Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “El suburbium del Francolí. Resultats de les intervencions arqueològiques a l’avinguda de Vidal i Barraquer i al carrer de Manuel de Falla (Tarragona)”

Conferència: “El suburbium del Francolí. Resultats de les intervencions arqueològiques a l’avinguda de Vidal i Barraquer i al carrer de Manuel de Falla (Tarragona)”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 13 de febrer de 2019, 19,00 hores

Conferenciants: Moisés Díaz i Josep Francesc Roig
Moderador: Josep Anton Remolà

Durant els darrers anys, un seguit d’intervencions arqueològiques realitzades dins de l’àrea compresa entre l’avinguda de Vidal i Barraquer i els carrers de Manuel de Falla i de Torres Jordi de la ciutat de Tarragona, han tret a la llum un sector -densament ocupat- del conegut suburbium del Francolí de l’antiga Tarraco. A més del gran volum de restes exhumades, en destaca també la seva cronologia, ja que s’han identificat una sèrie de fases ocupacionals, que van des del període tardorepublicà (segle I aC) fins a l’antiguitat tardana (segles VII-VIII dC).



A continuació, us oferim una petita entrevista amb Moisés Díaz García i Josep Francesc Roig Pérez, membres de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica, sobre alguns aspectes destacats de la propera conferència.

  • Què s’entén com a suburbium del Francolí?

Amb aquesta denominació ens referim a les troballes arqueològiques realitzades els darrers anys a un sector de la ciutat antiga situat a l’extrem occidental de la façana marítima portuària. És una zona urbanitzada que quedaria definida entre la Necròpoli paleocristiana i la línia de costa a nord i sud, i entre el riu Francolí i la via que hi circula paral·lela, fins aproximadament la desembocadura, a oest i est.

  • A quines èpoques pertanyen les troballes del suburbium del Francolí?

Les evidències més antigues corresponen a finals del període tardorepublicà, concretament estan relacionades amb un dipòsit votiu vinculat, possiblement, a una zona sacra vora el Tulcis (riu Francolí) que data del segon quart del segle I aC. També s’han localitzat evidències d’època flàvia que hem relacionat amb el condicionament d’aquest sector del port de Tàrraco, amb algunes evidències de necròpolis de poca densitat que es daten entre la segona meitat del segle III i el segle V.

Però les troballes més destacades corresponen als dos moments finals d’ocupació d’aquest suburbium en època visigòtica. Entre la segona meitat del segle VI i la segona meitat del VII s’hi construeixen un seguit de magatzems portuaris emprant tècniques com parets d’opus caementicium i paviments d’opus signinum. Posteriorment, cap a finals del segle VII o inicis del VIII, es produeix la darrera reforma urbanística, amb la construcció d’uns grans edificis que a nivell de planta baixa estaven destinats, principalment, a activitats artesanals i productives.

  • Què destacaríeu de les troballes realitzades en aquest sector del suburbi portuari?

Sens dubte, el que més ens ha cridat l’atenció de les restes que hi hem pogut documentar són els grans magatzems portuaris d’època visigòtica, que són un exemple d’implantació urbanística amb uns edificis de molta entitat en un moment molt avançat de l’antiguitat tardana. Sobta, a més, que unes tècniques constructives i uns materials que s’associen principalment al període imperial de la ciutat, s’estiguin utilitzant durant la segona meitat del segle VI i també al llarg de tot el segle VII.

També creiem que s’ha de destacar la gran reforma urbanística que es produeix a finals del segle VII o inicis del VIII, que denota encara en aquest període una important capacitat edilícia, productiva i artesanal, en el moment de trànsit entre el període visigot i l’arribada dels musulmans.

  • Quin tractament s’està donant de les informacions que treuen a la llum excavacions com les que heu realitzat al suburbium del Francolí?

A la llum de les troballes realitzades en diverses excavacions preventives, es va coordinar des de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica un equip per tal de desenvolupar el coneixement sobre aquest sector de la ciutat en àpoca tardoantiga, que porta diversos anys treballant en diversos aspectes com són les tècniques i els materials constructius, els estudis ceramològics i numismàtics, l’evolució urbanística i funcional, o les activitats comercials i productives: “Arqueologia tardoantiga i Cristiana”, i “Parámetros analístico-evolutivos de las técnicas constructivas del noreste de la Tarraconense en época tardoantigua”.

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès: nous resultats i perspectives de futur”

Conferència: El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès: nous resultats i perspectives de futur
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona) 30 de gener de 2019, 19,00 hores

Conferenciant: Isaac Casanovas
Moderador: Magí Miret

La conca del Vallès-Penedès és una àrea clàssica per a l’estudi de les faunes i els ecosistemes del miocè (23,0-5,3 Ma) d’Europa. El seu registre és molt ric i continu, comprenent pràcticament tota aquesta època, però la part corresponent al miocè inferior (23-16 Ma) ha rebut molta menys atenció per part dels paleontòlegs. Els jaciments de vertebrats d’aquesta edat figuren entre els primers descoberts a Catalunya però no s’hi ha treballat intensivament des de mitjans del segle XX, en part perquè són molt menys rics que els jaciments del miocè mitjà i superior de la mateixa conca. Des de 2011 un equip de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont ha prospectat intensivament les successions d’aquesta edat, fet que ha permès incrementar notablement el nombre de jaciments coneguts i mostrejar els clàssics emprant mètodes moderns, resultant en la descoberta de milers d’exemplars. Aquesta nova informació permet afinar la cronologia dels importants canvis climàtics i faunístics globals que succeïren durant el miocè inferior.



