Conferència: Intervenció al lateral de la C-31 a Badalona. Noves evidències de l’extensió del límit nord de la ciutat de Baetulo
Conferenciant: Iñaki Moreno (ATICS), arqueòleg Moderadora: Clara Forn (Museu d’Arqueologia de Badalona)
Dimecres dia 8 de juliol de 2020, a les 6 de la tarda, en directe, a travès del canal de Youtube de Patrimonigencat. Aquesta és l’última de les conferències del cicle de la Tribuna d’Arqueologia 2019-2020 que organitza el Servei d’Arqueologia i Paleontologia.
Entre els mesos de setembre de 2016 i abril de 2017 es va dur a terme una intervenció arqueològica de gran envergadura vinculada a les obres de construcció del lateral nord de l’autopista C-31 al seu pas per Badalona, dins l’espai protegit BCIN ciutat romana de Baetulo. La intervenció suposà el descobriment de noves restes pertanyents a la trama urbana de la ciutat de Baetulo, fora del límit nord de l’actual planta de la ciutat romana, i que a la llum de les noves evidències caldrà revisar.
Les restes pertanyien, d’una banda, a una zona agrícola dedicada al conreu de vinya fora del límit est de la ciutat, on es documentaren més de 200 alvei ben disposats en diferents carrers. D’altra banda, ja dins dels límits del pomerium, s’exhumaren un edifici singular per la seva orientació, que difereix de l’ordenació de la ciutat, i tota una insula delimitada pel cardo maximus i per un cardo minor que feia de límit oest de la ciutat. Les estances documentades, que patiren diferents reformes entre el segle I a. de la n.e. i II d. de la n.e., pertanyen tant a espais de treball i transformació (magatzems i dos forns, possiblement, de pa), com d’habitatge i representació, alguns dels quals decorats amb diferents solucions sumptuàries: mosaics, opus signinum decorat i opus sectile.
1. Col·lector del cardo maximo de la ciutat romana de Baetulo. Fotografia: Iñaki Moreno
2. Paviment del cardo minor de Baetulo. Fotografia: Iñaki Moreno
3. Opus signinum tesselat, de l’insula oriental. Fotografia: Iñaki Moreno
4. Mosaic recuperat al sector oest de la insula oriental amb la representació de la flor de la vida. Fotografia: Iñaki Moreno
5. Mosaic recuperat a la casa central de la insula occidental amb figures de peixos (molls) encarats. Fotografia: Iñaki Moreno
6. Hipocaust. Insula oriental. Fotografia: Iñaki Moreno
7. Herma amb l’efígie de Bacus, treballada sobre marbre giallo antico. Fotografia: Iñaki Moreno
A continuació, us oferim una petita entrevista amb Iñaki Moreno sobre els aspectes més destacats de la xerrada.
Què motivà la intervenció arqueològica i quins són els resultats principals?
La present intervenció arqueològica fou motivada per la construcció del lateral nord de l’autopista C-31 al seu pas per Badalona entre els carrers Alacant i de la Batllòria. L’obra fou promoguda per Infraestructures.cat i suposà la descoberta d’una important extensió de camps dedicada al conreu de la vinya en època romana i de part de dues insules, un tram de del cardo maximo, un cardo minor i un decumanus minor de la ciutat de Baetulo.
Quins són els elements més importants recuperats arran de de la intervenció?
A banda d’haver pogut determinar la morfologia de la trama urbana en aquest sector de la ciutat entre els segles I ane i II dne, s’han de posar en relleu una sèrie de paviments musius pertanyents a algunes de les estances documentades.
En aquest sentit destaquem el mosaic recuperat al sector oest de la insula oriental amb el motiu de la flor de la vida datable del canvi d’era i el mosaic de la casa central de la insula occidental amb el motiu dels peixos (molls) encarats, datat de mitjans del s.I dne. S’ha de destacar el fet que de l’excavació d’aquesta darrera habitació es recuperà una excepcional herma amb l’efígie de Bacus treballada sobre marbre giallo antico.
Què suposen aquestes noves descobertes per l’estudi de l’antiga Baetulo?
En primer lloc suposa un trencament amb l’hipotètic límit nord de la ciutat romana que els primers estudis sobre la topografia de Baetulo havien proposat. Actualment tenim la certesa que la ciutat s’expandeix al nord de l’actual autopista C-31 en com a mínim, dues insules més.
En segon lloc, la morfologia de les noves insules difereix de les estudiades a la zona sud de la ciutat, fet que obliga a replantejar la topografia de Baetulo i plantejar noves hipòtesis.
Conferència: Intervencions arqueològiques al Raval de Montblanc
Conferenciant: Josep Maria Vila i Carabasa, arqueòleg, director de les excavacions Moderadora: Imma Teixell, arqueòloga territorial
El dimecres dia 1 de juliol de 2020, a les 6 de la tarda, en directe, a travès del canal de Youtube de Patrimonigencat la xerrada “Intervencions arqueològiques al Raval de Montblanc”, dintre del cicle de conferències de la Tribuna d’Arqueologia 2019-2020, que organitza el Servei d’Arqueologia i Paleontologia.
En els darrers anys, l’Ajuntament de Montblanc, amb l’objectiu de revitalitzar el sector nord del casc antic, està portant a terme una sèrie d’obres de millora en aquesta zona, coneguda com el Raval. Algunes d’aquestes intervencions han portat aparellada una recerca arqueològica que és la que presentem en aquesta Tribuna. Es coneix com a Raval el petit nucli de poblament sorgit fora del nucli emmurallat de Montblanc i a banda i banda del camí ral que porta a la població, en el tram comprès entre el pont medieval que creua el riu Francolí i la muralla. En aquest tram del camí se situa l’hospital de Santa Magdalena. Aquest sector, proper al riu, i travessat per diverses sèquies, va ser històricament un espai de caràcter industrial, amb presència de molins i adoberies. Les intervencions dutes a terme aquests anys han permès estudiar un dels elements monumentals més importants d’aquesta zona: el pont vell, així com l’evolució de la trama urbana del seu entorn més immediat, avui desapareguda. En el mateix context s’han pogut documentar també les restes d’una de les antigues adoberies, així com un molí hidràulic d’oli amb dues premses de lliura, d’origen medieval i en ús fins al darrer terç del segle XIX.
