Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “El Castell de Segur (Veciana, Anoia)”

Conferència: El Castell de Segur (Veciana, Anoia)
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 10 d’abril de 2019, 19,00 hores

Conferenciant: Eduard Píriz
Moderador: Xavier Fierro

Les intervencions realitzades al castell de Segur ens han permès establir tres moments constructius del monument. El primer, previ al segle XIII, el segon entre el segle XIII i finals del segle XV, i per últim el tercer a partir de finals del segle XV fins a inicis del XVI. Aquests moments marquen l’evolució d’una fortalesa austera de l’edat mitjana fins a un castell-palau d’època moderna.

El castell de Segur va ser enderrocat per ordre del virrei de Catalunya entre el mes de maig i el de juny de l’any 1616, com a cobrament d’una sanció imposada a Miquel de Calders, senyor de Segur, i com exemple per a la resta de fautors de bandolers pertanyents a la petita noblesa rural catalana.




A continuació, us oferim una petita entrevista amb Eduard Píriz sobre els aspectes més destacats de la seva conferència.

  • Perquè s’havia perdut en la memòria l’existència d’un castell a la població de Segur?

El castell de Segur va ser el centre de poder que gestionava tota la baronia de Segur. Gairebé des del seu origen ha estat associat a la família Calders, que l’any 1380 va comprar la plena jurisdicció a l’infant Joan, futur rei Joan I. A diferència d’altres castells, el de Segur va ser residència senyorial durant tota l’edat mitjana i la família Calders no el va abandonar fins que l’any 1616 va ser enderrocat per ordre del virrei de Catalunya.

Francisco Hurtado de Mendoza y Cárdenas, duque de Alburquerque, lloctinent general de Catalunya en la seva persecució del bandolerisme al Principat, va demanar soldats al rei per donar compliment a les resolucions fixades a tal efecte. La primera actuació dels soldats va ser l’enderrocament del castell de Segur propietat del noble Miquel de Calders a qui es considerava fautor de bandolers. Així doncs, a mitjans de juny de l’any 1616 el castell estava enderrocat. La família Calders va traslladar la seva residència i es va iniciar un procés de deteriorament i espoli continuat de totes les estructures del castell. A finals del segle XIX, ja s’havia perdut tota referència del castell.

  • Quina és la importància del castell de Segur?

Les restes del castell de Segur ens il·lustren de forma molt clara l’evolució constructiva d’un petit castell de frontera fins a la seva transformació en un palau-residència senyorial de la petita noblesa rural de finals del segle XV o principis del segle XVI.

El castell de Segur té el seu origen cap al segle XI com a castell de frontera ubicat en un territori inestable. Les traces arquitectòniques de la planta circular, localitzades al centre del castell, defineixen una antiga torre cilíndrica de grans dimensions que quan perd la seva funcionalitat (possiblement cap al segle XIII), va ser desmuntada per la construcció d’altres estructures.

Posteriorment, cap finals del segle XIV, el castell disposa d’una muralla perimetral defensada per bestorres a les arestes que tanca un recinte castral on també cal situar la residència del senyor de la baronia de Segur. Aquesta muralla es troba associada a un fossat que devia guardar el flanc nord-oest.

Un cop finalitzada la Guerra Civil Catalana, una nova reforma del castell adapta les estructures existents per transformar-lo en un palau-residència de planta rectangular, amb un pati central i quatre torres de funció defensiva i alhora ornamental a cada cantonada. Els elements arquitectònics ornamentals recuperats durant les intervencions ens porten a entendre que el palau-residència gaudia d’una gran riquesa sobretot durant el segle XVI.

El fet d’haver estat enderrocat l’any 1616 i haver perdut la seva funcionalitat com a residència senyorial i com a centre de la baronia de Segur, fa que no s’hagi fet cap altra construcció prou important com per desfigurar l’aspecte de l’edifici de finals del segle XVI. Hem pogut estudiar les estructures constructives d’un castell-palau català de finals del segle XV principis del XVI. 

  • Quin element amagat dona una peculiaritat especial al castell de Segur?

Des de l’interior del castell, excavat al paviment, hem recuperat unes escales tallades al terreny natural que condueixen a una porta formada per brancals i llinda de pedra treballada, que dona accés a un túnel que sortia del recinte central del castell. Aquest túnel està format per parets laterals de maçoneria de pedra irregular i volta, també de pedra, disposada a llibret i construïda amb encofrat de fusta.

Creiem que aquest és el túnel a que es refereix un soldat castellà, quan va escriure l’any 1616 un diari sobre les actuacions que van executar al Principat, per ordre del virrei. En aquest text diu que durant l’enderroc del castell de Segur van trobar dins d’un túnel, que sortia del castell i portava a la capella de Sant Miquel, les caixes de la moneda robada el 1613 a un comboi reial que la portava cap a Barcelona per embarcar, i així pagar els banquers genovesos que estaven finançant els terços de Flandes.

  • Quin futur immediat li espera al castell de Segur?

Des de l’ajuntament de Veciana, municipi al qual pertany Segur, conjuntament amb el Servei del Patrimoni Local de la Diputació de Barcelona, s’han promocionat tots els estudis i totes les actuacions que s’hi han realitzat fins a dia d’avui. La voluntat municipal passa per finalitzar les actuacions d’estudi, consolidació i restauració del castell per adequar-lo a la visita pública.

