Conferència de la Tribuna d’Arqueologia 2019-2020: “El conjunt medieval de les Guixeres de Súria. Quinze anys d’intervencions arqueològiques”

Conferència: El conjunt medieval de les Guixeres de Súria. Quinze anys d’intervencions arqueològiques
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 4 de desembre de 2019, 19,00 hores

Conferenciants: Cristina Belmonte i Roser Arcos
Moderador: Josep Maria Vila

Enguany s’ha celebrat la quinzena campanya d’excavació al conjunt arqueològic de les Guixeres de Súria, iniciativa promoguda per l’Ajuntament, que es realitza mitjançant un camp de treball amb estudiants del municipi. El que va començar amb l’excavació del mas medieval de la Vilella Vella, continuà amb l’objectiu de localitzar l’església de Sant Pere del Puig, esmentada a la documentació. Amb els anys, al voltant d’aquesta església d’origen preromànic, també s’ha localitzat la torre del Puig de Sant Pere, que destaca per la seva particular tècnica constructiva. La singular geologia de la zona, amb grans afloraments de pedra de guix de fàcil extracció, segurament en va facilitar l’assentament, vinculat a l’explotació d’aquest mineral. Tot sembla indicar que el conjunt fou el primer nucli habitat del municipi, abans que la població es traslladés definitivament a la seva ubicació actual.


A continuació, us oferim una petita entrevista amb les conferenciants sobre els aspectes destacats de la seva xerrada.

  • Des de quan s’excava al conjunt arqueològic de les Guixeres?

Enguany hem celebrat el quinze aniversari. L’any 2004 des de l’Institut del municipi, l’IES mig món i amb el suport de l’Ajuntament, s’endegà una petit projecte d’excavació arqueològica amb alguns estudiants. L’objectiu era acostar el patrimoni als joves a la vegada que es feia recerca intentant localitzar alguns dels elements patrimonials de la vila esmentats en la documentació històrica.

L’historiador local Albert Fàbrega, professor de l’institut en aquell moment, va tenir un paper clau per tirar endavant el projecte. L’Ajuntament hi va apostar des del principi i la propietat dels terrenys va posar totes les facilitats. Alguns d’aquells estudiants encara participen en les intervencions actualment. El fet que tots aquests agents estiguin encara implicats al projecte l’ha convertit en una actuació consolidada i d’èxit.

  • Sembla un projecte amb unes característiques especials. Com s’han desenvolupat els treballs durant aquests quinze anys?

Durant aquests anys s’hi ha actuat de manera ininterrompuda cada estiu, amb campanyes de 10 dies hàbils, sota la direcció d’Assumpta Serra primer i Ainhoa Pancorbo després, però ja des del 2010 que se’n fa càrrec l’equip actual.

En relació a les característiques del projecte, si és un projecte especial, és un projecte de poble on diverses institucions, associacions i voluntaris posen el seu granet de sorra perquè es pugui tirar endavant any rere any. L’equip d’excavació està format per una trentena de persones, principalment estudiants de l’Institut amb edats entre 14 i 16, alguns estudiants i graduats d’arqueologia i voluntaris. Tothom que hi participa se’n sent partícip i sap que col·labora en posar en valor el patrimoni del seu poble.

Totes les intervencions es realitzen amb metodologia arqueològica, per tant també ajuda a entendre i acostar com i que es fa en l’arqueologia professional.

  • Que s’hi excava? Quins són els elements més singulars?

Les primeres intervencions es van fer al mas medieval de la Vilella Vella, però des de l’any 2008 s’incorporà el temple preromànic de Sant Pere del Puig i el 2011 la torre del Puig de Sant Pere. Des d’aleshores, els esforços s’han centrat en excavar i delimitar aquest dos edificis.

L’església de Sant Pere del Puig, correspon a un edifici preromànic, amb la seva necròpolis associada, que va anar patint diverses transformacions fins que fou abandonat complement cap al segle XVII.

Sens dubte però, és la Torre del Puig de Sant Pere possiblement l’element més singular, sobretot per la seva particular tècnica constructiva. De planta quadrada, fou bastit a partir de la disposició de diferents murs concèntrics, adossats uns als altres, formant una espècie de gran plataforma esglaonada, de la qual, de moment, no coneixem altres paral·lels al territori.

A redós, de la torre i també de l’església, s’han documentat algunes petites estances, interpretades com cases, confirmant així part de la informació que esmenta la documentació històrica conservada.

  • Quines son les aportacions principals, més enllà de la localització d’aquests edificis, durant aquests anys de recerca?

El conjunt arqueològic de les Guixeres es troba fora del nucli urbà del municipi en una zona de gran riquesa geològica, amb grans afloraments de pedra de guix de fàcil extracció, d’aquí el seu nom. Doncs bé, tot sembla indicar que l’explotació d’aquest mineral va facilitar l’assentament en aquest indret ja des del segles IX-X. Això unit a les dimensions i característiques de les restes, el seu establiment i moment de màxim esplendor, segles X-XIII, suggereix que el conjunt fou el primer nucli habitat del municipi, abans que la població es traslladés definitivament a la seva ubicació actual durant el segle XIII.

  • És un jaciment esgotat? Com s’encara la recerca pels propers anys?

No, no és un jaciment esgotat tant a la torre com a la Vilella Vella encara queda força feina per fer i a l’església, tot i que està més avançada, encara hi ha part de la necròpolis per excavar. Més enllà d’aquests jaciments, a les Guixeres també es conserven forns de guix tant d’època medieval com d’època contemporània.

L’objectiu en els propers anys, és seguir avant en la recerca, i donar ús social a les restes, materialitzant la seva posada en valor per poder incloure el conjunt en les rutes turístiques del municipi.

Conferència de la Tribuna d’Arqueologia 2019-2020: “L'aplicació dels fòssils a la crisi ecològica actual: som a la sisena extinció massiva de la Terra?”

Conferència: L’aplicació dels fòssils a la crisi ecològica actual: som a la sisena extinció massiva de la Terra?
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 20 de novembre de 2019, 19,00 hores

Conferenciant: Marc Furió
Moderador: David M. Alba

Molts científics alerten del moment que pateix la biosfera actualment i el comparen amb altres moments crítics de la història de la Terra. Què en sabem d’altres episodis d’extinció massiva en el passat? És de tots conegut que l’extinció i l’evolució dels organismes són processos naturals, i fins a cert punt inevitables. Així doncs, com és de greu la situació actual? La paleontologia proporciona una visió temporal que permet calibrar la magnitud de l’episodi actual de pèrdua de biodiversitat.

A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre alguns aspectes destacats de la seva xerrada

  • Què poden aportar els fòssils al problema actual de la pèrdua de biodiversitat que no puguin fer altres camps de la ciència?