1. Vista del Pont Vell de Montblanc. Fotografia: Josep Maria Vila
2. Detall d’alguns dels elements escultòrics reaprofitats a la zona central del pont. Fotografia: Josep Maria Vila
3. Paviment de còdols d’una de les habitacions documentades al raval, al nord del pont. Fotografia: Josep Maria Vila
4. Estrep nord del pont delimitat durant la intervenció. Fotografia: Josep Maria Vila
5. Cup documentat durant el seguiment d’una de les rases a la zona del raval. Fotografia: Josep Maria Vila
6. Vista d’una de les premses de lliura documentades al molí del Raval. Fotografia: Josep Maria Vila
7. Vista de les dues premses localitzades, a l’esquerra el carcavà del molí. Fotografia: Josep Maria Vila
8. Vista del fogó del molí . Fotografia: Josep Maria Vila
9. Detall d’un dels contrapesos de la premsa. Fotografia: Josep Maria Vila
10. Vista de l’interior del cup del molí. Fotografia: Josep Maria Vila
11. Vista d’alguns dels clots de l’adoberia documentada. Fotografia: Josep Maria Vila
12. Vista d’alguns dels clots de l’adoberia documentada. Fotografia: Josep Maria Vila
A continuació, us oferim una petita entrevista amb el conferenciant sobre els aspectes més destacats de la seva xerrada.
Què és el Raval de Montblanc?
Es correspon amb el barri que es troba fora del recinte murat de Montblanc a la banda nord i que es va formar a tocar de l’antic camí ral de Lleida a Tarragona, a banda i banda del pont medieval d’entrada a la població. En aquest espai se situa també l’antic hospital de Santa Magdalena, actual seu de l’Arxiu Històric Comarcal de la Conca de Barberà.
Per quin motiu s’ha intervingut en aquesta zona
Les intervencions que presentem s’han fet sobretot a iniciativa de l’Ajuntament de Montblanc que des de fa uns anys està portant a terme diverses actuacions destinades a potenciar aquest sector de la població, que tradicionalment havia quedat al marge de les actuacions de rehabilitació del nucli de Montblanc, molt enfocades en la restauració de la muralla. Dins d’aquesta estratègia municipal té un paper clau la recuperació d’elements patrimonials com ara el Pont Vell i el seu entorn fluvial o bé l’antic molí dels Capellans. Per altra banda, una actuació privada de rehabilitació d’un edifici de la zona ha permès recuperar també traces d’una antiga adoberia.
Quins són els elements més significatius de les intervencions arqueològiques que es presenten
A banda de l’estudi arquitectònic del Pont Vell i de l’anàlisi de la seva evolució constructiva ha estat especialment interessant l’estudi de la trama urbana històrica del seu entorn, fins al moment completament desconeguda i que segurament té el seu origen a l’Edat Mitjana. Per altra banda la recuperació de les restes de l’antic molí dels Capellans, amb la documentació de dues premses de biga, i la identificació de part d’una adoberia han permès posar en valor un patrimoni de tipus industrial de Montblanc fins ara poc estudiat arqueològicament.
Quina rellevància tenen els resultats de les intervencions?
Les excavacions arqueològiques en l’entorn dels dos costats del pont han permès documentar la trama urbana original d’aquest sector desapareguda com a conseqüència d’alguna de les avingudes històriques del riu Francolí, que van acabar per determinar l’estructura actual de la zona del Raval. Pel que fa a als dos elements de caràcter industrial (molí d’oli i adoberia), a banda del seu interès intrínsec com a elements patrimonials, també posen en valor l’aprofitament de les canalitzacions de reg que es construeixen a les ribes del riu Francolí ja des d’un període molt reculat i que determinen el caràcter eminentment industrial de la zona del Raval.
Després d’un parèntesi degut al confinament, hem reprès les seves sessions de la Tribuna d’Arqueologia en format online. Ara, amb l’ajuda del CTTI i del canal de youtube Patrimonigencat, us oferim la quarta de les conferències de la Tribuna en directe, des de casa dels conferenciants
Dimecres dia 17 de juny de 2020, a les 6 de la tarda, en directe a travès del canal de Youtube de Patrimonigencat
Conferència: Pernafeites (Miravet, Ribera d’Ebre) i Cementiri Vell (el Soleràs, Garrigues), dos casos de fosses de la Guerra Civil associades a hospitals
Conferenciants: Anna Camats Malet, Sergi Gonzàlez Planas (arqueòlegs d’Iltirta Arqueologia) i Eulàlia Mesalles (Direcció General de Memòria Democràtica) Moderadora: Queralt Solé (professora del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona)
A la xerrada es parlarà de les excavacions arqueològiques de les fosses de la Guerra Civil de Prenafeites (Miravet, Ribera d’Ebre) i del Cementiri Vell (el Soleràs, Garrigues) dutes a terme en el marc del pla d’actuacions en fosses de desapareguts durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, promogut pel Departament de Justícia de la Generalitat, ha permès recuperar les restes de 226 individus en dos dels múltiples nodes de la xarxa d’evacuació i tractament de ferits durant el període que aniria entre la Batalla de l’Ebre i la Batalla del Segre. A més de les restes humanes –que estan sent estudiades i analitzades per a permetre la seva identificació i retorn a les famílies–, l’excavació ha permès recuperar evidències materials dels traumatismes i dels tractaments mèdics i quirúrgics amb què es va intentar salvar-los la vida, així com dels objectes personals dels soldats i restes dels seus uniformes i de la seva impedimenta.
