Amb data 16 de juny de 2026 s’ha publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya la Resolució CLT/1909/2026, de 9 de juny, per la qual s’incoa expedient de declaració de Bé Cultural d’Interès Nacional, en la categoria de Zona Arqueològica, a favor de la Vil·la romana de Cal·lípolis, a Vila-seca (Tarragonès), i s’obre un període d’informació pública.
El jaciment arqueològic de Cal·lípolis, situat a la línia litoral del terme municipal de Vila-seca, es tracta d’una vil·la romana que assolí una extensió a l’entorn de 45.000 m² segons les delimitacions efectuades i que es trobaria comunicada amb la via Augusta a través d’un hipotètic ramal de connexió que encara no ha estat descobert. La recerca arqueològica ha identificat sis fases constructives que s’estenen des del segle I dC fins al segle VII dC. Tot i que les excavacions han detectat evidències ceràmiques i estructurals molt fragmentàries pertanyents al segle I dC, la traça i composició arquitectònica de la vil·la data de la segona meitat del segle II dC.
Els investigadors han identificat Cal·lípolis amb una vil·la marítima (villa maritima), és a dir, un assentament format per diversos recintes arquitectònics dissenyats i projectats per interactuar funcionalment i visual amb la mar. Les excavacions arqueològiques efectuades han permès documentar una explotació agrícola i residencial de grans dimensions, articulada en diverses àrees funcionals (residencial, productiva, de servei i funerària), pròpia dels fundus de l’ager Tarraconensis, i amb un potencial arqueològic encara molt elevat en sectors no intervinguts.
Aquesta vil·la romana constitueix un dels conjunts arqueològics rurals més rellevants del Camp de Tarragona per a l’estudi del poblament rural en època romana. El seu interès patrimonial rau, en primer lloc, en la llarga trajectòria històrica i la seva continuïtat d’ocupació, que permet observar l’evolució d’un establiment rural tant des del punt de vista arquitectònic com funcional. Cal·lípolis destaca també pel seu marcat caràcter monumental, amb una estructura arquitectònica que segueix el model de vil·la marítima aristocràtica. L’organització del nucli residencial en tres ales, l’existència d’un hortus central amb pòrtic, la presència d’una ambulatio paral·lela al mar i la riquesa decorativa de les termes –amb el conegut Mosaic dels Peixos, que presenta en el seu espai central un total de quaranta-set representacions de fauna marina mediterrània–, són testimonis de l’alt estatus dels seus propietaris i de la seva voluntat d’ostentació, oci i representació social. La seva construcció en el segle II dC es situa en un dels moments àlgids de la dominació romana a Catalunya.
Amb aquesta incoació de BCIN s’aplica a aquest jaciment arqueològic el règim jurídic de què gaudeixen els béns culturals d’interès nacional, que culminarà amb la futura publicació al DOGC de l’Acord de Govern de declaració com a Bé Cultural d’Interès Nacional en la categoria de Zona Arqueològica.
Descarregueu la Resolució del DOGC en pdf
La convocatòria està dirigida a investigadors i investigadores dels espais residencials de les vil·les i altres establiments rurals d’època romana, en un sentit ampli del terme i sense limitacions geogràfiques. Les comunicacions, de 15 minuts de durada, es podran presentar en català, francès, anglès, castellà i italià.
Aquest seminari, organitzat pel Dr. Francesc Rodríguez i per Maria Rueda, del grup de recerca MIRMED de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica, serà una jornada de debat i presentació d’estudis recents sobre els espais productius de diverses vil·les d’època romana.
El Castellot de la Roca Roja és un bon exemple, gairebé un model, del tipus d’assentament característic en el curs inferior del riu Ebre durant l’ibèric ple. La seva situació, sobre un abrupte esperó rocallós a 40 m sobre el riu, permet una gran visibilitat i control d’un tram d’uns 2,5 km de l’estret de Barrufemes. És un assentament petit, de 1.000 m2, dels quals uns 200 m2 són ocupats per una muralla dotada d’una torre quadrangular i d’un bastió rectangular. Per tant, som davant d’un sistema defensiu desproporcionat envers la superfície ocupada pels espais d’habitació. Les darreres intervencions arqueològiques en el jaciment han identificat la fase més antiga d’ocupació. Es tracta d’una gran depressió artificial i irregular situada a uns 6-8 m al sud de la muralla de finals del segle V aC, actualment visible, i amb un traçat gairebé paral·lel. Els materials ceràmics recuperats en el fons d’aquest possible fossat, que en alguns punts assoleix els 3 m de profunditat, es daten en els segles VI-V aC. També ha estat possible documentar el parament extern d’una probable muralla, de la mateixa cronologia, molt arrasada, però que assoleix un mínim d’1,5 m d’amplada, i un alçat conservat de gairebé 1 m. Actualment, el Castellot de la Roca Roja entra en una nova etapa de revalorització patrimonial i d’accés als visitants, ja que els treballs d’excavació pràcticament han finalitzat, i s’han executat importants treballs de consolidació i museïtzació sobre unes restes excepcionalment ben conservades, amb murs de gairebé 4 m d’alçada.