La paleontologia, és a dir, l’estudi dels fòssils, ens aporta sobretot una perspectiva temporal. No hi ha cap altre disciplina científica, llevat potser de la mateixa geologia o l’astronomia, que treballi amb unes dimensions temporals tan grans. Els paleontòlegs estudien des de les primeres formes de vida, que van aparèixer al planeta fa uns 3.600 milions d’anys a especies extingides fa pocs milers d’anys. Aquesta mirada llarga ens permet abordar des d’una perspectiva diferent les preguntes principals que envolten la situació actual respecte al medi  natural. És “normal” aquesta crisi ambiental que estem patint? Ha passat altres vegades en el passat? És possible recuperar les espècies desaparegudes i restablir l’equilibri natural? Sense la perspectiva històrica natural que ens proporciona la paleontologia, la resposta a aquestes preguntes sempre seria incompleta.

  • I des d’aquest punt de vista que planteges, ja s’ha donat en el passat la situació actual?

Tenim moltes evidències científiques que el món natural ha patit daltabaixos de diversitat molt importants al llarg de la seva història geològica. Els paleontòlegs han determinat que hi ha hagut un mínim de cinc moments de crisi ecològica severa a nivell mundial des de que la vida va deixar de ser microscòpica, fa uns 540 milions d’anys. Un dels debats més importants que van tenir els primers naturalistes que estudiaven els fòssils va ser si la successió de fòssils relatava una història gradual i constant, o si per contra era tota una successió de catàstrofes que anaven eliminant eventualment la vida a la Terra. Avui dia pensem a que segurament no estem en cap dels extrems, sinó que la realitat és una situació intermèdia. En el registre fòssil observem que durant milions d’anys el ritme de les extincions és força constant i queda més o menys compensat per l’aparició de noves espècies. Però també veiem que, en moments puntuals, s’alineen una sèrie de factors externs, el que en podríem dir una tempesta perfecta, i es produeixen uns desequilibris molt importants que fa que tots els ecosistemes al món acabin col·lapsant. Aquests moments es coneixen com “extincions massives”. I com deia, això ja ha passat, com a mínim, cinc cops.

  • Què caracteritza una “extinció massiva”?

Una extinció massiva es caracteritza principalment tres factors: abast taxonòmic, abast geogràfic i extensió en el temps. Podem parlar d’una extinció massiva quan s’acaben extingint, com a mínim, el 75% de totes les espècies que hi ha al planeta en un moment donat. Això és el que anomenem l’abast taxonòmic. D’altra banda, també cal que aquesta extinció afecti a tots els ecosistemes i a tot el món. Els desequilibris en una regió concreta o un medi són força més habituals, i aleshores es parla d’extincions locals o regionals. Però quan hi ha una extinció massiva, no hi ha cap ecosistema ni racó del món que quedi intacte; tots queden afectats d’una manera o una altra. Finalment, hi ha el factor temps, perquè delimitar un moment de crisi implica que la durada ha de ser “curta”. Un interval de temps curt en paleontologia pot ser fins i tot un milió d’anys. Des de una perspectiva humana, això acostuma a sorprendre, perquè un milió d’anys ens pot semblar molt de temps, però pels paleontòlegs és un lapse de temps relativament curt. Cal tenir present que la desaparició de tres quartes parts de totes les espècies que existeixen en menys d’un milió d’anys és un sotrac ecològic de gran magnitud.  Aquests ecosistemes tan alterats poden trigar fins a 10 milions d’anys, és a dir, 10 vegades més, a recuperar la biodiversitat inicial i que tot torni a funcionar amb una certa normalitat. En el moment actual és imprescindible evitar per tots els mitjans arribar al precipici del col·lapse ecològic. Si no ho fem, és molt probable que l’espècie humana sigui una d’aquestes que formi part del 75% i desaparegui. A més, d’aquesta crisi ambiental actual, els humans en som responsables directes, de manera que és responsabilitat nostra aturar-ho, per nosaltres i per la resta d’espècies que habiten al planeta.

  • En què treballa actualment l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont que pugui aportar coneixement aplicat en aquesta tasca?

Com comentava anteriorment, hi ha diverses preguntes que sorgeixen quan mirem de diferenciar què és una dinàmica natural i com pot estar influint l’acció humana en el desenvolupament d’aquesta crisi. Per exemple, sobre l’extinció dels dinosaures, avui dia pràcticament ningú dubta que la causa última de la seva desaparició (conjuntament  amb la de molts altres organismes, no ho oblidem) va ser l’impacte d’un meteorit. El que resulta interessant és que l’estudi dels fòssils ens mostra que molts grups ja estaven en declivi per altres motius abans d’aquesta col·lisió. Per tant, una de les preguntes que mirem de respondre és si l’efecte d’aquest meteorit hauria estat tan devastador si no hi hagués hagut prèviament un deteriorament sostingut dels ecosistemes durant els darrers milions d’anys del Cretaci. Aquesta és una de les línies de treball del grup de recerca de faunes del Mesozoic de l’Institut.

D’altra banda, els investigadors del grup al qual pertanyo, el de Faunes del Neogen i Quaternari, estudiem els ecosistemes del Miocè de la Conca del Vallès-Penedès, on també es registren canvis climàtics i ecològics importants fa uns 10 milions d’anys. Estem construint una base de dades d’alta resolució per poder detectar com responen regionalment els ecosistemes a oscil·lacions o canvis externs importants. Una de les preguntes que volem respondre amb els nostres estudis és, per exemple, si tenir ecosistemes diversos i complexos, augmenta la capacitat de resiliència enfront canvis externs substancials o pot ser un motiu de debilitat que faci caure les fitxes de dòmino abans d’hora.

En un camí paral·lel, el grup de recerca en Paleobiologia Evolutiva s’ha dedicat durant molts anys a estudiar la reacció evolutiva d’organismes atrapats en illes. És un tipus d’ambient on l’evolució dels organismes està molt condicionada per l’aïllament geogràfic i l’absència de depredació, però de la que en podem treure algunes claus sobre com funciona l’evolució en general. Quan els paleontòlegs observen el registre fòssil de zones insulars veuen que els organismes que sobreviuen en aquestes condicions pateixen canvis dràstics en la seva biologia per aprofitar millor els pocs recursos vitals disponibles. Això, però, té una contrapartida i  és que es debiliten ecològicament i queden indefensos davant qualsevol eventualitat ambiental o invasió externa. Les illes esdevenen laboratoris on es fa un test a petita escala de resistència d’ecosistemes, un anàleg del que està passant actualment a escala planetària.