1. Soldats recuperats en una de les fosses de Pernafeites (Miravet). Fotografia: Iltirta Arqueologia
2. Soldat que havia estat atès a l’hospital de Pernafeites abans de morir, on li van col·locar una fèrula de kramer per immobilitzar-li les cames. Fotografia: Iltirta Arqueologia
3. Detall d’un dels soldats recuperats a Pernafeites. Fotografia: Iltirta Arqueologia
4. Calçat que duia un dels soldats recuperats a Pernafeites. Fotografia: Iltirta Arqueologia
5. Treballs d’excavació a les fosses del Cementiri Vell (Soleràs). Fotografia: Iltirta Arqueologia
6. Soldats republicans recuperats en una de les fosses del Soleràs. Fotografia: Iltirta Arqueologia
7. Soldats rebels recuperats en una de les fosses del Soleràs. Fotografia: Iltirta Arqueologia
8. Placa d’identificació que duia un dels soldats rebels enterrats al Soleràs. Fotografia: Iltirta Arqueologia
9. Cinturó amb sivella de placa gravada amb l’emblema d’infanteria, que duia un dels soldats rebels enterrats al Soleràs. Fotografia: Iltirta Arqueologia
10. Tres carteres de pell que duia un dels soldats republicans recuperats en una de les fosses del Soleràs. Fotografia: Iltirta Arqueologia
A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre els aspectes més destacats de la xerrada.
Quins motius han a portat a intervenir a les fosses de Pernafeites (Miravet) i al Cementiri Vell (el Soleràs)?
Aquestes intervencions s’emmarquen dins el Pla de Fosses 2017-2020, promogut, coordinat i finançat pel Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, mitjançant a Direcció General de Memòria Democràtica. Pernafeites ha estat una intervenció provocada pel canvi de conreu de la finca on estaven les fosses, que posava en risc la conservació de les restes, mentre que al Cementiri Vell s’ha intervingut per iniciativa de la Direcció General de Memòria Democràtica a partir de les sol·licituds de les famílies.
Què s’hi ha trobat en aquestes intervencions arqueològiques?
Son les dues excavacions on s’ha recuperat el nombre més gran d’individus (127 al Soleràs i 99 a Miravet). Això, a banda de corroborar i contrastar els fets que van ocórrer en aquests indrets durant el conflicte bèl·lic, ens ha permès aprofundir en el coneixement històric a partir de la materialitat: tant les restes humanes com els objectes recuperats evidencien no només com van morir les víctimes, sinó també com van viure els seus darrers dies.
Què han aportat les intervencions en aquestes fosses a la recerca sobre la Guerra Civil?
En ambdues localitzacions les fosses estan associades amb punts sanitaris de l’exèrcit republicà. Això significa que molts dels individus recuperats van rebre atenció mèdica abans de morir. En molts casos, s’han conservat evidències materials i físiques d’aquests tractaments, ja siguin ambulatoris o d’operacions quirúrgiques, fet que ens permet aprofundir en el coneixement de la medicina de guerra aplicada pels equips sanitaris de l’exèrcit republicà. La seva excavació ens permet il·lustrar i contextualitzar tant la medicina de guerra com la xarxa d’evacuació de ferits posant de rellevància els treballs de l’equip sanitari a la rereguarda.
Heu pogut identificar algun dels individus exhumats?
Sí. Gràcies al programa d’identificació genètica, fins el moment s’han identificat set dels individus recuperats al Soleràs. A Miravet la recerca històrica és més difícil i per tant ens calen més pistes per poder localitzar famílies però no es descarta que la recerca pugui donar algun fruit. Tanmateix, l’augment de famílies que s’apunten al cens, així com també l’èxit del creuament sistemàtic de les mostres d’ADN dels individus exhumats amb el dels familiars que han facilitat la seva mostra genètica al banc d’ADN, fa preveure que el nombre d’identificacions creixi en els propers mesos. Des d’aquí fem una crida a les famílies que s’apuntin al Cens de Persones Desaparegudes i que ens ajudin a engruixir el banc de dades genètiques.
Després d’un parèntesi forçós degut al confinament, hem reprès les seves sessions de la Tribuna d’Arqueologia en format online, Ara, amb l’ajuda del CTTI i del canal Patrimonigencat, us oferim la tercera de les conferències de la Tribuna en directe, des de casa dels conferenciants
Dimecres dia 10 de juny de 2020, a les 6 de la tarda, en directe, a travès del canal de Youtube de Patrimonigencat
Conferència: Noves espècies de sauròpodes del Cretaci superior al Pirineu
Conferenciant: Albert G. Sellés, investigador de l’ICP (Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont) Moderador: Albert Vidal, paleontòleg del Servei d’Arqueologia i Paleontologia
La primera resta òssia d’un dinosaure a Catalunya va ser un fèmur de sauròpode trobat l’any 1917 durant els treballs de construcció del Pantà de Sant Antoni, a Talarn. Des de llavors s’han fet noves i grans troballes de jaciments d’ous i petjades de sauròpodes, però en els darrers anys nous ossos de titanosaures han aparegut als jaciments de Fumanya, Molí del Baró, Nerets o Orcau-1. Aquestes troballes ens mostren la gran diversitat d’espècies i mides d’aquests grans dinosaures i fan, del Prepirineu català, un punt especialment interessant per l’estudi dels darrers titanosaures que van viure a Europa.
1-Redescoberta del primer dino en 2006. Fotografia: Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont
2. Excavació a Orcau, terme d’Isona i Conca Dellà, Pallars Jussà, 2013. Fotografia: Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont
2. Excavació a Orcau, terme d’Isona i Conca Dellà, Pallars Jussà, 2014. Fotografia: Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont
4-Excavació al jaciment paleontològic de les Gavarres, 2019. Fotografia: Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont
5. Excavació al jaciment paleontològic de les Gavarres, 2019. Fotografia: Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont
6-Estudi dels materials extrets al jaciment paleontològic de Molí del Baró, terme d’Isona i Conca Dellà (Pallars Jussà). Fotografia: Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont
A continuació, us oferim una petita entrevista amb el conferenciant sobre els aspectes més destacats de la xerrada.
Perquè són importants les descobertes de dinosaures que es fan als Pirineus catalans?
