Us presentem el vídeo de la setena conferència programada dins del cicle de conferències de la Tribuna d’Arqueologia 2023 que es va oferir ahir dimecres 31 de maig.
Les Adoberies de Vic, pont de Queralt i muralla, resultats de les darreres intervencions
Conferenciants: Eduard Píriz i González (Arqueòleg i Arquitecte tècnic), Laura V. Vicens Saiz
(Arqueòlegs.cat) i Adrià Cubo Córdoba (Arqueòlegs.cat)
Moderadora: Anna Bach Gómez (UAB)
Les tres últimes intervencions realitzades a l’entorn de les adoberies de Vic, han establert una relació clara entre els edificis de les adoberies, el pont de Queralt i la muralla de la ciutat. A l’interior de les adoberies, es va excavar la planta semisoterrada del primer edifici, ubicat a tocar del pont de Queralt. S’han documentat un total de 6 estructures excavades a la roca, 3 d’elles corresponents a formes circulars (clota/tina) i les 3 restants, dipòsits quadrangulars amb accés esglaonat. Al segon edifici es van localitzar 15 estructures, 12 d’elles amb funcions similars però construïdes amb maons o amb lloses de pedra revestides. Al tercer edifici es van realitzar 4 sondejos, documentant un possible pou de registre quadrangular amortitzat per una estructura de contenció de maquinària pesant i un dipòsit còncau de maons vidriats. A l’excavació de l’interior del primer ull del pont de Queralt, a tocar de la muralla de Vic, es va localitzar una clota circular relacionada amb la planta baixa de la primera adoberia. Mitjançant una porta oberta directament sota l’estructura del pont es podia accedir a la clota de tal manera que els adobers ampliaven la seva superfície de treball i tenien accés directe al riu Mèder. Es van localitzar part dels paviments de pedra de la rambla dels Montcada i del carrer adoberies i al sondeig realitzat entre la plaça de Santa Elisabet i el Pont de Queralt, es va aconseguir identificar un tram de la muralla de la vil·la medieval, així com diverses estructures i paviments que es podrien posar en relació amb l’antic Portal de Queralt.
A l’interior de la Cova de la Font Major, a uns 300 metres de l’accés actual, s’hi localitza la Sala del Llac, un espai on el riu subterrani que transcorre per la cavitat es desvia per aflorar a l’exterior, on forma part de la capçalera del riu Francolí. En aquesta sala, l’any 1959 Salvador Vilaseca va detectar-hi restes d’ocupació humana, si bé les condicions d’inundabilitat no li van permetre anar més enllà en la seva recerca. Fou a mitjans dels anys seixanta del segle passat quan es va decidir efectuar-hi una intervenció arqueològica, en una zona que mantenia l’estratigrafia arqueològica parcialment intacta, localitzant-s’hi una disposició ordenada de diferents vasos ceràmics, alguns parcialment fragmentats, que el mateix Dr. Vilaseca va classificar com a pertanyents a un ampli període que abastaria des del bronze final fins a època iberoromana. L’any 2018 el Grup de Recerca Seminari de Protohistòria i Arqueologia (GRESEPIA) de la Universitat Rovira i Virgili, va reprendre els treballs arqueològics a la Sala del Llac en el marc del projecte Evolució paleoambiental i poblament prehistòric a les conques dels rius Francolí, Gaià, Siurana i rieres del Camp de Tarragona (2018-2021), dirigit pel Dr. Josep Maria Vergés de l’IPHES, iniciant-se així una col·laboració que ha propiciat la realització de diverses campanyes d’intervenció arqueològica entre els mesos d’octubre de 2019 i el novembre de 2021. Aquestes excavacions han fet possible definir una seqüència estratigràfica completa de la Sala del Llac, determinant la seva successió ocupacional, que s’establiria entre finals del segle VIII a.n.e. i mitjans del segle V a.n.e. (primera fase) i entre mitjans del segle IV a.n.e. i inicis del segle II a.n.e. (segona fase). A més a més, l’anàlisi dels materials i la seva relació i disposició han permès apuntar una possible interpretació funcional de la Sala que la vincularia a la ritualitat cultual, mantenint-se així una sacralitat de l’espai ja iniciada durant el paleolític.