Finalment cal destacar el paper d’un grup d’investigadors de l’ICP que estan estudiant dos etapes molt importants en la història de la Terra: el Permià i el Triàsic. Ambdós períodes queden separats per la major extinció massiva que ha patit el nostre planeta, més devastadora fins i tot a la que va acabar amb els dinosaures. Sabem que fa uns 250 milions d’anys hi va haver un episodi de vulcanisme sostingut que va alterar tots els ecosistemes del món. Aquesta crisi és equiparable en molts aspectes a la que estem patint actualment, amb molta emissió de gasos a l’atmosfera, un canvi climàtic molt important, acidificació dels oceans, aridificació de moltes zones del planeta, i una pèrdua total d’espècies de fins al 90% del total. Molts investigadors fins i tot apunten que els canvis més dràstics podrien haver tingut lloc en pocs milers d’anys (entre 30.000 i 60.000 anys) fet que suposa pràcticament una aniquilació instantània a escala geològica.

Els resultats obtinguts de tot plegat, juntament amb molts d’altres obtinguts arreu del món, ens han de servir en els propers anys per calibrar correctament l’abast de la crisi actual en curs i conscienciar sobre la necessitat de posar-hi remei.

Conferència de la Tribuna d’Arqueologia 2019-2020: “Mobilitat logística neandertal des d’una perspectiva tafonòmica al nivell P de l’Abric Romaní (Capellades, Anoia)”

Conferència: Mobilitat logística neandertal des d’una perspectiva tafonòmica al nivell P de l’Abric Romaní (Capellades, Anoia)
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 6 de novembre de 2019, 19,00 hores

Conferenciant: Juan Marín
Moderador: Carlos Tornero

Les estratègies de mobilitat dels grups de neandertal s’estudien mitjançant la caracterització i l’anàlisi de jaciments arqueològics, i tradicionalment són comparades amb els tipus d’assentaments de grups de caçadors-recol·lectors actuals. El registre faunístic del nivell P de l’Abric Romaní és una font d’informació única per analitzar el comportament d’alimentació desenvolupat pels neandertals durant la MIS3. El conjunt es divideix en dos subnivells separats i ben definits: Pa i Pb. Mitjançant l’estudi tafonòmic de les restes i la seva distribució espacial, es van poder definir les característiques d’aquestes ocupacions humanes limitades en l’espai de la superfície de l’abric. Les anàlisis indiquen que les acumulacions són el resultat d’almenys dos tipus d’ocupació diferents: 1) Un campament residencial transitori durant parades curtes, centrat en l’explotació dels cérvols; 2) Un campament de caça / lloc intermediari de carnisseria per a la captura especialitzada de cavalls. La presència d’ocupacions centrades en l’oferta de recursos específics és típica de grups col·lectors. Els resultats de l’estudi zooarqueològic del nivell P caracteritzen els neandertals de l’Abric Romaní com a grups implicats en un sistema d’explotació del territori de mobilitat logística, i vinculen part dels seus desplaçaments en funció de la disponibilitat de grans ungulats.



A continuació, us oferim una petita entrevista amb el conferenciant sobre alguns aspectes destacats de la propera xerrada.

Des de quan s’excava l’Abric Romaní?

L’Abric Romaní va començar a ser excavat l’any 1909 per Amador Romaní. Ell va constatar la riquesa de materials paleolítics en el jaciment en una seqüència de gaire bé 18 m de profunditat. Al llarg del segle XX es va fer varies intervencions intermitents fins que el 1983 sota la direcció d’Eudald Carbonell i Rafael Mora es van iniciar les intervencions programades de forma anual. Actualment es continua excavant i fent recerca del jaciment des de l’IPHES. Sota la direcció de Gema Chacón, Palmira Saladié i Eudald Carbonell.  S’està excavant en una superfície de 300 m2 el nivell R a una profunditat de 10 m.

Com subsistien els Neandertals a l’Abric Romaní?

El registre de l’Abric Romaní és molt ric, i alhora la resolució i conservació estratigràfica del nivell és també excel·lent. Això ha permès que junt a les restes de fauna i eines de pedra, es conservin motlles de fusta, alguns interpretats com eines, altres simples restes de llenya, i abundants fogars. Tot junt ens informa sobre l’estil de vida neandertal. Ens trobem davant de grups que varien en nombre depenent de l’ús que fan d’aquest espai.  Hàbils caçadors de grans unglats, especialment cavalls i cérvols però també de Rinoceronts, urs i de tant, en tant cabres. Probablement el foc ajuda a reduir la presència dels carnívors en aquest entorn. Cacen selectivament els cavalls adults que són els que donen una major rendibilitat i els cérvols de mode més divers ja que també hi ha cert interès en les pells més mal·leables dels infantils.  Un cops caçats són traslladats i consumits. Això, indica que viuen en grups socials amb capacitat estratègica basada en la cooperació y repartició d’aliments.

Quina antiguitat tenen les restes del nivell P?

La seqüencia de l’Abric Romaní està datat entre 39.000 anys i 115.000 la seqüència complerta que ens és coneguda a través del pou Romaní i els sondejos. El nivell P té una edat aproximada de 56.000 anys d’antiguitat. Es situa en el estadi Isotòpic 3

Com gestionaven el macro-espai els Neandertals?

La resolució estratigràfica del Abric Romaní i del nivell P en concret ens ha permès observar una gestió diferents dels animals caçats amb caràcter estacional. Això junt amb una explotació de les matèries primeres autòctona i alóctona, suggereix l’ús alternat de l’abric com a campament de caça i com a lloc residència. Aquestes inferències ens permeten proposar un tipus de gestió logística del territori. En el que els Neandertals desplaçaren l’aliment a llocs de referència.

Conferència de la Tribuna d’Arqueologia 2019-2020: “Entorns de protecció de les pintures rupestres de Catalunya: propostes de delimitació i tramitació legal ”

Conferència: Entorns de protecció de les pintures rupestres de Catalunya: propostes de delimitació i tramitació legal
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 23 d’octubre de 2019, 19,00 hores

Conferenciants: Tània Álvarez i Laura Fernández
Moderadora: Maite Miró

L’any 1998 la UNESCO va incloure en la Llista de Patrimoni Mundial l’Art Rupestre de l’Arc Mediterrani de la Península Ibèrica (ARAMPI). La declaració afecta 757 jaciments peninsulars, 60 dels quals es localitzen a Catalunya. Els responsables de la gestió d’aquests béns inscrits a la llista han de complir amb un seguit d’obligacions per la conservació i protecció del bé. El darrer compliment va ser l’anomenat Inventari Retrospectiu, en el qual es demanava una ampliació de la documentació disponible sobre aquests béns, posant especial èmfasi en disposar d’una major precisió en la ubicació dels abrics i coves amb manifestacions rupestres, així com en l’establiment d’un entorn de protecció que permetés una millor protecció i salvaguarda del bé i del seu entorn. El Servei d’Arqueologia i Paleontologia ha posat en marxa un pla de delimitació dels entorns de protecció dels conjunts amb pintures rupestres inclosos a la Llista de Patrimoni Mundial. Aquest projecte comprèn una actualització de la georeferenciació i de la informació documental disponible sobre cada conjunt, així com una definició dels entorns d’aquests jaciments declarats béns culturals d’interès nacional, així com la corresponent tramitació legal d’acord amb la Llei de Patrimoni Cultural Català. En aquesta tribuna exposem els primers casos que s’han tramitat aquest 2019: Cova del Taller, Cabra Feixet i el conjunt de la Cova del Cingle, la Cova del Pi i la Cova del Ramat, localitzats a les Terres de l’Ebre.


