Publicació de la revista digital Tribuna d’Arqueologia 2018-2019

El Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Direcció General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura ha publicat la revista digital Tribuna d’Arqueologia 2018-2019.

Aquest nou volum de la revista compila els articles corresponents a les conferències del cicle Tribuna d’Arqueologia 2018-2019, que en aquesta edició va constar de 17 conferències que mostren un ampli ventall d’intervencions fetes arreu de Catalunya, una missió arqueològica catalana a l’exterior, un treball de documentació de grafits, una conferència sobre bioarqueologia i una altra sobre la metodologia per a la preparació d’un expedient de declaració de Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN).

ISSN: 1130-7781

Tribuna d’Arqueologia és un cicle de conferències anual que organitza el Servei d’Arqueologia i Paleontologia amb l’objectiu de donar a conèixer les novetats de les investigacions arqueològiques i paleontològiques fetes a Catalunya, així com dels treballs realitzats a l’exterior que puguin ser d’interès en relació a l’arqueologia catalana i les novetats en la gestió del patrimoni arqueològic i paleontològic català.

Un cop finalitzats els cicles de la Tribuna d’Arqueologia, els vídeos de les conferències es pengen i es poden visualitzar des del mateix blog de la Tribuna d’Arqueologia.

Quant a la revista Tribuna d’Arqueologia, aquesta compila els articles de les conferències de cada temporada. Tots els exemplars publicats de la revista es troben al dipòsit digital del Departament de Cultura CALAIX i es poden consultar i descarregar des d’aquest dipòsit digital o des del mateix blog de la Tribuna d’Arqueologia.

A continuació adjuntem els enllaços a CALAIX que donen accés al nou volum publicat de la revista:

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019. Text complet

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019. Articles per separat

 

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “Pagesos i caçadors recol·lectors als inicis del neolític a la Mediterrània Oriental. Projectes Kharaysin (Jordània) i Nahal Efe (Israel)”

Conferència: “Pagesos i caçadors recol·lectors als inicis del neolític a la Mediterrània Oriental. Projectes Kharaysin (Jordània) i Nahal Efe (Israel)”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 19 de juny de 2019, 19,00 hores

Conferenciants: Ferran Borrell i Juan José Ibáñez
Moderadora: Maria Saña

En aquesta conferència es presenten els resultats de les excavacions als jaciments neolítics de Kharaysin (Jordania) i Nahal Efe (Israel), ambdós projectes recentment endegats des del grup de recerca Arqueologia de les Dinàmiques Socials (ASD) de la Institució Milà i Fontanals (IMF-CSIC). Es tracta de dos jaciments d’una gran rellevància per a l’estudi del procés de neolitització a la Mediterrània Oriental i en un estat de conservació excepcional. El jaciment de Kharaysin, un gran poblat neolític amb una forquilla cronològica que avarca gairebé dos mil anys (10è-9è mil·lennis cal. BC), és un dels pocs de la regió on es pot estudiar in situ i amb detall l’aparició i evolució de les primeres comunitats pageses i ramaderes. Per altra banda, el projecte de Nahal Efe, ha posat al descobert un petit poblat de caçadors recol·lectors de mitjans del 9è mil·lenni cal. BC a la regió desèrtica del Neguev, evidenciant la continuïtat d’aquest sistema econòmic a les zones perifèriques (semidesèrtiques) en un moment de consolidació de l’agricultura per bona part del Llevant Mediterrani. Els resultats dels dos projectes permeten doncs contraposar dues realitats econòmiques i culturals ben diferents tot posant en evidència la variabilitat d’estratègies econòmiques vigents al llarg del període neolític a la Mediterrània Oriental.




A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre alguns aspectes destacats de la seva xerrada. 

  • El dos jaciments que ens presentareu, eren coneguts i/o havien estat excavats en anterioritat?

Tant el jaciment de Nahal Efe a Israel com el de Kharaysin a Jordania, eren coneguts abans que s’endeguessin els projectes de recerca que es troben actualment en curs, però no havien estat mai excavats. Apareixien sovint mencionats en la literatura acadèmica com a jaciments pertanyents al neolític preceràmic, però sense precisar més. En aquest sentit, els resultats que estem obtenint a ambdós jaciments són del tot novedosos i han despertat un gran interès en l’àmbit dels estudiosos del neolític a la Mediterrània Oriental.

  • En el petit resum inicial, deixeu entendre que Kharaysin i Nahal Efe presenten ocupacions contemporànies al voltant dels inicis del 9è mil·lenni cal. BC, durant el període neolític preceràmic B mig. Quines evidències hi ha de la interacció social i les relacions entre les comunitats agrícoles i les caçadores recol·lectores allà on eren veïnes?

Aquest és malauradament un aspecte força desconegut que, per altra banda, ens interessa molt desenvolupar. De manera general, sabem que hi ha una certa relació tal com indiquen la circulació de materials exògens (obsidiana de Turquia, turqueses i altres pedres verdes del nord d’Aràbia, petxines de la Mediterrània i Mar Roig) i, en segon lloc, la difusió d’algunes de les tecnologies més característiques d’aquest període, com és la talla laminar bidireccional, per tots els racons del Llevant, incloent les regions àrides on continua la cacera i recol·lecció. Però no passa el mateix amb altres tecnologies i coneixements tant vinculats al neolític com és el cas de l’arquitectura rectangular que, per exemple, trobem ben documentada en els nivells del preceràmic B de Kharaysin però que no es documenta a la regió del Neguev durant aquest mateix període. Apart d’això, dels grans trets, poc més en sabem. Una de les grans dificultats que afrontem és que la recerca a la Mediterrània Oriental durant aquest període, s’ha centrat en l’estudi de les comunitats pageses i per tant en el procés de neolitització, l’origen i difusió de l’agricultura i la ramaderia. L’estudi d’aquelles comunitats que varen continuar essent caçadores recol·lectores, principalment en regions àrides, ha rebut menys atenció i per tant les coneixem pitjor, cosa que dificulta identificar i establir aquesta interacció que de ben segur hi hauria entre aquests dos mons. En aquest sentit, el projecte de Nahal Efe, reprèn els estudis pioners d’Ofer Bar-Yosef als anys 70s a la regió del Neguev i Sinaí i té com objectiu principal conèixer bé aquestes comunitats caçadores-recol·lectores com a primer pas que ha de permetre en el futur conèixer en detall cóm es relacionaven amb les poblacions pageses veïnes.

