Noves troballes al complex arqueològic ibèric de Mas Castellar, Pontós (Alt Empordà)

Aquest any 2020 s’han dut a terme diverses intervencions arqueològiques al jaciment de Mas Castellar que han posat al descobert dues troballes de gran importància per al jaciment: una relacionada amb el poblat fortificat, amb una nova entrada a l’oest, i l’altra la troballa d’un nou assentament corresponent al període ibèric antic. Amb aquesta darrera troballa ja són quatre els assentaments urbans que es documenten en el jaciment de Mas Castellar.

Els treballs arqueològics han estat dirigits per l’empresa ROCS, amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Pontós, en el marc del Pla de Recerca en matèria d’Arqueologia i Paleontologia del període 2018-2021, dins el projecte “El nucli arqueològic del Mas Castellar de Pontós. L’entorn emporità i el rerepaís en època protohistòrica”.

A la zona occidental d’extramurs del poblat fortificat s’ha identificat una nova entrada. Fins ara només se’n coneixia una, la porta sud, de forta pendent i amb certs obstacles que impedirien l’entrada massiva. Aquesta entrada oest també estava flanquejada per la torre de defensa, a l’igual que ho fa amb la porta sud. Estava limitada per la muralla occidental (MR16) de 1,30 m d’amplada i per un altre mur (MR584) d’amplada similar, aquest recentment descobert. Ambdós murs, espoliats d’antic, formaven un passadís ample i obert que limitaria un pati-corredor de més de 13,50 m2 d’espai útil, i amb una llar de foc inclosa. Aquesta nova entrada presenta una pendent no tan forta com l’entrada sud, molt probablement per facilitar la circulació de carretes, com ho demostren les cantonades occidentals de la torre, reforçades per sospedrats (imatge 3).

L’altra troballa correspon a la descoberta d’unes estructures murals que es troben sota el bastió d’avançada del poblat fortificat i també sota les runes de l’edifici senyorial d’influència grega (450-425/400 aC). Sobre les runes de l’edifici senyorial es va construir l’entrada sud del poblat fortificat flanquejada pel bastió i la muralla sud (425-400/375 aC). Les estructures del nou assentament es troben, per tant, dividides en dues parts per la superposició d’aquests dos assentaments: una part es presenta dins el poblat sota el passadís de l’entrada sud, i a uns quants nivells més avall, un dels quals, amb restes d’una activitat metal·lúrgica formava part d’un nivell d’ocupació de l’edifici senyorial. En aquesta zona es documenten unes estructures murals de forma rectangular compartimentada en dues o tres cel·les més aviat petites (imatge 4); a l’altra part es documenta per la cara externa del bastió, al marge atalussat, una estructura mural d’uns 14 metres de llarg, que sembla adjuntaria les estructures de l’altre cantó, encara en estat prematur. L’aspecte, no obstant sembla la d’una cortina mural de tipus defensiu o protector, a la vegada que també forma part d’un esglaó més de la formació elevada del tell-talús, amb la superposició de tres assentaments en un punt estratègic del jaciment (imatge 5).

Aquesta troballa urbana de l’ibèric antic post-colonial (550-450 aC) a Mas Castellar és una notícia molt important per al coneixement de l’ocupació definitiva i sòlida de l’Empordà, i els canvis radicals en l’organització i l’estructura arquitectònica de cadascun dels assentaments no és més que el reflex d’una població amb una dinàmica d’inestabilitat i/o de conflicte pel control social del territori i de la pròpia economia ibera.

Notícia: Enriqueta Pons i Brun

Quinzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona

Ja teniu disponible la publicació digital de les Quinzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona.

Aquest volum, editat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i la Universitat de Girona, recull els treballs que s’han efectuat en l’àmbit de l’arqueologia i la paleontologia en els darrers dos anys a les comarques de Girona.

Malgrat que la celebració de les Jornades ha estat suspesa amb motiu de la pandèmia de la Covid-19, s’ha pogut tirar endavant amb la publicació d’aquest volum.

Per descarregar-vos la publicació cliqueu aquí

Commemoració dels 175 anys del Museu de Sant Pere de Galligants

El proper dijous 29 d’octubre a les 18 hores s’inicia la celebració dels 175 anys del Museu de Sant Pere de Galligants (1845-2020) amb la inauguració d’una exposició sobre la història del museu.