A continuació, us oferim una petita entrevista amb les conferenciants sobre els aspectes més destacats de la seva xerrada.

  • Per què s’estan tramitant els entorns de protecció de les pintures rupestres?

Segons la disposició addicional primera de la Llei del patrimoni cultural català, totes les coves, els abrics i els indrets que contenen manifestacions d’art rupestre, es declaren bé cultural d’interès nacional (BCIN), la màxima categoria de protecció que atorga la Llei. La singularitat i excepcionalitat d’aquests jaciments també va motivar la inclusió de l’Art Rupestre de l’Arc Mediterrani de la Península Ibèrica (ARAMPI) com a bé integrant en la Llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO l’any 1998. La declaració afecta a un elevat nombre d’indrets amb art rupestre repartits per sis comunitats autònomes del llevant peninsular, 60 dels quals es localitzen a Catalunya.

Ara bé, l’any 1998 per l’elaboració de l’expedient presentat a la UNESCO, només es va incloure la coordenada geogràfica de l’abric, protegint d’aquesta manera només les pintures. No obstant això, en els darrers anys s’han establert paulatinament nous criteris  que determinen que l’art rupestre és inseparable del seu entorn paisatgístic i que un abric amb pintures rupestres s’ha de protegir dins del paisatge natural en el qual s’integra. Per aquesta raó, el Comitè de Patrimoni Mundial va sol·licitar l’anomenat Inventari Retrospectiu, en el qual es demanava una ampliació de la documentació disponible, fent especial èmfasi en disposar d’un major precisió dels abrics i coves, així com l’establiment d’una entorn de protecció, que permetés una millor salvaguarda del bé i del seu entorn.

  • Què implica i com s’ha materialitzat aquest mandat?

Aquest mandat de la UNESCO va obligar a totes les administracions autonòmiques implicades en la gestió de l’ARAMPI a dissenyar nous programes de protecció i delimitació dels entorns d’aquests jaciments. En el cas de Catalunya, des del Servei d’Arqueologia i Paleontologia i dins del projecte Corpus de Pintures Rupestres de Catalunya, es va posar en marxar un projecte per delimitar els entorns de protecció dels jaciments amb art rupestre inclosos en la Llista de Patrimoni Mundial.  Aquesta tasca implica una definició teòrica i metodològica dels criteris utilitzats per establir els entorns de protecció; un treball de camp per revisar i actualitzar les dades, i finalment, atorgar validesa legal a aquests entorns mitjançant la seva declaració.

La legislació catalana de patrimoni cultural ja disposa d’aquesta eina legal. L’entorn de protecció es defineix com un espai,  sigui edificat o no, que dona suport ambiental al bé, el qual ha de garantir la  conservació dels valors del bé, així com la seva correcta contemplació i estudi. En aquest sentit, la recomanació de la UNESCO s’ha pogut convertir en una eina legal per a la millora de la gestió d’aquest patrimoni excepcional.

  • Quins criteris es tenen en compte per establir aquests entorns?

Cal tenir present que la majoria d’aquests jaciments es localitzen en zones muntanyoses i boscoses, per tant, el criteri paisatgístic i orogràfic és molt determinant. En aquest sentit, s’han tingut en compte la conca visual des del propi abric o cova, l’entorn orogràfic, les unitats hidrogràfiques, el context cultural -l’existència d’altres elements culturals a la zona-, i els usos del sòl. Amb tot això, s’intenta que la declaració d’un entorn de protecció mantingui els trets distintius d’un paisatge.

Cal assenyalar  que molts d’aquests paisatges ja estan protegits per la normativa urbanística i per la normativa ambiental. Concretament, els exemples que presentem de les Terres de l’Ebre estan dins d’espais declarats PEIN o Xarxa Natura 2000, i la protecció cultural s’afegeix  a les ja existents, regulant altres usos.

  • De quina manera es millora la gestió i protecció dels jaciments d’art rupestre?

El benefici directe sobre el patrimoni és una relació dels usos més restrictiva que la que ja disposen ara mateix aquests jaciments declarats BCIN, atès que no es protegeix únicament la cova o l’abric on es localitza la pintura,  sinó que podem regular l’espai immediat a aquest abric, i tenir la capacitat i competència de controlar les activitats o infraestructures que es puguin fer en aquests espais més amplis.

Tot i que aquest projecte de delimitació dels entorns comença pels que son patrimoni mundial, i concretament s’ha començat pels ubicats a les Terres de l’Ebre, s’ha de tenir present que actualment hi ha més de 130 abrics d’art rupestre, i que per tant, tindrà continuïtat i es farà extensible a tots els jaciments amb manifestacions d’art rupestre.

La nova temporada del cicle de conferències de la Tribuna d’Arqueologia 2019-2020

Us presentem el programa de la Tribuna d’Arqueologia 2019-2020, que començarà el proper dia 23 de d’octubre, amb 17 conferències programades fins al pròxim mes de juny. Com sempre, les sessions es faran amb periodicitat quinzenal, a la sala d’actes del Palau Marc, els dimecres a les 19,00 hores. I com ja és habitual, les conferències s’emetran en streaming i els vídeos n’estaran disponibles en aquesta web a partir de l’endemà de cada xerrada.