  • Quin és el fet més rellevant que destacaríeu dels dos jaciments que esteu excavant?

Del jaciment de Kharaysin, el més destacable és, en primer lloc, la llarga seqüència d’ocupació que, com hem dit en el resum inicial, cobreix el 10è-9è mil·lenni cal. BC, just els moments inicials de la domesticació de plantes i animals en el Llevant Sud, durant la transició neolític precerámic A al B. En segon lloc, destacaríem el descobriment dels sols enlluïts amb més antics del Pròxim Orient, en arquitectura circular a finals del preceràmic A, una tecnologia que, per contra, ha estat tradicionalment associada en aquesta regió a l’arquitectura rectangular i el període posterior, el preceràmic B. Finalment, destacaríem les dimensions del poblat durant el neolític preceràmic B, a mitjans del 9è mil·lenni, estimat en unes 25 hectàrees i amb una arquitectura rectangular complexa i amb construccions terrassades, fet que posa de relleu la rellevància d’aquest assentament i que sigui considerat el que a la regió es coneix com a ‘mega-site’ i amb una forta influència regional.

Respecte al jaciment de Nahal Efe, part dels resultats obtinguts fins ara difereixen significativament del model de poblament tradicionalment acceptat per la regió, en que es proposa l’ocupació del Neguev per part de petits grups de caçadors recol·lectors nòmades. En aquest sentit, les dimensions del jaciment, el creixent nombre d’unitats domèstiques, tres excavades i com a mínim una dotzena més identificades en superfície (potencialment contemporànies), i la gran inversió de treball en la construcció de les cabanes (murs de pedra de més d’un metre d’alçada amb sols enlluïts amb cal o enllosats!) ens porten a interpretar Nahal Efe com un poblat d’un grup de caçadors recol·lectors relativament gran i totalment o, en bona mesura, sedentaris. En la mateixa direcció apunten altres indicis com ara la presència d’un petit nombre de fulles de falç amb llustre de cereal o els útils de molta trobats a l’interior de les cabanes. En aquest sentit, les dades recuperades fins al moment semblen indicar que entre els dos conceptes que tots tenim al cap ben diferenciats quan parlem de pagesos i de caçadors-recol·lectors, hi hauria situacions intermèdies, trencant una mica amb aquest concepte dicotòmic de món dels caçadors i món dels pagesos.

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “Les ocupacions prehistòriques del carrer Berenguer de Palou (La Sagrera, Barcelona) en el context de la prehistòria al Pla de Barcelona”

Conferència: Les ocupacions prehistòriques del carrer Berenguer de Palou (La Sagrera, Barcelona) en el context de la prehistòria al Pla de Barcelona
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 5 de juny de 2019, 19,00 hores

Conferenciants: Isabel Pereira, Anna Gómez Bach i Miquel Molist
Moderadora: Gemma Hernández

L’any 2018, s’ha localitzat un nou assentament prehistòric al barri de la Sagrera. Les restes corresponen  a estructures negatives, amb nivells de rebliment força intactes, amb una cronologia de neolític antic i l’edat del bronze, i posen de nou en relleu la intensitat de les ocupacions prehistòriques al Pla de Barcelona. Així, a les ja conegudes ocupacions del barri del Raval  s’hi afegeix ara aquesta zona, constituint els dos pols geogràfics preferencials per a l’establiment de les comunitats humanes més antigues al subsòl de Barcelona, conegudes fins al moment.



A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre alguns aspectes destacats de la seva propera xerrada.

  • La propera tribuna porta un títol molt precís “les ocupacions prehistòriques del carrer Berenguer de Palou (La Sagrera, Barcelona)”. ¿Quines aportacions fan que  una intervenció arqueològica concreta sigui tan significativa ?

La intervenció realitzada encara no fa un any en un solar dins del barri de la Sagrera és molt significativa per diversos motius. El primer és per la continuïtat de les actuacions preventives que estudien i descobreixen restes arqueològiques/històriques en el subsòl de Barcelona, en aquest cas amb una interessant col·laboració entre les administracions, l’empresa privada i la universitat. Però el segon és que aquesta intervenció ha posat en evidència les ocupacions prehistòriques, d’època neolítica, més antigues fins ara localitzades en el subsòl dels barris de La Sagrera i Sant Andreu.

  • Es tracta doncs de les ocupacions més antigues del barri de la Sagrera de Barcelona? Quin és el coneixement actual de la resta de la ciutat de Barcelona?

Si, els treballs presentats a la Tribuna posaran èmfasi a explicar els recents testimonis de les ocupacions humanes més antigues al barri de la Sagrera-Sant Andreu que l’excavació i estudi han permès situar al neolític antic de ceràmiques impreses, és a dir, a la meitat del VI mil·lenni cal BC. Aquest horitzó és conegut en el Pla de Barcelona gràcies als assentaments localitzats al barri del Raval, principalment a Caserna de Sant Pau.

