Espaigea, el nou espai de divulgació de la geologia a Catalunya

Ahir dijous 22 d’abril, coincidint amb la celebració del Dia de la Terra, es va presentar Espaigea, una nova plataforma web de divulgació de la Geologia i les Ciències de la Terra que es fa a Catalunya.

Aquesta nova web, presentada pel secretari general del Departament de Territori i Sostenibilitat, Ferran Falcó, i el director de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, Jaume Massó, està oberta a la contribució voluntària de totes les entitats i institucions d’aquest camp científic i neix per a ser un altaveu de referència de les diferents activitats de divulgació de la geologia que es fan a Catalunya.

Espaigea es concep amb la voluntat de connectar totes les institucions, associacions, entitats, museus, centres d’interpretació o divulgadors, entre d’altres, que realitzen activitats relacionades amb la geologia i les ciències afins, entre les quals hi ha la paleontologia. L’objectiu d’Espaigea és posar-les en valor i donar-les a conèixer per millorar i incrementar la formació, la cultura i els aspectes de la recerca científica que aporten coneixement geològic a la ciutadania.

El Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Direcció General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura recolza la iniciativa, i amb motiu de les seves competències en matèria de patrimoni paleontològic i de la seva defensa i promoció de la investigació científica, aprofitarà la plataforma per difondre les notícies, iniciatives i activitats relacionades amb la recerca paleontològica, especialment les conferències de temàtica paleontològica de la Tribuna d’Arqueologia, un cicle de conferències anual que té com a objectiu donar a conèixer les novetats de les investigacions arqueològiques i paleontològiques fetes a Catalunya.

Per a més informació consulteu la Nota de premsa.

Adreça de la web Espaigea: https://espaigea.cat/

Vídeo de la conferència de la Tribuna d’Arqueologia: “El jaciment fossilífer (Fossillagerstätte) del Camp dels Ninots (Caldes de Malavella, la Selva)”

Us presentem el vídeo de la novena conferència programada dins del cicle de conferències de la Tribuna d’Arqueologia 2020-2021 que es va oferir en directe a través del canal de YouTube de patrimoni.gencat ahir dimecres 24 de març de 2021.

El jaciment fossilífer (Fossillagerstätte) del Camp dels Ninots (Caldes de Malavella, la Selva)

Conferenciants: Gerard Campeny Vall-Llosera, Bruno Gómez de Soler i Jordi Agustí i Ballester

Moderador: Joan Madurell Malapeira

El jaciment paleontològic del Camp dels Ninots de Caldes de Malavella (Girona) té una cronologia del Pliocè superior (3.1 Ma) i correspon a un volcà freatomagmàtic de tipus maar, en el qual després es va formar un llac. Les condicions sedimentològiques i ambientals d’aquest dipòsit han afavorit la conservació excepcional de tot un ecosistema avui desaparegut, representat per esquelets complets i en connexió anatòmica de grans i petits vertebrats, així com per nombroses restes paleobotàniques, que han permès dibuixar un panorama força exacte de com era aquest territori, i bona part del mediterrani, a finals del Pliocè. Aquesta conservació fa que aquests tipus de jaciments es considerin, segons el terme alemany, un Fossillagerstätte, jaciments que es defineixen per la seva preservació excepcional. La recerca multidisciplinària que duu a terme ininterrompudament des de l’any 2003 l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES), en aquest enclavament declarat Bé Cultural d’Interès Nacional, posa en relleu la singularitat d’un jaciment de referència internacional en múltiples àmbits. L’aposta per part de les diferents administracions involucrades en el projecte s’ha fet evident amb la instauració de tot un conjunt d’elements i infraestructures dedicats a fer-lo valer i generar un notable impacte social.

Propera conferència de la Tribuna d’Arqueologia: “El jaciment fossilífer (Fossillagerstätte) del Camp dels Ninots (Caldes de Malavella, la Selva)”

Us recordem que aquest proper dimecres 24 de març a les 18 hores tindrà lloc la novena conferència programada dins del cicle de conferències de la Tribuna d’Arqueologia 2020-2021.

El jaciment fossilífer (Fossillagerstätte) del Camp dels Ninots (Caldes de Malavella, la Selva)

Conferenciants: Gerard Campeny Vall-Llosera, Bruno Gómez de Soler i Jordi Agustí i Ballester

Moderador: Joan Madurell Malapeira

El jaciment paleontològic del Camp dels Ninots de Caldes de Malavella (Girona) té una cronologia del Pliocè superior (3.1 Ma) i correspon a un volcà freatomagmàtic de tipus maar, en el qual després es va formar un llac. Les condicions sedimentològiques i ambientals d’aquest dipòsit han afavorit la conservació excepcional de tot un ecosistema avui desaparegut, representat per esquelets complets i en connexió anatòmica de grans i petits vertebrats, així com per nombroses restes paleobotàniques, que han permès dibuixar un panorama força exacte de com era aquest territori, i bona part del mediterrani, a finals del Pliocè. Aquesta conservació fa que aquests tipus de jaciments es considerin, segons el terme alemany, un Fossillagerstätte, jaciments que es defineixen per la seva preservació excepcional. La recerca multidisciplinària que duu a terme ininterrompudament des de l’any 2003 l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES), en aquest enclavament declarat Bé Cultural d’Interès Nacional, posa en relleu la singularitat d’un jaciment de referència internacional en múltiples àmbits. L’aposta per part de les diferents administracions involucrades en el projecte s’ha fet evident amb la instauració de tot un conjunt d’elements i infraestructures dedicats a fer-lo valer i generar un notable impacte social.