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “La muntanya de Sant Julià de Ramis (Gironès): L’establiment visigot i el cementiri alt medieval”

Conferència: La muntanya de Sant Julià de Ramis (Gironès): L’establiment visigot i el cementiri alt medieval
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 27 de març de 2019, 19,00 hores

Conferenciants: Neus Coromina i Jordi Sagrera
Moderador: Pere Castanyer

La recerca endegada els darrers vuit anys per la universitat de Girona a la muntanya de Sant Julià de Ramis, s’ha concentrat  en el recinte de l’antic cementiri parroquial del veïnat de l’església. A banda de restes de l’oppidum ibèric cal destacar l’excavació d’un establiment visigòtic dels segles V- VII dC  i d’una notable fase funerària dels segles VIII al XII que aporta dades rellevants sobre les característiques de la població del període.



A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre alguns aspectes destacats de la propera xerrada.

  • Les referències arqueològiques sobre la muntanya de Sant Julià de Ramis no se centraven principalment en un oppidum ibèric?

Sí, certament, al segle VI aC es fundava un poblat ibèric que es va establir resseguint la carena de la muntanya. Va assolir un extensió d’unes tres hectàrees i no es va abandonar fins a la segona dècada del segle I aC.

  • I l’establiment visigot?

La muntanya va restar abandonada fins al segle IV dC, moment en el qual, s’instal·lava una caserna militar estable que va funcionar fins als inicis del segle VIII.  Contenia un edifici principal envoltat per una muralla que, en part, aprofitava les d’època republicana de l’oppidum. Tenia capacitat per hostatjar puntualment un nodrit contingent de tropes. Tanmateix, les dades arqueològiques apunten que el manteniment l’assegurava una petita guarnició fixa.

  • Així perquè no es parla directament d’una caserna?

A uns tres-cents metres al sud-est de la caserna, al voltant de l’actual església dels Sant Metges, s’han descobert diverses estructures d’habitació de caire domèstic. Els materials estratigràfics asseguren una cronologia dels segles V al VII. Formaven cases senzilles amb sòcols de pedra, paviments de terra compactada i llars obrades amb solera d’argila. Pensem que  hi vivia la guarnició amb les seves famílies, ja que es van abandonar al mateix moment que la caserna.

  • El cementiri s’hi relaciona?

No, els enterraments mes antics se situen vers la segona meitat avançada del segle VIII. Es van disposar damunt les ruïnes de les cases visigòtiques, les quals, ja estaven amortitzades de feia dècades.

  • Així es relacionen amb l’església dels Sants Metges?

Inicialment amb una església precedent, damunt la qual, es va erigir cap a l’any 1000 l’actual. Cal aclarir que l’advocació dels Sants Metges és molt recent. La dedicació original era la de Sant Julià que ja apareix documentada així el 1019. L’any 1940 la parròquia es va traslladar a un nou temple erigit al pla. Aleshores, l’antiga es va convertir en sufragània sota l’advocació actual.

  • Com és la necròpolis i quin és el perfil de la població enterrada?

És un cementiri cristià amb les tombes orientades d’est a oest distribuïdes de manera imperfecta en filades i amb moltes superposicions. Les més antigues, les dels segles VIII al XII, presenten majoritàriament caixa d’obra i coberta de lloses de pedra. Les dels segles IX i X solen destacar per perfil antropomorf amb el característic ressalt del crani en planta.

En canvi, a partir del segle XIII en endavant, predomina la tomba de fossa simple que, amb poques variacions, va perdurar fins a mitjan segle XX.

Pel que fa a la població enterrada, podem afirmar que tenim representades la majoria de franges d’edat i sexe. També comencem a poder dibuixar diferents perfils de població segons la forquilla cronològica en la que ens movem, observant canvis en les alçades, els marcadors d’estrès i les patologies. Per últim, també podem endinsar-nos en la dieta i l’origen d’aquestes persones gràcies als anàlisis d’isòtops estables i de l’ADN.

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “El Castell Formós de Balaguer: desmuntant la fi del palau des de l’arqueologia”

Conferència: El Castell Formós de Balaguer: desmuntant la fi del palau des de l’arqueologia
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 13 de març de 2019, 19,00 hores

Conferenciants: Carme Alòs i Eva Solanes
Moderador: Josep Giralt

La recerca reiniciada al Castell Formós durant els darrers anys ha demostrat la importància de les grans reformes que es duen a terme sobre el palau andalusí a partir d’inicis del segle XIV i ha fet replantejar algunes de les cronologies que s’havien atribuït a determinats espais del castell, o fins i tot al final del propi castell,  que s’havia fixat l’any 1413 com a data post quem amb la destrucció del castell arran del setge de Ferran d’Antequera. Alhora, la recerca també ha permès aproximar-nos a l’aparença del palau dels comtes d’Urgell al qual s’accedia des d’un gran pati cobert i documentar un interessant sistema de conduccions d’aigua.



A continuació, us oferim una petita entrevista amb les conferenciants sobre alguns aspectes destacats de la propera xerrada.

  • Què és el que fa excepcional el Castell Formós de Balaguer?

El castell Formós de Balaguer té els seus orígens en la fortificació que Lubb b. Ahmad al – Qasi construeix el 897-898 en el moment que es consolida la Marca Superior d’al-Andalús. Pensem que fou probablement el darrer Califa de Còrdova Hixam III, exiliat a terres de Lleida, qui a mitjan segle XI, convertirà aquesta fortificació en la seva residència i la convertirà en un selecte palau on trasllada la seva cort. Mostra d’això en són les guixeries i els fragments d’arc polilobulats que es conserven al Museu de la Noguera.