Aquests resultats posen en relleu la gran novetat que representa la localització, excavació i estudi d’unes ocupacions contemporànies, ara a la zona propera al riu Besòs, que evidencia el paper d’aquest riu com a eix de circulació en la prehistòria recent.

Troballes que permeten definir i precisar l’existència de dos pols geogràfics de gran interès estratègic i logístic, que des de l’arribada dels primers agricultors, formen un espai d’hàbitat atractiu per les poblacions prehistòriques. Com és conegut, aquesta continuïtat d’ocupació, si bé amb intermitències, perdura fins l’edat del Bronze inicial.

  •   Quina aportació històrica fan aquests nous descobriments ?

Les troballes, conformades per un conjunt de 14 estructures negatives, i el seu context estan en relació amb l‘establiment dels primers pagesos al Pla de Barcelona. Aquest fet històric, objecte d’una recerca intensa, té una transcendència molt significativa per les transformacions humanes i  ecològiques de les comunitats del Mediterrani Occidental.

L’estudi del material arqueològic recuperat, tant d’origen biòtic com abiòtic posa de manifest l’adquisició i producció d’una novetat tecnològica com és la producció ceràmica però també el consum i tractament dels productes lítics locals, com és el cas del jaspi. Tot i l’absència conservada de restes faunístiques, l’existència de malacofauna marina també ens permet caracteritzar un espai d’ocupació i freqüentació situat en una zona ben poc coneguda.

El subsòl prehistòric de Barcelona, fins ara conegut a la zona del Raval, però ara també a l’àrea de Sant Andreu i la Sagrera, com exposarem, està proporcionant evidències materials d’aquestes poblacions que permeten estudiar aspectes com són les estratègies d’assentament, la procedència i, sobretot, una aproximació més solida als seus sistemes d’aprofitament i gestió dels recursos interacció amb el medi, etc. En fi enriquir les dades de la “Revolució Neolítica”  a la part central de la costa catalana en el context de tot l’espai del Nord-Est de la Península Ibèrica.

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “Grafits parietals d’embarcacions i vaixells a Catalunya des de l’antiguitat fins a època contemporània”

Conferència: Grafits parietals d’embarcacions i vaixells a Catalunya des de l’antiguitat fins a època contemporània
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 22 de maig de 2019, 19,00 hores

Conferenciant: Gemma M. Garcia Hernando
Moderador: Roger Marcet

El Museu Marítim de Barcelona impulsa la creació d’un corpus de grafits de vaixells, la major part d’ells inèdits, que permeten seguir les tipologies de les embarcacions existents al llarg del temps al nostre país. Aquests grafits reflecteixen determinats fets històrics i la mentalitat dels seus autors, alhora que demostren el paper rellevant que ha tingut la cultura marítima a Catalunya des d’època antiga fins als nostres dies.



A continuació, us oferim una petita entrevista amb Gemma Garcia Hernando sobre els aspectes més destacats de la seva conferència.

  • Com va sorgir aquest projecte?

Aquest projecte forma part d’una línia de recerca del Museu Marítim i Reials Drassanes de Barcelona i de l’Observatori Permanent d’Història i Cultura Marítima de la Mediterrània.

El Museu Marítim de Barcelona, des de la seva Àrea de Gestió de Col·leccions i Coneixement, en el seu afany de donar a conèixer i apropar la cultura i la història marítima a la ciutadania, ha endegat un projecte de recerca que va néixer l’any 2016 titulat “Corpus de grafits parietals d’embarcacions a la Catalunya continental, des d’època antiga fins al món contemporani”.

Aquest corpus està adquirint unes dimensions i proporcions interessants, amb una potencial rellevància en el fet que s’està trobant un nombre molt elevat d’aquestes representacions i també de tipologies d’embarcacions i llocs on es representen al llarg de la història.

És tal l’envergadura i dimensions d’aquest projecte que s’ha convertit en una tesi doctoral portada a terme per la conservadora que va iniciar i dirigeix aquesta investigació, la Gemma M. Garcia Hernando.

  • Quina és la importància que suposa aquest treball?

El projecte és d’una temàtica evidentment interessant i prioritària per al Museu Marítim de Barcelona. Se sap d’estudis generalitzats sobre grafits, de diferents tipologies, en altres indrets com les Illes Balears, València, França, Itàlia i també aquí a Catalunya, però mai s’ha desenvolupat un corpus focalitzat en els grafits de vaixells i la seva posterior anàlisi. Per tant, estem parlant d’un estudi inèdit a Catalunya.

Degut a les seves característiques, estem davant d’un estudi obert i viu, ja que seguiran apareixent grafits en el marc de projectes de restauració o d’investigació, però el valor afegit d’aquest projecte és tenir ja una base potent de recopilació i recull d’aquestes manifestacions gràfiques, les que ja havien estat estudiades i les que han sorgit de manera inèdita en el decurs de la recerca realitzada.

S’intenta donar una descripció detallada de l’embarcació que estem veient, encara que, moltes vegades, és una tasca difícil i aproximada donat l’estat de conservació d’alguns elements. De fet, s’ha de dir que algunes representacions ja no hi són i han desaparegut al llarg d’aquests últims temps. Malgrat aquest fet, i gràcies a la gran feina altruista d’algunes persones, perdura el seu record i com eren, ja que s’han fet calcs i reproduccions abans de la seva desaparició.

De fet, la realització d’aquest corpus i el seu posterior estudi porta implícit la intenció de la conservació i cura dels grafits, facilitant d’aquesta manera la seva resistència en el temps, ja que en algunes ocasions, dites manifestacions gràfiques, desgraciadament, ja han desaparegut, com ja hem comentat anteriorment.