La conferència tindrà lloc en directe a les 18 hores a través del canal de YouTube de patrimoni.gencat.

Els assistents podran formular qüestions i preguntes a través del xat del YouTube que els conferenciants respondran un cop finalitzada la seva exposició. Per poder formular les preguntes al xat cal iniciar la sessió al YouTube.

El vídeo de la conferència quedarà a disposició dels ciutadans a la llista de reproducció que té la Tribuna d’Arqueologia dins el canal de YouTube de patrimoni.gencat i també en el blog de la Tribuna d’Arqueologia.

Tamarro, l’esquiva nova espècie de dinosaure carnívor dels Pirineus

Una recerca encapçalada pel Dr. Albert G. Sellés, investigador de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP), descriu un nou gènere i nova espècie de dinosaure carnívor Tamarro insperatus a partir d’unes restes fòssils trobades l’any 2003 en el jaciment paleontològic de Sant Romà d’Abella (Isona i Conca Dellà, Pallars Jussà), en excavacions autoritzades i finançades per la Direcció General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura. A partir d’un os del peu s’ha pogut determinar que es tracta d’un troodòntid, un grup de petits dinosaures emplomallats molt estès per Amèrica del Nord i Àsia, però desconegut fins ara a Europa.

Recreació de l’aspecte en vida de T. Insperatus. Imatge: Óscar Sanisidro / ICP / Museu Conca Dellà

L’equip de recerca format per personal investigador de l’ICP, el Museu de la Conca Dellà i les universitats d’Edimburg (Escòcia) i Alberta (Canadà) l’ha batejat com a Tamarro insperatus, que significa ”el tamarro inesperat”, en al·lusió a la criatura fantàstica del Tamarro, típica del folklore pallarès i que, en l’imaginari popular, és extremadament esquiva i difícil de trobar. Aquest nom també fa referència a l’escassedat de restes en el registre fòssil dels dinosaures carnívors que van habitar l’àrea dels Pirineus fa 66 milions d’anys, tot just 200.000 anys abans que s’extingissin a tot el món. Tamarro insperatus se suma a les poques espècies conegudes de dinosaures carnívors al sud-oest d’Europa.

Segons els resultats de l’estudi publicat a la revista Scientific Reports, les restes descrites de Tamarro insperatus pertanyen a la família dels troodòntids, i molt probablement al grup d’origen asiàtic dels jinfengopterígids. Tamarro representa la primera evidència d’aquest grup a tot Europa. La presència al sud dels Pirineus reforçaria la hipòtesi actual que a finals del Cretaci es van succeir diverses onades migratòries de dinosaures provinents d’Àsia cap a Europa. Durant el Mesozoic, la configuració dels continents era molt diferent a l’actual i Europa era un arxipèlag envoltada pel mar de Tetis.

El jaciment paleontològic de Sant Romà d’Abella, un dels primers descoberts a la Conca Dellà, va ser localitzat l’any 1985 pel paleontòleg del Institut de Paleontologia de Sabadell, ara ICP, Dr. José Vicente Santafé, en el que va excavar i recuperar les restes òssies amb les que es va definir el nou gènere i nova espècie de l’hadrosaure Pararhabdodon isonensis.

El metàpode que ha permès definir el Tamarro insperatus va ser localitzat l’any 2003 pels paleontòlegs Dr. Àngel Galobart, Rodrigo Gaete i Elisabet Blaya a escassos centímetres d’unes vèrtebres de Pararhandodon isonensis. Descobrir diverses espècies de dinosaures en un mateix jaciment proporciona informació molt rellevant sobre els ecosistemes de fa 66 milions d’anys al Pirineus. En aquest sentit, les reduïdes dimensions del Tamarro (uns 2 metres de longitud com a màxim) no haurien representat un perill real per Pararhabdodon que assolia mides d’entre 10 i 12 metres. És molt probable que el Tamarro, com molts dels troodòntids, fos un dinosaure carronyaire o com a molt un depredador de petits rèptils, mamífers o fins i tot insectes, però difícilment hauria intentat atacar un animal molt més gros que ell.

La Direcció General del Patrimoni Cultural amb el Servei d’Arqueologia i Paleontologia van iniciar l’any 1985 els programes de suport i finançament a les recerques paleontològiques a la Conca Dellà: la intervenció de 2003 a Sant Romà d’Abella es va emmarcar dins el “Projecte de recerca dels jaciments paleontològics del Trànsit Mesozòic-Cenozòic continental català 2002-2006”. Aquests programes oficials es venen succeint sense interrupció, essent l’actual vigent el projecte “Xarxes paleoecològiques dels jaciments amb dinosaures del Cretaci català 2018-2021”.

