El dijous 9 de febrer, a les 19 hores, es presentarà la publicació Vil·la romana dels Munts (Tarraco), una edició científica a càrrec del Dr. Josep Anton Remolà, conservador de l’àrea de Col·lecció i Recerca del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, editada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
La presentació es farà als Serveis Territorials del Departament de Cultura (Carrer Major, 14) de Tarragona i anirà a càrrec del Dr. Josep Maria Palet, director de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC).
La monografia presenta una documentació en gran part inèdita o publicada de forma preliminar i dispersa, i posa a l’abast de la comunitat científica i al públic en general els resultats de gairebé setanta anys d’intervencions arqueològiques i estudis sobre la Vil·la romana dels Munts (Altafulla).
El resultat és una obra de síntesi i de referència, que aborda el jaciment dels Munts en la seva globalitat i sintetitza tot el coneixement generat al seu voltant.
Entre els temes tractats s’hi poden trobar la pintura, la decoració arquitectònica, els mosaics, l’estatuària, els tituli picti o la figura de Caius Valerius Avitus, entre d’altres, que són tractats per especialistes de cada matèria.
Aquesta monografia permetrà aprofundir en alguns coneixements, avançar en la recerca i alhora obrir noves línies d’investigació.
La Vil·la romana dels Munts
La Vil·la dels Munts és el resultat d’una complexa successió d’edificacions generades al llarg de vuit segles d’ocupació. En els prop de dos-cents anys d’existència de la vil·la altoimperial, el seu període de màxim esplendor i desenvolupament arquitectònic, l’edificació va patir successives transformacions, que li confereixen una realitat arquitectònica de complexa interpretació i articulació.
La seva excepcionalitat podria posar-se en relació amb un fet, com va ser l’estada a Tarraco de l’emperador Adrià l’hivern de 122 al 123 dC. Un esdeveniment d’enorme impacte que requeria una residència digna del personatge.
La Vil·la dels Munts forma part del conjunt arqueològic de Tarraco, reconegut per la UNESCO com a Patrimoni Mundial.
Consulteu la nota de premsa del Departament de Cultura i el MNAT en pdf
Per a més informació sobre el jaciment dels Munts cliqueu aquí
El 6 de desembre de 2022, a proposta del Departament de Cultura, el Govern de la Generalitat de Catalunya va acordar declarar Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), en la categoria de Zona Arqueològica, la vil·la romana de Can Ring, a Besalú (Garrotxa). Amb data 9 de desembre de 2022, l’Acord de Govern de la declaració va ser publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.
Imatge aèria del jaciment de Can Ring des de l’est, amb la vall del Fluvià entre Besalú i Argelaguer. Font: Excavacions Can Ring.
La vil·la romana de Can Ring o de Saturió (Besalú, la Garrotxa) és un jaciment arqueològic que correspon a un establiment rural d’època romana datat entre els segles I aC i els segles IV-V dC.
Es localitza al nord-oest del terme municipal de Besalú (Garrotxa), en un camp elevat ubicat a pocs metres de la urbanització coneguda també com Can Ring. Limita pel sud amb el carrer de Barcelona, per l’est amb l’antic camí de Palera, mentre que pel nord i l’oest afronta amb altres camps de cultiu. El jaciment ocupava una extensió aproximada d’entre 5.000 m² a 6.000 m², dels quals a l’actualitat se n’han excavat uns 2.200 m². Totes les restes conegudes fins a l’actualitat s’emplacen en una mateixa parcel·la.
Arquitectònicament ens trobem davant d’una vil·la regular i constructivament ben planificada, adaptada al constant desnivell del terreny vers el sud. Encara que les transformacions i reformes realitzades al llarg de la seva història comportaren modificacions importants en l’ús i la funció dels espais, sabem que inicialment la pars urbana de la vil·la es conformà a l’entorn d’un pati situat a la part nord. Aquesta àrea oberta quedava perfectament definida per un seguit d’edificacions situades a la part nord, a l’oest i sud, quedant més lliure la banda est, on es trobava una de les portes d’entrada a aquest conjunt residencial.