A continuació, us oferim una petita entrevista amb Isaac Casanovas sobre els aspectes mes destacats de la conferència.

  • Per què és tan important el Miocè?

El Miocè s’inicià fa uns 23 milions d’anys i finalitzà fa poc més de 5, és per tant l’època més llarga del Cenozoic, l’anomenada ‘era dels mamífers’. Durant el Miocè s’originaren i diversificaren les principals famílies de mamífers que existeixen a l’actualitat, que substituïren a grups més arcaics, apareguts poc després de l’extinció dels dinosaures. Al teló de fons el món anà adoptant a poc a poc un aspecte més semblant a l’actualitat. Per una banda els continents poc a poc anaren ocupant les seves posicions actuals, i per una altra el clima global, que havia sigut molt càlid durant el principi del Cenozoic, s’anà refredant paulatinament fins a l’actualitat. A més, per si tot això fos poc, durant el Miocè divergí la línia de primats que acabaria donant lloc als éssers humans.

  • …i el Miocè inferior?

És l’inici de tot això. Al Miocè inferior i principis del Miocè mitjà (fa entre uns 23 i 15 milions d’anys) les temperatures globals encara eren diversos graus superiors a les actuals, de manera que a Catalunya hi havia boscos subtropicals, llacs infestats de cocodrils i fins hi tot barreres d’esculls de corall a les zones costaneres. A més aparegueren diversos animals procedents d’altres cantons del món que marcarien el caràcter de les faunes de la resta del Miocè. Aquestes, encara convivien amb els darrers supervivents de la ‘primera fornada’ de mamífers.

  • De quins animals es tractava i d’on venien?

Tenim els mastodonts, per exemple, parents remots dels elefants. Aquests s’originaren a l’Àfrica abans del Miocè, però aquell continent estava separat de la resta fins fa uns 20 milions d’anys, quan el moviment de les plaques tectòniques va fer que entrés en contacte amb el Pròxim Orient. A través d’aquell pont continental els mastodonts es dispersaren ràpidament per Àsia, Europa i Amèrica. A Catalunya en tenim alguns dels exemplars més antics d’Europa, que tindrien uns 18 milions d’anys. Però de l’Àfrica també ens arribarien els primats, que s’havien extingit feia milions d’anys dels continents septentrionals. A Catalunya no en trobem restes fins molt més tard, fa uns 12 milions d’anys, però sabem del cert que es dispersaren abans, o sigui que no hem de perdre l’esperança. A part dels mamífers africans apareixen també en aquell moment diversos grups d’herbívors i rosegadors originats al Pròxim Orient, i creuant l’estret de Bering ens arriben els primers cavalls, que van evolucionar a Amèrica del Nord.

  • Quins jaciments d’aquesta edat hi ha a Catalunya?

A Catalunya, i concretament a la conca del Vallès-Penedès, hi tenim un dels millors registres del Miocè d’Euràsia amb centenars de jaciments coneguts i desenes de milers de fòssils recuperats. No obstant, coneixem aquest registre de manera desigual. La part que correspon al Miocè mitjà i superior, i que inclou els jaciments llegendaris dels Hostalets de Pierola i Can Llobateres (Sabadell), es coneix molt bé. En canvi el Miocè inferior no. Els jaciments que hi ha, amb comptades excepcions, són més pobres i a la majoria no s’hi ha treballat durant dècades. Sabent tot això vam decidir emprendre diverses campanyes de prospecció, mostratge i excavació entre 2011 i 2017 que van resultar en la descoberta d’un bon grapat de nous jaciments. A més vam poder mostrejar alguns jaciments ‘clàssics’ emprant mètodes moderns, que permeten per exemple recuperar els fòssils de microvertebrats, totalment ignorats fins ara. També vam comprovar però que amb el pas dels anys alguns jaciments havien estat destruïts al construir carreteres, pedreres o abocadors.

  • I quins són els principals resultats que n’heu tret?

De moment, hem aconseguit bones mostres de fòssils de la majoria de jaciments estudiats, principalment pel que respecta als petits vertebrats. Així hem pogut constatar que no eren tan pobres com inicialment es pensava i que en la majoria de casos hi ha tant petits com grans vertebrats. Això és important perquè no passa a altres registres d’aquesta edat ben coneguts, com el de la conca de Calataiud-Montalbán a l’Aragó, on els jaciments només inclouen petits vertebrats. Com que els petits vertebrats, principalment els rosegadors, són bàsics en la datació relativa dels sediments continentals podem afinar l’edat de la dispersió d’alguns dels nous grups de mamífers, com els mastodonts. A més hem pogut assignar amb precisió una edat als diferents jaciments combinant diversos mètodes, com la magnetostratigrafia i la biostratigrafia. Ara sabem que cobreixen un interval de temps relativament curt, des dels 18 als 16 milions d’anys, coincidint amb un període de temperatures globals especialment càlides que es coneix com l’Òptim Climàtic del Miocè. Tots aquests resultats s’han presentat en congressos internacionals i ja s’han publicat algunes descripcions de la fauna recuperada als principals jaciments, com les Cases de la Valenciana (Gelida).

