El dimecres 22 de març a les 19 hores es presentarà la publicació “El patrimoni subaquàtic a Roses”, el cinquè volum de la col·lecció de Guies del Patrimoni Cultural de Roses impulsada per la Càtedra Roses d’Arqueologia i Patrimoni Arqueològic de la Universitat de Girona.
La presentació es farà al centre cultural de Ca l’Anita de Roses i anirà a càrrec de les editores de la publicació, Gemma Domènech Casadevall (directora de l’ICRPC) i Rut Geli Mauri (responsable del CASC).
Durant l’acte es projectarà el documental “El Triunfante. Descobrint un navili del segle XVIII” (Inbluefilms).
La guia està adreçada al gran públic i té dos objectius principals. Per una banda donar a conèixer el ric patrimoni arqueològic subaquàtic que es troba a la badia de Roses i per l’altra sensibilitzar respecte a la importància del patrimoni subaquàtic i mostrar els mitjans que s’utilitzen per la seva protecció, documentació i preservació.
A la guia s’hi presenten les diferents troballes arqueològiques subaquàtiques realitzades a la zona de la badia, les circumstàncies històriques dels naufragis i els treballs d’excavació realitzats. També dedica un espai molt important a la presentació de la importància del patrimoni subaquàtic, i els sistemes emprats per la seva documentació i preservació.
Les Guies del Patrimoni Cultural de Roses, constitueixen una col·lecció de breus guies visuals destinades al públic no expert, però interessat en el patrimoni. L’objectiu és el de donar a conèixer el patrimoni arqueològic de Roses, tractant de forma individualitzada els diferents espais, jaciments i monuments. Els volums s’estructuren a partir de capítols curts, amb un ús del llenguatge i dels conceptes rigorós però de fàcil comprensió i amb una important potenciació de l’aparell gràfic. Les guies s’editen en diferents idiomes (català, castellà, francès i anglès).
Els volums anteriors es van dedicar a “El monestir de Santa Maria de Roses” (2018), “El castell de la Trinitat” (2019), “La Ciutadella com espai urbà (2020) i “ La Ciutadella com espai militar. Les defenses” (2021).
Notícia: Càtedra Roses d’Arqueologia i Patrimoni Arqueològic
Els propers dies 24 i 25 de març tindrà lloc a l’Escala el III Simposi Diàlegs per l’Escala, que porta per títol: La protecció del patrimoni cultural i natural, eines de futur.
El III Simposi Diàlegs per l’Escala es planteja per continuar en la línia de planificar el futur de l’Escala generant pensament a l’entorn d’un dels principals pilars de la cultura del poble.
Amb el títol La protecció del patrimoni cultural i natural, eines de futur, aquest simposi es planteja per debatre sobre un concepte tan transversal com és el patrimoni cultural i natural. L’Escala és un dels pobles amb més quantitat i diversitat d’elements patrimonials de Catalunya. La protecció i la difusió d’aquests elements es porta a terme des de diferents institucions, i també des de la societat civil. Aquest patrimoni normalment es classifica en tres branques principals: patrimoni cultural, patrimoni natural i patrimoni immaterial.
El coneixement i les pràctiques acumulats al llarg del temps s’han utilitzat per fer un ús sostenible dels recursos naturals i minimitzar els impactes sobre el canvi climàtic. Revisar el passat ha d’ajudar a projectar el futur.
Per assistir a les jornades cal fer inscripció gratuïta a museu@lescala.cat (places limitades).
Us presentem el vídeo de la primera conferència programada dins del cicle de conferències de la Tribuna d’Arqueologia 2023 que es va oferir ahir dimecres 1 de març.
La sessió va començar amb la presentació de la nova temporada de la Tribuna d’Arqueologia 2023 a càrrec de la directora general del Patrimoni Cultural, Sònia Hernández Almodóvar, i a continuació va tenir lloc la conferència sobre les primeres descobertes d’art rupestre esquemàtic a les comarques gironines.