El 30 d’octubre de 1845 es va fundar el que avui es coneix com la seu a Girona del Museu d’Arqueologia de Catalunya, ubicada en el Monestir de Sant Pere de Galligants.

Per commemorar aquesta efemèride el Museu organitzarà exposicions, seminaris, conferències i diverses activitats dirigides a tot tipus de públic al llarg de tot un any.

La commemoració s’inicia aquesta setmana amb la inauguració de l’exposició “175 anys del Museu de Sant Pere de Galligants”. Un repàs gràfic de la història del museu, des de la seva fundació fins als projectes de futur.

La inauguració es farà a porta tancada i el públic podrà gaudir de l’acte i d’una visita guiada a l’exposició a través dels perfils d’Instagram @macarqueologia i @macgirona.

Per a més informació cliqueu aquí.

Tribuna d’Arqueologia 2019-2020: “La vil·la romana de Can Ring (Besalú, la Garrotxa): un projecte de recerca global”

Conferència: la vil·la romana de Can Ring (Besalú, la Garrotxa): un projecte de recerca global
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 22 de gener de 2020, 19,00 hores

Conferenciants: Joan Frigola, Joaquim Tremoleda i Pere Castanyer
Moderador: Josep Burch

El proper dimecres dia 22 de gener de 2020, a partir de les 19,00h, a la sala d’actes del Palau Marc (Rambla de Santa Mònica, 8, Barcelona), està programada la xerrada “la vil·la romana de Can Ring (Besalú, la Garrotxa): un projecte de recerca global”, dintre del cicle de conferències de la Tribuna d’Arqueologia 2019-2020,  que organitza el Servei d’Arqueologia i Paleontologia.

L’any 2017 es reprenien els treballs arqueològics a la vil·la de Can Ring, situada als afores de Besalú. Fins aleshores el coneixement del jaciment es limitava a una única campanya d’excavació, aïllada i amb un registre vague, portada a terme el 1960. Les intervencions recents, concebudes com un projecte global, des de les prospeccions geofísiques a un registre integrat, han permès amb només tres anys (2017-2019) assolir una visió força aproximada de l’estructuració de la vil·la, de la qual se n’ha excavat íntegrament una de les ales, formada per habitacions tant residencials com de treball quotidià, així com un edifici destinat a l’elaboració de vi, producte que aparentment centrava bona part de l’activitat econòmica del complex.



A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre alguns aspectes destacats de la seva xerrada.

  • Quines són les raons per haver tornat a excavar a Can Ring i quins són els objectius?

La raó principal és haver integrar la vil·la romana de Can Ring en el programa quadriennal vigent (2018-2021) aprovat per la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, amb el títol: “Dinàmica del poblament rural a l’àrea del Pla de l’Estany – Garrotxa entre els segles II-I aC als segles VII-VIII dC“, amb la intenció d’obtenir un estudi microterritorial el màxim de complet, juntament amb la vil·la de Vilauba i la bòbila d’Ermedàs. Per tant, la intenció és fer una recerca sistemàtica i completa de les restes conservades.

  • En quin punt es troba la recerca?

Després d’un primer sondeig i dues campanyes completes d’excavació, coneixem els límits nord i est de la vil·la, la seva distribució en una zona d’hàbitat, articulada a l’entorn d’un pati, i una part de la zona productiva, amb un altre pati i uns dipòsits dedicats al trepig i recollida del most. A més de la seva distribució, comencem a conèixer els programes decoratius de la part noble i també la dedicació important al conreu de la vinya i processat del vi, així com una primera proposta de la seriació cronològica en diverses fases.

  • Quines serien les troballes més destacades?

La primera i més antiga és l’existència d’un signaculum de bronze trobat el segle XVII, procedent de l’entorn de la vil·la, i que permet proposar el nom del seu possible propietari, Saturió, de la família dels Pompeus. Durant l’excavació actual, a més de presència de nombroses monedes, hem de destacar un marc de mirall votiu de bronze molt ben conservat, fet a Arles pel conegut fabricant Quintus Licinius Tutinus. A nivell estructural, hem de destacar una cella vinaria, amb els dolia in situ.

  • Què aporta l’excavació d’una nova vil·la romana?

Una nova vil·la romana com la que estem excavant, la que està situada més a l’interior d’un territori com són les comarques gironines, aporta la diversitat i molts matisos per a poder fer un discurs que no sigui excessivament homogeni, sinó complex i variat com era la complexa societat romana. Aporta grans diferències amb les vil·les de la costa, però també amb altres de l’interior, com la de Vilauba, amb una seqüència temporal molt diferent.