Amb la conquesta de madina Balaghí per part dels comtes d’Urgell, el palau es converteix en residència d’una de les famílies més influents de la corona i és a  mitjan s. XIV quan el comte Pere II d’Urgell reforma l’antic palau amb un luxe i una exquisidesa que només té paral·lels al palau reial de Martí l’Humà. Es tracta, doncs, d’un jaciment excepcional quant al que representa per a la història de Catalunya, però també per la singularitat de les restes arqueològiques recuperades.

  • Quines han estat les troballes més rellevants de les darreres intervencions arqueològiques?

Les darreres intervencions arqueològiques han tingut com a objectiu la interpretació de les estructures que havien quedat al descobert des dels anys ’60 del segle passat per tal poder entendre la disposició dels diferents espais del palau. Així, s’ha pogut constatar que a mitjan s. XIV els comtes d’Urgell inicien un seguit de reformes que afecten a pràcticament tots els espais de l’antic palau i que prenen com a referent estètics estils moriscos. L’excavació ha permès contextualitzar aquestes reformes, algunes de les quals s’havien atribuït al palau taifa, com l’alberca situada a la zona sud-oest.

Igualment, s’han pogut identificar alguns espais que permeten començar a dibuixar una planta de distribució del palau, com per exemple una zona destinada a la recollida i distribució d’aigües per mitjà d’un complex sistema de canalitzacions. 

  • La data que tradicionalment s’ha donat per a la fi del castell és 1413, arran del setge de Ferran d’Antequera. Per què l’arqueologia desmonta aquesta data?

La historiografia tradicional ha fixat la data de destrucció del castell l’any 1413 arran de la notícia que el rei Ferran d’Antequera incentiva al saqueig del castell a la seva tropa. Malgrat això, l’arqueologia ha posat en evidència com a partir d’aquesta data, i especialment durant els segles XVII i XVIII, el castell es reocupa amb finalitats militars que deixen un rastre evident en els nivells arqueològics.

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “El Vapor Gordils i Dalmau (Mataró). Arqueologia i evolució arquitectònica d’un vapor de la primera industrialització”

Conferència “El Vapor Gordils i Dalmau (Mataró). Arqueologia i evolució arquitectònica d’un vapor de la primera industrialització”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 27 de febrer de 2019, 19,00 hores

Conferenciant: Òscar Matas
Moderador: Carles Marfà

Durant els mesos d’agost i octubre de 2017 es va dur a terme una  intervenció arqueològica als antics terrenys on s’ubiquen les naus del Vapor Gordils i Dalmau, just al davant de l’estació de trens i el front marítim de Mataró. L’actuació venia motivada per la imminent urbanització dels terrenys. La posterior excavació arqueològica de les restes aparegudes va permetre localitzar diversos àmbits subterranis de l’antiga fàbrica Gordils i Dalmau – Filatures Viñas. Cronològicament se situa en plena Revolució Industrial, durant el segon terç del segle XIX, i la intervenció ha permès seguir la seva evolució fins els darrers moments del seu funcionament, a finals de la dècada dels 60 del segle XX.



A continuació, us oferim una petita entrevista amb Òscar Matas sobre els aspectes més destacats de la conferència que ens oferirà el proper dimecres.

  • Quina és la importància de les restes arqueològiques localitzades durant la intervenció arqueològica a Mataró?

La principal novetat és que l’excavació ens ha permès localitzar i documentar el sector energètic de les primeres fases de la fàbrica. Es tractava d’una sèrie d’àmbits subterranis no visibles. Es van poder excavar i identificar els espais destinats a la carbonera, l’àmbit de les calderes i la seva zona de treball, els fumerals per on es conduïa el fum a la xemeneia, la sala de la màquina de vapor i el complex hidràulic per alimentar les calderes.

  • Quin fet cabdal per a la ciutat de Mataró i per a la fàbrica es va produir entre el 1915-1916?

Es van poder localitzar una sèrie d’estructures massisses construïdes d’obra, de planta quadrangular que posteriorment es van poder identificar com a basaments de motors elèctrics. Posteriorment, durant la fase d’estudi de la documentació existent sobre la fàbrica, es va poder contrastar que corresponien als assentaments dels motors elèctrics de la indústria.

L’electricitat havia arribat a Mataró a finals del segle XIX amb la constitució de la Compañía General de Electricidad, S.A (CGE) el 1897, però l’electrificació del vapor cal relacionar-la amb la connexió al corrent altern elèctric que a Mataró es devia produir vers el 1915. El progrés avançava molt ràpidament i, en pocs anys, la tecnologia dels motors a vapor havia quedat obsoleta gràcies al desenvolupament de l’energia elèctrica.

  • Què va significar el Vapor Gordils i Dalmau per la industrialització a Catalunya?

Tot i que no era la fàbrica més gran que hi va haver a Mataró, sí que va ser la primera en funcionament a la ciutat, i de les primeres de tota Catalunya, durant la Revolució industrial durant la primera meitat del segle XIX.

Actualment, les naus i la xemeneia, conservades en alçat, esdevenen uns dels edificis industrials més antics conservats a tota Catalunya i la península. L’actual intervenció arqueològica ha permès completar el conjunt industrial, localitzant el sector energètic de la fàbrica Gordils i Dalmau.