Des de fa uns anys, el Museu de la Conca Dellà s’ha convertit en el centre de referència de la conservació i divulgació del patrimoni paleontològic del Pirineu. En la remodelació que s’està duent a terme, Tamarro insperatus s’afegirà als ja coneguts Pararhabddon isonensis i a Adynomosaurus arcanus, juntament amb les restes de la tortuga Polysternon isonae o el cocodril Allodaposuchus hulkii, totes elles noves espècies per a la ciència i que constaten l’extraordinari registre fòssil del Mesozoic d’aquesta zona.

La remodelació del Museu de la Conca Dellà (MCD), que està prevista que finalitzi aquest estiu, ampliarà i consolidarà el conjunt de museus i centres d’interpretació que formen part del projecte impulsat per l’ICP “Dinosaures dels Pirineus” per donar a conèixer aquest patrimoni excepcional. A més del Museu de la Conca Dellà, la xarxa està formada per Dinosfera a Coll de Nargó, el Centre d’Interpretació del Montsec a Vilanova de Meià, el Centre de Dinamització de Tartareu i el Centre d’Interpretació de Fumanya, a Fígols i Vallcebre.

Descarregueu-vos la nota de premsa amb tota la informació en pdf.

Descrites a Catalunya més de 200 petjades fòssils de les faunes que van precedir els dinosaures

Dos articles científics publicats per personal investigador vinculat a l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) descriuen 219 icnites (petjades fòssils) de diferents vertebrats tetràpodes, així com també d’invertebrats artròpodes, que van viure al territori de l’actual Catalunya fa uns 240 milions d’anys. Entre les restes descrites destaca la icnita de Puigventós (Olesa de Montserrat), extraordinàriament ben conservada i fruit de la troballa fortuïta d’una excursionista.

La icnita de Puigventós, localitzada l’any 2016 per Belén Muñoz, membre del Centre Muntanyenc i de Recerca Olesà (CMRO), va ser duta a l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat, que posteriorment la lliurà al Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya, i finalment va ser dipositada a les col·leccions de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) per al seu estudi.

Aquesta icnita va resultar ser una impressió del peu esquerre d’un arcosaure, un grup primitiu de rèptils que assolien mides considerablement grans i que es consideren avantpassats dels dinosaures i cocodrils. L’aspecte d’aquests arcosaures era similar a la dels cocodrils actuals, també caminaven a quatre potes, però aquestes eren relativament més llargues i en una posició més vertical que les dels cocodrils. Els arcosaures van dominar els ecosistemes terrestres posteriors a l’extinció de finals del Permià, també anomenada “la gran mort”. Va succeir poc abans de l’aparició dels dinosaures i és la més gran extinció ocorreguda a la Terra, molt més devastadora a la que posteriorment va acabar amb els dinosaures. La icnita d’Olesa de Montserrat correspon al Triàsic Mitjà (fa uns 240 milions d’anys) i és una de les més ben preservades de totes les petjades fossilitzades trobades fins ara a la península Ibèrica.

Recentment, personal investigador de l’ICP ha publicat dos articles científics que amplien el coneixement de la fauna que va viure al que ara és Catalunya durant el Triàsic Mitjà. La icnita de Puigventós no és l’única que s’ha trobat en aquesta localitat. A més, s’han descrit dues altres noves localitats amb petjades de tetràpodes (animals de quatre potes): Penya Rubí (al terme municipal de Vallirana, Baix Llobregat,) i Montmany (a Figaró-Montmany, Vallès Oriental). Aquestes noves localitats s’afegeixen a les dues úniques que es coneixien (Collcardús i Pedrera de Can Sallent), i enriqueixen enormement el registre i biodiversitat de la unitat geològica on es troben, coneguda com les fàcies Muschelkalk mitjà, que es distribueix al llarg de les serralades prelitoral i litoral catalanes. En total s’han descrit 219 petjades fossilitzades. Aquestes localitats a Catalunya són les úniques a nivell de tota la península Ibèrica d’aquesta cronologia, cosa que posa de relleu la seva importància i l’escassetat de jaciments existents en aquestes fàcies.

Un altre article descriu el rastre d’un xifosur ―un representant del que avui dia són els crancs de ferradura o cassola de les Moluques― en un d’aquests jaciments, essent l’evidència més antiga d’aquest grup al sistema litoral català. Aquests invertebrats amb aspecte de cranc estan més emparentats amb les aranyes que amb els crustacis. Sovint s’anomenen “fòssils vivents”, perquè la seva morfologia ha canviat molt poc ens els darrers 400 milions d’anys i perquè han sobreviscut a diverses extincions massives. La presència d’aquest rastre constata que, durant el Triàsic, aquests ambients costaners eren plens de vida. Les icnites van ser identificades al jaciment de Penya Rubí. L’estudi conclou que les observacions fetes a la Conca Catalana del Triàsic es poden extrapolar, com a mínim, a la resta d’Europa i al nord d’Àfrica.