Una de les singularitat més destacables del registre pirinenc rau en el seu propi context geològic. Es coneixen molts pocs llocs al món on s’hagin conservat el registre geològic i fòssil dels darrers milions d’anys abans de la gran extinció de finals del Cretaci, de fa 66 milions d’anys. Segurament, el registre més ben conegut i també més estudiat és el d’Amèrica del Nord; però a Catalunya tenim la sort de disposar d’aquest estrats geològics. No només això, sinó que a més els estrats preservats es van formar en ambients de platges, rius i llacs, justament els ambients on vivien els dinosaures.
En els darrers 20 anys hi ha hagut, no només nombroses troballes de nous dinosaures, però també de cocodrils, tortugues, rèptils voladors, llangardaixos, amfibis i peixos. Totes elles han ajudat a dibuixar un escenari molt acurat de com deurien ser els ecosistemes continentals a Catalunya i a Europa fa entre 73 i 66 milions d’anys. A més, la gran precisió en la datació d’aquestes restes ha permès elaborar una cronologia clara sobre els canvis ambientals i faunístics al llarg del temps. Amb tot, es pot afirmar que el registre fòssil dels Pirineus Catalans és un dels millors del món si es vol estudiar com era el planeta a l’època dels dinosaures.
Una altra peculiaritat que fa destacar el registre català per sobre de la resta de registres fòssils del món és que les evidències fòssils i geològiques apunten a què tota la regió occidental d’Europa –Península Ibèrica i part de França– formaven una única illa enmig d’un antic arxipèlag. I és justament aquest context paleogeogràfic el que fa que totes les troballes que es realitzen als pirineus siguin singulars, perquè: com va ser la extinció dels dinosaures europeus?
Qui més qui menys, tots hem sentit a parlar de la caiguda del meteorit que va acabar de forma quasi instantània amb els famosos Triceratops i Tyrannosaurus rex. Però què va passar a milers de quilòmetres de distància de la zona del impacte? L’extinció va ser igual a tot arreu? Com van viure aquest fenomen els dinosaures que vivien en altres continents o en illes, com en el cas de Catalunya? Amb els nous estudis que es porten a terme tant des del Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont de Sabadell, com des del Museu de la Conca Dellà a Isona i el centre Dinosfera de Coll de Nargó, s’està donant resposta a totes aquestes preguntes.
El fet que trobem tantes espècies de dinosaures als Pirineus vol dir que aquesta regió els hi era favorable?
La resposta a aquesta pregunta no és fàcil i no té tant a veure amb si als proto-Pirineus del Cretaci hi feia bon clima sinó de com quantifiquem l’abundància d’espècies.
Quan es treballa amb restes de fa milions d’anys hi ha un factor determinant a l’hora de dir si n’hi havien molts o pocs dinosaures: el temps. Imaginem per un moment que hem descobert 30 dinosaures diferents, però que les seves restes es troben dins un interval temporal de 10 milions d’anys. Això voldria dir que, més o menys, cada milió d’anys hi vivien només tres dinosaures. Insisteixo, tres cada milió d’anys! Això és un valor insignificant i podríem dir que els dinosaures no eren tant comuns com podríem pensar. Per contra, si aquestes 30 espècies de dinosaures es trobessin en un rang de temps de “només” 3 milions d’anys, els números canviarien substancialment i podríem començar a especular sobre la abundància d’aquest animals. Per ara, el cas dels Pirineus està més a prop del primer escenari que del segon, tot i que esperem poder trobar moltes més espècies de dinosaures.
Ara bé, hi ha un altre factor molt important a considerar: l’espai. En primer lloc agafem un rang temporal comú, posem-hi els darrers 10 milions d’anys del període Cretaci. Per aquest període de temps a Nord-amèrica s’han descobert més de 50 d’espècies diferents de dinosaures, mentre que als Pirineus només se n’han trobat 15. Però pensem que Amèrica té més 9 milions de quilometres quadrats de superfície, mentre que els afloraments de la vessant sud els pirineus en prou feines ocupen 300 k2. En aquest sentit, la diversitat de dinosaures seria molt més gran que la americana.
En resum, no podem afirmar que els pirineus fossin un paradís pels últims dinosaures, però si que podem dir que n’hi havia força espècies diferents per ser un territori tan petit.
Quan parlem de dinosaures dels pirineus quasi sempre se’ns mostren imatges de dinosaures herbívors, com els hadrosaures i els sauròpodes. I els carnívors? Hi havia dinosaures carnívors als pirineus?
Sí, també hi havia dinosaures carnívors, els teròpodes, fa 70 milions d’anys als pirineus. De fet, sabem que n’hi havia perquè n’hem trobat dents, però res més. Tot i disposar d’un registre fòssil molt incomplet, les dents proporcionen molta informació sobre a quin grup de dinosaures pertanyien i sobre la seva dieta. Els treballs més recents ens indiquen que, com a mínim, hi havia tres o quatre grups de dinosaures teròpodes: els dromaeosàurids, els troodòntids, els velociraptorins i els abelisàurids.
Els tres primers eren animals corredors, lleugers i relativament petits, de no gaire més de dos metres de llarg i possiblement tenien el cos cobert de plomes. Perquè ens fem una idea, estaríem parlant d’uns dinosaures similars al conegut Velociraptor – atenció, el Velociraptor era un dinosaure exclusiu de Mongòlia–. L’altre grup, els abelisàurids, és encara més enigmàtic. Sabem que eren depredadors d’una mida considerable: entre cinc i sis metres de longitud i amb una alçada de fins a dos metres. Vindrien a ser l’equivalent al Tyrannosaurus d’Europa i bona part dels continents del hemisferi sud del planeta. Tenien un cap massiu, de morro curt i alguns d’ells tenien una mena de banyes sobre els ulls, com el Carnotaurus d’Argentina. I al igual que el T. rex. també tenien uns braços molt reduïts. Ara bé, al sud dels pirineus només se n’han trobat quatre dents d’aquest dinosaures carnívors. Això ens fa sospitar que potser els abelisàurids no eren gaire abundants en aquesta zona del món.
La recerca paleontològica es publica quasi de forma exclusiva en revistes acadèmiques especialitzades. Com es trasllada tota aquesta informació científica al gran públic?