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “El suburbium del Francolí. Resultats de les intervencions arqueològiques a l’avinguda de Vidal i Barraquer i al carrer de Manuel de Falla (Tarragona)”

Conferència: “El suburbium del Francolí. Resultats de les intervencions arqueològiques a l’avinguda de Vidal i Barraquer i al carrer de Manuel de Falla (Tarragona)”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 13 de febrer de 2019, 19,00 hores

Conferenciants: Moisés Díaz i Josep Francesc Roig
Moderador: Josep Anton Remolà

Durant els darrers anys, un seguit d’intervencions arqueològiques realitzades dins de l’àrea compresa entre l’avinguda de Vidal i Barraquer i els carrers de Manuel de Falla i de Torres Jordi de la ciutat de Tarragona, han tret a la llum un sector -densament ocupat- del conegut suburbium del Francolí de l’antiga Tarraco. A més del gran volum de restes exhumades, en destaca també la seva cronologia, ja que s’han identificat una sèrie de fases ocupacionals, que van des del període tardorepublicà (segle I aC) fins a l’antiguitat tardana (segles VII-VIII dC).



A continuació, us oferim una petita entrevista amb Moisés Díaz García i Josep Francesc Roig Pérez, membres de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica, sobre alguns aspectes destacats de la propera conferència.

  • Què s’entén com a suburbium del Francolí?

Amb aquesta denominació ens referim a les troballes arqueològiques realitzades els darrers anys a un sector de la ciutat antiga situat a l’extrem occidental de la façana marítima portuària. És una zona urbanitzada que quedaria definida entre la Necròpoli paleocristiana i la línia de costa a nord i sud, i entre el riu Francolí i la via que hi circula paral·lela, fins aproximadament la desembocadura, a oest i est.

  • A quines èpoques pertanyen les troballes del suburbium del Francolí?

Les evidències més antigues corresponen a finals del període tardorepublicà, concretament estan relacionades amb un dipòsit votiu vinculat, possiblement, a una zona sacra vora el Tulcis (riu Francolí) que data del segon quart del segle I aC. També s’han localitzat evidències d’època flàvia que hem relacionat amb el condicionament d’aquest sector del port de Tàrraco, amb algunes evidències de necròpolis de poca densitat que es daten entre la segona meitat del segle III i el segle V.

Però les troballes més destacades corresponen als dos moments finals d’ocupació d’aquest suburbium en època visigòtica. Entre la segona meitat del segle VI i la segona meitat del VII s’hi construeixen un seguit de magatzems portuaris emprant tècniques com parets d’opus caementicium i paviments d’opus signinum. Posteriorment, cap a finals del segle VII o inicis del VIII, es produeix la darrera reforma urbanística, amb la construcció d’uns grans edificis que a nivell de planta baixa estaven destinats, principalment, a activitats artesanals i productives.

  • Què destacaríeu de les troballes realitzades en aquest sector del suburbi portuari?

Sens dubte, el que més ens ha cridat l’atenció de les restes que hi hem pogut documentar són els grans magatzems portuaris d’època visigòtica, que són un exemple d’implantació urbanística amb uns edificis de molta entitat en un moment molt avançat de l’antiguitat tardana. Sobta, a més, que unes tècniques constructives i uns materials que s’associen principalment al període imperial de la ciutat, s’estiguin utilitzant durant la segona meitat del segle VI i també al llarg de tot el segle VII.

També creiem que s’ha de destacar la gran reforma urbanística que es produeix a finals del segle VII o inicis del VIII, que denota encara en aquest període una important capacitat edilícia, productiva i artesanal, en el moment de trànsit entre el període visigot i l’arribada dels musulmans.

  • Quin tractament s’està donant de les informacions que treuen a la llum excavacions com les que heu realitzat al suburbium del Francolí?

A la llum de les troballes realitzades en diverses excavacions preventives, es va coordinar des de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica un equip per tal de desenvolupar el coneixement sobre aquest sector de la ciutat en àpoca tardoantiga, que porta diversos anys treballant en diversos aspectes com són les tècniques i els materials constructius, els estudis ceramològics i numismàtics, l’evolució urbanística i funcional, o les activitats comercials i productives: “Arqueologia tardoantiga i Cristiana”, i “Parámetros analístico-evolutivos de las técnicas constructivas del noreste de la Tarraconense en época tardoantigua”.

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès: nous resultats i perspectives de futur”

Conferència: El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès: nous resultats i perspectives de futur
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona) 30 de gener de 2019, 19,00 hores

Conferenciant: Isaac Casanovas
Moderador: Magí Miret

La conca del Vallès-Penedès és una àrea clàssica per a l’estudi de les faunes i els ecosistemes del miocè (23,0-5,3 Ma) d’Europa. El seu registre és molt ric i continu, comprenent pràcticament tota aquesta època, però la part corresponent al miocè inferior (23-16 Ma) ha rebut molta menys atenció per part dels paleontòlegs. Els jaciments de vertebrats d’aquesta edat figuren entre els primers descoberts a Catalunya però no s’hi ha treballat intensivament des de mitjans del segle XX, en part perquè són molt menys rics que els jaciments del miocè mitjà i superior de la mateixa conca. Des de 2011 un equip de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont ha prospectat intensivament les successions d’aquesta edat, fet que ha permès incrementar notablement el nombre de jaciments coneguts i mostrejar els clàssics emprant mètodes moderns, resultant en la descoberta de milers d’exemplars. Aquesta nova informació permet afinar la cronologia dels importants canvis climàtics i faunístics globals que succeïren durant el miocè inferior.



A continuació, us oferim una petita entrevista amb Isaac Casanovas sobre els aspectes mes destacats de la conferència.

  • Per què és tan important el Miocè?

