Durant el seu vintè aniversari, el projecte de recerca del Camp dels Ninots torna a situar-se en un lloc destacat en el panorama paleontològic internacional per conèixer la biodiversitat durant el pliocè.
La importància de la troballa rau en el fet que, per primera vegada, es recupera un esquelet sencer d’una au (fins ara s’havien recuperat restes aïllades) que proporcionarà una informació molt important a l’hora d’interpretar l’entorn paleoambiental de l’antic llac del Camp dels Ninots.
Els treballs d’excavació que des del 15 de maig i fins al 9 de juny porta a terme l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-CERCA) al jaciment del Camp dels Ninots (Caldes de Malavella, Girona) han posat al descobert per primera vegada l’esquelet complet d’una au aquàtica de gran tamany de 3,1 milions d’anys d’antiguitat.
L’esquelet es troba en un excel·lent estat de conservació i en connexió anatòmica; és a dir, amb tots els ossos en el lloc on els correspon. Després de la seva identificació, l’equip de treball ha extret les restes per ser traslladades al laboratori de restauració de camp situat a l’Espai Aquae de Caldes, ja que és un material molt fràgil i no pot estar exposat a la intempèrie. Aquests treballs de conservació i restauració continuaran a les instal·lacions de l’IPHES-CERCA per tal d’iniciar el seu posterior estudi.
Les restes d’au recuperades s’han localitzat en el nivell 10 de la cala de treball situada al sector de Ca n’Argilera, al vessant sud del jaciment paleontològic. L’esquelet es presenta en una acumulació on hi ha representades les extremitats posteriors i anteriors de l’individu. Malgrat que caldrà esperar uns mesos per tal que els investigadors i investigadores en determinin l’espècie a la qual pertany, a hores d’ara se sap que l’esquelet correspon a una au aquàtica de talla gran, que per les dimensions i robustesa de les seves extremitats tindria 1 metre d’alçada i uns 5-8 kg de pes. Es tracta d’una troballa molt singular, ja que són molt pocs els jaciments que han proporcionat restes d’aus d’aquesta cronologia en el registre fòssil europeu i perquè proporcionen molta informació paleoambiental.
La campanya d’excavació s’ha desenvolupat sota la direcció dels Drs. Gerard Campeny i Bruno Gómez de Soler, tots dos investigadors de l’IPHES. Hi ha participat una vintena de persones, entre professionals de l’arqueologia, la paleontologia, la biologia, la geologia i la restauració, principalment d’aquest centre de recerca, però també de la Universitat Rovira i Virgili (URV), de l’Institut Català de Paleontologia (ICP), de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). També hi ha pres part alumnat del Màster Interuniversitari d’Arqueologia del Quaternari i Evolució Humana de la URV, de la Universitat de Girona (UdG) i de les Escoles de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya (ECRBNC) i Galícia (ECRBNG).
L’excavació al jaciment del Camp dels Ninots compta amb el finançament del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya a través del projecte quadriennal de recerca “El Plio-Pleistocè del Camp dels Ninots i la depressió Prelitoral: evolució paleoclimàtica, dispersions faunístiques i humanes III”, i el suport logístic i econòmic de l’Ajuntament de Caldes de Malavella.
Font: Comunicació IPHES
Per a més informació consulteu tota la nota de premsa de l’IPHES
El Paleogen (65,5-23 milions d’anys, Ma) comprèn tres èpoques ben diferenciades: el Paleocè (65,5-55,8 Ma), l’Eocè (55,8-33,9 Ma) i l’Oligocè (33,9-23 Ma). Amb el Paleocè comença l’era Cenozoica en el límit Cretaci-Terciari (límit K/T, fa 65,5 Ma). En aquell moment es van produir importants canvis climàtics que van contribuir a l’extinció dels dinosaures no avians i, tanmateix, van suposar unes condicions favorables per alguns grups de mamífers avui desapareguts, que van sobreviure fins al Paleocè i van arribar a ser els mamífers dominants. Entre ells trobem ja les primeres restes de primats sensu lato, pertanyents al grup dels plesiadapiformes. L’Eocè és una època molt interessant a causa de l’aparició de molts dels ordres moderns de mamífers, i també dels euprimats (o primats sensu stricto). El principi de l’Eocè va venir marcat pel màxim tèrmic del Paleocè-Eocè, cosa que va permetre la proliferació de boscos tropicals en latituds elevades. Aquests canvis ecològics van afavorir la diversificació dels mamífers del moment, entre ells els primats, que van experimentar una important radiació durant l’Eocè, amb l’aparició de dos grups ben diferenciats (Adapiformes i Omomyiformes). A més, durant l’Eocè es registra també la primera aparició dels antropoïdeus, tot i que no se n’han trobat d’aquesta edat en el nostre territori. El límit Eocè-Oligocè va venir marcat per una altra renovació faunística que va afectar dramàticament els ecosistemes marins i continentals. En aquest moment, el registre d’omomyiformes queda restringit a Europa a només dues troballes a la península Ibèrica. Això podria estar relacionat amb la seva posició més meridional respecte altres àrees europees, i que hauria afavorit el manteniment de temperatures més altes que haurien permès la persistència d’àrees de boscos tropicals i subtropicals i la supervivència d’aquests primats fins a l’Oligocè inferior. Tot i la riquesa dels jaciments de vertebrats paleògens de Catalunya i la intensitat dels treballs de recerca duts a terme fins al moment, encara queden moltes incògnites per resoldre respecte a la diversitat, mode de vida i evolució de diferents grups, especialment dels primers primats i altres vertebrats.