Primeres descobertes d’art rupestre esquemàtic a les comarques gironines: abrics de la Mariana i Bellavista (Sales de Llierca, la Garrotxa)
Conferenciants: Albert Rubio i Mora (SERP-UB, IAUB) i Ramon Viñas Vallverdú (IPHES)
Moderadora: Maria Teresa Miró i Alaix (Servei de Patrimoni Arqueològic i Paleontològic)
L’estiu de 2021, el veí de Tortellà, Sr. Tomàs Agüero Cabo, va descobrir unes representacions d’art rupestre esquemàtic pintades a les balmes de la Mariana i Bellavista, a l’alta Garrotxa. Es tracta de les primeres troballes de pintures rupestres en abrics a l’aire lliure a la província de Girona. Aquests murals estan formats per tipologies de figures esquemàtiques desenvolupades a la península Ibèrica a partir del neolític i perduren fins a època protohistòrica. El repertori iconogràfic de la documentació que presentem està format, principalment, per figures antropomorfes, agrupacions de punts, digitacions, pectiformes, possibles ídols oculats i altres elements geomètrics que mostren analogies amb altres conjunts repartits en tot el territori peninsular. L’estat de conservació d’aquests murals està molt alterat per fenòmens bioquímics i antròpics. El suport de les pintures presenta potents recobriments de carbonat càlcic i formacions de colònies d’algues que l’han alterat notablement.
Els recents treballs arqueològics als túnels de l’església del convent de Sant Agustí han posat de manifest l’existència d’unes galeries soterrades, una important construcció que s’ha pogut datar entre principis del segle II i la primera meitat del segle I aC. Fins ara, les referències més antigues al municipi de Castelló d’Empúries eren fonts documentals del segle IX.
Imatge de les troballesPlànol de l’emplaçament
Es tracta d’unes intervencions incloses dins el projecte de recerca dirigit per l’Institut d’Estudis Empordanesos i que en aquesta última campanya també ha comptat amb el finançament de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries. El projecte, que porta per nom La villa Castilione i la domus Sanctae Maria Virgini Christi en el territorio o pagus Petralatense. La població altmedieval a l’entorn de l’estany de Castelló (2022-2025), està inclòs dins el Pla de Recerca de l’arqueologia i la paleontologia catalanes, liderat pel Servei de Patrimoni Arqueològic i Paleontologic de la Direcció General del Patrimoni Cultural. Els directors del projecte, Anna Maria Puig, Bibiana Agustí i Joan Frigola, celebren la troballa i consideren que es tracta d’una peça clau del patrimoni històric de la vila de Castelló d’Empúries.
Les intervencions arqueològiques s’han realitzat a una de les tres galeries soterrades. Conèixer la cronologia de la construcció ha estat possible gràcies a la recuperació d’una mostra de carbó de la capa de preparació del morter de revestiment de la galeria. La datació, mitjançant una anàlisi radiocarbònica, situa la construcció entre els anys 198-42 aC. Dates que ens porten a l’època romana republicana, un període no documentat fins ara al municipi de Castellò d’Empúries.
Les galeries, disposades en forma de U, estan connectades entre si i tenen un recorregut total d’uns 40 metres. Per les seves característiques i el fet que les parets, la base i el sostre conserven restes d’un revestiment de morter hidràulic que tenia la funció d’impermeabilitzar, sembla que es tractaria d’unes grans cisternes amb capacitat de fins a 400.000 litres d’aigua. Potser en orígens podrien haver estat unes galeries estanques o bé connectades amb petites portes, que rebien l’aigua i la ventilació des dels forats que es troben a la part alta de la volta.
Pel context militar del moment es considera que aquestes galeries foren usades com a cisternes responent a la necessitat de proveir d’aigua a un grup important de població. Per la posició estratègica en què es troba, a mig camí entre Roses i Empúries, prop del mar i de Peralada, en un territori ric en cereals i fauna (prop de l’Estany) podria tractar-se d’un espai de defensa, d’una fortificació.