En aquesta primera sessió de la temporada, després de la presentació del nou cicle de la Tribuna d’Arqueologia a càrrec de la directora general del Patrimoni Cultural, Elsa Ibar, començarà la primera de les conferències del cicle 2019-2020: “Entorns de protecció de les pintures rupestres de Catalunya: propostes de delimitació i tramitació legal”, a càrrec de Tània Álvarez i Laura Fernández, i moderada per Maite Miró.

| Descarregueu el programa en PDF |

 

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “Pagesos i caçadors recol·lectors als inicis del neolític a la Mediterrània Oriental. Projectes Kharaysin (Jordània) i Nahal Efe (Israel)”

Conferència: “Pagesos i caçadors recol·lectors als inicis del neolític a la Mediterrània Oriental. Projectes Kharaysin (Jordània) i Nahal Efe (Israel)”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 19 de juny de 2019, 19,00 hores

Conferenciants: Ferran Borrell i Juan José Ibáñez
Moderadora: Maria Saña

En aquesta conferència es presenten els resultats de les excavacions als jaciments neolítics de Kharaysin (Jordania) i Nahal Efe (Israel), ambdós projectes recentment endegats des del grup de recerca Arqueologia de les Dinàmiques Socials (ASD) de la Institució Milà i Fontanals (IMF-CSIC). Es tracta de dos jaciments d’una gran rellevància per a l’estudi del procés de neolitització a la Mediterrània Oriental i en un estat de conservació excepcional. El jaciment de Kharaysin, un gran poblat neolític amb una forquilla cronològica que avarca gairebé dos mil anys (10è-9è mil·lennis cal. BC), és un dels pocs de la regió on es pot estudiar in situ i amb detall l’aparició i evolució de les primeres comunitats pageses i ramaderes. Per altra banda, el projecte de Nahal Efe, ha posat al descobert un petit poblat de caçadors recol·lectors de mitjans del 9è mil·lenni cal. BC a la regió desèrtica del Neguev, evidenciant la continuïtat d’aquest sistema econòmic a les zones perifèriques (semidesèrtiques) en un moment de consolidació de l’agricultura per bona part del Llevant Mediterrani. Els resultats dels dos projectes permeten doncs contraposar dues realitats econòmiques i culturals ben diferents tot posant en evidència la variabilitat d’estratègies econòmiques vigents al llarg del període neolític a la Mediterrània Oriental.




A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre alguns aspectes destacats de la seva xerrada. 

  • El dos jaciments que ens presentareu, eren coneguts i/o havien estat excavats en anterioritat?

Tant el jaciment de Nahal Efe a Israel com el de Kharaysin a Jordania, eren coneguts abans que s’endeguessin els projectes de recerca que es troben actualment en curs, però no havien estat mai excavats. Apareixien sovint mencionats en la literatura acadèmica com a jaciments pertanyents al neolític preceràmic, però sense precisar més. En aquest sentit, els resultats que estem obtenint a ambdós jaciments són del tot novedosos i han despertat un gran interès en l’àmbit dels estudiosos del neolític a la Mediterrània Oriental.

  • En el petit resum inicial, deixeu entendre que Kharaysin i Nahal Efe presenten ocupacions contemporànies al voltant dels inicis del 9è mil·lenni cal. BC, durant el període neolític preceràmic B mig. Quines evidències hi ha de la interacció social i les relacions entre les comunitats agrícoles i les caçadores recol·lectores allà on eren veïnes?

Aquest és malauradament un aspecte força desconegut que, per altra banda, ens interessa molt desenvolupar. De manera general, sabem que hi ha una certa relació tal com indiquen la circulació de materials exògens (obsidiana de Turquia, turqueses i altres pedres verdes del nord d’Aràbia, petxines de la Mediterrània i Mar Roig) i, en segon lloc, la difusió d’algunes de les tecnologies més característiques d’aquest període, com és la talla laminar bidireccional, per tots els racons del Llevant, incloent les regions àrides on continua la cacera i recol·lecció. Però no passa el mateix amb altres tecnologies i coneixements tant vinculats al neolític com és el cas de l’arquitectura rectangular que, per exemple, trobem ben documentada en els nivells del preceràmic B de Kharaysin però que no es documenta a la regió del Neguev durant aquest mateix període. Apart d’això, dels grans trets, poc més en sabem. Una de les grans dificultats que afrontem és que la recerca a la Mediterrània Oriental durant aquest període, s’ha centrat en l’estudi de les comunitats pageses i per tant en el procés de neolitització, l’origen i difusió de l’agricultura i la ramaderia. L’estudi d’aquelles comunitats que varen continuar essent caçadores recol·lectores, principalment en regions àrides, ha rebut menys atenció i per tant les coneixem pitjor, cosa que dificulta identificar i establir aquesta interacció que de ben segur hi hauria entre aquests dos mons. En aquest sentit, el projecte de Nahal Efe, reprèn els estudis pioners d’Ofer Bar-Yosef als anys 70s a la regió del Neguev i Sinaí i té com objectiu principal conèixer bé aquestes comunitats caçadores-recol·lectores com a primer pas que ha de permetre en el futur conèixer en detall cóm es relacionaven amb les poblacions pageses veïnes.

  • Quin és el fet més rellevant que destacaríeu dels dos jaciments que esteu excavant?

Del jaciment de Kharaysin, el més destacable és, en primer lloc, la llarga seqüència d’ocupació que, com hem dit en el resum inicial, cobreix el 10è-9è mil·lenni cal. BC, just els moments inicials de la domesticació de plantes i animals en el Llevant Sud, durant la transició neolític precerámic A al B. En segon lloc, destacaríem el descobriment dels sols enlluïts amb més antics del Pròxim Orient, en arquitectura circular a finals del preceràmic A, una tecnologia que, per contra, ha estat tradicionalment associada en aquesta regió a l’arquitectura rectangular i el període posterior, el preceràmic B. Finalment, destacaríem les dimensions del poblat durant el neolític preceràmic B, a mitjans del 9è mil·lenni, estimat en unes 25 hectàrees i amb una arquitectura rectangular complexa i amb construccions terrassades, fet que posa de relleu la rellevància d’aquest assentament i que sigui considerat el que a la regió es coneix com a ‘mega-site’ i amb una forta influència regional.

Respecte al jaciment de Nahal Efe, part dels resultats obtinguts fins ara difereixen significativament del model de poblament tradicionalment acceptat per la regió, en que es proposa l’ocupació del Neguev per part de petits grups de caçadors recol·lectors nòmades. En aquest sentit, les dimensions del jaciment, el creixent nombre d’unitats domèstiques, tres excavades i com a mínim una dotzena més identificades en superfície (potencialment contemporànies), i la gran inversió de treball en la construcció de les cabanes (murs de pedra de més d’un metre d’alçada amb sols enlluïts amb cal o enllosats!) ens porten a interpretar Nahal Efe com un poblat d’un grup de caçadors recol·lectors relativament gran i totalment o, en bona mesura, sedentaris. En la mateixa direcció apunten altres indicis com ara la presència d’un petit nombre de fulles de falç amb llustre de cereal o els útils de molta trobats a l’interior de les cabanes. En aquest sentit, les dades recuperades fins al moment semblen indicar que entre els dos conceptes que tots tenim al cap ben diferenciats quan parlem de pagesos i de caçadors-recol·lectors, hi hauria situacions intermèdies, trencant una mica amb aquest concepte dicotòmic de món dels caçadors i món dels pagesos.