L’any 2019 un equip internacional d’investigadors va descobrir un jaciment notablement ric en restes òssies del permià a les roques vermelles de Coll de Creus, a l’àrea més occidental del Parc Natural del Cadí Moixeró. L’any 2021, fruit de l’excepcionalitat de la descoberta, es va programar una excavació paleontològica, així com també prospecció, a aquesta àrea. Això va permetre: 1) la recuperació de nombroses restes òssies corresponents a diferents grups de vertebrats i 2) la situació dels fòssils en un context estratigràfic precís. La riquesa fòssil, tant en termes d’abundància com de (bio)diversitat, juntament amb el fet que es troben en roques d’edat permiana, fan que aquest jaciment sigui únic, no només en l’àmbit peninsular, sinó també en l’àmbit europeu. El permià és un període geològic caracteritzat per importants canvis climàtics (escalfament global), que van comportar canvis dramàtics als ecosistemes, amb diverses extincions en massa. L’escassetat general de jaciments d’aquesta edat, que va ser únic a la península Ibèrica, fa de Coll de Creus una finestra única per entendre l’evolució dels ecosistemes terrestres en un context de canvis climàtics que van comportar crisis biòtiques sense precedents.
En l’àmbit de la paleontologia, la zona del Prepirineu és coneguda per les restes de fòssils de dinosaures, animals terrestres que van dominar els ecosistemes terrestres durant bona part dels ecosistemes de l’era mesozoica (compresa entre els 252 i 66 milions d’anys). En concret, i pel que fa al Prepirineu, ens trobem amb les restes fòssils (ossos, petjades i ous) dels darrers dinosaures que van viure a finals del cretaci superior. Però la geologia d’aquesta zona és molt rica i variada, amb abundants capes de roca que es van formar en un medi marí durant aquella època on, fins el moment, només s’hi havien descrit restes fòssils d’invertebrats. L’àrea a on es troba el jaciment paleontològic de Cal Torrades (Gavarres, Coll de Nargó, Alt Urgell) és, geològicament, d’origen totalment marí, i representa un moment concret en la història evolutiva de la península Ibèrica al final del cretaci. Aquest jaciment destaca per la troballa de restes d’un rèptil marí de grans dimensions. L’extracció de les restes va consistir en diverses intervencions paleontològiques d’urgència, que es van dur a terme durant l’hivern 2020-2021. La troballa del fòssil la va fer un aficionat que en va donar coneixement a Dinosfera (el centre d’interpretació paleontològica de Coll de Nargó) i gràcies a aquest avís es van poder recuperar les restes. Els treballs de recuperació de les restes es van veure afectats tant per les condicions climatològiques com per la situació estratigràfica de les restes, en un barranc i cobertes d’un bon gruix de sediments durs. La preparació d’aquests fòssils va tenir lloc al taller de preparació paleontològica del Museu de la Conca Dellà i també, durant l’estiu de 2021, a Dinosfera dins de les activitats que es fan pel públic visitant. Els resultats preliminars de l’estudi científic corroboren que les restes pertanyen a un sol individu, una tortuga marina de grans dimensions, possiblement la més gran trobada fins el moment a Europa. A més, la presència d’aquest gran vertebrat amplia la diversitat d’espècies a la regió i ajuda a comprendre la diversitat i riquesa d’aquests ecosistemes marins.