Catalunya com a territori fronterer i lloc de pas de moltes cultures i el patrimoni material que suposen els grafits, com a manifestacions culturals, enclavats en diferents espais i edificis, suposen un testimoni clar de què Catalunya porta en el seu ADN la cultura marítima des d’època antiga fins als nostres dies.

  • De que estem parlant?

Els grafits, siguin dibuixats o gravats, representen un poderós “document” històric i ens proporcionen una gran quantitat d’informació dels vaixells i embarcacions que solcaven el mar en el passat però també en el present, així com del moment històric que va emmarcar la seva execució.

Els “artistes” anònims d’aquestes manifestacions gràfiques ens aporten interessants aspectes de la tipologia d’embarcacions que s’han utilitzat al llarg dels segles, quines situacions es donaven i com es tripulaven. Però també hi ha darrera el “fet sociològic” i la concepció més humana del perquè de la seva existència.

Amb tota aquesta informació es poden extrapolar fets i informacions històriques (contextualització històrica), que avalen i expliquen el perquè aquests grafits i la seva realitat i evolució.

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “La producció i el consum de vi a través de les anàlisis dels residus químics en materials arqueològics”

Conferència: “La producció i el consum de vi a través de les anàlisis dels residus químics en materials arqueològics”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 8 de maig de 2019, 19,00 hores

Conferenciant: Alessandra Pecci
Moderador: Francesc Burjachs

El vi és un producte molt important a la Mediterrània antiga. Fins fa poc era possible reconèixer les instal·lacions productives a partir de la seva organització i, en casos afortunats, de la presència de restes botàniques conservades; tanmateix moltes vegades allò que queda de les instal·lacions productives no és suficient per a determinar-ne la funció.

El desenvolupament de metodologies d’anàlisi específiques, ha permès identificar residus de vi o de derivats seus en diversos tipus de materials arqueològics: ceràmica, argamassa/morter, pedra). Això ha obert la possibilitat d’identificar estructures productives per a vi de diverses cronologies i, a més, d’identificar vi en ceràmiques emprades per a conservar-lo i transportar-lo (àmfores i dolia), així como per a preparar-lo i consumir-ne com a beguda o com a condiment (saboritzant) de menjars. Aquí es presenten alguns dels darrers d’estudis realitzats en jaciments arqueològics de diversos períodes, tant de Catalunya com d’altres zones geogràfiques.



Us oferim, a continuació, una petita entrevista a Alessandra Pecci que ens anticiparà els aspectes mes destacats de la seva conferència.

  • ¿Qué potencialidades tiene el análisis de residuos para el estudio del vino en arqueología?

La aplicación de análisis de residuos permite identificar si un material ha estado en contacto con una sustancia líquida o semilíquida, lo que ayuda a identificar, con cierta aproximación, los contenidos de las cerámicas y si éstas tienen un recubrimiento orgánico. El mismo tipo de análisis se puede aplicar a pavimentos para estudiar el uso y la función de los ambientes y a los depósitos/cubetas de estructuras productivas para entender su función.

El vino se encuentra (con cierta limitación) entre las sustancias que se pueden identificar gracias a la aplicación de análisis químicos específicos. Por lo tanto, analizando diferentes materiales arqueológicos es posible saber si han estado en contacto con el vino.

Lo anterior proporciona un método “directo” para confirmar hipótesis sobre la producción y el consumo de vino en los yacimientos arqueológicos. Algunas veces se pueden encontrar residuos de vino incluso en materiales donde no se esperaba, lo que abre nuevas líneas de investigación. Sin embargo, hay que subrayar que es importante trabajar en proyectos interdisciplinarios en los que se integren datos de las diferentes disciplinas y en particular se tomen en cuenta los datos arqueobotánicos.

  • ¿Qué materiales arqueológicos son susceptibles de análisis?

Se pueden analizar cerámicas, morteros y en algunos casos incluso materiales líticos.

Una de las primeras aplicaciones del análisis de residuos, que se remonta a los años setenta, ha sido identificar los contenidos de las ánforas romanas. Sin embargo, este tema se dejó de lado durante mucho tiempo debido a la imposibilidad de identificar marcadores de vino (uno de los contenido preferentes de las ánforas) en materiales arqueológicos. Y no ha sido hasta principios del siglo XXI cuando ha sido posible enfrentar nuevamente este tema gracias al desarrollo de técnicas específicas de análisis. Aunque el número de materiales analizados hasta ahora es relativamente escaso, cada vez estamos más cerca de conocer mejor el contenido de las ánforas y también de abordar la cuestión de su uso y reutilización. Además, ya no se estudian sólo ánforas romanas, sino también ánforas de otras épocas.

Al igual que las ánforas, también pueden ser analizados otros tipos de recipientes de cerámicas, como son dolia, pithoi o recipientes usados para servir o consumir la bebida, como las copas.

Un tema muy importante que se puede abordar realizando análisis de residuos es el de la producción del vino. En muchos casos no se encuentran suficientes datos arqueológicos que permitan indicar cuál era la función de las instalaciones productivas. En estos casos, los análisis de residuos de los depósitos/cubetas de las instalaciones, permiten resolver el problema. Esto se puede hacer porque la argamasa, al igual que la cerámica, absorbe los residuos de las sustancias con las que entra en contacto.

  • ¿El vino era sólo una bebida?

No, como hoy en día, el vino se utilizaba también para sazonar otros alimentos. Además hay recetas que indican el uso de vino para hacer salsas. Probablemente, por esta razón, se encuentran residuos de vino también en cerámicas de cocina. En algunos casos éstos están mezclados con residuos de otras sustancias como las grasas animales.