  • I quins són els vostres plans de futur?

En principi, publicar un article de síntesi sobre la cronologia dels jaciments, incidint en la datació dels moments d’intercanvi faunístic entre els continents europeu, africà i americà. Per una altra banda, estudiar si els canvis que veiem en la composició i la estructura de les faunes de mamífers poden tenir relació amb els canvis climàtics que succeïren al trànsit entre el Miocè inferior i el mitjà. I, finalment, tornar a excavar el jaciment dels Casots a Subirats, un jaciment excepcional de fa 16 milions d’anys. No s’hi ha fet cap campanya des de mitjans de la dècada de 1990 i és tan ric que ens permetrà conèixer amb detall com eren els ecosistemes de finals del Miocè inferior.

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019 “L’explotació prehistòrica del sílex a la Serra Llarga: les pedreres de Montvell (Castelló de Farfanya, la Noguera)”

Conferència: L’explotació prehistòrica del sílex a la Serra Llarga: les pedreres de Montvell (Castelló de Farfanya, la Noguera)
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 16 de gener de 2019, 19,00 hores

Conferenciant: Xavier Terradas
Moderadora: Núria Rafel

El proper dimecres dia 16 de gener de 2018, a partir de les 19,00h, a la sala d’actes del Palau Marc (Rambla de Santa Mònica, 8, Barcelona), està programada la xerrada “L’explotació prehistòrica del sílex a la Serra Llarga: les pedreres de Montvell (Castelló de Farfanya, la Noguera)”, dintre del cicle de conferències de la Tribuna d’Arqueologia 2018-2019,  que organitza el Servei d’Arqueologia i Paleontologia.

Les pedreres de Montvell constitueixen la primera evidència d’un context especialitzat en l’extracció de roques silícies documentat a la prehistòria de les comarques catalanes. Aquestes pedreres es focalitzaren vers l’explotació dels nòduls de sílex que contenen els estrats de calcària oligocena al sector occidental de la Fm Castelltallat, a la Serra Llarga. L’aflorament gairebé vertical d’aquests estrats facilità la seva accessibilitat, així com l’obertura i explotació de les pedreres. D’aquesta manera, els fronts d’extracció es disposen de manera esgraonada a les vessants dels turons de Montvell, havent-se dut a terme una explotació ordenada cronològicament i una gestió eficaç del runam i altres residus generats amb motiu de les tasques mineres prehistòriques. Diverses evidències permeten proposar que aquest context miner fou explotat en diferents moments del Neolític.


 


A continuació, us oferim una petita entrevista amb Xavier Terradas sobre els aspectes més rellevants, que seran desenvolupats al llarg de la conferència.

  • Probablement, molta gent no coneixerà les pedreres de Montvell…

Efectivament, es tracta d’un jaciment inèdit emplaçat als turons de Montvell, a Castelló de Farfanya (la Noguera). Va ser descobert l’any 2011 amb motiu de les prospeccions geoarqueològiques realitzades en el marc del projecte de la Litoteca de roques silícies de Catalunya (projecte LITOcat, liderat pel CSIC-IMF). La seva inclusió en un projecte quadriennal 2014-2017 de recerca arqueològica, dedicat específicament als contextos extractius de sílex a Catalunya, va motivar la realització d’intervencions arqueològiques els anys 2015, 2016 i 2017. S’hi ha documentat un conjunt de pedreres prehistòriques on, aprofitant la disposició vertical dels estrats calcaris de la Fm Castelltallat, s’extragueren nòduls de sílex que foren emprats per a la manufactura d’instrumental de pedra tallada en diversos moments de la prehistòria.

  • Una pedrera no sembla un jaciment arqueològic convencional. Quines especificitats presenta?

Per les tasques que s’hi desenvoluparen, les pedreres i els conjunts i tallers associats, esdevenen contextos arqueològics particulars. Es tracta d’indrets on es desenvoluparen tasques molt especialitzades que acaben generant un registre arqueològic particular. Normalment hi trobem estructures negatives generades per l’extracció de la matèria primera i de la roca encaixant, reomplertes per grans acumulacions de pedres i runam derivades dels treballs miners. Tot això comporta alteracions de la topografia original que solen ser detectades a partir de prospeccions sobre el terreny i mitjançant tècniques que emprin sensors remots. Les restes recuperades solen ser fragments de la matèria primera explotada i de l’instrumental miner emprat, sense que s’hi acostumin a recuperar altres testimonis vinculats a la subsistència com ara restes carpològiques, arqueozoològiques o de contenidors ceràmics. És per aquest motiu que esdevé difícil poder realitzar datacions absolutes sobre restes de matèria orgànica que permetin precisar la cronologia de les explotacions mineres.

  • Segons el vostre criteri, quin interès té excavar contextos com aquests?

