L’estudi genètic ha analitzat les restes òssies de setze individus de la necròpolis jueva de les Roquetes, a Tàrrega, l’Urgell.
La necròpolis jueva de les Roquetes és un espai funerari directament relacionat amb l’assalt violent antisemita de 1348. Les fosses comunes mostraven evidències clares de mort violenta i un enterrament simultani massiu, concordants amb les fonts històriques que descriuen la mort d’aproximadament 300 membres de la comunitat jueva targarina.
La investigació ha estat un encàrrec de la Direcció General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que l’ha desenvolupat íntegrament al laboratori d’ADN antic i modern. Aquest laboratori pertany a la Unitat d’Antropologia Biològica i és un centre equipat amb la tecnologia necessària per al processament i anàlisi de restes arqueològiques altament degradades.
Els resultats de la recerca han estat publicats sota la direcció de la Dra. Cristina Santos en una edició especial de la revista Genes dedicada a noves tendències en Genètica de Poblacions i Antropologia Molecular.
L’estudi incorpora protocols específics d’extracció i purificació de l’ADN antic, incloent el processament en condicions de màxima esterilitat, la generació de biblioteques d’ADN i l’aplicació de captura d’1,3 milions de variants genètiques humanes utilitzades en paleogenòmica. Aquest conjunt de procediments ha permès reconstruir, amb una resolució inèdita en el context ibèric, el perfil genètic de la comunitat jueva medieval de Tàrrega.
Els resultats de l’estudi ofereixen una imatge precisa sobre l’origen i la composició genètica de la població analitzada. Les dades indiquen que els individus de Roquetes presenten majoritàriament -al voltant del 70%- una ascendència vinculada a poblacions del Llevant antic, especialment a individus de Canaan de l’edat del bronze, origen històric de les comunitats jueves. La resta, aproximadament un 30%, correspon a aportacions genètiques d’origen ibèric medieval, resultat d’interaccions pròpies de la llarga trajectòria de convivència a la Corona d’Aragó.
L’estudi també revela una notable diversitat d’ADN mitocondrial, amb múltiples línies maternes documentades històricament en poblacions jueves, així com tres clades paternes habituals entre les comunitats jueves de la diàspora i amb arrels al Pròxim Orient. Aquesta diversitat indica que, malgrat la seva integració a la societat catalana medieval, la comunitat mantenia una identitat biològica pròpia i una continuïtat clara amb les fluxos genètics de la diàspora jueva.
L’anàlisi paleogenètica que la Direcció General del Patrimoni Cultural ha encomanat a la UAB s’emmarca en un programa propi i més ampli d’estudi antropològic de la població jueva medieval targarina, que es complementa amb la tasca d’estudi històric i de conservació i difusió del patrimoni jueu que es du a terme des del Museu Comarcal de l’Urgell a Tàrrega.
Amb aquesta recerca, Catalunya se situa al capdavant de la investigació paleogenòmica de comunitats jueves medievals i es posiciona com un punt de referència per als estudis sobre comunitats jueves antigues a escala europea. El projecte consolida l’aposta del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya per integrar les metodologies científiques més avançades en l’estudi del patrimoni arqueològic, i permet aprofundir en la comprensió d’un episodi fonamental per a la història del judaisme català i per a la memòria col·lectiva del país.
Per més informació sobre l’estudi i accés a l’article de referència publicat a la revista Genes consulteu la nota de premsa del Departament de Cultura.
L’estudi dels mol·luscs marins i terrestres dels jaciments ha estat sovint negligit en la recerca arqueològica, des dels biaixos produïts per una manca de recollida sistemàtica fins al desinterès en la seva anàlisi posterior. Malgrat això, la potencialitat interpretativa dels resultats que aporta l’Arqueomalacologia és gran i diversa: reconstruccions paleoclimàtiques i paleopaisatgístiques, estudi de l’alimentació d’origen animal, tècniques d’explotació dels recursos marítims, xarxes d’intercanvi d’elements exòtics, usos simbòlics i ornamentals de les conquilles o reaprofitament com a primera matèria. S’exposen aquí els resultats d’estudis arqueomalacològics realitzats sobre el material recuperat en diverses intervencions arqueològiques fetes a la ciutat de Barcelona durant els darrers anys, que permeten obtenir una visió diacrònica de l’aprofitament dels mol·luscs marins, i d’altres invertebrats, des de les fases d’ocupació prehistòrica (Caserna de Sant Pau del Camp), passant per l’època romana (carrer Ample i plaça del Duc de Medinaceli), durant l’antiguitat tardana i l’alta edat mitjana (carrer del Sotstinent Navarro), fins a arribar a la baixa edat mitjana i l’època moderna (El Born Centre de Cultura i Memòria).
El Congrés internacional Datant l’Art Rupestre va tenir lloc a Barcelona el juny de 2009 amb l’objectiu d’exposar i debatre sobre els últims avenços relatius a datacions (plantejaments teòrics, mètodes, resultats, etc.).
L’any 2020, el Reial Monestir de Pedralbes posà en marxa un projecte de recuperació de l’Hort Petit del Monestir, amb l’objectiu de recuperar l’estructura històrica i tornar a posar en funcionament una producció hortícola amb finalitats museístiques i educatives. Paral·lelament, s’ha iniciat un projecte d’estudi de la dieta de la comunitat clarissa entre els segles XIV i XIX. Amb aquests dos objectius, es realitzà l’excavació arqueològica de l’Hort Petit del Monestir, per tal de recuperar la seva estructura històrica, que ha comportat la realització de sondatges en diferents punts de l’Hort, per a caracteritzar l’organització, l’estratigrafia i la cronologia dels canvis i reorganitzacions d’aquest espai productiu. Paral·lelament a la intervenció arqueològica, s’ha realitzat un conjunt d’anàlisis bioarqueològiques amb l’objectiu de caracteritzar l’estructuració agrícola de l’Hort i determinar les espècies vegetals conreades i els animals presents en aquest espai. L’anàlisi de dieta de la comunitat monàstica s’ha dut a terme a partir de l’estudi bioarqueològic multidisciplinari en els nivells arqueològics procedents de l’abocador de les cuines, datat entre el segle XIV i el segle XIX. La informació arqueobotànica s’ha creuat amb la documentació escrita del monestir de Pedralbes (principalment, documents de procures), i de la documentació del funcionament de l’horticultura medieval.