Us recordem que aquest proper dimecres 1 de març a les 18 hores s’inaugurarà el nou cicle de conferències de la Tribuna d’Arqueologia 2023. La inauguració començarà amb la presentació de la nova temporada a càrrec de la directora general del Patrimoni Cultural, Sònia Hernández Almodóvar, i a continuació tindrà lloc la primera conferència programada.
Primeres descobertes d’art rupestre esquemàtic a les comarques gironines: abrics de la Mariana i Bellavista (Sales de Llierca, la Garrotxa)
Conferenciants: Albert Rubio i Mora (SERP-UB, IAUB) i Ramon Viñas Vallverdú (IPHES)
Moderadora: Maria Teresa Miró i Alaix (Servei de Patrimoni Arqueològic i Paleontològic)
L’estiu de 2021, el veí de Tortellà, Sr. Tomàs Agüero Cabo, va descobrir unes representacions d’art rupestre esquemàtic pintades a les balmes de la Mariana i Bellavista, a l’alta Garrotxa. Es tracta de les primeres troballes de pintures rupestres en abrics a l’aire lliure a la província de Girona. Aquests murals estan formats per tipologies de figures esquemàtiques desenvolupades a la península Ibèrica a partir del neolític i perduren fins a època protohistòrica. El repertori iconogràfic de la documentació que presentem està format, principalment, per figures antropomorfes, agrupacions de punts, digitacions, pectiformes, possibles ídols oculats i altres elements geomètrics que mostren analogies amb altres conjunts repartits en tot el territori peninsular. L’estat de conservació d’aquests murals està molt alterat per fenòmens bioquímics i antròpics. El suport de les pintures presenta potents recobriments de carbonat càlcic i formacions de colònies d’algues que l’han alterat notablement.
La conferència tindrà lloc a la sala d’actes del Palau Marc, Rambla de Santa Mònica, 8 de Barcelona, a les 18 hores (assistència lliure fins completar l’aforament) i també serà transmesa en directe pel canal de YouTube de patrimoni.gencat.
Després de la conferència els assistents podran participar en el torn de preguntes des de la sala d’actes del Palau Marc o mitjançant el xat del YouTube en el cas de les persones que estiguin seguint la conferència en línia.
El vídeo de la conferència quedarà a disposició dels ciutadans a la llista de reproducció Tribuna d’Arqueologia 2023 dins el canal de YouTube de patrimoni.gencat i també en el blog de la Tribuna d’Arqueologia.
Descarregueu-vos el programa del cicle de conferències Tribuna d’Arqueologia 2023 en pdf
Una de les tombes presenta un conjunt funerari excepcional que inclou peces d’origen fenici arribades a través del comerç al segle VII aC.
La darrera campanya d’excavació a la zona de Vilanera, a l’Escala, s’ha tancat aquest mes de gener amb noves troballes rellevants. S’han excavat noves tombes de la necròpolis d’incineració del bronze final i la primera edat del ferro, amb alguns exemples destacables pels seus conjunts funeraris. Alhora, també s’ha localitzat, per primera vegada en aquest sector, una tomba d’incineració d’època romana (segle II aC).
La campanya d’excavació arqueològica, duta a terme al desembre i gener, a la necròpolis de Vilanera ha estat impulsada per l’Ajuntament de l’Escala i compta amb una subvenció atorgada pel Servei del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Aquesta subvenció dona continuïtat als treballs que es duen a terme en aquest jaciment des de l’any 2016. També s’ha de destacar la implicació del Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) a través de la seva seu d’Empúries, tot donat suport a les tasques d’excavació, així com de conservació i documentació dels materials recuperats.
Les tasques desenvolupades s’han centrat a ampliar la superfície explorada de la necròpolis d’incineració del bronze final i de la primera edat del ferro, amb l’excavació i documentació de diverses estructures funeràries.