  • ¿Qué es lo más importante que expondrás en la conferencia?

Mostrar las potencialidades de la aplicación del estudio de residuos de vino, pero también sus limitaciones. Por esta razón, en la conferencia se mostrarán ejemplos de yacimientos de diferentes cronologías y culturas que he venido estudiando desde hace unos años en Italia y, sucesivamente, en la Universidad de Barcelona, en el ERAAUB, primero como Marie Curie Fellow y ahora como Investigadora Ramón y Cajal.

En algunos casos, los resultados de los análisis han confirmado las hipótesis arqueológicas, y en otros nos han brindado elementos para reflexionar.

También voy a subrayar lo importante que es trabajar siempre dentro de un equipo interdisciplinario para poder acercarse al estudio de la historia del vino, y la importancia de la bioarqueología para entender mejor el consumo de los alimentos en el pasado.

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019 “Intervencions al jaciment Ibèric de Coll del Moro de Gandesa (Terra Alta) entre 2014 i 2018”

Conferència: Intervencions al jaciment Ibèric de Coll del Moro de Gandesa (Terra Alta) entre 2014 i 2018
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 24 d’abril de 2019, 19,00 hores

Conferenciants: Rafel Jornet i Maria Carme Belarte
Moderador: Joan Martínez

El 2014 es varen reprendre els treballs d’excavació a l’assentament del Coll del Moro de Gandesa en el marc del projecte quadriennal “El primer mil·lenni AC als territoris del curs inferior de l’Ebre: la formació, desenvolupament i dissolució de la cultura ibèrica 2014-2017”. Els treballs s’han centrat en l’excavació de la zona 2, que compta amb una bateria d’edificis complexos, formats per un cos rectangular de diversos àmbits adossat a un probable mur de tanca, i comunicats amb uns recintes absidals que probablement tenen una funció defensiva. El més oriental d’aquests és l’edifici excavat a finals dels anys 80 per Núria Rafel i interpretat com a taller de rentat de lli i producció tèxtil.

Les noves intervencions mostren que aquesta zona del jaciment té un marcat caràcter econòmic i artesanal. Entre els elements documentats destaquen un conjunt d’estructures interpretades com un trull, així com altres de possible caire productiu, però de funció incerta (un dipòsit, un possible forn…). S’han recuperat abundants materials arqueològics (entre els quals destaquen els grans contenidors ceràmics i els pesos de teler) així com restes carpològiques (sobretot abundants llavors de Vitis vinifera). La major part de recintes s’abandona a finals del segle III aC, en el context de la segona guerra púnica, si bé hi ha estances que continuen funcionant durant el segle següent, i es documenta una reutilització d’alguns espais vers el segle I aC. Paral·lelament als treballs d’excavació, s’ha prospectat l’àrea situada immediatament al nord del jaciment, on es documenten indicis d’ocupació coetànies damunt una superfície de diverses hectàrees. Aquestes dades permetrien plantejar que es tracta d’un assentament d’unes dimensions i entitat molt superiors al que podíem atribuir-li en el moment d’inici del projecte.




A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre alguns aspectes destacats de la xerrada.

  • El Coll del Moro és un jaciment amb una llarga trajectòria de recerca. Què han aportat les noves intervencions?

Les intervencions dutes a terme entre 2014 i 2018 han aportat com a primera novetat una ampliació de l’abast de les intervencions. S’ha combinat l’excavació en extensió dins el nucli d’hàbitat ja conegut i definit per una torre, amb treballs de prospecció. Al nord de la torre es va realitzar una prospecció intensiva pedestre en un territori de 2,5 ha així com prospeccions geofísiques. A més, a la vall de la Cendrosa, al sud-est del nucli d’hàbitat, s’ha prospectat a peu i de forma intensiva un territori de 140 ha.

  • Quins han estat els principals resultats de l’excavació?

Els treballs han aportat informació sobretot per les fases del s. III aC en endavant. A la zona més ben conservada, al segle III aC es construeixen almenys tres edificis de planta absidal, amb forma de bastió i diverses estances adossades. Un d’aquests recintes ja havia estat excavat per Núria Rafel, que va poder documentar-hi un taller de lli. En les darreres intervencions hem constatat que altres estances del conjunt també tenien funcions artesanals i de magatzem. Destaca un conjunt d’estructures interpretades com un trull, possiblement en ús des del segle III aC i amortitzat a mitjans del s. II aC. A més, tota aquesta zona ha proporcionat centenars de llavors de raïm. Altres estances contenen abundants pesos de teler i fusaioles, entre altres materials. L’únic bastió pròpiament dit que hem excavat fins al moment conté abundants tenalles i altres grans contenidors, de manera que es podria tractar d’un espai de magatzem alhora que d’un recinte defensiu. Tot això suggereix que l’edifici estava dedicat a activitats artesanals, de producció de vi i de teixits.

Després d’una destrucció per incendi a finals del s. III aC, es documenten per damunt de les restes d’aquests edificis dues fases d’ocupació, una d’elles (a mitjans del s. II aC) no implica reformes constructives importants, mentre la segona (a inicis del s. I aC) es caracteritza per la remodelació d’algunes estances i la construcció d’alguns recintes de planta rectangular sobre els antics bastions.

Quines dades ha aportat la prospecció?

Al nord de l’assentament, entre les dues àrees de necròpolis Maries i Camp Teuler s’ha documentat una extensió del jaciment estimada en un mínim de 2,5 ha. Els escassos materials d’importació permeten datar aquesta ocupació entre finals del. s. VII aC i finals del s. III – inicis del II aC; la fase més ben representada és precisament aquesta darrera, que coincideix amb l’ocupació que tenim documentada pels treballs d’excavació. Malauradament, la prospecció geofísica no ha aportat resultats significatius.