El Miocè s’inicià fa uns 23 milions d’anys i finalitzà fa poc més de 5, és per tant l’època més llarga del Cenozoic, l’anomenada ‘era dels mamífers’. Durant el Miocè s’originaren i diversificaren les principals famílies de mamífers que existeixen a l’actualitat, que substituïren a grups més arcaics, apareguts poc després de l’extinció dels dinosaures. Al teló de fons el món anà adoptant a poc a poc un aspecte més semblant a l’actualitat. Per una banda els continents poc a poc anaren ocupant les seves posicions actuals, i per una altra el clima global, que havia sigut molt càlid durant el principi del Cenozoic, s’anà refredant paulatinament fins a l’actualitat. A més, per si tot això fos poc, durant el Miocè divergí la línia de primats que acabaria donant lloc als éssers humans.

  • …i el Miocè inferior?

És l’inici de tot això. Al Miocè inferior i principis del Miocè mitjà (fa entre uns 23 i 15 milions d’anys) les temperatures globals encara eren diversos graus superiors a les actuals, de manera que a Catalunya hi havia boscos subtropicals, llacs infestats de cocodrils i fins hi tot barreres d’esculls de corall a les zones costaneres. A més aparegueren diversos animals procedents d’altres cantons del món que marcarien el caràcter de les faunes de la resta del Miocè. Aquestes, encara convivien amb els darrers supervivents de la ‘primera fornada’ de mamífers.

  • De quins animals es tractava i d’on venien?

Tenim els mastodonts, per exemple, parents remots dels elefants. Aquests s’originaren a l’Àfrica abans del Miocè, però aquell continent estava separat de la resta fins fa uns 20 milions d’anys, quan el moviment de les plaques tectòniques va fer que entrés en contacte amb el Pròxim Orient. A través d’aquell pont continental els mastodonts es dispersaren ràpidament per Àsia, Europa i Amèrica. A Catalunya en tenim alguns dels exemplars més antics d’Europa, que tindrien uns 18 milions d’anys. Però de l’Àfrica també ens arribarien els primats, que s’havien extingit feia milions d’anys dels continents septentrionals. A Catalunya no en trobem restes fins molt més tard, fa uns 12 milions d’anys, però sabem del cert que es dispersaren abans, o sigui que no hem de perdre l’esperança. A part dels mamífers africans apareixen també en aquell moment diversos grups d’herbívors i rosegadors originats al Pròxim Orient, i creuant l’estret de Bering ens arriben els primers cavalls, que van evolucionar a Amèrica del Nord.

  • Quins jaciments d’aquesta edat hi ha a Catalunya?

A Catalunya, i concretament a la conca del Vallès-Penedès, hi tenim un dels millors registres del Miocè d’Euràsia amb centenars de jaciments coneguts i desenes de milers de fòssils recuperats. No obstant, coneixem aquest registre de manera desigual. La part que correspon al Miocè mitjà i superior, i que inclou els jaciments llegendaris dels Hostalets de Pierola i Can Llobateres (Sabadell), es coneix molt bé. En canvi el Miocè inferior no. Els jaciments que hi ha, amb comptades excepcions, són més pobres i a la majoria no s’hi ha treballat durant dècades. Sabent tot això vam decidir emprendre diverses campanyes de prospecció, mostratge i excavació entre 2011 i 2017 que van resultar en la descoberta d’un bon grapat de nous jaciments. A més vam poder mostrejar alguns jaciments ‘clàssics’ emprant mètodes moderns, que permeten per exemple recuperar els fòssils de microvertebrats, totalment ignorats fins ara. També vam comprovar però que amb el pas dels anys alguns jaciments havien estat destruïts al construir carreteres, pedreres o abocadors.

  • I quins són els principals resultats que n’heu tret?

De moment, hem aconseguit bones mostres de fòssils de la majoria de jaciments estudiats, principalment pel que respecta als petits vertebrats. Així hem pogut constatar que no eren tan pobres com inicialment es pensava i que en la majoria de casos hi ha tant petits com grans vertebrats. Això és important perquè no passa a altres registres d’aquesta edat ben coneguts, com el de la conca de Calataiud-Montalbán a l’Aragó, on els jaciments només inclouen petits vertebrats. Com que els petits vertebrats, principalment els rosegadors, són bàsics en la datació relativa dels sediments continentals podem afinar l’edat de la dispersió d’alguns dels nous grups de mamífers, com els mastodonts. A més hem pogut assignar amb precisió una edat als diferents jaciments combinant diversos mètodes, com la magnetostratigrafia i la biostratigrafia. Ara sabem que cobreixen un interval de temps relativament curt, des dels 18 als 16 milions d’anys, coincidint amb un període de temperatures globals especialment càlides que es coneix com l’Òptim Climàtic del Miocè. Tots aquests resultats s’han presentat en congressos internacionals i ja s’han publicat algunes descripcions de la fauna recuperada als principals jaciments, com les Cases de la Valenciana (Gelida).

  • I quins són els vostres plans de futur?

En principi, publicar un article de síntesi sobre la cronologia dels jaciments, incidint en la datació dels moments d’intercanvi faunístic entre els continents europeu, africà i americà. Per una altra banda, estudiar si els canvis que veiem en la composició i la estructura de les faunes de mamífers poden tenir relació amb els canvis climàtics que succeïren al trànsit entre el Miocè inferior i el mitjà. I, finalment, tornar a excavar el jaciment dels Casots a Subirats, un jaciment excepcional de fa 16 milions d’anys. No s’hi ha fet cap campanya des de mitjans de la dècada de 1990 i és tan ric que ens permetrà conèixer amb detall com eren els ecosistemes de finals del Miocè inferior.