Aquesta recerca s’engloba en el projecte quadriennal de recerca (2018-2021) “Evolució dels ecosistemes durant la transició Paleozoic-Mesozoic a Catalunya” (ref. CLT009/18/00066), realitzat amb el suport del Departament de Cultura.

Descarregueu-vos la nota de premsa amb tota la informació en pdf

Vídeo de la conferència de la Tribuna d’Arqueologia: “Fòssils excepcionals que requereixen excavacions excepcionals”

Us presentem el vídeo de la sisena conferència programada dins del cicle de conferències de la Tribuna d’Arqueologia 2020-2021 que es va oferir en directe a través del canal de YouTube de patrimoni.gencat ahir dimecres 10 de febrer de 2021.

Fòssils excepcionals que requereixen excavacions excepcionals

Conferenciant: Xavier Ros i Visús

Moderador: Àngel Galobart Lorente

La riquesa de fòssils de dinosaure a Catalunya és excepcional tant pel que fa a la quantitat com a la diversitat. El Prepirineu català conserva els darrers dinosaures que van viure a Europa fa entre 72 i 66 milions d’anys, i s’hi troben ossos, ous, petjades i altres fòssils que ens permeten descriure aquestes espècies, saber com era la seva biologia i l’ecosistema on vivien. La troballa de dos fòssils excepcionals localitzats en zones amb un alt grau de degradació -una marca de pell deixada en unes argiles per un dinosaure sauròpode i un niu d’ous de dinosaure- va activar totes les alarmes pel perill de destrucció d’aquestes peces i es van dur a terme dues actuacions d’urgència. Davant de la complexitat tècnica de l’extracció dels fòssils es va optar per aplicar metodologies adaptades a cada tipus de pedra, situació del fòssil i accessibilitat. Per a la marca de pell, situada a la part superior d’una paret vertical i creuada per alguna esquerda, es va optar per fabricar un marc metàl·lic que servís de contenidor del bloc que s’havia d’extreure. En canvi, en el cas del niu d’ous de dinosaure, que es trobava a la llera del riu i lluny de camins d’accés, es va aplicar el mètode d’extracció amb ciments expansius, ja utilitzat, amb èxit, en un altre niu de la mateixa zona.

Propera conferència de la Tribuna d’Arqueologia: “Fòssils excepcionals que requereixen excavacions excepcionals”

Us recordem que aquest proper dimecres 10 de febrer a les 18 hores tindrà lloc la sisena conferència programada dins del cicle de conferències de la Tribuna d’Arqueologia 2020-2021.

Fòssils excepcionals que requereixen excavacions excepcionals

Conferenciant: Xavier Ros i Visús

Moderador: Àngel Galobart Lorente

La riquesa de fòssils de dinosaure a Catalunya és excepcional tant pel que fa a la quantitat com a la diversitat. El Prepirineu català conserva els darrers dinosaures que van viure a Europa fa entre 72 i 66 milions d’anys, i s’hi troben ossos, ous, petjades i altres fòssils que ens permeten descriure aquestes espècies, saber com era la seva biologia i l’ecosistema on vivien. La troballa de dos fòssils excepcionals localitzats en zones amb un alt grau de degradació -una marca de pell deixada en unes argiles per un dinosaure sauròpode i un niu d’ous de dinosaure- va activar totes les alarmes pel perill de destrucció d’aquestes peces i es van dur a terme dues actuacions d’urgència. Davant de la complexitat tècnica de l’extracció dels fòssils es va optar per aplicar metodologies adaptades a cada tipus de pedra, situació del fòssil i accessibilitat. Per a la marca de pell, situada a la part superior d’una paret vertical i creuada per alguna esquerda, es va optar per fabricar un marc metàl·lic que servís de contenidor del bloc que s’havia d’extreure. En canvi, en el cas del niu d’ous de dinosaure, que es trobava a la llera del riu i lluny de camins d’accés, es va aplicar el mètode d’extracció amb ciments expansius, ja utilitzat, amb èxit, en un altre niu de la mateixa zona.

La conferència tindrà lloc en directe a les 18 hores a través del canal de YouTube de patrimoni.gencat.

Els assistents podran formular qüestions i preguntes a través del xat del YouTube que el conferenciant respondrà un cop finalitzada la seva exposició.

El vídeo de la conferència quedarà a disposició dels ciutadans a la llista de reproducció que té la Tribuna d’Arqueologia dins el canal de YouTube de patrimoni.gencat i també en el blog de la Tribuna d’Arqueologia.