Més al sud, i ben separada de l’àrea residencial, hom hi localitza la pars fructuaria del complex, destinada a l’obtenció de vi amb finalitats excedentàries. La viticultura, tanmateix, devia combinar-se amb altres activitats agropecuàries –horticultura, silvicultura, ramaderia, conreu de cereals, etc., de menor impacte econòmic però imprescindibles per garantir l’autarquia de l’establiment.
No obstant aquestes consideracions generals, els treballs arqueològics han constatat també que aquesta zona de treball fou parcialment ocupada posteriorment per algunes construccions, entre les que en destaca un conjunt termal, associades a l’habitatge residencial.
Pel que fa al món rural d’època romana, Can Ring es pot considerar un jaciment excepcional per diversos motius. En primer lloc per la seva extraordinària ocupació, que abasta una seqüència continuada de més de 500 anys d’història, a través dels quals és possible estudiar i comprendre l’evolució del territori d’ençà els inicis de la dominació romana fins a la fi del període baiximperial i la transició a l’antiguitat tardana.
En segon lloc, les particulars característiques de la situació del jaciment: es tracta de la vil·la romana emplaçada més a l’oest de l’actual territori gironí, així mateix l’estratigrafia del jaciment és molt rellevant, atès que presenta uns nivells fundacionals d’època romana republicana o les singulars troballes materials que han aportat les excavacions arqueològiques que l’han convertit en un cas singular i excepcional per poder conèixer amb tot detall molts aspectes de la vida rural a l’època romana. Aquesta circumstància, així com també el bon estat de conservació de les restes de les edificacions permeten entendre la seva organització general, determinar la funcionalitat i reconstruir les característiques dels àmbits i espais que el conformaven.
Els treballs arqueològics han fet possible recuperar una important col·lecció de peces i objectes, majoritàriament de ceràmica però també altres de metall i pedra, dipositats i alguns exposats a l’Espai Besalú i a través dels quals és possible aprofundir en el coneixement de les condicions de vida dels antics habitants d’aquesta vil·la romana. Finalment, la recuperació patrimonial del jaciment i la seva gestió divulgadora a través del Centre d’Interpretació Espai Besalú el converteixen en element fonamental en la transmissió del coneixement assolit a partir de la recerca científica per conèixer aquest període de la nostra història.
Vista general des de l’est de la vil·la romana de Can Ring en finalitzar la intervenció de l’any 2020. Font: Excavacions Can Ring
Vista aèria de les termes de la vil·la romana de Can Ring. Font: Excavacions Can Ring
Vista general del pati habilitat com cella vinaria de la vil·la. Font: Excavacions Can Ring
Dipòsit o calcatorium que servia de cup de trepig del raïm localitzat a la zona agrícola de la vil·la de Can Ring l’any 2017. Font: Excavacions Can Ring
Ara de pedra trobada durant l’excavació de l’any 2020 dels àmbits occidentals del pati de la vil·la de Can Ring. Font: Excavacions Can Ring
Mirall votiu de plom quadrangular amb inscripció circular trobat durant la intervenció de l’any 2017. Cronologia del segle II-III dC. Font: Excavacions Can Ring
Descripció de la delimitació de BCIN
La línia de definició del perímetre de l’àrea de protecció s’ha traçat tenint en compte criteris científics i tipològics de les vil·les.
D’acord amb les dades arqueològiques, històriques i geofísiques, el cos constructiu de la vil·la se situa a la zona centre-oest d’un camp situat al nord-oest del terme municipal de Besalú, a pocs metres de la urbanització coneguda també com a Can Ring. Aquest tipus d’assentaments es caracteritza per l’existència d’altres instal·lacions menors al seu voltant (forns, abocadors, corrals, retalls diversos…) que són d’elevat interès científic i indispensables per poder comprendre el jaciment en la seva globalitat. Algunes d’aquestes estructures ja han estat identificades en prospeccions magnètiques, tot i que encara no han estat excavades.
Per tant, des del punt de vista arqueològic, el jaciment està força delimitat i queda englobat en la mateixa parcel·la cadastral. És per aquests motius que es proposa protegir íntegrament el perímetre de la parcel·la 17 del polígon 1 de Besalú, amb una superfície de 18.044 m2.