El més rellevant d’aquesta campanya ha estat l’excavació d’una d’aquestes tombes, encaixada en una fossa excavada en el subsol, amb un conjunt funerari format per un nombre elevat de vasos ceràmics, així com una altra tomba amb la fossa excavada a la zona ocupada pel gran túmul neolític documentat en aquest mateix sector de Vilanera durant les darreres campanyes. Aquesta segona tomba presenta un conjunt funerari excepcional, incloent-hi peces d’origen fenici arribades a través del comerç en el segle VII aC -fet que permet afegir-la al grup de tombes més privilegiades de la necròpolis-, així com, dins l’espai de la mateixa fossa, una altra tomba, també d’incineració i probablement infantil, que correspon a un moment històric bastant més recent (segle II aC.).
És la primera vegada que a la necròpolis de Vilanera, es troben evidències funeràries d’aquest període, ben conegut, per altra banda, al turó proper de les Corts.
Els materials recuperats en aquesta darrera campanya estan, a hores d’ara, pendents de l’excavació del seu interior, que es realitzarà en el laboratori del MAC Empúries, així com de la posterior restauració.
Consulteu la nota de premsa en pdf i la notícia publicada a la web govern.cat de la Generalitat de Catalunya.
El 6 de desembre de 2022, a proposta del Departament de Cultura, el Govern de la Generalitat de Catalunya va acordar declarar Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), en la categoria de Zona Arqueològica, la vil·la romana de Can Ring, a Besalú (Garrotxa). Amb data 9 de desembre de 2022, l’Acord de Govern de la declaració va ser publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.
Imatge aèria del jaciment de Can Ring des de l’est, amb la vall del Fluvià entre Besalú i Argelaguer. Font: Excavacions Can Ring.
La vil·la romana de Can Ring o de Saturió (Besalú, la Garrotxa) és un jaciment arqueològic que correspon a un establiment rural d’època romana datat entre els segles I aC i els segles IV-V dC.
Es localitza al nord-oest del terme municipal de Besalú (Garrotxa), en un camp elevat ubicat a pocs metres de la urbanització coneguda també com Can Ring. Limita pel sud amb el carrer de Barcelona, per l’est amb l’antic camí de Palera, mentre que pel nord i l’oest afronta amb altres camps de cultiu. El jaciment ocupava una extensió aproximada d’entre 5.000 m² a 6.000 m², dels quals a l’actualitat se n’han excavat uns 2.200 m². Totes les restes conegudes fins a l’actualitat s’emplacen en una mateixa parcel·la.
Arquitectònicament ens trobem davant d’una vil·la regular i constructivament ben planificada, adaptada al constant desnivell del terreny vers el sud. Encara que les transformacions i reformes realitzades al llarg de la seva història comportaren modificacions importants en l’ús i la funció dels espais, sabem que inicialment la pars urbana de la vil·la es conformà a l’entorn d’un pati situat a la part nord. Aquesta àrea oberta quedava perfectament definida per un seguit d’edificacions situades a la part nord, a l’oest i sud, quedant més lliure la banda est, on es trobava una de les portes d’entrada a aquest conjunt residencial.
Més al sud, i ben separada de l’àrea residencial, hom hi localitza la pars fructuaria del complex, destinada a l’obtenció de vi amb finalitats excedentàries. La viticultura, tanmateix, devia combinar-se amb altres activitats agropecuàries –horticultura, silvicultura, ramaderia, conreu de cereals, etc., de menor impacte econòmic però imprescindibles per garantir l’autarquia de l’establiment.
No obstant aquestes consideracions generals, els treballs arqueològics han constatat també que aquesta zona de treball fou parcialment ocupada posteriorment per algunes construccions, entre les que en destaca un conjunt termal, associades a l’habitatge residencial.
Pel que fa al món rural d’època romana, Can Ring es pot considerar un jaciment excepcional per diversos motius. En primer lloc per la seva extraordinària ocupació, que abasta una seqüència continuada de més de 500 anys d’història, a través dels quals és possible estudiar i comprendre l’evolució del territori d’ençà els inicis de la dominació romana fins a la fi del període baiximperial i la transició a l’antiguitat tardana.