A La Cendrosa la prospecció pedestre de superfície sobre 254 parcel·les ha permès localitzar dos nous jaciments de petites dimensions d’època ibèrica, molt probablement es tracti d’assentaments de tipus rural. A més, atenent als materials recollits, s’han documentat jaciments d’altres èpoques: neolític/calcolític, preibèric i romà alt i baix imperial. La continuació, en els següents anys, dels treballs de prospecció i excavació d’algun dels nous assentaments localitzats hauran de permetre establir i caracteritzar un patró d’hàbitat i la seva evolució en torn del nucli principal de Coll del Moro.

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “El Castell de Segur (Veciana, Anoia)”

Conferència: El Castell de Segur (Veciana, Anoia)
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 10 d’abril de 2019, 19,00 hores

Conferenciant: Eduard Píriz
Moderador: Xavier Fierro

Les intervencions realitzades al castell de Segur ens han permès establir tres moments constructius del monument. El primer, previ al segle XIII, el segon entre el segle XIII i finals del segle XV, i per últim el tercer a partir de finals del segle XV fins a inicis del XVI. Aquests moments marquen l’evolució d’una fortalesa austera de l’edat mitjana fins a un castell-palau d’època moderna.

El castell de Segur va ser enderrocat per ordre del virrei de Catalunya entre el mes de maig i el de juny de l’any 1616, com a cobrament d’una sanció imposada a Miquel de Calders, senyor de Segur, i com exemple per a la resta de fautors de bandolers pertanyents a la petita noblesa rural catalana.




A continuació, us oferim una petita entrevista amb Eduard Píriz sobre els aspectes més destacats de la seva conferència.

  • Perquè s’havia perdut en la memòria l’existència d’un castell a la població de Segur?

El castell de Segur va ser el centre de poder que gestionava tota la baronia de Segur. Gairebé des del seu origen ha estat associat a la família Calders, que l’any 1380 va comprar la plena jurisdicció a l’infant Joan, futur rei Joan I. A diferència d’altres castells, el de Segur va ser residència senyorial durant tota l’edat mitjana i la família Calders no el va abandonar fins que l’any 1616 va ser enderrocat per ordre del virrei de Catalunya.

Francisco Fernández de la Cueva, duc d’Alburquerque, com a virrei de Catalunya, en la seva persecució del bandolerisme al Principat, va demanar soldats al rei per donar compliment a les resolucions fixades a tal efecte. La primera actuació dels soldats va ser l’enderrocament del castell de Segur propietat del noble Miquel de Calders a qui es considerava fautor de bandolers. Així doncs, a mitjans de juny de l’any 1616 el castell estava enderrocat. La família Calders va traslladar la seva residència i es va iniciar un procés de deteriorament i espoli continuat de totes les estructures del castell. A finals del segle XIX, ja s’havia perdut tota referència del castell.

  • Quina és la importància del castell de Segur?

Les restes del castell de Segur ens il·lustren de forma molt clara l’evolució constructiva d’un petit castell de frontera fins a la seva transformació en un palau-residència senyorial de la petita noblesa rural de finals del segle XV o principis del segle XVI.

El castell de Segur té el seu origen cap al segle XI com a castell de frontera ubicat en un territori inestable. Les traces arquitectòniques de la planta circular, localitzades al centre del castell, defineixen una antiga torre cilíndrica de grans dimensions que quan perd la seva funcionalitat (possiblement cap al segle XIII), va ser desmuntada per la construcció d’altres estructures.

Posteriorment, cap finals del segle XIV, el castell disposa d’una muralla perimetral defensada per bestorres a les arestes que tanca un recinte castral on també cal situar la residència del senyor de la baronia de Segur. Aquesta muralla es troba associada a un fossat que devia guardar el flanc nord-oest.

Un cop finalitzada la Guerra Civil Catalana, una nova reforma del castell adapta les estructures existents per transformar-lo en un palau-residència de planta rectangular, amb un pati central i quatre torres de funció defensiva i alhora ornamental a cada cantonada. Els elements arquitectònics ornamentals recuperats durant les intervencions ens porten a entendre que el palau-residència gaudia d’una gran riquesa sobretot durant el segle XVI.

El fet d’haver estat enderrocat l’any 1616 i haver perdut la seva funcionalitat com a residència senyorial i com a centre de la baronia de Segur, fa que no s’hagi fet cap altra construcció prou important com per desfigurar l’aspecte de l’edifici de finals del segle XVI. Hem pogut estudiar les estructures constructives d’un castell-palau català de finals del segle XV principis del XVI. 

  • Quin element amagat dona una peculiaritat especial al castell de Segur?

Des de l’interior del castell, excavat al paviment, hem recuperat unes escales tallades al terreny natural que condueixen a una porta formada per brancals i llinda de pedra treballada, que dona accés a un túnel que sortia del recinte central del castell. Aquest túnel està format per parets laterals de maçoneria de pedra irregular i volta, també de pedra, disposada a llibret i construïda amb encofrat de fusta.

Creiem que aquest és el túnel a que es refereix un soldat castellà, quan va escriure l’any 1616 un diari sobre les actuacions que van executar al Principat, per ordre del virrei. En aquest text diu que durant l’enderroc del castell de Segur van trobar dins d’un túnel, que sortia del castell i portava a la capella de Sant Miquel, les caixes de la moneda robada el 1613 a un comboi reial que la portava cap a Barcelona per embarcar, i així pagar els banquers genovesos que estaven finançant els terços de Flandes.

  • Quin futur immediat li espera al castell de Segur?