Amb aquesta declaració de BCIN, el Servei del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de la Direcció General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura continua treballant en la protecció del patrimoni arqueològic i paleontològic català.
Descarregueu l’Acord de Govern publicat al DOGC en pdf
Us presentem el vídeo de la quinzena conferència programada dins del cicle de conferències de la Tribuna d’Arqueologia 2022 que es va oferir ahir dimecres 16 de novembre.
L’oppidum de Gebut (Soses, Segrià): resultats d’un nou projecte de recerca (campanyes 2017-2021)
Conferenciants: Natàlia Alonso Martínez i Andreu Moya i Garra
Moderador: Emili Junyent
El poblat de Gebut (Soses, Segrià) va ser excavat a inicis dels anys quaranta i durant decennis ha estat abandonat i ha patit una degradació sistemàtica. Tot i que l’any 1987 es va realitzar una primera intervenció de documentació, no va ser fins al 2017 que va iniciar-se un projecte de recerca i de recuperació patrimonial del jaciment gràcies a la signatura d’un conveni de col·laboració entre l’Ajuntament de Soses i la Universitat de Lleida (UdL). A partir del 2018 les intervencions s’han realitzat en el marc del projecte quadriennal CLT009/18/00039 «La fortalesa dels Vilars i l’oppidum de Gebut: Gènesi, identitat i heterogeneïtat en l’ethnos ilerget», liderat pel Grup d’Investigació Prehistòrica de la UdL. Els resultats d’aquestes intervencions han modificat la visió que hi havia de Gebut com un simple oppidum de l’ibèric ple i aporten noves dades que enriqueixen el seu valor científic i patrimonial. Entre elles destaquen: el descobriment d’una muralla torrejada de la primera edat del ferro, l’existència d’un espai d’hàbitat anterior a la construcció d’aquest primer sistema defensiu (possiblement també de la primera edat del ferro), la datació de l’amortització de la cisterna en l’ibèric antic, la constatació de l’existència d’un fossat d’època ibèrica que funcionaria amb la muralla i diverses torres, i el descobriment d’una ampliació del poblat cap al nord, en funcionament durant el segle III a. de la n. e., els canvis en la xarxa viària i la troballa d’un espai de producció possiblement de vi, de característiques insòlites dins del món ibèric català.
Us recordem que aquest proper dimecres 16 de novembre a les 18 hores tindrà lloc la quinzena conferència programada dins del cicle de conferències de la Tribuna d’Arqueologia 2022.
L’oppidum de Gebut (Soses, Segrià): resultats d’un nou projecte de recerca (campanyes 2017-2021)
Conferenciants: Natàlia Alonso Martínez i Andreu Moya i Garra
Moderador: Emili Junyent
El poblat de Gebut (Soses, Segrià) va ser excavat a inicis dels anys quaranta i durant decennis ha estat abandonat i ha patit una degradació sistemàtica. Tot i que l’any 1987 es va realitzar una primera intervenció de documentació, no va ser fins al 2017 que va iniciar-se un projecte de recerca i de recuperació patrimonial del jaciment gràcies a la signatura d’un conveni de col·laboració entre l’Ajuntament de Soses i la Universitat de Lleida (UdL). A partir del 2018 les intervencions s’han realitzat en el marc del projecte quadriennal CLT009/18/00039 «La fortalesa dels Vilars i l’oppidum de Gebut: Gènesi, identitat i heterogeneïtat en l’ethnos ilerget», liderat pel Grup d’Investigació Prehistòrica de la UdL. Els resultats d’aquestes intervencions han modificat la visió que hi havia de Gebut com un simple oppidum de l’ibèric ple i aporten noves dades que enriqueixen el seu valor científic i patrimonial. Entre elles destaquen: el descobriment d’una muralla torrejada de la primera edat del ferro, l’existència d’un espai d’hàbitat anterior a la construcció d’aquest primer sistema defensiu (possiblement també de la primera edat del ferro), la datació de l’amortització de la cisterna en l’ibèric antic, la constatació de l’existència d’un fossat d’època ibèrica que funcionaria amb la muralla i diverses torres, i el descobriment d’una ampliació del poblat cap al nord, en funcionament durant el segle III a. de la n. e., els canvis en la xarxa viària i la troballa d’un espai de producció possiblement de vi, de característiques insòlites dins del món ibèric català.
