea clàssica per a l’estudi de les faunes i els ecosistemes del miocè (23,0-5,3 Ma) d’Europa. El seu registre és molt ric i continu, comprenent pràcticament tota aquesta època, però la part corresponent al miocè inferior (23-16 Ma) ha rebut molta menys atenció per part dels paleontòlegs. Els jaciments de vertebrats d’aquesta edat figuren entre els primers descoberts a Catalunya però no s’hi ha treballat intensivament des de mitjans del segle XX, en part perquè són molt menys rics que els jaciments del miocè mitjà i superior de la mateixa conca. Des de 2011 un equip de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont ha prospectat intensivament les successions d’aquesta edat, fet que ha permès incrementar notablement el nombre de jaciments coneguts i mostrejar els clàssics emprant mètodes moderns, resultant en la descoberta de milers d’exemplars. Aquesta nova informació permet afinar la cronologia dels importants canvis climàtics i faunístics globals que succeïren durant el miocè inferior.



A continuació, us oferim una petita entrevista amb Isaac Casanovas sobre els aspectes mes destacats de la conferència.

  • Per què és tan important el Miocè?

El Miocè s’inicià fa uns 23 milions d’anys i finalitzà fa poc més de 5, és per tant l’època més llarga del Cenozoic, l’anomenada ‘era dels mamífers’. Durant el Miocè s’originaren i diversificaren les principals famílies de mamífers que existeixen a l’actualitat, que substituïren a grups més arcaics, apareguts poc després de l’extinció dels dinosaures. Al teló de fons el món anà adoptant a poc a poc un aspecte més semblant a l’actualitat. Per una banda els continents poc a poc anaren ocupant les seves posicions actuals, i per una altra el clima global, que havia sigut molt càlid durant el principi del Cenozoic, s’anà refredant paulatinament fins a l’actualitat. A més, per si tot això fos poc, durant el Miocè divergí la línia de primats que acabaria donant lloc als éssers humans.

  • …i el Miocè inferior?

És l’inici de tot això. Al Miocè inferior i principis del Miocè mitjà (fa entre uns 23 i 15 milions d’anys) les temperatures globals encara eren diversos graus superiors a les actuals, de manera que a Catalunya hi havia boscos subtropicals, llacs infestats de cocodrils i fins hi tot barreres d’esculls de corall a les zones costaneres. A més aparegueren diversos animals procedents d’altres cantons del món que marcarien el caràcter de les faunes de la resta del Miocè. Aquestes, encara convivien amb els darrers supervivents de la ‘primera fornada’ de mamífers.

  • De quins animals es tractava i d’on venien?

Tenim els mastodonts, per exemple, parents remots dels elefants. Aquests s’originaren a l’Àfrica abans del Miocè, però aquell continent estava separat de la resta fins fa uns 20 milions d’anys, quan el moviment de les plaques tectòniques va fer que entrés en contacte amb el Pròxim Orient. A través d’aquell pont continental els mastodonts es dispersaren ràpidament per Àsia, Europa i Amèrica. A Catalunya en tenim alguns dels exemplars més antics d’Europa, que tindrien uns 18 milions d’anys. Però de l’Àfrica també ens arribarien els primats, que s’havien extingit feia milions d’anys dels continents septentrionals. A Catalunya no en trobem restes fins molt més tard, fa uns 12 milions d’anys, però sabem del cert que es dispersaren abans, o sigui que no hem de perdre l’esperança. A part dels mamífers africans apareixen també en aquell moment diversos grups d’herbívors i rosegadors originats al Pròxim Orient, i creuant l’estret de Bering ens arriben els primers cavalls, que van evolucionar a Amèrica del Nord.

  • Quins jaciments d’aquesta edat hi ha a Catalunya?

A Catalunya, i concretament a la conca del Vallès-Penedès, hi tenim un dels millors registres del Miocè d’Euràsia amb centenars de jaciments coneguts i desenes de milers de fòssils recuperats. No obstant, coneixem aquest registre de manera desigual. La part que correspon al Miocè mitjà i superior, i que inclou els jaciments llegendaris dels Hostalets de Pierola i Can Llobateres (Sabadell), es coneix molt bé. En canvi el Miocè inferior no. Els jaciments que hi ha, amb comptades excepcions, són més pobres i a la majoria no s’hi ha treballat durant dècades. Sabent tot això vam decidir emprendre diverses campanyes de prospecció, mostratge i excavació entre 2011 i 2017 que van resultar en la descoberta d’un bon grapat de nous jaciments. A més vam poder mostrejar alguns jaciments ‘clàssics’ emprant mètodes moderns, que permeten per exemple recuperar els fòssils de microvertebrats, totalment ignorats fins ara. També vam comprovar però que amb el pas dels anys alguns jaciments havien estat destruïts al construir carreteres, pedreres o abocadors.