Des de l’ajuntament de Veciana, municipi al qual pertany Segur, conjuntament amb el Servei del Patrimoni Local de la Diputació de Barcelona, s’han promocionat tots els estudis i totes les actuacions que s’hi han realitzat fins a dia d’avui. La voluntat municipal passa per finalitzar les actuacions d’estudi, consolidació i restauració del castell per adequar-lo a la visita pública.

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “La muntanya de Sant Julià de Ramis (Gironès): L’establiment visigot i el cementiri alt medieval”

Conferència: La muntanya de Sant Julià de Ramis (Gironès): L’establiment visigot i el cementiri alt medieval
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 27 de març de 2019, 19,00 hores

Conferenciants: Neus Coromina i Jordi Sagrera
Moderador: Pere Castanyer

La recerca endegada els darrers vuit anys per la universitat de Girona a la muntanya de Sant Julià de Ramis, s’ha concentrat  en el recinte de l’antic cementiri parroquial del veïnat de l’església. A banda de restes de l’oppidum ibèric cal destacar l’excavació d’un establiment visigòtic dels segles V- VII dC  i d’una notable fase funerària dels segles VIII al XII que aporta dades rellevants sobre les característiques de la població del període.



A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre alguns aspectes destacats de la propera xerrada.

  • Les referències arqueològiques sobre la muntanya de Sant Julià de Ramis no se centraven principalment en un oppidum ibèric?

Sí, certament, al segle VI aC es fundava un poblat ibèric que es va establir resseguint la carena de la muntanya. Va assolir un extensió d’unes tres hectàrees i no es va abandonar fins a la segona dècada del segle I aC.

  • I l’establiment visigot?

La muntanya va restar abandonada fins al segle IV dC, moment en el qual, s’instal·lava una caserna militar estable que va funcionar fins als inicis del segle VIII.  Contenia un edifici principal envoltat per una muralla que, en part, aprofitava les d’època republicana de l’oppidum. Tenia capacitat per hostatjar puntualment un nodrit contingent de tropes. Tanmateix, les dades arqueològiques apunten que el manteniment l’assegurava una petita guarnició fixa.

  • Així perquè no es parla directament d’una caserna?

A uns tres-cents metres al sud-est de la caserna, al voltant de l’actual església dels Sant Metges, s’han descobert diverses estructures d’habitació de caire domèstic. Els materials estratigràfics asseguren una cronologia dels segles V al VII. Formaven cases senzilles amb sòcols de pedra, paviments de terra compactada i llars obrades amb solera d’argila. Pensem que  hi vivia la guarnició amb les seves famílies, ja que es van abandonar al mateix moment que la caserna.

  • El cementiri s’hi relaciona?

No, els enterraments mes antics se situen vers la segona meitat avançada del segle VIII. Es van disposar damunt les ruïnes de les cases visigòtiques, les quals, ja estaven amortitzades de feia dècades.

  • Així es relacionen amb l’església dels Sants Metges?

Inicialment amb una església precedent, damunt la qual, es va erigir cap a l’any 1000 l’actual. Cal aclarir que l’advocació dels Sants Metges és molt recent. La dedicació original era la de Sant Julià que ja apareix documentada així el 1019. L’any 1940 la parròquia es va traslladar a un nou temple erigit al pla. Aleshores, l’antiga es va convertir en sufragània sota l’advocació actual.

  • Com és la necròpolis i quin és el perfil de la població enterrada?

És un cementiri cristià amb les tombes orientades d’est a oest distribuïdes de manera imperfecta en filades i amb moltes superposicions. Les més antigues, les dels segles VIII al XII, presenten majoritàriament caixa d’obra i coberta de lloses de pedra. Les dels segles IX i X solen destacar per perfil antropomorf amb el característic ressalt del crani en planta.

En canvi, a partir del segle XIII en endavant, predomina la tomba de fossa simple que, amb poques variacions, va perdurar fins a mitjan segle XX.

Pel que fa a la població enterrada, podem afirmar que tenim representades la majoria de franges d’edat i sexe. També comencem a poder dibuixar diferents perfils de població segons la forquilla cronològica en la que ens movem, observant canvis en les alçades, els marcadors d’estrès i les patologies. Per últim, també podem endinsar-nos en la dieta i l’origen d’aquestes persones gràcies als anàlisis d’isòtops estables i de l’ADN.

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “El Castell Formós de Balaguer: desmuntant la fi del palau des de l’arqueologia”

Conferència: El Castell Formós de Balaguer: desmuntant la fi del palau des de l’arqueologia
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 13 de març de 2019, 19,00 hores

Conferenciants: Carme Alòs i Eva Solanes
Moderador: Josep Giralt

La recerca reiniciada al Castell Formós durant els darrers anys ha demostrat la importància de les grans reformes que es duen a terme sobre el palau andalusí a partir d’inicis del segle XIV i ha fet replantejar algunes de les cronologies que s’havien atribuït a determinats espais del castell, o fins i tot al final del propi castell,  que s’havia fixat l’any 1413 com a data post quem amb la destrucció del castell arran del setge de Ferran d’Antequera. Alhora, la recerca també ha permès aproximar-nos a l’aparença del palau dels comtes d’Urgell al qual s’accedia des d’un gran pati cobert i documentar un interessant sistema de conduccions d’aigua.



A continuació, us oferim una petita entrevista amb les conferenciants sobre alguns aspectes destacats de la propera xerrada.

  • Què és el que fa excepcional el Castell Formós de Balaguer?