L’excavació i estudi de contextos de producció vinculats a l’extracció i primera transformació de sílex ens permet disposar de dades per a reconstruir:

  • els criteris de selecció i rebuig de matèries primeres, tant des del punt de vista de les litologies buscades com de les morfologies seleccionades.
  • les fases inicials de la seqüència de producció de l’instrumental lític, en les quals els blocs de matèria primera són sotmesos a transformacions específiques per tal de convertir-los en morfologies aptes per a la producció de suports, facilitant-ne el seu transport i explotació diferida.
  • l’abast de la distribució dels productes tallats amb tipus concrets de sílex, fent un seguiment geogràfic i diacrònic de la distribució d’aquestes restes.

Tot plegat ens hauria d’ajudar a valorar el grau de desenvolupament tecnològic implicat en les activitats extractives per a l’obtenció de matèries primeres. Es tracta d’un camp d’estudi inèdit a casa nostra, amb grans possibilitats de desenvolupament i que pot contribuir decisivament a un millor coneixement de les pràctiques econòmiques de les societats prehistòriques i de la seva complementarietat en el marc de les activitats de subsistència.

  • Quines perspectives de futur teniu amb aquest jaciment?

Les perspectives de futur són molt prometedores. Ens ha estat concedit un nou projecte quadriennal de recerca pel període 2018-2021, aquest cop centrat en les activitats extractives del sílex a la Serra Llarga. Això permetrà continuar excavant les pedreres prehistòriques de Montvell, precisar-ne la seva cronologia i delimitar l’abast de la seva explotació. Al mateix temps, és previst realitzar noves prospeccions que podrien contribuir a trobar contextos similars i es farà una revisió d’aquells jaciments arqueològics on es puguin trobar evidències de l’explotació d’aquest recurs mineral. Tot això permetrà precisar l’abast de la distribució de productes tallats amb aquest sílex arreu i establir-ne la seva dinàmica des d’una perspectiva diacrònica, podent disposar d’una valoració objectiva de la importància d’aquest recurs mineral al llarg de la prehistòria a les comarques catalanes.

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “Caminant entre feres: el Nen de Moià i els grans carnívors a les Coves del Toll (Toll i Teixoneres, Moià, Moianès)”

Conferència: “Caminant entre feres: el Nen de Moià i els grans carnívors a les Coves del Toll (Toll i Teixoneres, Moià, Moianès)”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 9 de gener de 2019, 19,00 hores

Conferenciants: Jordi Rosell, Ruth  Blasco i Florent Rivals
Moderador: Ramon Ten

El complex càrstic de les Coves del Toll (Toll i Teixoneres) és, ara per ara, un dels millors indrets de Catalunya per entendre les relacions entre els grans carnívors i les darreres comunitats Neandertals. La troballa de restes humanes d’almenys tres individus d’aquesta espècie permet enfocar aquesta problemàtica des de noves perspectives.



A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre els aspectes més destacats de la xerrada.

  • Per què les Coves del Toll?

Les Coves del Toll representen un dels enclavaments clàssics de Catalunya. Des del seu descobriment com a jaciments arqueològics a finals dels anys 40 del segle passat, solament s’hi havia intervingut de manera intermitent. No obstant això, els resultats publicats pels diferents investigadors que hi van treballar, demostraven una qualitat excel·lent del seu registre en tots els períodes prehistòrics. L’any 2003, nosaltres estàvem desenvolupant un projecte de recerca en el camp de l’Ecologia Evolutiva que intentava esbrinar la influència dels grans carnívors en l’evolució del comportament humà. Les coves del Toll, tant Toll com Teixoneres, oferien les condicions idònies per tirar endavant aquest projecte. A més a més, retornar a obrir aquests jaciments clàssics de l’Arqueologia catalana permetia tornar a connectar amb els investigadors dels anys 50 i 70 al nostre país i revalorar les seves idees i col·leccions.

  • Quines són les principals novetats a les Coves del Toll i de les Teixoneres durant aquests darrers anys?

Durant els quinze anys que portem treballant en aquestes coves hem avançat un munt. S’ha confirmat la Cova del Toll com un indret d’hibernació habitual pels óssos de les cavernes, que per cert, és ara per ara, la col·lecció més gran d’aquests animals a l’Europa mediterrània. Els objectius en aquesta cova, ara mateix, passen per obtenir més dades sobre el comportament d’aquest animal tan icònic de la Prehistòria, entendre les dinàmiques ecològiques establertes entre els diferents carnívors en aquest tipus de jaciments i, sobretot, avaluar les possibilitats dels grups humans del Paleolític mig respecte a la cacera regular d’aquests animals. Respecte a la Cova de les Teixoneres, estem veient un canvi important en els patrons d’ocupació. Si bé els nivells estratigràfics superiors mostraven comunitats humanes que utilitzaven la cova com a refugi durant els seus desplaçaments pel territori, els nivells mitjos (unitat estratigràfica IIIb) semblen correspondre a ocupacions d’una major estabilitat, pròpia de grups amb una gran estabilitat territorial. Les troballes més importants, però, són quatre dents humanes de fa 52.000 anys corresponents a dos infants de menys de 7 anys d’edat i 1 adult, les quals, després de les primeres anàlisis, han estat classificades com a Neandertals.

  • Com es desenvolupaven les comunitats neandertals en aquest indret?