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019 “L’explotació prehistòrica del sílex a la Serra Llarga: les pedreres de Montvell (Castelló de Farfanya, la Noguera)”

Conferència: L’explotació prehistòrica del sílex a la Serra Llarga: les pedreres de Montvell (Castelló de Farfanya, la Noguera)
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 16 de gener de 2019, 19,00 hores

Conferenciant: Xavier Terradas
Moderadora: Núria Rafel

El proper dimecres dia 16 de gener de 2018, a partir de les 19,00h, a la sala d’actes del Palau Marc (Rambla de Santa Mònica, 8, Barcelona), està programada la xerrada “L’explotació prehistòrica del sílex a la Serra Llarga: les pedreres de Montvell (Castelló de Farfanya, la Noguera)”, dintre del cicle de conferències de la Tribuna d’Arqueologia 2018-2019,  que organitza el Servei d’Arqueologia i Paleontologia.

Les pedreres de Montvell constitueixen la primera evidència d’un context especialitzat en l’extracció de roques silícies documentat a la prehistòria de les comarques catalanes. Aquestes pedreres es focalitzaren vers l’explotació dels nòduls de sílex que contenen els estrats de calcària oligocena al sector occidental de la Fm Castelltallat, a la Serra Llarga. L’aflorament gairebé vertical d’aquests estrats facilità la seva accessibilitat, així com l’obertura i explotació de les pedreres. D’aquesta manera, els fronts d’extracció es disposen de manera esgraonada a les vessants dels turons de Montvell, havent-se dut a terme una explotació ordenada cronològicament i una gestió eficaç del runam i altres residus generats amb motiu de les tasques mineres prehistòriques. Diverses evidències permeten proposar que aquest context miner fou explotat en diferents moments del Neolític.


 


A continuació, us oferim una petita entrevista amb Xavier Terradas sobre els aspectes més rellevants, que seran desenvolupats al llarg de la conferència.

  • Probablement, molta gent no coneixerà les pedreres de Montvell…

Efectivament, es tracta d’un jaciment inèdit emplaçat als turons de Montvell, a Castelló de Farfanya (la Noguera). Va ser descobert l’any 2011 amb motiu de les prospeccions geoarqueològiques realitzades en el marc del projecte de la Litoteca de roques silícies de Catalunya (projecte LITOcat, liderat pel CSIC-IMF). La seva inclusió en un projecte quadriennal 2014-2017 de recerca arqueològica, dedicat específicament als contextos extractius de sílex a Catalunya, va motivar la realització d’intervencions arqueològiques els anys 2015, 2016 i 2017. S’hi ha documentat un conjunt de pedreres prehistòriques on, aprofitant la disposició vertical dels estrats calcaris de la Fm Castelltallat, s’extragueren nòduls de sílex que foren emprats per a la manufactura d’instrumental de pedra tallada en diversos moments de la prehistòria.

  • Una pedrera no sembla un jaciment arqueològic convencional. Quines especificitats presenta?

Per les tasques que s’hi desenvoluparen, les pedreres i els conjunts i tallers associats, esdevenen contextos arqueològics particulars. Es tracta d’indrets on es desenvoluparen tasques molt especialitzades que acaben generant un registre arqueològic particular. Normalment hi trobem estructures negatives generades per l’extracció de la matèria primera i de la roca encaixant, reomplertes per grans acumulacions de pedres i runam derivades dels treballs miners. Tot això comporta alteracions de la topografia original que solen ser detectades a partir de prospeccions sobre el terreny i mitjançant tècniques que emprin sensors remots. Les restes recuperades solen ser fragments de la matèria primera explotada i de l’instrumental miner emprat, sense que s’hi acostumin a recuperar altres testimonis vinculats a la subsistència com ara restes carpològiques, arqueozoològiques o de contenidors ceràmics. És per aquest motiu que esdevé difícil poder realitzar datacions absolutes sobre restes de matèria orgànica que permetin precisar la cronologia de les explotacions mineres.

  • Segons el vostre criteri, quin interès té excavar contextos com aquests?

L’excavació i estudi de contextos de producció vinculats a l’extracció i primera transformació de sílex ens permet disposar de dades per a reconstruir:

  • els criteris de selecció i rebuig de matèries primeres, tant des del punt de vista de les litologies buscades com de les morfologies seleccionades.
  • les fases inicials de la seqüència de producció de l’instrumental lític, en les quals els blocs de matèria primera són sotmesos a transformacions específiques per tal de convertir-los en morfologies aptes per a la producció de suports, facilitant-ne el seu transport i explotació diferida.
  • l’abast de la distribució dels productes tallats amb tipus concrets de sílex, fent un seguiment geogràfic i diacrònic de la distribució d’aquestes restes.

Tot plegat ens hauria d’ajudar a valorar el grau de desenvolupament tecnològic implicat en les activitats extractives per a l’obtenció de matèries primeres. Es tracta d’un camp d’estudi inèdit a casa nostra, amb grans possibilitats de desenvolupament i que pot contribuir decisivament a un millor coneixement de les pràctiques econòmiques de les societats prehistòriques i de la seva complementarietat en el marc de les activitats de subsistència.

  • Quines perspectives de futur teniu amb aquest jaciment?

Les perspectives de futur són molt prometedores. Ens ha estat concedit un nou projecte quadriennal de recerca pel període 2018-2021, aquest cop centrat en les activitats extractives del sílex a la Serra Llarga. Això permetrà continuar excavant les pedreres prehistòriques de Montvell, precisar-ne la seva cronologia i delimitar l’abast de la seva explotació. Al mateix temps, és previst realitzar noves prospeccions que podrien contribuir a trobar contextos similars i es farà una revisió d’aquells jaciments arqueològics on es puguin trobar evidències de l’explotació d’aquest recurs mineral. Tot això permetrà precisar l’abast de la distribució de productes tallats amb aquest sílex arreu i establir-ne la seva dinàmica des d’una perspectiva diacrònica, podent disposar d’una valoració objectiva de la importància d’aquest recurs mineral al llarg de la prehistòria a les comarques catalanes.