  • I quins són els principals resultats que n’heu tret?

De moment, hem aconseguit bones mostres de fòssils de la majoria de jaciments estudiats, principalment pel que respecta als petits vertebrats. Així hem pogut constatar que no eren tan pobres com inicialment es pensava i que en la majoria de casos hi ha tant petits com grans vertebrats. Això és important perquè no passa a altres registres d’aquesta edat ben coneguts, com el de la conca de Calataiud-Montalbán a l’Aragó, on els jaciments només inclouen petits vertebrats. Com que els petits vertebrats, principalment els rosegadors, són bàsics en la datació relativa dels sediments continentals podem afinar l’edat de la dispersió d’alguns dels nous grups de mamífers, com els mastodonts. A més hem pogut assignar amb precisió una edat als diferents jaciments combinant diversos mètodes, com la magnetostratigrafia i la biostratigrafia. Ara sabem que cobreixen un interval de temps relativament curt, des dels 18 als 16 milions d’anys, coincidint amb un període de temperatures globals especialment càlides que es coneix com l’Òptim Climàtic del Miocè. Tots aquests resultats s’han presentat en congressos internacionals i ja s’han publicat algunes descripcions de la fauna recuperada als principals jaciments, com les Cases de la Valenciana (Gelida).

  • I quins són els vostres plans de futur?

En principi, publicar un article de síntesi sobre la cronologia dels jaciments, incidint en la datació dels moments d’intercanvi faunístic entre els continents europeu, africà i americà. Per una altra banda, estudiar si els canvis que veiem en la composició i la estructura de les faunes de mamífers poden tenir relació amb els canvis climàtics que succeïren al trànsit entre el Miocè inferior i el mitjà. I, finalment, tornar a excavar el jaciment dels Casots a Subirats, un jaciment excepcional de fa 16 milions d’anys. No s’hi ha fet cap campanya des de mitjans de la dècada de 1990 i és tan ric que ens permetrà conèixer amb detall com eren els ecosistemes de finals del Miocè inferior.

Programa d’activitats adreçades a tots els públics a l’ICP

Portada del tríptic del programa d'activitats del Museu de l'Institut Català de Paleontologia Miquel CrusafontL’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont ha programat tot un seguit d’activitats adreçades al públic familiar que es desenvoluparan al llarg dels propers mesos, fins al juliol.

Les activitats es duran a terme al Museu de l’ICP (c/ Escola industrial, 23), a Sabadell.

Trobareu el programa detallat de les visites guiades i tallers familiars, així com les jornades de portes obertes, concursos i altres propostes, al seguent enllaç: http://bit.ly/ICPFam

| Descarregueu el programa en PDF |

Conferència “El inicio de la Evolución de la Aves i los fósiles del Montsec” pel Dr. Luis M. Chiappe a l’IEI

Targetó de la conferència: “El inicio de la Evolución de la Aves i los fósiles del Montsec”, a càrrec del Dr. Luis M. Chiappe, director del Museu Nacional de Ciències Naturals de Los Angeles (California), expert en aus prehistòriques i dinosaures, que ha estudiat els fòssils de la Secció de l’IEI.El proper dimarts 20 novembre a les 19,30h tindrà lloc, a l’aula magna de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (Pl. De la Catedral s/n, Lleida), la conferència “El inicio de la Evolución de la Aves i los fósiles del Montsec”, a càrrec del Dr. Luis M. Chiappe, director del Museu Nacional de Ciències Naturals de Los Angeles (California), especialista en l’evolució de les aus primitives i dinosaures.

Els jaciments ilerdencs coneguts com “La Pedrera de Meià” i “la Cabroa”, tots dos situats a la cara sud del Montsec de Meià, constitueixen una autèntica finestra al passat d’un desconegut llac que ens parla de la vida de fa 130 milions d’anys, que se situa cronològicament en el principi del cretaci.

Exposició paleontològica “Osona, 50 milions d’anys enrere” a Vic

El proper dissabte 29 de setembre de 2018 s’inaugurarà al Museu de l’Art de la Pell de Vic l’exposició paleontològica “Osona, 50 milions d’anys enrere”, que romandrà oberta fins el 6 de gener de 2019.

Aquesta mostra exposarà una selecció acurada dels millors fòssils de la col·lecció de l’enginyer geòleg vigatà Francesc Farrés i Malian. El conjunt expositiu permetrà un recorregut d’immersió en els ecosistemes marins de l’Eocè i les seves costes del sector oriental de l’antiga Conca de l’Ebre, on es troba Osona actualment.