Segons les dades que tenim fins al moment, les coves eren principalment aprofitades per grans carnívors, sobretot óssos de les cavernes i hienes, però també hi ha indicis de lleons, llops i altres carnívors menors. Per tant, les coves enregistren principalment activitats dels óssos durant l’hivern i dels altres carnívors en els seus respectius períodes de cria. Aquesta dinàmica natural, però, sembla que es trencava de manera sobtada amb l’arribada de grups de neandertals. Els contactes amb els carnívors, però, era mínima, la qual cosa fa pensar que els animals intentaven evitar qualsevol tipus de confrontació. La unitat IIIb, però, mostra una dinàmica molt més antròpica. En aquest cas els grups humans semblen focalitzar-se en la cacera. Hi ha una col·lecció de puntes mosterianes important i una diversitat d’animals caçats molt gran. Les ocupacions són més llargues en aquesta unitat estratigràfica.

  • Quin penseu que hauria de ser el futur del projecte en el qual estan inserits aquests jaciments?

Ara mateix hem endegat quatre línies diferents per tal de recopilar dades. La primera és de tipus paleoecològic i la seva finalitat és dibuixar el paisatge de l’entorn de les coves. La segona es basa en l’estudi del comportament humà a través de l’estudi de les restes deixades pels grups humans a les coves. La tercera és l’estudi de les restes humanes, tant des del punt de vista paleoantropológic com paleogenòmic. La quarta es basa en l’evolució del comportament dels carnívors, que també ha anat canviant amb el temps. Al final, les dades de totes les línies es posaran en comú per tal de poder efectuar models explicatius sobre els diferents fenòmens observats a les coves, tant pel que fa al desenvolupament del comportament humà, com la influència dels canvis climàtics en l’evolució dels ecosistemes circumdants. La nostra intenció és que tota aquesta informació pugui ser transmesa als visitants de les coves (o a les persones interessades). Un dels millors projectes que hi ha ara per acomplir aquesta fita s’està desenvolupant a través del Museu de de les Coves del Toll de Moià. Des d’aquí us animem a que les visiteu.

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “Darreres intervencions arqueològiques a la Cartoixa d’Escaladei (la Morera de Montsant, Priorat). Anys 2010-2015”

Conferència: “Darreres intervencions arqueològiques a la Cartoixa d’Escaladei (la Morera de Montsant, Priorat). Anys 2010-2015”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 19 de desembre de 2018, 19,00 hores

Conferenciant: Josep Maria Vila
Moderadora: Marina Miquel

Entre els anys 2010 i 2015 la Generalitat de Catalunya ha endegat una sèrie d’actuacions de restauració arquitectònica a la Cartoixa d’Escaladei que han afectat espais molt importants del conjunt: claustre menor, refetor, sala capitular, capelles, església, cel·les. Com a resultat de la recerca arqueològica vinculada amb aquestes intervencions, s’han pogut identificar algunes fases constructives del conjunt que fins al moment eren desconegudes, sobretot vinculades amb l’època del Renaixement i que resulten decisives per a la comprensió de l’evolució constructiva del conjunt. Per altra banda, les excavacions extensives han permès conèixer molt millor l’estructura de la darrera Cartoixa, la que ha arribat fins a nosaltres. La seva construcció es va desenvolupar durant un llarg període que va des de finals segle XVI i fins a mitjan del XVIII i va resultar molt afectada per les destruccions produïdes al segle XIX després de la Desamortització. Paral·lelament s’ha començat a treballar en l’estudi de les traces conservades, tant a nivell de subsol com de paraments,  de la Cartoixa medieval, en bona part desmantellada durant l’ampliació dels segles XVII i XVIII.



A continuació, us oferim una petita entrevista amb Josep M. Vila sobre els aspectes més destacats de la seva conferència.

  • Des de quan s’està excavant a Escaladei i què han representat les darreres intervencions en relació amb el conjunt d’actuacions realitzades?

Les primeres excavacions arqueològiques a la Cartoixa d’Escaladei es remunten a finals dels anys 80 i es van dur a terme amb format de camps de treball per a joves. Durant aquells primers anys es van fer sobretot tasques de neteja i excavacions puntuals. A finals dels anys 90 es van dur a terme noves excavacions, sobretot d’algunes de les cel·les del Claustre Major, una de les quals va ser posteriorment restaurada i reconstruïda. Finalment, el 2007 els treballs es van concentrar a l’excavació de les galeries dels claustres. Les excavacions dutes a terme a partir de 2010 han comportat un salt qualitatiu i quantitatiu, tant pel que fa a l’extensió de la intervenció arqueològica com a la notorietat dels edificis excavats: església, claustre menor, sala capitular…

  • Quins elements han caracteritzat el desenvolupament de la intervenció?

La redacció del Pla Director el 2008 va obrir una nova etapa en la recerca arqueològica a Escaladei. A partir d’aquest moment els treballs d’arqueologia d’integren d’una manera natural en els projectes d’intervenció arquitectònica, amb una estreta col·laboració entre els tècnics responsables de l’arqueologia, de la restauració i del projecte arquitectònic. Aquest sistema de treball permet planificar d’una manera molt més fiable la recerca arqueològica sobre el monument tant abans com durant el procés d’execució dels projectes i coordinar molt millor els treballs de restauració i excavació. Aquest protocol millora notablement els resultats tant a nivell de recerca com de conservació dels elements patrimonials.