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “Caminant entre feres: el Nen de Moià i els grans carnívors a les Coves del Toll (Toll i Teixoneres, Moià, Moianès)”

Conferència: “Caminant entre feres: el Nen de Moià i els grans carnívors a les Coves del Toll (Toll i Teixoneres, Moià, Moianès)”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 9 de gener de 2019, 19,00 hores

Conferenciants: Jordi Rosell, Ruth  Blasco i Florent Rivals
Moderador: Ramon Ten

El complex càrstic de les Coves del Toll (Toll i Teixoneres) és, ara per ara, un dels millors indrets de Catalunya per entendre les relacions entre els grans carnívors i les darreres comunitats Neandertals. La troballa de restes humanes d’almenys tres individus d’aquesta espècie permet enfocar aquesta problemàtica des de noves perspectives.



A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre els aspectes més destacats de la xerrada.

  • Per què les Coves del Toll?

Les Coves del Toll representen un dels enclavaments clàssics de Catalunya. Des del seu descobriment com a jaciments arqueològics a finals dels anys 40 del segle passat, solament s’hi havia intervingut de manera intermitent. No obstant això, els resultats publicats pels diferents investigadors que hi van treballar, demostraven una qualitat excel·lent del seu registre en tots els períodes prehistòrics. L’any 2003, nosaltres estàvem desenvolupant un projecte de recerca en el camp de l’Ecologia Evolutiva que intentava esbrinar la influència dels grans carnívors en l’evolució del comportament humà. Les coves del Toll, tant Toll com Teixoneres, oferien les condicions idònies per tirar endavant aquest projecte. A més a més, retornar a obrir aquests jaciments clàssics de l’Arqueologia catalana permetia tornar a connectar amb els investigadors dels anys 50 i 70 al nostre país i revalorar les seves idees i col·leccions.

  • Quines són les principals novetats a les Coves del Toll i de les Teixoneres durant aquests darrers anys?

Durant els quinze anys que portem treballant en aquestes coves hem avançat un munt. S’ha confirmat la Cova del Toll com un indret d’hibernació habitual pels óssos de les cavernes, que per cert, és ara per ara, la col·lecció més gran d’aquests animals a l’Europa mediterrània. Els objectius en aquesta cova, ara mateix, passen per obtenir més dades sobre el comportament d’aquest animal tan icònic de la Prehistòria, entendre les dinàmiques ecològiques establertes entre els diferents carnívors en aquest tipus de jaciments i, sobretot, avaluar les possibilitats dels grups humans del Paleolític mig respecte a la cacera regular d’aquests animals. Respecte a la Cova de les Teixoneres, estem veient un canvi important en els patrons d’ocupació. Si bé els nivells estratigràfics superiors mostraven comunitats humanes que utilitzaven la cova com a refugi durant els seus desplaçaments pel territori, els nivells mitjos (unitat estratigràfica IIIb) semblen correspondre a ocupacions d’una major estabilitat, pròpia de grups amb una gran estabilitat territorial. Les troballes més importants, però, són quatre dents humanes de fa 52.000 anys corresponents a dos infants de menys de 7 anys d’edat i 1 adult, les quals, després de les primeres anàlisis, han estat classificades com a Neandertals.

  • Com es desenvolupaven les comunitats neandertals en aquest indret?

Segons les dades que tenim fins al moment, les coves eren principalment aprofitades per grans carnívors, sobretot óssos de les cavernes i hienes, però també hi ha indicis de lleons, llops i altres carnívors menors. Per tant, les coves enregistren principalment activitats dels óssos durant l’hivern i dels altres carnívors en els seus respectius períodes de cria. Aquesta dinàmica natural, però, sembla que es trencava de manera sobtada amb l’arribada de grups de neandertals. Els contactes amb els carnívors, però, era mínima, la qual cosa fa pensar que els animals intentaven evitar qualsevol tipus de confrontació. La unitat IIIb, però, mostra una dinàmica molt més antròpica. En aquest cas els grups humans semblen focalitzar-se en la cacera. Hi ha una col·lecció de puntes mosterianes important i una diversitat d’animals caçats molt gran. Les ocupacions són més llargues en aquesta unitat estratigràfica.

  • Quin penseu que hauria de ser el futur del projecte en el qual estan inserits aquests jaciments?

Ara mateix hem endegat quatre línies diferents per tal de recopilar dades. La primera és de tipus paleoecològic i la seva finalitat és dibuixar el paisatge de l’entorn de les coves. La segona es basa en l’estudi del comportament humà a través de l’estudi de les restes deixades pels grups humans a les coves. La tercera és l’estudi de les restes humanes, tant des del punt de vista paleoantropológic com paleogenòmic. La quarta es basa en l’evolució del comportament dels carnívors, que també ha anat canviant amb el temps. Al final, les dades de totes les línies es posaran en comú per tal de poder efectuar models explicatius sobre els diferents fenòmens observats a les coves, tant pel que fa al desenvolupament del comportament humà, com la influència dels canvis climàtics en l’evolució dels ecosistemes circumdants. La nostra intenció és que tota aquesta informació pugui ser transmesa als visitants de les coves (o a les persones interessades). Un dels millors projectes que hi ha ara per acomplir aquesta fita s’està desenvolupant a través del Museu de de les Coves del Toll de Moià. Des d’aquí us animem a que les visiteu.