La conferència tindrà lloc a la sala d’actes del Palau Marc, Rambla de Santa Mònica, 8 de Barcelona, a les 18 hores (assistència lliure fins completar l’aforament) i també serà transmesa en directe pel canal de YouTube de patrimoni.gencat.
Després de la conferència els assistents podran participar en el torn de preguntes des de la sala d’actes del Palau Marc o mitjançant el xat del YouTube en el cas de les persones que estiguin seguint la conferència en línia. Per poder participar en el xat cal iniciar la sessió al YouTube.
El vídeo de la conferència quedarà a disposició dels ciutadans a la llista de reproducció de la Tribuna d’Arqueologia 2022 dins el canal de YouTube de patrimoni.gencat i també en el blog de la Tribuna d’Arqueologia.
Descarregueu-vos el programa del cicle de conferències Tribuna d’Arqueologia 2022 en pdf
Us presentem el vídeo de la catorzena conferència programada dins del cicle de conferències de la Tribuna d’Arqueologia 2022 que es va oferir ahir dimecres 2 de novembre.
Intervencions a la ciutat d’Aeso i a la vil·la romana de Llorís (Isona i Conca Dellà) entre 2019-2021
Conferenciants: Ignasi Garcés Estallo, Catalina Mas Florit, Miguel Angel Cau Ontiveros, Cristina
Entre els anys 2018 i 2021 s’ha reprès la investigació arqueològica a la ciutat romana d’Aeso i al seu territori des d’un nou projecte impulsat per la Universitat de Barcelona, amb la col·laboració de diverses entitats. Dins la ciutat s’ha extret un considerable volum de terra d’aportació medieval i moderna a l’Hort del Cavaller, que ha permès documentar una torre del període republicà (la primera identificada en el recinte defensiu), un nou sector de muralla i diverses construccions alt-imperials. També s’ha impulsat la revisió d’intervencions d’urgència passades, com la efectuada al Serrat dels Espinyers, i en el territori s’han efectuat prospeccions i s’han localitzat nous jaciments romans. A la vil·la de Llorís s’ha realitzat una prospecció geofísica el 2019, una intervenció per adequar un itinerari de visita el 2020 i la primera campanya d’excavacions programades el 2021. Aquesta darrera s’ha focalitzat en tres sectors: a la terrassa més alta s’ha excavat en part les restes d’un mausoleu, on s’han recuperat diversos enterraments tardoromans; al sector mitjà i central, l’excavació d’una estança ha confirmat la complexitat de la vil·la, i a la part inferior s’ha excavat el caldari d’un balneum que l’any anterior havia proporcionat el cap d’un lleó de marbre.
Us recordem que aquest proper dimecres 2 de novembre a les 18 hores tindrà lloc la catorzena conferència programada dins del cicle de conferències de la Tribuna d’Arqueologia 2022.
Intervencions a la ciutat d’Aeso i a la vil·la romana de Llorís (Isona i Conca Dellà) entre 2019-2021
Conferenciants: Ignasi Garcés Estallo, Catalina Mas Florit, Miguel Angel Cau Ontiveros, Cristina
Entre els anys 2018 i 2021 s’ha reprès la investigació arqueològica a la ciutat romana d’Aeso i al seu territori des d’un nou projecte impulsat per la Universitat de Barcelona, amb la col·laboració de diverses entitats. Dins la ciutat s’ha extret un considerable volum de terra d’aportació medieval i moderna a l’Hort del Cavaller, que ha permès documentar una torre del període republicà (la primera identificada en el recinte defensiu), un nou sector de muralla i diverses construccions alt-imperials. També s’ha impulsat la revisió d’intervencions d’urgència passades, com la efectuada al Serrat dels Espinyers, i en el territori s’han efectuat prospeccions i s’han localitzat nous jaciments romans. A la vil·la de Llorís s’ha realitzat una prospecció geofísica el 2019, una intervenció per adequar un itinerari de visita el 2020 i la primera campanya d’excavacions programades el 2021. Aquesta darrera s’ha focalitzat en tres sectors: a la terrassa més alta s’ha excavat en part les restes d’un mausoleu, on s’han recuperat diversos enterraments tardoromans; al sector mitjà i central, l’excavació d’una estança ha confirmat la complexitat de la vil·la, i a la part inferior s’ha excavat el caldari d’un balneum que l’any anterior havia proporcionat el cap d’un lleó de marbre.