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “Les ocupacions prehistòriques del carrer Berenguer de Palou (La Sagrera, Barcelona) en el context de la prehistòria al Pla de Barcelona”

Conferència: Les ocupacions prehistòriques del carrer Berenguer de Palou (La Sagrera, Barcelona) en el context de la prehistòria al Pla de Barcelona
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 5 de juny de 2019, 19,00 hores

Conferenciants: Isabel Pereira, Anna Gómez Bach i Miquel Molist
Moderadora: Gemma Hernández

L’any 2018, s’ha localitzat un nou assentament prehistòric al barri de la Sagrera. Les restes corresponen  a estructures negatives, amb nivells de rebliment força intactes, amb una cronologia de neolític antic i l’edat del bronze, i posen de nou en relleu la intensitat de les ocupacions prehistòriques al Pla de Barcelona. Així, a les ja conegudes ocupacions del barri del Raval  s’hi afegeix ara aquesta zona, constituint els dos pols geogràfics preferencials per a l’establiment de les comunitats humanes més antigues al subsòl de Barcelona, conegudes fins al moment.



A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre alguns aspectes destacats de la seva propera xerrada.

  • La propera tribuna porta un títol molt precís “les ocupacions prehistòriques del carrer Berenguer de Palou (La Sagrera, Barcelona)”. ¿Quines aportacions fan que  una intervenció arqueològica concreta sigui tan significativa ?

La intervenció realitzada encara no fa un any en un solar dins del barri de la Sagrera és molt significativa per diversos motius. El primer és per la continuïtat de les actuacions preventives que estudien i descobreixen restes arqueològiques/històriques en el subsòl de Barcelona, en aquest cas amb una interessant col·laboració entre les administracions, l’empresa privada i la universitat. Però el segon és que aquesta intervenció ha posat en evidència les ocupacions prehistòriques, d’època neolítica, més antigues fins ara localitzades en el subsòl dels barris de La Sagrera i Sant Andreu.

  • Es tracta doncs de les ocupacions més antigues del barri de la Sagrera de Barcelona? Quin és el coneixement actual de la resta de la ciutat de Barcelona?

Si, els treballs presentats a la Tribuna posaran èmfasi a explicar els recents testimonis de les ocupacions humanes més antigues al barri de la Sagrera-Sant Andreu que l’excavació i estudi han permès situar al neolític antic de ceràmiques impreses, és a dir, a la meitat del VI mil·lenni cal BC. Aquest horitzó és conegut en el Pla de Barcelona gràcies als assentaments localitzats al barri del Raval, principalment a Caserna de Sant Pau.

Aquests resultats posen en relleu la gran novetat que representa la localització, excavació i estudi d’unes ocupacions contemporànies, ara a la zona propera al riu Besòs, que evidencia el paper d’aquest riu com a eix de circulació en la prehistòria recent.

Troballes que permeten definir i precisar l’existència de dos pols geogràfics de gran interès estratègic i logístic, que des de l’arribada dels primers agricultors, formen un espai d’hàbitat atractiu per les poblacions prehistòriques. Com és conegut, aquesta continuïtat d’ocupació, si bé amb intermitències, perdura fins l’edat del Bronze inicial.

  •   Quina aportació històrica fan aquests nous descobriments ?

Les troballes, conformades per un conjunt de 14 estructures negatives, i el seu context estan en relació amb l‘establiment dels primers pagesos al Pla de Barcelona. Aquest fet històric, objecte d’una recerca intensa, té una transcendència molt significativa per les transformacions humanes i  ecològiques de les comunitats del Mediterrani Occidental.

L’estudi del material arqueològic recuperat, tant d’origen biòtic com abiòtic posa de manifest l’adquisició i producció d’una novetat tecnològica com és la producció ceràmica però també el consum i tractament dels productes lítics locals, com és el cas del jaspi. Tot i l’absència conservada de restes faunístiques, l’existència de malacofauna marina també ens permet caracteritzar un espai d’ocupació i freqüentació situat en una zona ben poc coneguda.

El subsòl prehistòric de Barcelona, fins ara conegut a la zona del Raval, però ara també a l’àrea de Sant Andreu i la Sagrera, com exposarem, està proporcionant evidències materials d’aquestes poblacions que permeten estudiar aspectes com són les estratègies d’assentament, la procedència i, sobretot, una aproximació més solida als seus sistemes d’aprofitament i gestió dels recursos interacció amb el medi, etc. En fi enriquir les dades de la “Revolució Neolítica”  a la part central de la costa catalana en el context de tot l’espai del Nord-Est de la Península Ibèrica.

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “Grafits parietals d’embarcacions i vaixells a Catalunya des de l’antiguitat fins a època contemporània”

Conferència: Grafits parietals d’embarcacions i vaixells a Catalunya des de l’antiguitat fins a època contemporània
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 22 de maig de 2019, 19,00 hores

Conferenciant: Gemma M. Garcia Hernando
Moderador: Roger Marcet

El Museu Marítim de Barcelona impulsa la creació d’un corpus de grafits de vaixells, la major part d’ells inèdits, que permeten seguir les tipologies de les embarcacions existents al llarg del temps al nostre país. Aquests grafits reflecteixen determinats fets històrics i la mentalitat dels seus autors, alhora que demostren el paper rellevant que ha tingut la cultura marítima a Catalunya des d’època antiga fins als nostres dies.



A continuació, us oferim una petita entrevista amb Gemma Garcia Hernando sobre els aspectes més destacats de la seva conferència.

  • Com va sorgir aquest projecte?

Aquest projecte forma part d’una línia de recerca del Museu Marítim i Reials Drassanes de Barcelona i de l’Observatori Permanent d’Història i Cultura Marítima de la Mediterrània.

El Museu Marítim de Barcelona, des de la seva Àrea de Gestió de Col·leccions i Coneixement, en el seu afany de donar a conèixer i apropar la cultura i la història marítima a la ciutadania, ha endegat un projecte de recerca que va néixer l’any 2016 titulat “Corpus de grafits parietals d’embarcacions a la Catalunya continental, des d’època antiga fins al món contemporani”.

Aquest corpus està adquirint unes dimensions i proporcions interessants, amb una potencial rellevància en el fet que s’està trobant un nombre molt elevat d’aquestes representacions i també de tipologies d’embarcacions i llocs on es representen al llarg de la història.

És tal l’envergadura i dimensions d’aquest projecte que s’ha convertit en una tesi doctoral portada a terme per la conservadora que va iniciar i dirigeix aquesta investigació, la Gemma M. Garcia Hernando.

  • Quina és la importància que suposa aquest treball?