A l’exposició es combina la visió científica, amb exemplars de fòssils molt ben preservats (holotips) i espècies úniques amb formes artístiques, mai vistes abans, com els rastres de petjades de vertebrats, i invertebrats en grans lloses de pedra (icnofòssils). Molts d’aquests fòssils i icnofòssils són d’una gran bellesa plàstica i ofereixen una visió d’art fòssil excepcional.

| Per a més informació cliqueu aquí |

| Descarregueu el tríptic en PDF |

Descobert un esquelet fòssil de rinoceront a Castelldefels

Fòssil de la Cova del Rinoceront - Pedrera de ca n’Aymerich, a Castelldefels (Baix Llobregat)

Investigadors del Grup de Recerca del Quaternari de la Universitat de Barcelona dirigits per Joan Daura i Montse Sanz han descobert un esquelet fòssil de rinoceront, i estan treballant en la seva recuperació.

La troballa s’ha produit en el jaciment de la cova del Rinoceront, a Castelldefels, en el curs de la campanya 2018. Aquest jaciment ja es venia excavant anteriorment dins del projecte “el plistocè superior a la costa central catalana: paleoambients i ocupacions Neandertals”, dut a terme entre 2014 i 2017, en el marc dels projectes de recerca quadriennals promoguts pel Departament de Cultura.

Els investigadors atribueixen les restes a l’espècie Stephanorhinus hundsheimensis i una edat aproximada de 160.000 anys. El gènere Stephanorhinus,  ja extingit, va ser abundant en el plistocè, provenia del nord d’Euràsia i era semblant a l’actual rinoceront negre africà.

Les restes trobades inclouen les dues extremitats anteriors de l’animal, les costelles, part de la columna vertebral i el crani amb les dues mandíbules i tota la dentadura, en la que s’observa que part de la dentició encara és de llet, cosa que fa pensar que es tracta d’un exemplar jove d’uns 7 anys d’edat. Segons els investigadors, l’animal probablement devia caure de manera accidental a la cova, on va morir en quedar-hi atrapat.

La Cova del Rinoceront és una cavitat d’origen càrstic, seccionada per l’activitat de la pedrera de Ca n’Aymerich, reblerta de sediments quaternaris del plistocè mitjà antic i del plistocè superior antic amb restes de fauna, que el Seminari d’Estudis Recerques Prehistòriques de la Universitat Barcelona investiga des de 2002. Degut al seu gran interès paleontològic i arqueològic i per tal de fer possible les excavacions amb seguretat, l’any 2007 la Direcció General del Patrimoni Cultural va construir l’actual bastida, molt completa i estable.

Al jaciment s’han recuperat restes fòssils de dos rinoceronts joves, d’una cria d’elefant, de tortugues terrestres, cabres, cérvols, panteres, lagomorfs, rosegadors i ocells. Aquesta cova del Garraf devia haver tingut la funció d’una trampa natural per a molts animals, especialment els més joves i inexperts, amb presencia humana de tipus esporàdic durant el Paleolític mitjà. L’activitat humana podria estar relacionada amb l’aprofitament de recursos faunístics acumulats, ja sigui de forma natural, per carnívors, o bé per “estades-refugi”.

A sota podeu veure la filmació feta pels investigadors amb càmera de 360º que mostra l’excavació de l’esquelet de l’Stephanorhinus:

 

 

Xerrada dels Divendres… Història “Els recursos geològics al Baix Llobregat”

Cartell de la xerrada dels Divendres... Història “Els recursos geològics al Baix Llobregat”El proper divendres 6 de juny de 2018  tindrà lloc la setena sessió del cicle  “Els divendres… Història” del present curs 2017-18, que organitza el Col·lectiu per a la Investigació de la Prehistòria i l’Arqueologia Garraf-Ordal, amb la xerrada: “Els recursos geològics al Baix Llobregat”, que anirà a càrrec del geòleg Roberto Spínola, de l’Agència Catalana de l’Aigua.

“Els divendres… Història” pretén apropar a estudiants, arqueòlegs, investigadors, historiadors, museus, centres d’estudis, entitats culturals, estudiosos i públic en general els problemes de la prehistòria i la història a l’entorn del massís de Garraf, aprofundint en temes concrets que aniran desgranant els investigadors que actualment estan treballant en els diferents projectes de recerca encetats al massís.

Aquest acte és obert a tothom.

Dia: 6 de juliol de 2018
Hora: 19,30
Lloc: Petit Casal. Pg. de l’Església, 1. Begues