La conferència tindrà lloc a la sala d’actes del Palau Marc, Rambla de Santa Mònica, 8 de Barcelona, a les 18 hores (assistència lliure fins completar l’aforament) i també serà transmesa en directe pel canal de YouTube de patrimoni.gencat.
Després de la conferència els assistents podran participar en el torn de preguntes des de la sala d’actes del Palau Marc o mitjançant el xat del YouTube en el cas de les persones que estiguin seguint la conferència en línia. Per poder participar en el xat cal iniciar la sessió al YouTube.
El vídeo de la conferència quedarà a disposició dels ciutadans a la llista de reproducció de la Tribuna d’Arqueologia 2022 dins el canal de YouTube de patrimoni.gencat i també en el blog de la Tribuna d’Arqueologia.
Descarregueu-vos el programa del cicle de conferències Tribuna d’Arqueologia 2022 en pdf
El 27 de setembre de 2022, a proposta del Departament de Cultura, el Govern de la Generalitat de Catalunya va acordar declarar Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), en la categoria de Zona Arqueològica, el conjunt arqueològic de Boades, i en la categoria de Monument Històric i Zona Arqueològica, i de delimitació del seu entorn de protecció, la Torre del Breny, al terme municipal de Castellgalí (Bages). Amb data 29 de setembre de 2022, l’Acord de Govern de la declaració ha estat publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.
Torre del Breny. Font: SAP
El conjunt arqueològic de Boades i el mausoleu de la Torre del Breny es troben en el terme municipal de Castellgalí (Bages), a la riba esquerra del riu Llobregat.
El conjunt arqueològic està format per tres àrees, de sud a nord: el mausoleu de la Torre del Breny (protegit com a monument històric), que és l’element arquitectònic visible més destacat del conjunt; els jaciments de la zona de Boades que hi estan clarament relacionats —la vil·la romana, el sepulcre en cel·la i l’exedra—, i les sitges i els forns romans de Cal Roc.
El conjunt de la vil·la i el sepulcre de la Torre del Breny es situen cronològicament a l’entorn dels segles II-III dC; en el cas de la vil·la segurament se n’hauria d’allargar l’ús fins al segle IV dC. A l’àrea de Boades, en trobar-se en un punt estratègic i en un encreuament de camins antics, en relació amb els rius Cardener i Llobregat, les evidències d’hàbitat es remunten com a mínim fins als segles VI-V aC, amb restes d’època ibèrica poc conegudes. Les sitges de Cal Roc se situen en els segles II-I aC.
El monument de la Torre del Breny és una construcció de caràcter sepulcral d’època romana que conserva únicament el basament de 10 × 10,5 metres i prop de 3 metres d’altura, sobre el qual hi havia la cel·la rematada per un ample fris ornamental, a partir d’elements vegetals i garlandes. A la part superior del fris hi havia la cornisa, on es recolzaven els vessants de la coberta. L’altura d’aquest segon cos del monument i la de la coberta devia ser d’uns 13 metres i, per tant, el monument funerari faria aproximadament 16 metres. A l’exterior i a la part superior, el monument conserva un conjunt de motllures i dentells força deteriorats. A l’interior hi ha dues cambres rectangulars cobertes per dues voltes de canó. La importància del monument, tot i estar parcialment destruït, no és simplement pel mateix sepulcre, sinó per la seva ubicació estratègica, en un punt elevat, a prop de l’aiguabarreig dels rius Llobregat i Cardener, probablement com a element central d’una possible necròpolis vinculada a una via i a una vil·la.