Tribuna d’Arqueologia 2019-2020 en línia “Noves espècies de sauròpodes del Cretaci superior al Pirineu”, a travès de Patrimonigencat

Després d’un parèntesi forçós degut al confinament, hem reprès les seves sessions de la Tribuna d’Arqueologia en format online, Ara, amb l’ajuda del CTTI i del canal Patrimonigencat, us oferim la tercera de les conferències de la Tribuna en directe, des de casa dels conferenciants


Dimecres dia 10 de juny de 2020, a les 6 de la tarda, en directe, a travès del canal de Youtube de Patrimonigencat

Conferència: Noves espècies de sauròpodes del Cretaci superior al Pirineu

Conferenciant: Albert G. Sellés, investigador de l’ICP (Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont)
Moderador: Albert Vidal, paleontòleg del Servei d’Arqueologia i Paleontologia

La primera resta òssia d’un dinosaure a Catalunya va ser un fèmur de sauròpode trobat l’any 1917 durant els treballs de construcció del Pantà de Sant Antoni, a Talarn. Des de llavors s’han fet noves i grans troballes de jaciments d’ous i petjades de sauròpodes, però en els darrers anys nous ossos de titanosaures han aparegut als jaciments de Fumanya, Molí del Baró, Nerets o Orcau-1. Aquestes troballes ens mostren la gran diversitat d’espècies i mides d’aquests grans dinosaures i fan, del Prepirineu català, un punt especialment interessant per l’estudi dels darrers titanosaures que van viure a Europa.



A continuació, us oferim una petita entrevista amb el conferenciant sobre els aspectes més destacats de la xerrada.

  • Perquè són importants les descobertes de dinosaures que es fan als Pirineus catalans?

Una de les singularitat més destacables del registre pirinenc rau en el seu propi context geològic. Es coneixen molts pocs llocs al món on s’hagin conservat el registre geològic i fòssil dels darrers milions d’anys abans de la gran extinció de finals del Cretaci, de fa 66 milions d’anys. Segurament, el registre més ben conegut i també més estudiat és el d’Amèrica del Nord; però a Catalunya tenim la sort de disposar d’aquest estrats geològics. No només això, sinó que a més els estrats preservats es van formar en ambients de platges, rius i llacs, justament els ambients on vivien els dinosaures.

En els darrers 20 anys hi ha hagut, no només nombroses troballes de nous dinosaures, però també de cocodrils, tortugues, rèptils voladors, llangardaixos, amfibis i peixos. Totes elles han ajudat a dibuixar un escenari molt acurat de com deurien ser els ecosistemes continentals a Catalunya i a Europa fa entre 73 i 66 milions d’anys. A més, la gran precisió en la datació d’aquestes restes ha permès elaborar una cronologia clara sobre els canvis ambientals i faunístics al llarg del temps. Amb tot, es pot afirmar que el registre fòssil dels Pirineus Catalans és un dels millors del món si es vol estudiar com era el planeta a l’època dels dinosaures.

Una altra peculiaritat que fa destacar el registre català per sobre de la resta de registres fòssils del món és que les evidències fòssils i geològiques apunten a què tota la regió occidental d’Europa ­–Península Ibèrica i part de França– formaven una única illa enmig d’un antic arxipèlag. I és justament aquest context paleogeogràfic el que fa que totes les troballes que es realitzen als pirineus siguin singulars, perquè: com va ser la extinció dels dinosaures europeus?

Qui més qui menys, tots hem sentit a parlar de la caiguda del meteorit que va acabar de forma quasi instantània amb els famosos Triceratops i Tyrannosaurus rex. Però què va passar a milers de quilòmetres de distància de la zona del impacte? L’extinció va ser igual a tot arreu? Com van viure aquest fenomen els dinosaures que vivien en altres continents o en illes, com en el cas de Catalunya? Amb els nous estudis que es porten a terme tant des del Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont de Sabadell, com des del Museu de la Conca Dellà a Isona i el centre Dinosfera de Coll de Nargó, s’està donant resposta a totes aquestes preguntes.

  • El fet que trobem tantes espècies de dinosaures als Pirineus vol dir que aquesta regió els hi era favorable?

La resposta a aquesta pregunta no és fàcil i no té tant a veure amb si als proto-Pirineus del Cretaci hi feia bon clima sinó de com quantifiquem l’abundància d’espècies.

Quan es treballa amb restes de fa milions d’anys hi ha un factor determinant a l’hora de dir si n’hi havien molts o pocs dinosaures: el temps. Imaginem per un moment que hem descobert 30 dinosaures diferents, però que les seves restes es troben dins un interval temporal de 10 milions d’anys. Això voldria dir que, més o menys, cada milió d’anys hi vivien només tres dinosaures. Insisteixo, tres cada milió d’anys! Això és un valor insignificant i podríem dir que els dinosaures no eren tant comuns com podríem pensar. Per contra, si aquestes 30 espècies de dinosaures es trobessin en un rang de temps de “només” 3 milions d’anys, els números canviarien substancialment i podríem començar a especular sobre la abundància d’aquest animals. Per ara, el cas dels Pirineus està més a prop del primer escenari que del segon, tot i que esperem poder trobar moltes més espècies de dinosaures.