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “Darreres intervencions arqueològiques a la Cartoixa d’Escaladei (la Morera de Montsant, Priorat). Anys 2010-2015”

Conferència: “Darreres intervencions arqueològiques a la Cartoixa d’Escaladei (la Morera de Montsant, Priorat). Anys 2010-2015”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 19 de desembre de 2018, 19,00 hores

Conferenciant: Josep Maria Vila
Moderadora: Marina Miquel

Entre els anys 2010 i 2015 la Generalitat de Catalunya ha endegat una sèrie d’actuacions de restauració arquitectònica a la Cartoixa d’Escaladei que han afectat espais molt importants del conjunt: claustre menor, refetor, sala capitular, capelles, església, cel·les. Com a resultat de la recerca arqueològica vinculada amb aquestes intervencions, s’han pogut identificar algunes fases constructives del conjunt que fins al moment eren desconegudes, sobretot vinculades amb l’època del Renaixement i que resulten decisives per a la comprensió de l’evolució constructiva del conjunt. Per altra banda, les excavacions extensives han permès conèixer molt millor l’estructura de la darrera Cartoixa, la que ha arribat fins a nosaltres. La seva construcció es va desenvolupar durant un llarg període que va des de finals segle XVI i fins a mitjan del XVIII i va resultar molt afectada per les destruccions produïdes al segle XIX després de la Desamortització. Paral·lelament s’ha començat a treballar en l’estudi de les traces conservades, tant a nivell de subsol com de paraments,  de la Cartoixa medieval, en bona part desmantellada durant l’ampliació dels segles XVII i XVIII.



A continuació, us oferim una petita entrevista amb Josep M. Vila sobre els aspectes més destacats de la seva conferència.

  • Des de quan s’està excavant a Escaladei i què han representat les darreres intervencions en relació amb el conjunt d’actuacions realitzades?

Les primeres excavacions arqueològiques a la Cartoixa d’Escaladei es remunten a finals dels anys 80 i es van dur a terme amb format de camps de treball per a joves. Durant aquells primers anys es van fer sobretot tasques de neteja i excavacions puntuals. A finals dels anys 90 es van dur a terme noves excavacions, sobretot d’algunes de les cel·les del Claustre Major, una de les quals va ser posteriorment restaurada i reconstruïda. Finalment, el 2007 els treballs es van concentrar a l’excavació de les galeries dels claustres. Les excavacions dutes a terme a partir de 2010 han comportat un salt qualitatiu i quantitatiu, tant pel que fa a l’extensió de la intervenció arqueològica com a la notorietat dels edificis excavats: església, claustre menor, sala capitular…

  • Quins elements han caracteritzat el desenvolupament de la intervenció?

La redacció del Pla Director el 2008 va obrir una nova etapa en la recerca arqueològica a Escaladei. A partir d’aquest moment els treballs d’arqueologia d’integren d’una manera natural en els projectes d’intervenció arquitectònica, amb una estreta col·laboració entre els tècnics responsables de l’arqueologia, de la restauració i del projecte arquitectònic. Aquest sistema de treball permet planificar d’una manera molt més fiable la recerca arqueològica sobre el monument tant abans com durant el procés d’execució dels projectes i coordinar molt millor els treballs de restauració i excavació. Aquest protocol millora notablement els resultats tant a nivell de recerca com de conservació dels elements patrimonials.

  • Quines han estat les troballes més rellevants de les intervencions dels darrers anys?

La intervenció de 2010-2013 es va centrar especialment en l’anomenada zona cenobítica de la Cartoixa, on se situaven la major part dels edificis corresponents a la part de vida comunitària pròpia dels cartoixans. Sens dubte el fet més espectacular va ser la localització de les restes del claustre menor de la Cartoixa, de finals segle XVI, que va poder ser reconstruït. A banda es va poder identificar la presència d’un cimbori a l’església de la Cartoixa i en general es va aprofundir en el coneixement sobre l’evolució constructiva d’aquest espai central de la Cartoixa des del moment fundacional i fins al segle XIV, moment de la construcció del segon claustre que tanca el recinte per la banda sud. En paral·lel es va analitzar l’evolució de l’interior dels espais fins a l’abandonament de la Cartoixa el 1835 i també els processos d’espoliació que va patir després de la Desamortització.

La intervenció de 2015 va permetre completar l’estudi d’una de les cel·les excavades el 1998 i sobretot incorporar noves dades per a la comprensió dels sistemes de captació, distribució i evacuació d’aigües de la Cartoixa.

  • Quines són les perspectives de futur de la recerca arqueològica a Escaladei?

En els propers mesos s’haurien d’iniciar els projectes de restauració del Claustre Major de la Cartoixa i també el de l’església, que si tot va bé permetran avançar notablement en el nostre coneixement sobre espais capitals del complex i que fins al moment han romàs completament ocults sota la runa.

Se suspèn la propera conferència de la Tribuna d’Arqueologia “Caminant entre feres: el Nen de Moià i els grans carnívors a les Coves del Toll (Toll i Teixoneres, Moià, Moianès)”

Comunicació important: us notifiquem que la xerrada que havíem programat pel proper dimecres 12 de desembre “Caminant entre feres: el Nen de Moià i els grans carnívors a les Coves del Toll (Toll i Teixoneres, Moià, Moianès)”, dins del cicle de la Tribuna d’Arqueologia 2018-2019, ha estat posposada al 9 de gener de 2019, amb motiu de la vaga dels treballadors del sector públic convocada pel mateix dia. Us emplacem per aquesta nova data!

Ajornada la sessió del 12/12