Entre els mesos de juny i desembre de 2020 es va executar el projecte de restauració del claustre Major de la Cartoixa d’Escaladei. Aquesta obra, va ser promoguda per l’Agència Catalana de Patrimoni Cultural amb la col·laboració de l’INCASÒL i cofinançada per la Fundació La Caixa. L’objectiu del projecte era doble. En primer lloc, recuperar l’estructura bàsica del claustre Major de la darrera època de funcionament de la Cartoixa (segles XVII-XVIII) per obrir-lo a la visita pública. En segon terme, i seguint les propostes del Pla Director, es preveia excavar en la meitat oriental del pati del claustre on hi havia constància de la presència de restes de les petites ermites ocupades pels cartoixans de la primera època d’Escaladei (segles XIII-XVII) i que havien quedat amortitzades per la construcció del claustre actual. La intervenció va permetre, a banda de recuperar l’estructura original del claustre modern, identificar i excavar completament dues de les ermites del segle XIII corresponents al claustre major romànic i també parts de les cel·les d’un petit claustre que es va aixecar a principis del segle XV davant la capçalera de l’església. L’excavació va permetre estudiar l’estructura del claustre original i dels seus components (pati, galeries, cel·les), descriure l’estructura interior de les petites ermites i comparar-la amb la de les fases modernes. Finalment, es van dur a terme diverses anàlisis per tal de mirar de determinar tant l’entorn vegetal de la cartoixa en època medieval, com també elements vinculats amb les plantacions en els jardins de cada cel·la i amb l’alimentació diària dels monjos.
La vil·la romana del Collet (Calonge i Sant Antoni) està ubicada en l’extrem nord de la badia de Palamós. A l’antiguitat fou construïda damunt d’una península que s’endinsava en el mar i que quedava envoltada per llacunes i mars interiors. Els seus orígens es remunten a finals del segle II o principis del segle I aC, quan en aquell indret es va construir un magatzem de dolia. Poc temps després, a la primera meitat del segle I aC aquest espai fou amortitzat i en el seu lloc es bastí una vil·la romana de planta itàlica. Ja cap a finals d’aquell segle, la casa fou objecte d’algunes reformes, com la que suposà la construcció d’un conjunt termal. Paral·lelament, a un centenar de metres s’edificà una terrisseria destinada a produir principalment àmfores vinàries. Cap als anys 60-70 dC la bòbila fou abandonada i la vil·la fou objecte d’una reforma integral que suposà la demolició de l’edifici republicà i l’aixecament d’un altre. Aquest edifici segurament ja no era habitat a principis del segle IV, moment en el qual es documenta el seu ús com lloc d’enterrament, tot i que continuà essent freqüentat fins al segle V quan fou definitivament abandonat.
El Paleogen (65,5-23 milions d’anys, Ma) comprèn tres èpoques ben diferenciades: el Paleocè (65,5-55,8 Ma), l’Eocè (55,8-33,9 Ma) i l’Oligocè (33,9-23 Ma). Amb el Paleocè comença l’era Cenozoica en el límit Cretaci-Terciari (límit K/T, fa 65,5 Ma). En aquell moment es van produir importants canvis climàtics que van contribuir a l’extinció dels dinosaures no avians i, tanmateix, van suposar unes condicions favorables per alguns grups de mamífers avui desapareguts, que van sobreviure fins al Paleocè i van arribar a ser els mamífers dominants. Entre ells trobem ja les primeres restes de primats sensu lato, pertanyents al grup dels plesiadapiformes. L’Eocè és una època molt interessant a causa de l’aparició de molts dels ordres moderns de mamífers, i també dels euprimats (o primats sensu stricto). El principi de l’Eocè va venir marcat pel màxim tèrmic del Paleocè-Eocè, cosa que va permetre la proliferació de boscos tropicals en latituds elevades. Aquests canvis ecològics van afavorir la diversificació dels mamífers del moment, entre ells els primats, que van experimentar una important radiació durant l’Eocè, amb l’aparició de dos grups ben diferenciats (Adapiformes i Omomyiformes). A més, durant l’Eocè es registra també la primera aparició dels antropoïdeus, tot i que no se n’han trobat d’aquesta edat en el nostre territori. El límit Eocè-Oligocè va venir marcat per una altra renovació faunística que va afectar dramàticament els ecosistemes marins i continentals. En aquest moment, el registre d’omomyiformes queda restringit a Europa a només dues troballes a la península Ibèrica. Això podria estar relacionat amb la seva posició més meridional respecte altres àrees europees, i que hauria afavorit el manteniment de temperatures més altes que haurien permès la persistència d’àrees de boscos tropicals i subtropicals i la supervivència d’aquests primats fins a l’Oligocè inferior. Tot i la riquesa dels jaciments de vertebrats paleògens de Catalunya i la intensitat dels treballs de recerca duts a terme fins al moment, encara queden moltes incògnites per resoldre respecte a la diversitat, mode de vida i evolució de diferents grups, especialment dels primers primats i altres vertebrats.