En el lloc de Boades se sap que hi havia una vil·la romana de gran importància, establerta a finals del segle I aC sobre terrenys ocupats per una explotació ibèrica (s. VI-I aC). La part noble de la vil·la era on actualment hi ha el nucli de masies, i només se’n coneix l’exedra. L’estudi dels materials de les campanyes dels anys 30 del segle XX, així com la tasca final de les campanyes de 1984 i 1986, mostren una cronologia àmplia, amb una etapa romanorepublicana i un moment de gran esplendor durant l’Alt Imperi. El nucli va decaure al llarg del segle III dC i va tornar a revifar en època baiximperial, a partir de finals del segle III o inicis del segle IV dC. La vil·la va ser abandonada, segurament, amb el final del domini romà. Sembla que, com a mínim, a partir del segle XIV el lloc va ser ocupat de nou.
Torre del Breny. Banqueta de la façana NE. Font: SPA
Mausoleu de Boades. Font: SAP
Exedra. Font: SAP
El sepulcre en cel·la de Boades es troba a uns 150 metres al sud-oest de la vil·la. El monument funerari consta d’una petita cel·la de planta rectangular amb unes mides de 5,1 × 5,9 metres. L’interior de la cel·la fa 3,9 × 3,6 metres i està cobert per una volta de mig punt i una teulada a doble vessant. L’altura del monument és de 3 metres a l’arrencada de la coberta i de gairebé 5 metres en el punt més alt de la teulada. El sepulcre no presenta pòdium, però sí un sòcol de poca altura construït amb grans carreus i embellit amb una motllura a la part superior. Pel que fa a la seva cronologia, tot i que la construcció es data dels segles II i III dC, els materials que s’hi van trobar en els treballs dels anys 30 del segle XX resulten poc significatius. Ara bé, altres investigadors consideren que les evidències actuals no són suficients per determinar-ne una forquilla cronològica sòlida. El sepulcre de cel·la, de gran importància per si mateix, es troba ubicat al peu d’una via o camí paral·lel al riu Llobregat, lloc habitual on se situen els monuments funeraris en època romana. Ara bé, la seva proximitat a la vil·la de Boades i al sepulcre turriforme del Breny suposa l’existència d’un conjunt patrimonial molt destacat que permet apreciar el funcionament d’una explotació agrícola romana en totes les seves facetes.
L’exedra és una construcció de forma semicircular o absidal. L’edificació presenta una finestra de dimensions considerables, coronada amb un arc de mig punt fet amb teules o maons de terra cuita. La majoria de vil·les d’una certa entitat presenten cambres d’aquestes característiques, amb un marcat tarannà senyorial, utilitzades com a sales de conversa (exedra), de recepció (oecus) o de menjador (triclini), sempre relacionades amb espais importants de la vil·la. Aquest element arquitectònic és l’evidència més clara de la importància de la vil·la romana de Boades, almenys de la seva última fase (segles III-IV dC). Es tracta d’un espai destacat dins la pars urbana de les vil·les i el fet que encara se’n conservi dempeus una part la fa única i un cas excepcional, com a mínim en el context català, fins al punt de considerar-la de vegades una construcció de cronologia posterior.
Les sitges ibèriques de Boades o de Cal Roc van ser localitzades en un camp de conreu de cereals pròxim als forns romans de Boades, a l’oest de Cal Roc. Es va poder recuperar un conjunt ceràmic dels segles II i I aC, aproximadament, que pertanyia probablement a la neteja d’un abocador domèstic. La seva presència fa pensar en un establiment previ a la fundació de la vil·la, ja fos per a l’explotació dels recursos de l’entorn, ja fos per al control d’un lloc estratègic com és l’àrea de Boades, un nus o cruïlla de camins. Les sitges són una gran font d’informació que permet entendre la fase prèvia a la construcció de la vil·la.
Els forns romans de Boades es troben al nord del nucli de la vil·la romana i són de ceràmica per a produccions comunes. El primer forn és una estructura circular, d’un diàmetre d’1,68 metres, fet amb maó i argamassa i una boca o praefurnium amb un arc de mig punt realitzat amb teules. Com que va ser destruïda la graella i l’element que la sostenia, no és possible saber si era del model amb pilastra central o d’arcs. El segon forn és de planta gairebé quadrada, de 6 × 5,75 metres, amb 18 pilastres, de teules de terra cuita, que sostenien 6 parells d’arcs, desapareguts però apreciables, que suportaven l’engraellat superior. No s’ha localitzat l’escombrera ni es coneix l’extensió de la zona de producció dels forns. Com en el cas de les sitges, la presència d’una zona artesanal, com són els forns, és de gran importància per a conèixer diversos moments i zones de l’explotació dels recursos per part d’ibers i romans.