  • Quina és la metodologia del treball?

Atès l’inici de la recerca d’un jaciment pràcticament verge, excepte la intervenció de 1960, l’equip va decidir aplicar les tècniques i metodologies més modernes. Així, hem d’esmentar en primer lloc la prospecció per georadar realitzada el 2016 per l’empresa SOT, amb uns resultats magnífics, que han permès planificar els treballs; també els estudis interdisciplinars per obtenir el màxim de dades; però volem destacar sobretot que des de l’inici el registre de tota la informació s’integra i centralitza en un entorn  GIS (plantes, models fotogramètrics, mapes antics, fitxes d’UE,…).

Troballes recents al jaciment de Sant Romà de Sidillà (Baix Empordà)

Com explica una notícia publicada recentment al Punt Avui, l’equip d’arqueòlegs de la Universitat de Barcelona liderat pels professors titulars Gisela Ripoll i Francesc Tuset, ha reprès aquest estiu les excavacions realitzades al jaciment baix-empordanès de Sant Romà de Sidillà, amb resultats ben interessants.

A la campanya anterior, duta a terme la tardor del 2017, ja s’havia datat l’edifici conegut com la torre de Sant Sebastià, entre finals del segle IV i principi del V de la nostra era. Restes de ceràmica i diversos enterraments que hi van aparèixer confirmaven la hipòtesi que l’edifici era un mausoleu d’època tardoromana.

Les excavacions d’enguany, realitzades a finals d’agost, s’han centrat en aquest àmbit, i han posat al descobert quatre enterraments més a l’interior: tombes d’obra amb tègula que han acabat de ratificar que es tracta d’una estructura funerària.

Sembla que degut a l’esfondrament de la volta d’època romana, l’edifici havia perdut la seva funcionalitat funerària i amb el pas del temps se li van donar altres usos, com demostra el colomer d’època medieval que s’hi ha trobat, fet amb rengles de pedres i cavitats per als nius dels ocells.

| Accediu a la notícia sencera en aquest enllaç |

Exposició “De villa perfecta. Viure i treballar al Pla de l’Horta en època romana”, al MAC-Girona

Des del proper divendres 31 de maig fins al 15 de setembre de 2019 romandrà oberta al públic al Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona l’exposició “De villa perfecta. Viure i treballar al Pla de l’Horta en època romana“.

La mostra se centra en el jaciment del Pla de l’Horta situat a Sarrià de Ter (Gironès), on hi havia les restes una vil·la romana, descoberta de forma accidental a començaments de 1970, que va ser habitada des del segle I aC fins a mitjan segle V dC. Les intervencions arqueològiques que s’hi ha dut a terme han permès conèixer l’evolució de la vil·la, que reflecteixen, en la seva l’evolució, les diferents etapes d’època romana (augustal, flàvia, severiana i baix imperial).

La vil·la se situa en el suburbium de Gerunda i, a més del seu us residencial (pars urbana), comptava també amb un terreny d’explotació agrària (pars rustica i pars fructuaria). Les excavacions van posar al descobert un magatzem i un espai destinat a la producció de vi, amb dues premses i un conjunt de dipòsits. Finalment, al jaciment va aparèixer també petita necròpolis.

| Consulteu les activitats que el museu ha programat al voltant de l’exposició clicant aquí |

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “La muntanya de Sant Julià de Ramis (Gironès): L’establiment visigot i el cementiri alt medieval”

Conferència: La muntanya de Sant Julià de Ramis (Gironès): L’establiment visigot i el cementiri alt medieval
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 27 de març de 2019, 19,00 hores

Conferenciants: Neus Coromina i Jordi Sagrera
Moderador: Pere Castanyer

La recerca endegada els darrers vuit anys per la universitat de Girona a la muntanya de Sant Julià de Ramis, s’ha concentrat  en el recinte de l’antic cementiri parroquial del veïnat de l’església. A banda de restes de l’oppidum ibèric cal destacar l’excavació d’un establiment visigòtic dels segles V- VII dC  i d’una notable fase funerària dels segles VIII al XII que aporta dades rellevants sobre les característiques de la població del període.



A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre alguns aspectes destacats de la propera xerrada.

  • Les referències arqueològiques sobre la muntanya de Sant Julià de Ramis no se centraven principalment en un oppidum ibèric?