El castell Formós de Balaguer té els seus orígens en la fortificació que Lubb b. Ahmad al – Qasi construeix el 897-898 en el moment que es consolida la Marca Superior d’al-Andalús. Pensem que fou probablement el darrer Califa de Còrdova Hixam III, exiliat a terres de Lleida, qui a mitjan segle XI, convertirà aquesta fortificació en la seva residència i la convertirà en un selecte palau on trasllada la seva cort. Mostra d’això en són les guixeries i els fragments d’arc polilobulats que es conserven al Museu de la Noguera.

Amb la conquesta de madina Balaghí per part dels comtes d’Urgell, el palau es converteix en residència d’una de les famílies més influents de la corona i és a  mitjan s. XIV quan el comte Pere II d’Urgell reforma l’antic palau amb un luxe i una exquisidesa que només té paral·lels al palau reial de Martí l’Humà. Es tracta, doncs, d’un jaciment excepcional quant al que representa per a la història de Catalunya, però també per la singularitat de les restes arqueològiques recuperades.

  • Quines han estat les troballes més rellevants de les darreres intervencions arqueològiques?

Les darreres intervencions arqueològiques han tingut com a objectiu la interpretació de les estructures que havien quedat al descobert des dels anys ’60 del segle passat per tal poder entendre la disposició dels diferents espais del palau. Així, s’ha pogut constatar que a mitjan s. XIV els comtes d’Urgell inicien un seguit de reformes que afecten a pràcticament tots els espais de l’antic palau i que prenen com a referent estètics estils moriscos. L’excavació ha permès contextualitzar aquestes reformes, algunes de les quals s’havien atribuït al palau taifa, com l’alberca situada a la zona sud-oest.

Igualment, s’han pogut identificar alguns espais que permeten començar a dibuixar una planta de distribució del palau, com per exemple una zona destinada a la recollida i distribució d’aigües per mitjà d’un complex sistema de canalitzacions. 

  • La data que tradicionalment s’ha donat per a la fi del castell és 1413, arran del setge de Ferran d’Antequera. Per què l’arqueologia desmonta aquesta data?

La historiografia tradicional ha fixat la data de destrucció del castell l’any 1413 arran de la notícia que el rei Ferran d’Antequera incentiva al saqueig del castell a la seva tropa. Malgrat això, l’arqueologia ha posat en evidència com a partir d’aquesta data, i especialment durant els segles XVII i XVIII, el castell es reocupa amb finalitats militars que deixen un rastre evident en els nivells arqueològics.

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “El Vapor Gordils i Dalmau (Mataró). Arqueologia i evolució arquitectònica d’un vapor de la primera industrialització”

Conferència “El Vapor Gordils i Dalmau (Mataró). Arqueologia i evolució arquitectònica d’un vapor de la primera industrialització”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 27 de febrer de 2019, 19,00 hores

Conferenciant: Òscar Matas
Moderador: Carles Marfà

Durant els mesos d’agost i octubre de 2017 es va dur a terme una  intervenció arqueològica als antics terrenys on s’ubiquen les naus del Vapor Gordils i Dalmau, just al davant de l’estació de trens i el front marítim de Mataró. L’actuació venia motivada per la imminent urbanització dels terrenys. La posterior excavació arqueològica de les restes aparegudes va permetre localitzar diversos àmbits subterranis de l’antiga fàbrica Gordils i Dalmau – Filatures Viñas. Cronològicament se situa en plena Revolució Industrial, durant el segon terç del segle XIX, i la intervenció ha permès seguir la seva evolució fins els darrers moments del seu funcionament, a finals de la dècada dels 60 del segle XX.



A continuació, us oferim una petita entrevista amb Òscar Matas sobre els aspectes més destacats de la conferència que ens oferirà el proper dimecres.

  • Quina és la importància de les restes arqueològiques localitzades durant la intervenció arqueològica a Mataró?

La principal novetat és que l’excavació ens ha permès localitzar i documentar el sector energètic de les primeres fases de la fàbrica. Es tractava d’una sèrie d’àmbits subterranis no visibles. Es van poder excavar i identificar els espais destinats a la carbonera, l’àmbit de les calderes i la seva zona de treball, els fumerals per on es conduïa el fum a la xemeneia, la sala de la màquina de vapor i el complex hidràulic per alimentar les calderes.

  • Quin fet cabdal per a la ciutat de Mataró i per a la fàbrica es va produir entre el 1915-1916?

Es van poder localitzar una sèrie d’estructures massisses construïdes d’obra, de planta quadrangular que posteriorment es van poder identificar com a basaments de motors elèctrics. Posteriorment, durant la fase d’estudi de la documentació existent sobre la fàbrica, es va poder contrastar que corresponien als assentaments dels motors elèctrics de la indústria.

L’electricitat havia arribat a Mataró a finals del segle XIX amb la constitució de la Compañía General de Electricidad, S.A (CGE) el 1897, però l’electrificació del vapor cal relacionar-la amb la connexió al corrent altern elèctric que a Mataró es devia produir vers el 1915. El progrés avançava molt ràpidament i, en pocs anys, la tecnologia dels motors a vapor havia quedat obsoleta gràcies al desenvolupament de l’energia elèctrica.

  • Què va significar el Vapor Gordils i Dalmau per la industrialització a Catalunya?

Tot i que no era la fàbrica més gran que hi va haver a Mataró, sí que va ser la primera en funcionament a la ciutat, i de les primeres de tota Catalunya, durant la Revolució industrial durant la primera meitat del segle XIX.

Actualment, les naus i la xemeneia, conservades en alçat, esdevenen uns dels edificis industrials més antics conservats a tota Catalunya i la península. L’actual intervenció arqueològica ha permès completar el conjunt industrial, localitzant el sector energètic de la fàbrica Gordils i Dalmau.