Amb aquesta declaració, el Servei de Patrimoni Arqueològic i Paleontològic continua treballant en la protecció del patrimoni arqueològic i paleontològic català.
Descarregueu l’Acord de Govern publicat al DOGC en pdf
El cap de setmana de l’1 i 2 d’octubre de 2022 se celebrarà el 22è Cap de Setmana Ibèric, un esdeveniment organitzat pel Museu d’Arqueologia de Catalunya amb activitats gratuïtes per a totes les edats en els principals jaciments ibèrics de Catalunya.
Com cada any pel primer cap de setmana d’octubre es presenta una gran oportunitat per conèixer com era la gent de les nostres terres fa 2.200 anys. El Cap de Setmana Ibèric és l’esdeveniment anual de la Ruta dels Ibers més important i que atrau més visitants als jaciments ibèrics de tot Catalunya.
Una festa que retorna a la vida els vestigis de fa més de 2.000 anys, oferint un gran ventall d’activitats al voltant de la cultura ibèrica: visites guiades, visites teatralitzades, tallers, reconstruccions històriques, tasts de menjars i de begudes… una varietat d’opcions per tots els gustos i públics!
Cada any s’escull un tema sobre el qual se centrarà aquesta gran festa. Aquest 22è Cap de Setmana Ibèric es dedicarà a l’enigma de la llengua ibèrica. Us convidem a aprendre tot el que s’ha descobert fins ara entorn aquest fascinant aspecte de la cultura ibèrica, l’escriptura, desenvolupada a partir del segle V aC, la qual continua sent una gran incògnita sense resoldre: la podem llegir, però no sabem què signifiquen les seves paraules.
Amb data 12 de juliol de 2022 s’ha publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) la Resolució CLT/2178/2022, de 7 de juliol, per la qual s’incoa expedient de declaració de Bé Cultural d’Interès Nacional, en la categoria de Zona Arqueològica, a favor de la vil·la romana de Can Ring, a Besalú (Garrotxa), i s’obre un període d’informació pública.
Imatge aèria del jaciment de Can Ring des de l’est, amb la vall del Fluvià entre Besalú i Argelaguer. Font: Excavacions Can Ring.
La vil·la romana de Can Ring o de Saturió (Besalú, la Garrotxa) és un jaciment arqueològic que correspon a un establiment rural d’època romana datat entre els segles I aC i els segles IV-V dC.
Es localitza al nord-oest del terme municipal de Besalú (Garrotxa), en un camp elevat ubicat a pocs metres de la urbanització coneguda també com Can Ring. Limita pel sud amb el carrer de Barcelona, per l’est amb l’antic camí de Palera, mentre que pel nord i l’oest afronta amb altres camps de cultiu. El jaciment ocupava una extensió aproximada d’entre 5.000 m² a 6.000 m², dels quals a l’actualitat se n’han excavat uns 2.200 m². Totes les restes conegudes fins a l’actualitat s’emplacen en una mateixa parcel·la.
Arquitectònicament ens trobem davant d’una vil·la regular i constructivament ben planificada, adaptada al constant desnivell del terreny vers el sud. Encara que les transformacions i reformes realitzades al llarg de la seva història comportaren modificacions importants en l’ús i la funció dels espais, sabem que inicialment la pars urbana de la vil·la es conformà a l’entorn d’un pati situat a la part nord. Aquesta àrea oberta quedava perfectament definida per un seguit d’edificacions situades a la part nord, a l’oest i sud, quedant més lliure la banda est, on es trobava una de les portes d’entrada a aquest conjunt residencial.
Més al sud, i ben separada de l’àrea residencial, hom hi localitza la pars fructuaria del complex, destinada a l’obtenció de vi amb finalitats excedentàries. La viticultura, tanmateix, devia combinar-se amb altres activitats agropecuàries –horticultura, silvicultura, ramaderia, conreu de cereals, etc., de menor impacte econòmic però imprescindibles per garantir l’autarquia de l’establiment.