En segon lloc, les particulars característiques de la situació del jaciment: es tracta de la vil·la romana emplaçada més a l’oest de l’actual territori gironí, així mateix l’estratigrafia del jaciment és molt rellevant, atès que presenta uns nivells fundacionals d’època romana republicana o les singulars troballes materials que han aportat les excavacions arqueològiques que l’han convertit en un cas singular i excepcional per poder conèixer amb tot detall molts aspectes de la vida rural a l’època romana. Aquesta circumstància, així com també el bon estat de conservació de les restes de les edificacions permeten entendre la seva organització general, determinar la funcionalitat i reconstruir les característiques dels àmbits i espais que el conformaven.
Els treballs arqueològics han fet possible recuperar una important col·lecció de peces i objectes, majoritàriament de ceràmica però també altres de metall i pedra, dipositats i alguns exposats a l’Espai Besalú i a través dels quals és possible aprofundir en el coneixement de les condicions de vida dels antics habitants d’aquesta vil·la romana. Finalment, la recuperació patrimonial del jaciment i la seva gestió divulgadora a través del Centre d’Interpretació Espai Besalú el converteixen en element fonamental en la transmissió del coneixement assolit a partir de la recerca científica per conèixer aquest període de la nostra història.
Vista general des de l’est de la vil·la romana de Can Ring en finalitzar la intervenció de l’any 2020. Font: Excavacions Can Ring
Vista aèria de les termes de la vil·la romana de Can Ring. Font: Excavacions Can Ring
Vista general del pati habilitat com cella vinaria de la vil·la. Font: Excavacions Can Ring
Dipòsit o calcatorium que servia de cup de trepig del raïm localitzat a la zona agrícola de la vil·la de Can Ring l’any 2017. Font: Excavacions Can Ring
Ara de pedra trobada durant l’excavació de l’any 2020 dels àmbits occidentals del pati de la vil·la de Can Ring. Font: Excavacions Can Ring
Mirall votiu de plom quadrangular amb inscripció circular trobat durant la intervenció de l’any 2017. Cronologia del segle II-III dC. Font: Excavacions Can Ring
Descripció de la delimitació de BCIN
La línia de definició del perímetre de l’àrea de protecció s’ha traçat tenint en compte criteris científics i tipològics de les vil·les.
D’acord amb les dades arqueològiques, històriques i geofísiques, el cos constructiu de la vil·la se situa a la zona centre-oest d’un camp situat al nord-oest del terme municipal de Besalú, a pocs metres de la urbanització coneguda també com a Can Ring. Aquest tipus d’assentaments es caracteritza per l’existència d’altres instal·lacions menors al seu voltant (forns, abocadors, corrals, retalls diversos…) que són d’elevat interès científic i indispensables per poder comprendre el jaciment en la seva globalitat. Algunes d’aquestes estructures ja han estat identificades en prospeccions magnètiques, tot i que encara no han estat excavades.
Per tant, des del punt de vista arqueològic, el jaciment està força delimitat i queda englobat en la mateixa parcel·la cadastral. És per aquests motius que es proposa protegir íntegrament el perímetre de la parcel·la 17 del polígon 1 de Besalú, amb una superfície de 18.044 m2.
Amb aquesta declaració de BCIN, el Servei del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de la Direcció General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura continua treballant en la protecció del patrimoni arqueològic i paleontològic català.
Descarregueu l’Acord de Govern publicat al DOGC en pdf
Els darrers treballs d’excavació arqueològica al sector nord de la ciutat grega d’Emporion han fet possible ampliar i completar les dades relatives a un espai de culte o santuari possiblement dedicat a Demèter, segons apunten les troballes d’alguns fragments de figures de terracota.