  • Quines han estat les troballes més rellevants de les intervencions dels darrers anys?

La intervenció de 2010-2013 es va centrar especialment en l’anomenada zona cenobítica de la Cartoixa, on se situaven la major part dels edificis corresponents a la part de vida comunitària pròpia dels cartoixans. Sens dubte el fet més espectacular va ser la localització de les restes del claustre menor de la Cartoixa, de finals segle XVI, que va poder ser reconstruït. A banda es va poder identificar la presència d’un cimbori a l’església de la Cartoixa i en general es va aprofundir en el coneixement sobre l’evolució constructiva d’aquest espai central de la Cartoixa des del moment fundacional i fins al segle XIV, moment de la construcció del segon claustre que tanca el recinte per la banda sud. En paral·lel es va analitzar l’evolució de l’interior dels espais fins a l’abandonament de la Cartoixa el 1835 i també els processos d’espoliació que va patir després de la Desamortització.

La intervenció de 2015 va permetre completar l’estudi d’una de les cel·les excavades el 1998 i sobretot incorporar noves dades per a la comprensió dels sistemes de captació, distribució i evacuació d’aigües de la Cartoixa.

  • Quines són les perspectives de futur de la recerca arqueològica a Escaladei?

En els propers mesos s’haurien d’iniciar els projectes de restauració del Claustre Major de la Cartoixa i també el de l’església, que si tot va bé permetran avançar notablement en el nostre coneixement sobre espais capitals del complex i que fins al moment han romàs completament ocults sota la runa.

Se suspèn la propera conferència de la Tribuna d’Arqueologia “Caminant entre feres: el Nen de Moià i els grans carnívors a les Coves del Toll (Toll i Teixoneres, Moià, Moianès)”

Comunicació important: us notifiquem que la xerrada que havíem programat pel proper dimecres 12 de desembre “Caminant entre feres: el Nen de Moià i els grans carnívors a les Coves del Toll (Toll i Teixoneres, Moià, Moianès)”, dins del cicle de la Tribuna d’Arqueologia 2018-2019, ha estat posposada al 9 de gener de 2019, amb motiu de la vaga dels treballadors del sector públic convocada pel mateix dia. Us emplacem per aquesta nova data!

Ajornada la sessió del 12/12

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “La Cuirassa. El call de Lleida”

Conferència: “La Cuirassa. El call de Lleida”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 21 de novembre de 2018, 19,00 hores

Conferenciants: Xavier Payà i Marta Morán
Moderador: Oriol Saula

Els treballs d’urbanització realitzats a l’antic barri del Seminari entre la primavera de 2015 i l’estiu de 2017 sobre una superfície de més de 6000 m2 han permès recuperar importants restes de l’antic barri de la Cuirassa, habitat per l’aljama jueva de la ciutat de Lleida entre els segle XII i XV. Destaca la documentació de carrers, places i espais privats corresponents a diverses cases, una d’elles destruïda per l’assalt i incendi del 13 d’agost de 1391 i que hem batejat amb el nom de la casa del Pogrom.

 


A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre alguns aspectes destacats de la propera xerrada.

  • Quins aspectes considereu més rellevants de la intervenció?

La possibilitat de intervindré arqueològicament sobre una part molt important de la superfície de la antiga cuirassa i recuperar el traçat d’alguns dels seus carrers.

El descobriment de les restes d’una gran casa gòtica, residència d’una important família del call, destruïda durant el pogrom de 1391, i la recuperació de l’aixovar de caràcter excepcional que hi havia a l’interior de la casa en el moment de l’atac.

  • Teniu previst noves excavacions?

Tenim en projecte finalitzar l’excavació d’aquesta casa gòtica uns 150 m2 dels 350 que ocupava al segle XIV. Esperem en un futur proper poder incorporar les restes immobles d’aquell edifici al parc de la Cuirassa.

  • Quin tractament patrimonial s’ha fet amb les restes ?

El projecte del nou parc urbà de La Cuirassa, com el seu propi nom indica, va néixer amb la ferma voluntat de recuperar una història perduda. La història de l’antic call de la ciutat que ha posat definitivament Lleida en la nomina de ciutats que difonen el seu llegat medieval jueu.

Ara es pot passejar per l’antiga cuirassa i veure alguna de les restes integrades en la urbanització, gaudir de imatges textos i restitucions que expliquen els resultats d’excavació. Uns elements que formen part del projecte de difusió cultural que inclou “Les Veus de la Cuirassa” on a partir de codis QR  diversos personatges habitants del call expliquen aspectes de la vida , les costums i la cultura hebraica.