No obstant aquestes consideracions generals, els treballs arqueològics han constatat també que aquesta zona de treball fou parcialment ocupada posteriorment per algunes construccions, entre les que en destaca un conjunt termal, associades a l’habitatge residencial.
Pel que fa al món rural d’època romana, Can Ring es pot considerar un jaciment excepcional per diversos motius. En primer lloc per la seva extraordinària ocupació, que abasta una seqüència continuada de més de 500 anys d’història, a través dels quals és possible estudiar i comprendre l’evolució del territori d’ençà els inicis de la dominació romana fins a la fi del període baiximperial i la transició a l’antiguitat tardana.
En segon lloc, les particulars característiques de la situació del jaciment: es tracta de la vil·la romana emplaçada més a l’oest de l’actual territori gironí, així mateix l’estratigrafia del jaciment és molt rellevant, atès que presenta uns nivells fundacionals d’època romana republicana o les singulars troballes materials que han aportat les excavacions arqueològiques que l’han convertit en un cas singular i excepcional per poder conèixer amb tot detall molts aspectes de la vida rural a l’època romana. Aquesta circumstància, així com també el bon estat de conservació de les restes de les edificacions permeten entendre la seva organització general, determinar la funcionalitat i reconstruir les característiques dels àmbits i espais que el conformaven.
Els treballs arqueològics han fet possible recuperar una important col·lecció de peces i objectes, majoritàriament de ceràmica però també altres de metall i pedra, dipositats i alguns exposats a l’Espai Besalú i a través dels quals és possible aprofundir en el coneixement de les condicions de vida dels antics habitants d’aquesta vil·la romana. Finalment, la recuperació patrimonial del jaciment i la seva gestió divulgadora a través del Centre d’Interpretació Espai Besalú el converteixen en element fonamental en la transmissió del coneixement assolit a partir de la recerca científica per conèixer aquest període de la nostra història.
El Servei de Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de la Direcció General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura ha comptat amb la col·laboració del Grup de Recerca de Can Ring (Dr. Pere Castanyer, Dr. Joaquim Tremoleda i Joan Frigola) per a la redacció de l’expedient de BCIN de la vil·la romana de Can Ring. Amb aquesta incoació de BCIN s’aplica a aquest jaciment arqueològic el règim jurídic de què gaudeixen els béns culturals d’interès nacional, que culminarà amb la futura publicació al DOGC de l’Acord de Govern de declaració com a Bé Cultural d’Interès Nacional en la categoria de Zona arqueològica.
Us presentem el vídeo de la novena conferència programada dins del cicle de conferències de la Tribuna d’Arqueologia 2022 que es va oferir aquest passat dimecres 15 de juny.
La vil·la romana del Roser-El Mujal, Calella (Maresme)
Conferenciants: Natàlia Colomeda Folgado i Almudena García Ordóñez
Moderadora: Maria Teresa Miró i Alaix
La intervenció arqueològica realitzada durant el 2021 i 2022 al jaciment del Roser-El Mujal de Calella ha posat al descobert part de l’edifici residencial de la vil·la romana i del seu espai termal associat, amb un estat de conservació excepcional dels paraments. Per bé que l’excavació ha estat parcial, s’ha pogut identificar la façana nord de l’edifici i diverses estances, que conserven estucs amb pintures en la majoria dels murs i estan distribuïdes al voltant d’un atri. Tres sales a l’oest de la part residencial, conservades gairebé fins al sostre, formen part d’un recinte termal amb diversos dispositius identificats fins ara, com una piscina interior, un hipocaust, diverses canalitzacions i una gran piscina exterior. Les dades obtingudes permeten establir diferents fases constructives iniciades al segle I dC, amb una modificació a finals del mateix segle, quan s’hi van incorporar les termes. Un cop amortitzada la vil·la, a la segona meitat del segle II dC, el lloc es va tornar a ocupar amb unes construccions més modestes i de caire productiu, que van estar en ús durant bona part del segle IV dC, moment d’abandonament final del jaciment.