Ara bé, hi ha un altre factor molt important a considerar: l’espai. En primer lloc agafem un rang temporal comú, posem-hi els darrers 10 milions d’anys del període Cretaci. Per aquest període de temps a Nord-amèrica s’han descobert més de 50 d’espècies diferents de dinosaures, mentre que als Pirineus només se n’han trobat 15. Però pensem que Amèrica té més 9 milions de quilometres quadrats de superfície, mentre que els afloraments de la vessant sud els pirineus en prou feines ocupen 300 k2. En aquest sentit, la diversitat de dinosaures seria molt més gran que la americana.

En resum, no podem afirmar que els pirineus fossin un paradís pels últims dinosaures, però si que podem dir que n’hi havia força espècies diferents per ser un territori tan petit.

  • Quan parlem de dinosaures dels pirineus quasi sempre se’ns mostren imatges de dinosaures herbívors, com els hadrosaures i els sauròpodes. I els carnívors? Hi havia dinosaures carnívors als pirineus?

Sí, també hi havia dinosaures carnívors, els teròpodes, fa 70 milions d’anys als pirineus. De fet, sabem que n’hi havia perquè n’hem trobat dents, però res més. Tot i disposar d’un registre fòssil molt incomplet, les dents proporcionen molta informació sobre a quin grup de dinosaures pertanyien i sobre la seva dieta. Els treballs més recents ens indiquen que, com a mínim, hi havia tres o quatre grups de dinosaures teròpodes: els dromaeosàurids, els troodòntids, els velociraptorins i els abelisàurids.

Els tres primers eren animals corredors, lleugers i relativament petits, de no gaire més de dos metres de llarg i possiblement tenien el cos cobert de plomes. Perquè ens fem una idea, estaríem parlant d’uns dinosaures similars al conegut Velociraptor – atenció, el Velociraptor era un dinosaure exclusiu de Mongòlia–. L’altre grup, els abelisàurids, és encara més enigmàtic. Sabem que eren depredadors d’una mida considerable: entre cinc i sis metres de longitud i amb una alçada de fins a dos metres. Vindrien a ser l’equivalent al Tyrannosaurus d’Europa i bona part dels continents del hemisferi sud del planeta. Tenien un cap massiu, de morro curt i alguns d’ells tenien una mena de banyes sobre els ulls, com el Carnotaurus d’Argentina. I al igual que el T. rex. també tenien uns braços molt reduïts. Ara bé, al sud dels pirineus només se n’han trobat quatre dents d’aquest dinosaures carnívors. Això ens fa sospitar que potser els abelisàurids no eren gaire abundants en aquesta zona del món.

  • La recerca paleontològica es publica quasi de forma exclusiva en revistes acadèmiques especialitzades. Com es trasllada tota aquesta informació científica al gran públic?

Efectivament, des de fa molts anys els jaciments del Prepirineu ens proveixen de nombrosos temes d’estudi geològic i paleontològic. En aquests treballs hi treballem investigadors de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont i del Museu de la Conca Dellà però sempre en estreta col·laboració amb científics de la UAB, la UB i altres universitats espanyoles i internacionals. Des de l’any 2002, que va començar una nova etapa d’estudi, s’han publicat al voltat de 60 articles científics, la qual cosa vol dir molta informació sobre els animals i plantes que hi vivien, la seva biologia, els ambients on vivien, el clima o, fins i tot, pistes sobre l’extinció dels dinosaures. Tota aquesta informació es transfereix als canals de divulgació que es troben sota el paraigua de la marca “Dinosaures dels Pirineus”. Aquí trobem el Museu de la Conca Dellà, que se centra en la biologia d’hadrosaures i titanosaures; Dinosfera, a Coll de Nargó, on es difòn tot el que coneixem sobre la reproducció dels dinosaures, l’Epicentre (Tremp), on hi ha un apartat sobre la revifalla dels mamífers després de l’extinció dels dinosaures; el Centre de Dinamització de Tartareu (La Noguera) que mostra els fòssils del jaciment de l’Espinau o el nou Centre d’Interpretació del Montsec, a Vilanova de Meià, que serà el punt d’exposició dels tresors fòssils de les Pedreres de Meià. En resum, es tracta d’un gran museu dels dinosaures dels Pirineus que no té una seu única, sinó que distribueix, de manera equitativa els continguts entre els municipis propers als jaciments. En aquest projecte s’ha fet una aposta molt decidida per part del Departament de Cultura que permet la coordinació de totes aquestes seus i, el que és més important, permetrà l’ampliació i remodelació del Museu que acull el dipòsit de tots aquests fòssils: el Museu de la Conca Dellà.

Conferència de la Tribuna d’Arqueologia 2019-2020: “L’aplicació dels fòssils a la crisi ecològica actual: som a la sisena extinció massiva de la Terra?”

Conferència: L’aplicació dels fòssils a la crisi ecològica actual: som a la sisena extinció massiva de la Terra?
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 20 de novembre de 2019, 19,00 hores

Conferenciant: Marc Furió
Moderador: David M. Alba

Molts científics alerten del moment que pateix la biosfera actualment i el comparen amb altres moments crítics de la història de la Terra. Què en sabem d’altres episodis d’extinció massiva en el passat? És de tots conegut que l’extinció i l’evolució dels organismes són processos naturals, i fins a cert punt inevitables. Així doncs, com és de greu la situació actual? La paleontologia proporciona una visió temporal que permet calibrar la magnitud de l’episodi actual de pèrdua de biodiversitat.