El projecte és d’una temàtica evidentment interessant i prioritària per al Museu Marítim de Barcelona. Se sap d’estudis generalitzats sobre grafits, de diferents tipologies, en altres indrets com les Illes Balears, València, França, Itàlia i també aquí a Catalunya, però mai s’ha desenvolupat un corpus focalitzat en els grafits de vaixells i la seva posterior anàlisi. Per tant, estem parlant d’un estudi inèdit a Catalunya.

Degut a les seves característiques, estem davant d’un estudi obert i viu, ja que seguiran apareixent grafits en el marc de projectes de restauració o d’investigació, però el valor afegit d’aquest projecte és tenir ja una base potent de recopilació i recull d’aquestes manifestacions gràfiques, les que ja havien estat estudiades i les que han sorgit de manera inèdita en el decurs de la recerca realitzada.

S’intenta donar una descripció detallada de l’embarcació que estem veient, encara que, moltes vegades, és una tasca difícil i aproximada donat l’estat de conservació d’alguns elements. De fet, s’ha de dir que algunes representacions ja no hi són i han desaparegut al llarg d’aquests últims temps. Malgrat aquest fet, i gràcies a la gran feina altruista d’algunes persones, perdura el seu record i com eren, ja que s’han fet calcs i reproduccions abans de la seva desaparició.

De fet, la realització d’aquest corpus i el seu posterior estudi porta implícit la intenció de la conservació i cura dels grafits, facilitant d’aquesta manera la seva resistència en el temps, ja que en algunes ocasions, dites manifestacions gràfiques, desgraciadament, ja han desaparegut, com ja hem comentat anteriorment.

Catalunya com a territori fronterer i lloc de pas de moltes cultures i el patrimoni material que suposen els grafits, com a manifestacions culturals, enclavats en diferents espais i edificis, suposen un testimoni clar de què Catalunya porta en el seu ADN la cultura marítima des d’època antiga fins als nostres dies.

  • De que estem parlant?

Els grafits, siguin dibuixats o gravats, representen un poderós “document” històric i ens proporcionen una gran quantitat d’informació dels vaixells i embarcacions que solcaven el mar en el passat però també en el present, així com del moment històric que va emmarcar la seva execució.

Els “artistes” anònims d’aquestes manifestacions gràfiques ens aporten interessants aspectes de la tipologia d’embarcacions que s’han utilitzat al llarg dels segles, quines situacions es donaven i com es tripulaven. Però també hi ha darrera el “fet sociològic” i la concepció més humana del perquè de la seva existència.

Amb tota aquesta informació es poden extrapolar fets i informacions històriques (contextualització històrica), que avalen i expliquen el perquè aquests grafits i la seva realitat i evolució.

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “La producció i el consum de vi a través de les anàlisis dels residus químics en materials arqueològics”

Conferència: “La producció i el consum de vi a través de les anàlisis dels residus químics en materials arqueològics”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 8 de maig de 2019, 19,00 hores

Conferenciant: Alessandra Pecci
Moderador: Francesc Burjachs

El vi és un producte molt important a la Mediterrània antiga. Fins fa poc era possible reconèixer les instal·lacions productives a partir de la seva organització i, en casos afortunats, de la presència de restes botàniques conservades; tanmateix moltes vegades allò que queda de les instal·lacions productives no és suficient per a determinar-ne la funció.

El desenvolupament de metodologies d’anàlisi específiques, ha permès identificar residus de vi o de derivats seus en diversos tipus de materials arqueològics: ceràmica, argamassa/morter, pedra). Això ha obert la possibilitat d’identificar estructures productives per a vi de diverses cronologies i, a més, d’identificar vi en ceràmiques emprades per a conservar-lo i transportar-lo (àmfores i dolia), així como per a preparar-lo i consumir-ne com a beguda o com a condiment (saboritzant) de menjars. Aquí es presenten alguns dels darrers d’estudis realitzats en jaciments arqueològics de diversos períodes, tant de Catalunya com d’altres zones geogràfiques.



Us oferim, a continuació, una petita entrevista a Alessandra Pecci que ens anticiparà els aspectes mes destacats de la seva conferència.

  • ¿Qué potencialidades tiene el análisis de residuos para el estudio del vino en arqueología?

La aplicación de análisis de residuos permite identificar si un material ha estado en contacto con una sustancia líquida o semilíquida, lo que ayuda a identificar, con cierta aproximación, los contenidos de las cerámicas y si éstas tienen un recubrimiento orgánico. El mismo tipo de análisis se puede aplicar a pavimentos para estudiar el uso y la función de los ambientes y a los depósitos/cubetas de estructuras productivas para entender su función.

El vino se encuentra (con cierta limitación) entre las sustancias que se pueden identificar gracias a la aplicación de análisis químicos específicos. Por lo tanto, analizando diferentes materiales arqueológicos es posible saber si han estado en contacto con el vino.

Lo anterior proporciona un método “directo” para confirmar hipótesis sobre la producción y el consumo de vino en los yacimientos arqueológicos. Algunas veces se pueden encontrar residuos de vino incluso en materiales donde no se esperaba, lo que abre nuevas líneas de investigación. Sin embargo, hay que subrayar que es importante trabajar en proyectos interdisciplinarios en los que se integren datos de las diferentes disciplinas y en particular se tomen en cuenta los datos arqueobotánicos.

  • ¿Qué materiales arqueológicos son susceptibles de análisis?

Se pueden analizar cerámicas, morteros y en algunos casos incluso materiales líticos.

Una de las primeras aplicaciones del análisis de residuos, que se remonta a los años setenta, ha sido identificar los contenidos de las ánforas romanas. Sin embargo, este tema se dejó de lado durante mucho tiempo debido a la imposibilidad de identificar marcadores de vino (uno de los contenido preferentes de las ánforas) en materiales arqueológicos. Y no ha sido hasta principios del siglo XXI cuando ha sido posible enfrentar nuevamente este tema gracias al desarrollo de técnicas específicas de análisis. Aunque el número de materiales analizados hasta ahora es relativamente escaso, cada vez estamos más cerca de conocer mejor el contenido de las ánforas y también de abordar la cuestión de su uso y reutilización. Además, ya no se estudian sólo ánforas romanas, sino también ánforas de otras épocas.

Al igual que las ánforas, también pueden ser analizados otros tipos de recipientes de cerámicas, como son dolia, pithoi o recipientes usados para servir o consumir la bebida, como las copas.

Un tema muy importante que se puede abordar realizando análisis de residuos es el de la producción del vino. En muchos casos no se encuentran suficientes datos arqueológicos que permitan indicar cuál era la función de las instalaciones productivas. En estos casos, los análisis de residuos de los depósitos/cubetas de las instalaciones, permiten resolver el problema. Esto se puede hacer porque la argamasa, al igual que la cerámica, absorbe los residuos de las sustancias con las que entra en contacto.