Efectivament, des de fa molts anys els jaciments del Prepirineu ens proveixen de nombrosos temes d’estudi geològic i paleontològic. En aquests treballs hi treballem investigadors de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont i del Museu de la Conca Dellà però sempre en estreta col·laboració amb científics de la UAB, la UB i altres universitats espanyoles i internacionals. Des de l’any 2002, que va començar una nova etapa d’estudi, s’han publicat al voltat de 60 articles científics, la qual cosa vol dir molta informació sobre els animals i plantes que hi vivien, la seva biologia, els ambients on vivien, el clima o, fins i tot, pistes sobre l’extinció dels dinosaures. Tota aquesta informació es transfereix als canals de divulgació que es troben sota el paraigua de la marca “Dinosaures dels Pirineus”. Aquí trobem el Museu de la Conca Dellà, que se centra en la biologia d’hadrosaures i titanosaures; Dinosfera, a Coll de Nargó, on es difòn tot el que coneixem sobre la reproducció dels dinosaures, l’Epicentre (Tremp), on hi ha un apartat sobre la revifalla dels mamífers després de l’extinció dels dinosaures; el Centre de Dinamització de Tartareu (La Noguera) que mostra els fòssils del jaciment de l’Espinau o el nou Centre d’Interpretació del Montsec, a Vilanova de Meià, que serà el punt d’exposició dels tresors fòssils de les Pedreres de Meià. En resum, es tracta d’un gran museu dels dinosaures dels Pirineus que no té una seu única, sinó que distribueix, de manera equitativa els continguts entre els municipis propers als jaciments. En aquest projecte s’ha fet una aposta molt decidida per part del Departament de Cultura que permet la coordinació de totes aquestes seus i, el que és més important, permetrà l’ampliació i remodelació del Museu que acull el dipòsit de tots aquests fòssils: el Museu de la Conca Dellà.
Com ja sabeu, durant el període de confinament les xerrades de la Tribuna d’Arqueologia es van suspendre temporalment fins que vam trobar una solució per continuar oferint-vos-les en línia, a travès del canal de Youtube de Patrimonigencat.
De les conferències de la temporada de la Tribuna d’Arqueologia 2019-2020 que restaven pendents quan es va decretar l’estat d’alarma ja n’hem fet dues amb molt bons resultats, tant pel que fa a la part tècnica com per l’audiència.
El nou calendari de la Tribuna queda de la seguent manera:
10 de junyNoves espècies de sauròpodes del Cretaci superior al Pirineu
Conferenciant: Albert Garcia Sellés
Moderador: Jordi Agustí
17 de junyPernafeites (Miravet, Ribera d’Ebre) i Cementiri Vell (el Soleràs, Garrigues), dos casos de fosses de la Guerra Civil associades a hospitals
Conferenciants: Anna Camats Malet, Sergi Gonzàlez Planas i Eulàlia Mesalles Godoy
Moderadora: Queralt Solé
1 de juliolIntervencions arqueològiques al Raval de Montblanc
Conferenciant: Josep M. Vila i Carabasa
Moderador: Jaume Felip
8 de juliolIntervenció al lateral de la C-31 a Badalona. Noves evidències de l’extensió del límit nord de la ciutat de Baetulo
Conferenciant: Iñaki Moreno
Moderadora: Clara Forn
Us recordem que les xerrades segueixen coincidint en dimecres, com venim fent des de 1982, però n’hem variat l’horari i ara són a les 6 de la tarda.
Després d’un parèntesi forçós degut al confinament, hem reprès les seves sessions de la Tribuna d’Arqueologia en format online. Ara, amb l’ajuda del CTTI i del canal de Youtube de Patrimonigencat, us oferim les conferències de la Tribuna en directe, des de casa dels conferenciants.
Conferència: Les ocupacions prehistòriques a l’àrea de Tavertet. Recerca entre la vall de Sau i els altiplans del Cabrerès del Neolític a la Primera Edat del Ferro
Conferenciants: Anna Gómez-Bach, Ramon Álvarez, Anna M. Rauret i Miquel Molist (Departament de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona, Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona). Moderador: Walter Cruells
El dimecres 27 de maig de 2020, a les 6 de la tarda vàrem emetre, en directe a travès del canal de Youtube de Patrimonigencat, la xerrada: “Les ocupacions prehistòriques a l’àrea de Tavertet. Recerca entre la vall de Sau i els altiplans del Cabrerès del Neolític a la Primera Edat del Ferro”, dintre del cicle de conferències de la Tribuna d’Arqueologia 2019-2020 del Servei d’Arqueologia i Paleontologia.
La represa de la recerca arqueològica d’època prehistòrica a l’àrea del Cabreres i Vall de Sau, i més concretament a Tavertet (Osona), ha aportat informació inèdita de les dinàmiques d’ocupació de la vall mitjana del riu Ter. En aquest sentit, l’establiment d’una seqüència de Neolític Antic i Mitjà a la Cova de les Pixarelles es considera molt novedós tant per la cronologia com per l’entitat de les restes. Així mateix, la revisió de l’àrea dolmènica i les noves intervencions a la Pineda de la Serra i al Dolmen de Sant Corneli posen de manifest tant la complexitat d’aquesta tipologia d’estructura funerària com el control territorial de les principals àrees. D’altra banda, l’assentament a l’aire lliure del Pla del Castell ha permès recuperar una estratigrafia que, fins al moment s’inicia del bronze mitjà i final i que eclosiona i es converteix en un poblat fortificat en el món ibèric ple. Si bé el poblat presenta nivells d’ocupació, les principals restes constructives corresponen a una fortificació amb estances adossades i un espai de circulació associat d’època ibèrica amb ocupacions puntuals posteriors, una d’elles emplaçada a inicis de l’antiguitat tardana.