Sí, certament, al segle VI aC es fundava un poblat ibèric que es va establir resseguint la carena de la muntanya. Va assolir un extensió d’unes tres hectàrees i no es va abandonar fins a la segona dècada del segle I aC.

  • I l’establiment visigot?

La muntanya va restar abandonada fins al segle IV dC, moment en el qual, s’instal·lava una caserna militar estable que va funcionar fins als inicis del segle VIII.  Contenia un edifici principal envoltat per una muralla que, en part, aprofitava les d’època republicana de l’oppidum. Tenia capacitat per hostatjar puntualment un nodrit contingent de tropes. Tanmateix, les dades arqueològiques apunten que el manteniment l’assegurava una petita guarnició fixa.

  • Així perquè no es parla directament d’una caserna?

A uns tres-cents metres al sud-est de la caserna, al voltant de l’actual església dels Sant Metges, s’han descobert diverses estructures d’habitació de caire domèstic. Els materials estratigràfics asseguren una cronologia dels segles V al VII. Formaven cases senzilles amb sòcols de pedra, paviments de terra compactada i llars obrades amb solera d’argila. Pensem que  hi vivia la guarnició amb les seves famílies, ja que es van abandonar al mateix moment que la caserna.

  • El cementiri s’hi relaciona?

No, els enterraments mes antics se situen vers la segona meitat avançada del segle VIII. Es van disposar damunt les ruïnes de les cases visigòtiques, les quals, ja estaven amortitzades de feia dècades.

  • Així es relacionen amb l’església dels Sants Metges?

Inicialment amb una església precedent, damunt la qual, es va erigir cap a l’any 1000 l’actual. Cal aclarir que l’advocació dels Sants Metges és molt recent. La dedicació original era la de Sant Julià que ja apareix documentada així el 1019. L’any 1940 la parròquia es va traslladar a un nou temple erigit al pla. Aleshores, l’antiga es va convertir en sufragània sota l’advocació actual.

  • Com és la necròpolis i quin és el perfil de la població enterrada?

És un cementiri cristià amb les tombes orientades d’est a oest distribuïdes de manera imperfecta en filades i amb moltes superposicions. Les més antigues, les dels segles VIII al XII, presenten majoritàriament caixa d’obra i coberta de lloses de pedra. Les dels segles IX i X solen destacar per perfil antropomorf amb el característic ressalt del crani en planta.

En canvi, a partir del segle XIII en endavant, predomina la tomba de fossa simple que, amb poques variacions, va perdurar fins a mitjan segle XX.

Pel que fa a la població enterrada, podem afirmar que tenim representades la majoria de franges d’edat i sexe. També comencem a poder dibuixar diferents perfils de població segons la forquilla cronològica en la que ens movem, observant canvis en les alçades, els marcadors d’estrès i les patologies. Per últim, també podem endinsar-nos en la dieta i l’origen d’aquestes persones gràcies als anàlisis d’isòtops estables i de l’ADN.

III Jornades d’Estudis Comarcals de Cerdanya

Logo de les III Jornades d’Estudis Comarcals de Cerdanya – Memorial Oriol Mercadal

El propers dies 17 i 18 de novembre de 2018 se celebraran al Museu Cerdà les III Jornades d’Estudis Comarcals de Cerdanya – Memorial Oriol Mercadal.

L’acte d’homenatge a Oriol Mercadal, el que ens va deixar el passat mes de desembre, tindrà lloc el diumenge 18 al matí d’11,00 a 14,00 hores. Serà un acte molt emotiu, ja que podrem recordar molts moments de la vida d’aquest estimat company.

Aquestes jornades estan obertes a tothom
Lloc: Plaça de l’ajuntament s/n, Puigcerdà.
| Per descarregar el programa cliqueu aquí |

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “La necròpolis de Vilanera. Del neolític mig al Ferro I”

Conferència: Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 7 de novembre de 2018, 19,00 hores

Conferenciant: Dolors Codina
Moderador: Miquel Molist

Les excavacions al jaciment arqueològic de Vilanera varen ser represes l’any 2016, una vegada que aquest turó, situat a l’oest del terme municipal de l’Escala, així com l’àrea adjacent, varen ser declarats com a Espai de Protecció Arqueològica per part del Departament de Cultura de la Generalitat. Els treballs d’excavació s’han centrat a l’anomenat sector 3, en el límit sud del turó i han estat impulsades des del Departament de Cultura -en el marc de les convocatòries anuals de subvencions a municipis per a inversions en la gestió del patrimoni arqueològic i paleontològic-, conjuntament amb l’Ajuntament de l’Escala.