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “La necròpolis de Vilanera. Del neolític mig al Ferro I”

Conferència: Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 7 de novembre de 2018, 19,00 hores

Conferenciant: Dolors Codina
Moderador: Miquel Molist

Les excavacions al jaciment arqueològic de Vilanera varen ser represes l’any 2016, una vegada que aquest turó, situat a l’oest del terme municipal de l’Escala, així com l’àrea adjacent, varen ser declarats com a Espai de Protecció Arqueològica per part del Departament de Cultura de la Generalitat. Els treballs d’excavació s’han centrat a l’anomenat sector 3, en el límit sud del turó i han estat impulsades des del Departament de Cultura -en el marc de les convocatòries anuals de subvencions a municipis per a inversions en la gestió del patrimoni arqueològic i paleontològic-, conjuntament amb l’Ajuntament de l’Escala.

La primera campanya va centrar els seus esforços sobretot en l’excavació del gran túmul que protegia diverses inhumacions i una estructura megalítica central, que es va poder adscriure a un primer període d’ús funerari d’aquesta zona durant el Neolític mig. Els treballs portats a terme durant el passat mes de setembre han prioritzat, en canvi, l’objectiu de continuar la excavació de la important necròpolis de cremació que, segles més tard, durant el Bronze Final i els inicis de l’edat del Ferro, es va estendre als peus del turó i que ja havia estat posada en evidència arran de les anteriors intervencions arqueològiques realitzades els anys 1999 i 2000.

Els resultats de les noves excavacions efectuades enguany han estat també molt rellevants. S’han documentat un total de disset estructures funeràries, tres de les quals es poden atribuir al Bronze final, caracteritzades per contenir únicament una urna ceràmica amb les restes de la cremació, encastada en una diaclasa del subsòl. Les catorze estructures restants pertanyen cronològicament a la primera edat del Ferro, ja en el segle VII aC, i consisteixen en fosses excavades en el subsòl on havia estat dipositada l’urna que conté les restes humanes cremades, juntament amb un nombre variable d’altres peces ceràmiques, situades a tot vol, que l’acompanyaven.

Es confirma, doncs,  que estem davant d’un espai amb una llarga tradició funerària, que començaria la seva ocupació durant el Neolític, pels voltants del 4500 aC, i que va ser reutilitzat, després d’un llarg període d’abandonament, des dels inicis del primer mil·lenni aC i fins a poc temps abans de l’establiment colonial grec d’Empòrion en el segle VI aC.

Els treballs d’excavació s’han portat a terme per part d’un equip d’arqueòlegs de l’empresa BAULA Recerca Arqueològica SL dirigit per Dolors Codina, amb la participació de Francesca Pullia, Gerard Prados, Maribel Fuertes i Rosa M. Amigo, i ha pogut comptar amb l’ajut d’una trentena d’estudiants provinents de diverses universitats peninsulars i italianes, juntament amb la col·laboració del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries.

 

Recordatori: propera conferència de la Tribuna d’Arqueologia “Metodologia per a la preparació d’un expedient BCIN: el cas de la ciutat romana d’Aeso (Isona i Conca Dellà, Pallars Jussà)”

Us recordem que aquest proper dimecres 24 d’octubre de 2018 encetem la nova temporada de la Tribuna d’Arqueologia 2018-2019, el cicle de conferències que organitza el Servei d’Arqueologia i Paleontologia. 

Obrirà la sessió la directora general del Patrimoni Cultural, Elsa Ibar, que presentarà el nou cicle de la Tribuna 2018-2019 i, tot seguit, començarà la primera de les xerrades d’enguany “Metodologia per a la preparació d’un expedient BCIN: el cas de la ciutat romana d’Aeso (Isona i Conca Dellà, Pallars Jussà)”, a càrrec de Tània Álvarez i Carles Padrós, i moderada per Maite Miró.

Com sempre, les conferències són a les 19,00 hores, a la sala d’actes del Palau Marc, seu de la Conselleria de Cultura, (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona).

Us hi esperem!

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “Metodologia per a la preparació d’un expedient BCIN: el cas de la ciutat romana d’Aeso (Isona i Conca Dellà, Pallars Jussà)”

Conferència: “Metodologia per a la preparació d’un expedient BCIN: el cas de la ciutat romana d’Aeso (Isona i Conca Dellà, Pallars Jussà)”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 24 d’octubre de 2018, 19,00h

Conferenciants: Tània Alvarez i Carles Padrós
Moderadora: Maite Miró

La premissa a complir quan es tramita la declaració d’un Bé Cultural d’Interès Nacional és justificar els seus límits objectivament a partir de la resposta a tres qüestions: El “què?” protegim, sempre considerant que es tracta dels jaciments arqueològics més rellevants en el territori català. El “perquè?” ho protegim, que és per evitar la seva desaparició i poder transmetre-ho ens les millors condicions a les generacions futures, i “com?” ho fem per protegir-ho, que és a partir d’uns límits legals ven justificats i argumentats. Aquestes tres preguntes tenen la seva resposta en l’expedient que resulta de l’estudi i reanàlisi de totes les dades disponibles del jaciment o conjunt de jaciments a protegir. En el cas de la ciutat romana d’Aeso, després d’anys d’intervencions arqueològiques i prospeccions geofísiques, i de diversos intents de declaració com a BCIN, des dels anys 80, ha estat l’any 2017 quan es reinicia la preparació de l’expedient de BCIN per a la seva tramitació definitiva. És en el transcurs d’aquest treball que sorgeixen un seguit de dubtes i buits d’informació a l’hora de justificar els seus límits, així com la descoberta de nova documentació que restava inèdita. El conjunt de tot aquest treball ha permès ordenar tota la informació disponible fins al moment i poder confeccionar la memòria per a l’expedient de declaració de BCIN i la seva posterior tramitació.