1. Imatge de l’obertura de la Cova de les Pixarelles (Tavertet, Osona). Imatge: Ramon Álvarez.
2. Vista de l’entrada de la cova des de l’interior. Imatge: Ramon Álvarez.
3. Imatge de l’interior de la cavitat amb les excavacions en curs. Imatge: Ramon Álvarez.
4. Detall del nivel 22 en curs d’excavació. Imatge: Ramon Álvarez.
5. Concentració de fauna i cerámica a la Cova de les Pixarelles. Imatge: Ramon Álvarez.
8. Vista general de les estructures i enderroc del sector 1 en curs d’excavació. Imatge: A. Gómez.
10. Treballs en curs de realització al sector 2 del Pla del Castell. Imatge: A. Gómez.
6. Plataforma espadada del Pla del Castell on s’ubica el jaciment homònim. Imatge: ICC
9. Imatge del sector 2 del Pla del Castell amb els nivells de l’Edat del Bronze i, al fons, el parament de la muralla ibèrica. Imatge: A. Gómez.
7. Estructures adossades a la muralla i localitzades al Sector 1 del Pla del Castell. Imatge: A. Gómez.
A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre els aspectes més rellevants de la seva xerrada.
Quins objectius de recerca té aquest projecte i com s’han portat a terme?
El projecte de recerca centrat en les ocupacions prehistòriques a l’àrea de Tavertet. Recerca entre la vall de Sau i els altiplans del Cabrerès del Neolític a la Primera Edat del Ferro, sorgeix de la diversitat de dades existent per a la vall mitjana del riu Ter. Els objectius fixats es centren en estudiar la dinàmica d’assentament del neolític i edat del bronze per tal de revisar i ampliar els models de poblament establerts per la zona i que posen en relació els assentaments a l’aire lliure, els espais funeraris i les cavitats càrstiques entre el IV i I mil·lenni cal ANE.
Des del 2014, aquestes intervencions s’han desenvolupat en el marc del projecte quadriennal de recerca “Expedient 2014/100633. Interacció entre elsambientsfluvials i les primeressocietats agrícoles. Contribució al seuconeixement a partir de l’anàlisiarqueològic de la Vall de l’Ebre (sector Ribera d’Ebre) i la Noguera Pallaresa (sector Gerri de la Sal) I des del 2018, amb el projecteCLT009/18/00028. Rius, assentaments i mineriaprehistòrica: recerca a les valls del Ter, Ebre i Gavà coordinat des de la Universitat Autònoma de Barcelona i finançat pel Servei d’Arqueologia de la Direcció General de Patrimoni (Departament de Cultura).
Fins al moment, s’han realitzat 4 campanyes d’excavacions arqueològiques en el marc dels dos projectes esmentats. En totes elles, les tasques d’excavació s’han complementat amb les de formació, amb la participació d’estudiants del grau d’arqueologia de la universitat Autònoma de Barcelona i de la Universitat de Barcelona, així com altres universitats estrangeres. Concretament, s’han realitzat 4 intervencions a Cova de les Pixarelles, 3 intervencions al Pla del Castell i 4 treballs de prospecció i documentació de l’àrea dolmènica. En totes elles s’han obtingut resultats positius i que eixamplen tant la diversitat de les ocupacions com les cronologies conegudes a la zona.
Quines novetats aporten les intervencions al Pla del Castell al coneixement del poblats del Bronze Final i època Ibèrica a la Catalunya Central?
El Pla del Castell és un dels pocs jaciments a l’aire lliure coneguts als altiplans del Cabrerès en el moment de consolidació de les comunitats agrícoles i ramaderes de l’edat del Bronze amb ocupació i fortificació en època ibèrica i, amb freqüentacions posteriors.
Aquest jaciment presenta un registre estratigràfic únic per conèixer les ocupacions des de finals del II mil·lenni bona part del Ier mil·lenni aC en una àrea geogràfica, la vall mitjana del riu Ter. A grans trets, es considera que l’assentament s’estructura entorn un poblament dispers de finals de l’edat del Bronze i que el poblat pateix diversos episodis d’abandonament. Les principals restes constructives corresponen a una fortificació d’època ibèrica, si bé amb refaccions al llarg de tot el període, i on s’ha recuperat una estança adossada formada per una habitació amb una llar de foc i un espai de circulació associat que discorre paral·lel a la muralla.
Quines novetats aporten els treballs a la Cova de les Pixarelles al neolític del nord-est de la Península Ibèrica?
La Cova de les Pixarelles és un jaciment ocupat de forma recurrent al llarg de la història. La darrera ocupació documentada fins la represa dels nous treballs corresponia al neolític final. Les darreres intervencions han permès determinar tres moments d’ocupació nous, un molt puntual corresponent al neolític mitjà, un segon, datat a començaments del neolític mitjà i un tercer, i més antic fins ara, datat a finals del neolític antic.
Pixarelles és una cova ocupada de forma puntual al llarg de la història mentre les seves condicions d’habitabilitat ho han permès. Situada en una zona de pas entre les fondalades de la Vall de Sau i els altiplans del Cabrerès no ha estat un lloc d’habitació continuat en el temps. Les seves ocupacions responen a la cerca de refugi temporal i esporàdic, de vegades només d’una jornada. La presència d’aigua i el seu valor com a refugi ha fet que fos visitada des del neolític. La manca d’altres recursos en les seves immediacions no sembla haver facilitat la instal·lació de grups humans de forma continuada en el temps. Un dels moments d’ocupació més importants del jaciment correspon al nivell XXII, un nivell del neolític mitjà amb una abundant presència de restes de fauna. Pixarelles segueix el mateix patró d’ocupació que es dona a d’altres coves de la zona, al voltant de la vall de Sau, i que també estan ocupades a finals del neolític antic, contemporàniament a la construcció dels monuments megalítics més antics del Cabrerès.
Quines han estat les principals aportacions dels treballs desenvolupats?
La possibilitat de treballar simultàniament en dos jaciments (Cova de les Pixarelles i Pla del Castell) i en la actualització de la documentació del conjunt megalític de Tavertet ha permès establir sincronies entre les ocupacions, i aproximar-se a les diferents dinàmiques d’ocupació de les comunitats humanes en el prepirineu occidental.