La primera campanya va centrar els seus esforços sobretot en l’excavació del gran túmul que protegia diverses inhumacions i una estructura megalítica central, que es va poder adscriure a un primer període d’ús funerari d’aquesta zona durant el Neolític mig. Els treballs portats a terme durant el passat mes de setembre han prioritzat, en canvi, l’objectiu de continuar la excavació de la important necròpolis de cremació que, segles més tard, durant el Bronze Final i els inicis de l’edat del Ferro, es va estendre als peus del turó i que ja havia estat posada en evidència arran de les anteriors intervencions arqueològiques realitzades els anys 1999 i 2000.

Els resultats de les noves excavacions efectuades enguany han estat també molt rellevants. S’han documentat un total de disset estructures funeràries, tres de les quals es poden atribuir al Bronze final, caracteritzades per contenir únicament una urna ceràmica amb les restes de la cremació, encastada en una diaclasa del subsòl. Les catorze estructures restants pertanyen cronològicament a la primera edat del Ferro, ja en el segle VII aC, i consisteixen en fosses excavades en el subsòl on havia estat dipositada l’urna que conté les restes humanes cremades, juntament amb un nombre variable d’altres peces ceràmiques, situades a tot vol, que l’acompanyaven.

Es confirma, doncs,  que estem davant d’un espai amb una llarga tradició funerària, que començaria la seva ocupació durant el Neolític, pels voltants del 4500 aC, i que va ser reutilitzat, després d’un llarg període d’abandonament, des dels inicis del primer mil·lenni aC i fins a poc temps abans de l’establiment colonial grec d’Empòrion en el segle VI aC.

Els treballs d’excavació s’han portat a terme per part d’un equip d’arqueòlegs de l’empresa BAULA Recerca Arqueològica SL dirigit per Dolors Codina, amb la participació de Francesca Pullia, Gerard Prados, Maribel Fuertes i Rosa M. Amigo, i ha pogut comptar amb l’ajut d’una trentena d’estudiants provinents de diverses universitats peninsulars i italianes, juntament amb la col·laboració del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries.

 

Es declara BCIN el poblat neolític de la Draga de Banyoles en la categoria de Zona Arqueològica

Avui, 2 d’agost de 2018, ha sortit publicada al DOCG la declaració del poblat neolític de la Draga (Banyoles, Pla de l’Estany), com a Bé Cultural d’Interès Nacional, en la categoria de Zona Arqueològica.

El Poblat Neolític de la Draga (Banyoles, Pla de l’Estany) és un jaciment arqueològic que correspon a un assentament d’una de les primeres comunitats camperoles del nord-est de la península Ibèrica. Es tracta d’un assentament del neolític antic cardial (segona meitat del VI mil·lenni) i està localitzat a la vora oriental de l’Estany de Banyoles. La durada del poblament va ser d’uns 400 anys i, malgrat les causes de l’abandonament del poblat no són del tot clares, és molt possible que fos provocat per l’esgotament dels recursos de la zona.

El jaciment ocupa uns 10.000 m² amb una front de 100 m arran de l’estany i una amplada d’uns 80 m en direcció est. Una part del jaciment, l’antiga platja neolítica, està actualment sota les aigües del llac, mentre que les altres zones excavades es troben en terra ferma.

El jaciment de la Draga és excepcional per diversos motius. En primer lloc, per la seva antiguitat, que el situa entre els més antics del nord-est Peninsular. En segon lloc, pel fet de tractar-se d’un assentament a l’aire lliure amb una certa continuïtat de l’ocupació i estratigrafia conservada. I per últim, i potser el més remarcable, per les seves condicions excel·lents de conservació. Una part dels estrats arqueològics es troben coberts pel nivell freàtic fet que ha propiciat unes condicions especials anaeròbiques que han afavorit la conservació de la matèria orgànica. Aquesta circumstància fa de la Draga un jaciment únic tant a la península Ibèrica, ja que es tracta de l’únic d’aquestes característiques conegut actualment, com a l’Europa Mediterrània, on es coneixen pocs assentaments de les característiques de la Draga.

| Accediu al document DOGC núm. 7352, de 19.4.2017 |