 


A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre els aspectes destacats de la propera xerrada.

  • Quines són les tasques que es fan abans de la declaració com a Bé Cultural d’Interès Nacional d’un jaciment arqueològic?

La tramitació d’un expedient de Bé Cultural d’Interès Nacional ve regulat per l’article 8 de la Llei 9/1993, de 30 de setembre, del patrimoni cultural català. Dels diversos passos que s’han de seguir en la instrucció, un d’ells és l’elaboració d’un expedient.

L’expedient ha de contenir un seguit d’informació imprescindible per poder tramitar-lo, com descriu l’article 8.4: informes històrics, arquitectònics, arqueològics i artístics, una completa documentació gràfica, a més d’un informe detallat sobre l’estat de conservació del bé. És a dir, tota la informació existent sobre aquell bé a declarar. Totes les dades obtingudes són indispensables per a poder proposar uns límits de protecció legal. Per aquest motiu, és imprescindible revisar tota la documentació dels jaciments, memòries, publicacions, cartografia, etc.

  • Per què heu triat l’exemple d’Aeso per explicar la metodologia de treball d’un BCIN?

El cas d’Aeso és singular per diversos motius. En primer lloc, pel fet que engloba molts jaciments, estem parlant de tota una ciutat romana, i per tant, el volum d’informació ha estat extens i complex. Així mateix, es tracta d’una ciutat que en la seva gran part no està excavada, però amb les dades recollides si que sabem que resta en el subsòl de l’actual vila d’Isona, per tant, ha estat un ‘repte’ justificar uns límits d’un bé que no es veu. Tot i els treballs realitzats al llarg de més de 30 anys es coneixen evidències de les defenses, amb la torres i les muralles, així com d’espais privats, amb cases, magatzems i tallers, però no ha aparegut, fins a data d’avui, cap element edilici de la part pública civil (carrers, places, basílica, cúria, o fòrum en general), ni religiosos (temples) de la ciutat.

En segon lloc, cal recordar que la llei de patrimoni cultural català determina que han de ser declarats BCIN els béns més rellevants de Catalunya. Aquesta rellevància no ha de ser només sinònim de monumentalitat, sinó que en aquest cas té una gran significació científica i històrica. La ciutat d’Aeso va tenir un gran protagonisme en la implantació romana de l’interior català, i com a punta de llança del control dels Pirineus occidentals.

Així mateix, el Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat va començar a finançar les intervencions dutes a terme en el municipi, a partir de l’any 1987, en motiu de la delimitació de la ciutat per justificar el BCIN. A partir de l’any 1990, després de l’aprovació

del Programa d’Arqueologia Urbana, va ser el mateix Servei d’Arqueologia el que liderava les actuacions de delimitació de la ciutat, fins l’any 1994.

  • Per què ara es tira endavant la incoació de BCIN d’Aeso?

La voluntat del Servei d’Arqueologia i Paleontologia és poder tenir declarades totes les ciutats romanes del territori català, amb el major rang de protecció que atorga la Llei, és a dir, els BCIN. Actualment, ja en tenim un bon número: Empúries, Baetulo, Tàrraco, Iesso, etc., però encara en queden diverses.

El fet de prioritzar la declaració d’Aeso és també pel fet de ser un expedient antic, es va iniciar l’any 1987, tot i que malauradament no va acabar materialitzant-se, per motius diversos. El 1992 es va realitzar el projecte conjunt Aeso-Iesso, Patrimoni i desenvolupament rural, per potenciar de nou la declaració de les dues ciutats romanes. En aquest sentit, Iesso (Guissona, Segarra) va ser declarada com a BCIN l’any 1995, de nou Aeso quedava com un expedient pendent.

En definitiva, ens trobem davant d’un expedient antic, ja a inicis dels anys 80 del segle XX, des de Madrid es va considerar un element patrimonial idoni per tramitar la seva declaració. El 1987 el Servei d’Arqueologia ja va iniciar els treballs de delimitació, promocionant de diverses formes aquesta important tasca. El fet que quedés parat i es reactivés en diverses ocasions, la darrera va ser els anys 2006-2007, ha estat el detonant de la necessitat de procedir a la seva incoació, per iniciar el procediment de declaració.

  • Què implica la declaració?

Com ja hem dit, la categoria de BCIN és el major rang de protecció que regula la Llei 9/1993, de 30 de setembre, del patrimoni cultural català.

Les declaracions, en primer lloc, comporten la protecció i conservació total del bé, atès que els béns declarats amb aquesta categoria no poder ser destruïts. Es tracta doncs, d’un mecanisme de prevenció i control sobre les actuacions que es portin a terme, en aquest cas en el municipi d’Isona.

En un segon terme, el fet que un jaciment arqueològic gaudeixi del major rang de protecció, també significa que pot optar a un major ventall de subvencions i un possible recurs turístic, en aquest cas de la vila d’Isona, ja que com hem dit, la categoria de BCIN engloba els béns més rellevants de Catalunya.