A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre alguns aspectes destacats de la seva xerrada

  • Què poden aportar els fòssils al problema actual de la pèrdua de biodiversitat que no puguin fer altres camps de la ciència?

La paleontologia, és a dir, l’estudi dels fòssils, ens aporta sobretot una perspectiva temporal. No hi ha cap altre disciplina científica, llevat potser de la mateixa geologia o l’astronomia, que treballi amb unes dimensions temporals tan grans. Els paleontòlegs estudien des de les primeres formes de vida, que van aparèixer al planeta fa uns 3.600 milions d’anys a especies extingides fa pocs milers d’anys. Aquesta mirada llarga ens permet abordar des d’una perspectiva diferent les preguntes principals que envolten la situació actual respecte al medi  natural. És “normal” aquesta crisi ambiental que estem patint? Ha passat altres vegades en el passat? És possible recuperar les espècies desaparegudes i restablir l’equilibri natural? Sense la perspectiva històrica natural que ens proporciona la paleontologia, la resposta a aquestes preguntes sempre seria incompleta.

  • I des d’aquest punt de vista que planteges, ja s’ha donat en el passat la situació actual?

Tenim moltes evidències científiques que el món natural ha patit daltabaixos de diversitat molt importants al llarg de la seva història geològica. Els paleontòlegs han determinat que hi ha hagut un mínim de cinc moments de crisi ecològica severa a nivell mundial des de que la vida va deixar de ser microscòpica, fa uns 540 milions d’anys. Un dels debats més importants que van tenir els primers naturalistes que estudiaven els fòssils va ser si la successió de fòssils relatava una història gradual i constant, o si per contra era tota una successió de catàstrofes que anaven eliminant eventualment la vida a la Terra. Avui dia pensem a que segurament no estem en cap dels extrems, sinó que la realitat és una situació intermèdia. En el registre fòssil observem que durant milions d’anys el ritme de les extincions és força constant i queda més o menys compensat per l’aparició de noves espècies. Però també veiem que, en moments puntuals, s’alineen una sèrie de factors externs, el que en podríem dir una tempesta perfecta, i es produeixen uns desequilibris molt importants que fa que tots els ecosistemes al món acabin col·lapsant. Aquests moments es coneixen com “extincions massives”. I com deia, això ja ha passat, com a mínim, cinc cops.

  • Què caracteritza una “extinció massiva”?

Una extinció massiva es caracteritza principalment tres factors: abast taxonòmic, abast geogràfic i extensió en el temps. Podem parlar d’una extinció massiva quan s’acaben extingint, com a mínim, el 75% de totes les espècies que hi ha al planeta en un moment donat. Això és el que anomenem l’abast taxonòmic. D’altra banda, també cal que aquesta extinció afecti a tots els ecosistemes i a tot el món. Els desequilibris en una regió concreta o un medi són força més habituals, i aleshores es parla d’extincions locals o regionals. Però quan hi ha una extinció massiva, no hi ha cap ecosistema ni racó del món que quedi intacte; tots queden afectats d’una manera o una altra. Finalment, hi ha el factor temps, perquè delimitar un moment de crisi implica que la durada ha de ser “curta”. Un interval de temps curt en paleontologia pot ser fins i tot un milió d’anys. Des de una perspectiva humana, això acostuma a sorprendre, perquè un milió d’anys ens pot semblar molt de temps, però pels paleontòlegs és un lapse de temps relativament curt. Cal tenir present que la desaparició de tres quartes parts de totes les espècies que existeixen en menys d’un milió d’anys és un sotrac ecològic de gran magnitud.  Aquests ecosistemes tan alterats poden trigar fins a 10 milions d’anys, és a dir, 10 vegades més, a recuperar la biodiversitat inicial i que tot torni a funcionar amb una certa normalitat. En el moment actual és imprescindible evitar per tots els mitjans arribar al precipici del col·lapse ecològic. Si no ho fem, és molt probable que l’espècie humana sigui una d’aquestes que formi part del 75% i desaparegui. A més, d’aquesta crisi ambiental actual, els humans en som responsables directes, de manera que és responsabilitat nostra aturar-ho, per nosaltres i per la resta d’espècies que habiten al planeta.

  • En què treballa actualment l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont que pugui aportar coneixement aplicat en aquesta tasca?