Dels resultats principals en destaca la documentació de la diversitat de les estratègies de subsistència adoptades per les diverses comunitats neolítiques, per a la Cova de les Pixarelles i del Bronze final al II Ferro al Pla del Castell. Es documenta com s’intensifica l’explotació del recursos de l’entorn i s’especialitza l’explotació ramadera en un entorn geogràfic abrupte i de gran diversitat ecològica. L’explotació d’aquests recursos es complementa amb les matèries primeres, principalment d’origen mineral però també vegetal, que aquestes comunitats consumeixen i gestionen.
Les diverses actuacions han posat en evidència la rellevància dels jaciments, tant a nivell patrimonial com històric, ja que en tots ells s’han recuperat nova estratigrafia reculant les ocupacions al neolític antic i mostrant la intensitat d’ocupació i freqüentació d’una zona considerada perifèrica.
A partir d’ara i mentre duri el confinament, continuarem oferint-vos les sessions de la Tribuna d’Arqueologia en línea a travès del canal de Youtube de Patrimonigencat.
Aprofitem per emplaçar-vos a la següent xerrada en línia del cicle de la Tribuna, que hem programat pel proper 27 de maig a les 6 de la tarda: “Les ocupacions prehistòriques a l’àrea de Tavertet. Recerca entre la vall de Sau i els altiplans del Cabrerès del paleolític a la primera edat del ferro”.
En aquests moments estem reprogramant la resta de conferències que van quedar en suspens i, un cop tinguem fixat el nou calendari, us ho comunicarem puntualment.
Després d’aquest parèntesi forçós degut al confinament, la Tribuna d’Arqueologia reprèn les seves sessions online. Com tota la resta de les activitats culturals presencials, per causa de l’estat d’alarma, vam haver d’interrompre la programació de la Tribuna d’Arqueologia a la sala d’actes del Departament de Cultura. Per remuntar aquest obstacle, amb l’ajut del CTTI i del canal Patrimonigencat, podem oferir-vos les sessions de la Tribuna en línia des de casa dels conferenciants.
Sessió del 13 de maig de 2020, a les 18,00 hores, a travès del canal de Youtube de Patrimonigencat
Conferència: Excavació arqueològica al carrer López Peláez, 1 de Tarragona (Tarragonès). Noves dades sobre la ocupació suburbana de la ciutat de Tàrraco entre l’Altimperi i la Tardana Antiguitat
Entre els anys 2016 i 2018 s’ha desenvolupat una excavació arqueològica en el solar ubicat al carrer de López Peláez, 1 de la ciutat de Tarragona, promocionada per l’empresa municipal SMHAUSA. Com a resultat, s’han identificat les restes d’un gran edifici de caràcter industrial d’època altimperial (segles I-II dC), situat molt a prop d’una de les principals entrades a la ciutat romana de Tàrraco. Així mateix, la intervenció ha identificat evidències d’ocupació corresponents a època tardoantiga (segles III-V dC). Aquest és el cas de diversos sepulcres en inhumació i una galeria de captació d’aigües subterrànies. D’altra banda, cal destacar la troballa excepcional de dos fulcra en bronze que representen dos caps de mula que formarien part d’un llit de banquet romà.
1. Vista general de l’excavació des de la cantonada occidental del solar. Fotografia: J. Ciurana.
2. Espai arquitectònic identificat com a graner. Fotografia: J. Ciurana
3. Interior de conducció d’època altimperial. Fotografia: J. Ciurana
4. Arc i cavitat natural al límit nord-occidental de l’ “horreum”. Fotografia: J. Ciurana
5. Enterrament votiu fundacional d’un gos. Fotografia: J. Ciurana
6. Cos constructiu situat al l’extrem nord-oriental del solar. Fotografia: J. Ciurana
7. Detall d’un dels “fulcra” de bronze recuperats durant l’excavació. Fotografia: J. Ciurana
8. Inhumació baiximperial d’un individu adolescent. Fotografia: J. Ciurana
9. Interior de la galeria de captació d’aigües subterrànies d’època tardoantiga. Fotografia: J. Ciurana
A continuació, us oferim una petita entrevista amb la conferenciant sobre alguns aspectes destacats de la seva xerrada.
Quins resultats destacaries de la intervenció arqueològica?
Arran dels treballs arqueològics ha estat possible descobrir un sòlid edifici de grans dimensions, bastit entre els segles I i II de la nostra era, que hem identificat amb un horreum o magatzem. D’aquesta construcció destaquen dos àmbits rectangulars que disposarien d’un paviment sobreelevat sobre pilars on s’hi emmagatzemaria cereal. D’aquest tipus de graners amb paviment sobre pilars n’hi ha molts pocs casos a la península ibèrica, per tant creiem és una troballa a destacar. Un altre aspecte constructiu interessant vinculat a l’edifici és l’existència d’un sistema de canals i conduccions de drenatge destinat a aïllar el magatzem de les escorrenties superficials i dels afloraments d’aigua subterrània, molt habituals en aquest sector de la ciutat. Finalment, també és significatiu el descobriment de l’enterrament d’un gos dins d’àmfora com a ofrena fundacional en una de les trinxeres de fonamentació dels murs del magatzem.
La fase altimperial és tan sols el començament. Al solar intervingut hem tingut la sort de registrar indicis d’activitat humana que abracen diversos segles. Un cop l’horreum perdé la seva funcionalitat original (fet que succeí probablement a finals del segle II), alguns dels seus espais varen ser aprofitats com a àrea de necròpolis. En aquest moment, alguns dels murs en opus caementicium del magatzem altimperial encara són visibles i serveixen com a elements organitzadors del paisatge sepulcral. A aquesta freqüentació funerària la succeeix una interessant fase d’època tardana que suposa una reocupació d’aquest espai per part dels vius. Entre els segles V i VI es construïren nous àmbits arquitectònics aprofitant les potents estructures prèvies del horreum anterior. També en aquest moment l’aigua present en el subsòl és captada mitjançant la construcció d’una galeria graonada amb coberta de volta de canó.
Pel que fa als artefactes arqueològics recuperats, quins són els més significatius?