Conjunt de vasos votius trobats a l’interior d’una de les fosses associades al santuari, que proven la seva continuïtat fins al segle III aC
D’ençà del dia 10 d’octubre i fins al 18 de novembre, un equip d’arqueòlegs del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries (MAC-Empúries) ha reprès els treballs d’excavació arqueològica al sector nord de la ciutat grega d’Emporion. Aquesta intervenció, que s’ha portat a terme en col·laboració amb l’Instituto Arqueológico Alemán de Madrid (DAI), s’inclou dins el programa de l’actual projecte quadriennal de recerca arqueològica (2022-2025), centrat en l’estudi de les antigues àrees portuàries d’Empúries, impulsat des del Museu d’Arqueologia de Catalunya i el Servei del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
La intervenció arqueològica ara en curs, que a la pràctica és una continuació de les actuacions fetes en aquest sector des de l’any 2018, ha permès recuperar definitivament la topografia antiga d’aquest sector de la ciutat grega, avançar en el coneixement de l’evolució de l’urbanisme, conèixer la morfologia de les edificacions i, finalment, entendre també la connexió de la ciutat amb el port, que era l’eix principal de la seva economia i l’element de connexió amb altres regions mediterrànies de la península Ibèrica i de l’actual Itàlia central i meridional, Sicília, Grècia i Turquia.
Els treballs han comportat també la documentació i el desmuntatge de diverses estructures construïdes entre els segles XVII-XVIII, moment en el qual es bastí un convent de monjos servites damunt de la ciutat grega, com ara una antiga rampa que comunicava l’església i la part central del convent amb la zona de les hortes i una petita zona artesanal dedicada a la fabricació de materials constructius.
L’eliminació d’aquestes estructures ha fet possible ampliar i completar les dades relatives a un espai de culte o santuari situat en aquest punt de connexió entre el recinte urbà i l’àrea portuària, possiblement dedicat a Demèter, segons apunten les troballes d’alguns fragments de figures de terracota. Les dades arqueològiques confirmen que aquest santuari es va començar a definir durant la segona meitat del segle VI aC, de forma paral·lela a la configuració del nucli urbà de la Neàpolis, i que amb diverses reformes i ampliacions posteriors va perdurar fins com a mínim el segle III aC. D’entre les evidències d’aquest espai de culte en coneixem la troballa de diversos vasos i objectes de caràcter ritual, sovint enterrats en pous o forats de caràcter votiu, continuant així les pautes i costums documentades també en altres ciutats gregues. Les troballes fetes en aquesta darrera campanya, un dipòsit cultual amb petits craters i gerretes, permeten constatar que el santuari va continuar en ús fins a una etapa més tardana fins ara desconeguda, arribant com a mínim al segle III aC.
Ja teniu disponible la publicació digital de les Setzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona celebrades a Castelló d’Empúries els dies 14 i 15 d’octubre d’enguany.
Aquest volum, editat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i la Universitat de Girona, recull els treballs que s’han efectuat en l’àmbit de l’arqueologia i la paleontologia en els darrers dos anys a les comarques de Girona, així com les actuacions i activitats fetes en diversos museus.
Els propers dies 14 i 15 d’octubre de 2022 se celebraran, a la vila de Castelló d’Empúries, les setzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, organitzades conjuntament pels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat de Catalunya a Girona, el Museu d’Arqueologia de Catalunya – Girona i la Universitat de Girona, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries.
Les Jornades seran, com fa ja 30 anys, una ocasió de trobada per conèixer que s’ha fet en l’àmbit del patrimoni arqueològic de les comarques de Girona en els darrers dos anys tant en els jaciments amb una recerca consolidada com en les noves troballes; seran també una ocasió de debat que hauria d’enriquir els coneixements que tenim d’aquest patrimoni, des del treball de camp fins a les tasques posteriors de conservació, restauració, museïtzació…
Us emplacem doncs a assistir-hi i participar-hi.
Les sessions tindran lloc els dies 14 i 15 d’octubre a la Capella del Convent de Santa Clara, a Castelló d’Empúries.