Com comentava anteriorment, hi ha diverses preguntes que sorgeixen quan mirem de diferenciar què és una dinàmica natural i com pot estar influint l’acció humana en el desenvolupament d’aquesta crisi. Per exemple, sobre l’extinció dels dinosaures, avui dia pràcticament ningú dubta que la causa última de la seva desaparició (conjuntament  amb la de molts altres organismes, no ho oblidem) va ser l’impacte d’un meteorit. El que resulta interessant és que l’estudi dels fòssils ens mostra que molts grups ja estaven en declivi per altres motius abans d’aquesta col·lisió. Per tant, una de les preguntes que mirem de respondre és si l’efecte d’aquest meteorit hauria estat tan devastador si no hi hagués hagut prèviament un deteriorament sostingut dels ecosistemes durant els darrers milions d’anys del Cretaci. Aquesta és una de les línies de treball del grup de recerca de faunes del Mesozoic de l’Institut.

D’altra banda, els investigadors del grup al qual pertanyo, el de Faunes del Neogen i Quaternari, estudiem els ecosistemes del Miocè de la Conca del Vallès-Penedès, on també es registren canvis climàtics i ecològics importants fa uns 10 milions d’anys. Estem construint una base de dades d’alta resolució per poder detectar com responen regionalment els ecosistemes a oscil·lacions o canvis externs importants. Una de les preguntes que volem respondre amb els nostres estudis és, per exemple, si tenir ecosistemes diversos i complexos, augmenta la capacitat de resiliència enfront canvis externs substancials o pot ser un motiu de debilitat que faci caure les fitxes de dòmino abans d’hora.

En un camí paral·lel, el grup de recerca en Paleobiologia Evolutiva s’ha dedicat durant molts anys a estudiar la reacció evolutiva d’organismes atrapats en illes. És un tipus d’ambient on l’evolució dels organismes està molt condicionada per l’aïllament geogràfic i l’absència de depredació, però de la que en podem treure algunes claus sobre com funciona l’evolució en general. Quan els paleontòlegs observen el registre fòssil de zones insulars veuen que els organismes que sobreviuen en aquestes condicions pateixen canvis dràstics en la seva biologia per aprofitar millor els pocs recursos vitals disponibles. Això, però, té una contrapartida i  és que es debiliten ecològicament i queden indefensos davant qualsevol eventualitat ambiental o invasió externa. Les illes esdevenen laboratoris on es fa un test a petita escala de resistència d’ecosistemes, un anàleg del que està passant actualment a escala planetària.

Finalment cal destacar el paper d’un grup d’investigadors de l’ICP que estan estudiant dos etapes molt importants en la història de la Terra: el Permià i el Triàsic. Ambdós períodes queden separats per la major extinció massiva que ha patit el nostre planeta, més devastadora fins i tot a la que va acabar amb els dinosaures. Sabem que fa uns 250 milions d’anys hi va haver un episodi de vulcanisme sostingut que va alterar tots els ecosistemes del món. Aquesta crisi és equiparable en molts aspectes a la que estem patint actualment, amb molta emissió de gasos a l’atmosfera, un canvi climàtic molt important, acidificació dels oceans, aridificació de moltes zones del planeta, i una pèrdua total d’espècies de fins al 90% del total. Molts investigadors fins i tot apunten que els canvis més dràstics podrien haver tingut lloc en pocs milers d’anys (entre 30.000 i 60.000 anys) fet que suposa pràcticament una aniquilació instantània a escala geològica.

Els resultats obtinguts de tot plegat, juntament amb molts d’altres obtinguts arreu del món, ens han de servir en els propers anys per calibrar correctament l’abast de la crisi actual en curs i conscienciar sobre la necessitat de posar-hi remei.

Activitats programades pel proper semestre a l’ICP

El Museu de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP), com cada any, ha creat un programa d’activitats pels pròxims mesos, de setembre d’enguany, fins al gener de 2020.

Enguany se celebren els 50 anys de la creació de l’Institut de Paleontologia de Sabadell, precursor de l’actual ICP. Amb motiu d’aquesta efemèride, el 22 d’octubre tindrà lloc la presentació la biografia del paleontòleg Miquel Crusafont. A banda de diversos tallers i visites guiades, per aquest semestre s’han organitzat diverses activitats gratuïtes amb motiu de la Setmana de la Ciència que inclouen una visita a l’edifici ICTA-ICP per conèixer els laboratoris de preparació de fòssils i la feina que fan paleontòlogues i paleontòlegs. A més, amb motiu de la Festa Major de Sabadell, arranquem el mes de setembre amb jornades de portes obertes.

El Museu de l’ICP compta amb espais expositius. A la planta baixa hi ha l’exposició permanent interactiva “Avui investigues tu!” reprodueix quatre investigacions reals de l’ICP, que permeten a l’usuari descobrir la tasca del paleontòleg. A la primera planta del museu s’exhibeis la mostra “el Triceratops torna a Sabadell”. En altres zones del Museu es pot veure com és un laboratori de preparació de fòssils i gaudir d’audiovisuals que recreen els paisatges de fa 66 milions d’anys, quan el que avui són els Pirineus era una zona poblada per dinosaures.

PORTES OBERTES AL MUSEU. 7, 8 i 9 de setembre.
Amb motiu de la Festa Major de Sabadell, el Museu fa jornada de portes 
obertes en l'horari habitual i l'entrada és gratuïta.

| Per consultar el programa d’activitats cliqueu aquí |