S’ha recollit gran quantitat de material arqueològic, sobretot ceràmic, metàl·lic, marmori, objectes de vidre i d’os. També sobresurt un conjunt de material epigràfic sobre suports molt variats (estuc, instrumentum domesticum i pedra). Sense dubte, però, el descobriment estrella són dos fulcra que decorarien un llit de banquet romà. Es tracta de dos petites escultures de bronze amb damasquinats de plata que representen dues mules de llargues orelles.
Quines novetats aporta la intervenció arqueològica al coneixement de la topografia antiga de la ciutat de Tàrraco?
Cal tenir present que ens trobem dins el suburbi nord-occidental, un dels suburbis més desconeguts de Tàrraco. Comptem amb poques excavacions i aïllades entre sí, fet que impossibilita una lectura de conjunt com la que s’ha pogut articular, per exemple, en el suburbi portuari. La nostra intervenció posa de relleu la presència de grans edificacions de tipus econòmic en aquest espai extramurs així com l’existència de fases d’ocupació consistents durant l’antiguitat tardana, un període altament interessant per entendre la transformació no només dins la ciutat sinó també en els espais extramurs.
Conferència: Dels Altimiris a Santa Cecília dels Altimiris: horitzons cronològics i dades interpretatives d’una comunitat monàstica de la Primerenca Edat Mitjana (s. V-IX) (Projecte Muntanya Viva, 2018-2021)
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 4 de març de 2020, 19,00 hores
Conferenciants: Marta Sancho i Planas i Walter Alegría Tejedor
Moderador: Josep Gallart i Fernàndez
Les darreres campanyes arqueològiques portades a terme en el jaciment dels Altimiris ens han permès definir uns horitzons cronològics força precisos a partir de l’estudi de produccions ceràmiques contextualitzades en diferents unitats estratigràfiques. D’aquesta manera hem detectat diverses fases entre les quals destaquen les que situem en els segles VI-VII, moment de màxima activitat i ocupació. Així mateix, la proposta interpretativa que ens ha portat a identificar aquest jaciment com un monestir fundat dins del període visigot, s’ha anat reforçant a partir de la descoberta de nous espais i materials. D’aquí que assumim l’hagiotopònim de Santa Cecília com a nom identificador d’aquest indret.
Jaciment dels Altimiris. Fotografia: M. Sancho i W. Alegría
Jaciment dels Altimiris. Fotografia: M. Sancho i W. Alegría
Jaciment dels Altimiris. Fotografia: M. Sancho i W. Alegría
Jaciment dels Altimiris. Fotografia: M. Sancho i W. Alegría
Jaciment dels Altimiris. Fotografia: M. Sancho i W. Alegría
Detall de l’absis. Jaciment dels Altimiris. Fotografia: M. Sancho i W. Alegría
Jaciment dels Altimiris. Fotografia: M. Sancho i W. Alegría
Jaciment dels Altimiris. Fotografia: M. Sancho i W. Alegría
A continuació, us oferim una breu entrevista amb els conferenciants sobre alguns aspectes rellevants de la propera xerrada.
Quina és la principal aportació d’aquest jaciment en el coneixement de la historia d’aquest període de transició de l’antiguitat a l’edat mitjana?
La principal aportació és el coneixement de com podria ser un monestir dels primers temps del monacat occidental. No disposem de gaires exemples i en cap cas podem estar segurs del tot de que ho fossin. En el cas de Santa Cecfília dels Altimiris, són diverses les evidències que ens porten a aquesta interpretació i això ens permet establir comparacions amb el model monàstic que coneixem a partir dels segles IX-X amb la introducció del monacat benedictí, estructurat al voltant d’un claustre. Per trobar models que quadrin amb el nostre jaciment, he revisat exemples de monestirs orientals, ja que són l’origen de la introducció d’aquesta pràctica d’espiritualitat a occident. Dins d’aquesta tradició trobem eremites, com San Victorià d’Assan, que es va establir en una zona de muntanya propera al nostre jaciment. Al seu voltant es va estructurar una comunitat eremítica que posteriorment va esdevenir un monestir.
Quin tipus de cultura material trobeu en aquest jaciment?
Els artefactes mobles i les construccions denoten una cultura clarament de tradició romana. Els paviments d’opus signinum, els murs d’opus incertum i els revestiments dels murs de les primeres fases ens indiquen aquesta tradició romana. Alhora els artefactes ceràmics ens han permès acotar vàries fases constructives i definir l’economia, la societat i els contactes que establiren amb altres zones, ens indica també aquesta tradició. En el cas de les àmfores, trobem un volum destacat d’importacions d’oli del sud d’Hispània i del nord d’Àfrica així com també de vi d’orient. Alhora els habitants del monestir dels segles V-VII utilitzaven bols i plats de ceràmica fina decorada procedent de zones productores de la península, del sud de França i del nord d’Àfrica. Els materials de cuina ens suggereixen una diferencia en el repertori d’els segles V-VIII respecte a la dels segles IX-X, amb ceràmiques d’usos diversos.
Quin pla de recerca futura teniu previst?
Un dels objectius del nostre projecte consisteix en establir comparacions entre aquest jaciment i altres assentaments de cronologies properes que també estem estudiant, com Sant Martí de les Tombetes, les Esplugues de Segur o Orrit. Tots ells es troben en aquest territori de muntanya i el seu estudi ens pot aportar dades sobre les diferències i coincidències entre uns i altres. Volem diferenciar aquestes comunitats, tant per les característiques dels assentaments com per la seva cultura material i així poder definir com era la societat d’aquest moment, identificar els llocs centrals que exerciren un cert control sobre el territori i comprendre les dinàmiques que s’establiren entre ells. No és un repte fàcil donat que a la manca d’informació escrita a la que estem acostumats els medievalistes i hem de sumar l’escàs esforç que tradicionalment l’arqueologia ha dedicat a aquest període. Afortunadament en l’actualitat hi ha moltes recerques en marxa que segur ens aportaran llum sobre aquesta interessant etapa de la nostra història.