  • ¿El vino era sólo una bebida?

No, como hoy en día, el vino se utilizaba también para sazonar otros alimentos. Además hay recetas que indican el uso de vino para hacer salsas. Probablemente, por esta razón, se encuentran residuos de vino también en cerámicas de cocina. En algunos casos éstos están mezclados con residuos de otras sustancias como las grasas animales.

  • ¿Qué es lo más importante que expondrás en la conferencia?

Mostrar las potencialidades de la aplicación del estudio de residuos de vino, pero también sus limitaciones. Por esta razón, en la conferencia se mostrarán ejemplos de yacimientos de diferentes cronologías y culturas que he venido estudiando desde hace unos años en Italia y, sucesivamente, en la Universidad de Barcelona, en el ERAAUB, primero como Marie Curie Fellow y ahora como Investigadora Ramón y Cajal.

En algunos casos, los resultados de los análisis han confirmado las hipótesis arqueológicas, y en otros nos han brindado elementos para reflexionar.

También voy a subrayar lo importante que es trabajar siempre dentro de un equipo interdisciplinario para poder acercarse al estudio de la historia del vino, y la importancia de la bioarqueología para entender mejor el consumo de los alimentos en el pasado.

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019 “Intervencions al jaciment Ibèric de Coll del Moro de Gandesa (Terra Alta) entre 2014 i 2018”

Conferència: Intervencions al jaciment Ibèric de Coll del Moro de Gandesa (Terra Alta) entre 2014 i 2018
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 24 d’abril de 2019, 19,00 hores

Conferenciants: Rafel Jornet i Maria Carme Belarte
Moderador: Joan Martínez

El 2014 es varen reprendre els treballs d’excavació a l’assentament del Coll del Moro de Gandesa en el marc del projecte quadriennal “El primer mil·lenni AC als territoris del curs inferior de l’Ebre: la formació, desenvolupament i dissolució de la cultura ibèrica 2014-2017”. Els treballs s’han centrat en l’excavació de la zona 2, que compta amb una bateria d’edificis complexos, formats per un cos rectangular de diversos àmbits adossat a un probable mur de tanca, i comunicats amb uns recintes absidals que probablement tenen una funció defensiva. El més oriental d’aquests és l’edifici excavat a finals dels anys 80 per Núria Rafel i interpretat com a taller de rentat de lli i producció tèxtil.

Les noves intervencions mostren que aquesta zona del jaciment té un marcat caràcter econòmic i artesanal. Entre els elements documentats destaquen un conjunt d’estructures interpretades com un trull, així com altres de possible caire productiu, però de funció incerta (un dipòsit, un possible forn…). S’han recuperat abundants materials arqueològics (entre els quals destaquen els grans contenidors ceràmics i els pesos de teler) així com restes carpològiques (sobretot abundants llavors de Vitis vinifera). La major part de recintes s’abandona a finals del segle III aC, en el context de la segona guerra púnica, si bé hi ha estances que continuen funcionant durant el segle següent, i es documenta una reutilització d’alguns espais vers el segle I aC. Paral·lelament als treballs d’excavació, s’ha prospectat l’àrea situada immediatament al nord del jaciment, on es documenten indicis d’ocupació coetànies damunt una superfície de diverses hectàrees. Aquestes dades permetrien plantejar que es tracta d’un assentament d’unes dimensions i entitat molt superiors al que podíem atribuir-li en el moment d’inici del projecte.




A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre alguns aspectes destacats de la xerrada.

  • El Coll del Moro és un jaciment amb una llarga trajectòria de recerca. Què han aportat les noves intervencions?

Les intervencions dutes a terme entre 2014 i 2018 han aportat com a primera novetat una ampliació de l’abast de les intervencions. S’ha combinat l’excavació en extensió dins el nucli d’hàbitat ja conegut i definit per una torre, amb treballs de prospecció. Al nord de la torre es va realitzar una prospecció intensiva pedestre en un territori de 2,5 ha així com prospeccions geofísiques. A més, a la vall de la Cendrosa, al sud-est del nucli d’hàbitat, s’ha prospectat a peu i de forma intensiva un territori de 140 ha.

  • Quins han estat els principals resultats de l’excavació?

Els treballs han aportat informació sobretot per les fases del s. III aC en endavant. A la zona més ben conservada, al segle III aC es construeixen almenys tres edificis de planta absidal, amb forma de bastió i diverses estances adossades. Un d’aquests recintes ja havia estat excavat per Núria Rafel, que va poder documentar-hi un taller de lli. En les darreres intervencions hem constatat que altres estances del conjunt també tenien funcions artesanals i de magatzem. Destaca un conjunt d’estructures interpretades com un trull, possiblement en ús des del segle III aC i amortitzat a mitjans del s. II aC. A més, tota aquesta zona ha proporcionat centenars de llavors de raïm. Altres estances contenen abundants pesos de teler i fusaioles, entre altres materials. L’únic bastió pròpiament dit que hem excavat fins al moment conté abundants tenalles i altres grans contenidors, de manera que es podria tractar d’un espai de magatzem alhora que d’un recinte defensiu. Tot això suggereix que l’edifici estava dedicat a activitats artesanals, de producció de vi i de teixits.

Després d’una destrucció per incendi a finals del s. III aC, es documenten per damunt de les restes d’aquests edificis dues fases d’ocupació, una d’elles (a mitjans del s. II aC) no implica reformes constructives importants, mentre la segona (a inicis del s. I aC) es caracteritza per la remodelació d’algunes estances i la construcció d’alguns recintes de planta rectangular sobre els antics bastions.

Quines dades ha aportat la prospecció?

Al nord de l’assentament, entre les dues àrees de necròpolis Maries i Camp Teuler s’ha documentat una extensió del jaciment estimada en un mínim de 2,5 ha. Els escassos materials d’importació permeten datar aquesta ocupació entre finals del. s. VII aC i finals del s. III – inicis del II aC; la fase més ben representada és precisament aquesta darrera, que coincideix amb l’ocupació que tenim documentada pels treballs d’excavació. Malauradament, la prospecció geofísica no ha aportat resultats significatius.

A La Cendrosa la prospecció pedestre de superfície sobre 254 parcel·les ha permès localitzar dos nous jaciments de petites dimensions d’època ibèrica, molt probablement es tracti d’assentaments de tipus rural. A més, atenent als materials recollits, s’han documentat jaciments d’altres èpoques: neolític/calcolític, preibèric i romà alt i baix imperial. La continuació, en els següents anys, dels treballs de prospecció i excavació d’algun dels nous assentaments localitzats hauran de permetre establir i caracteritzar un patró d’hàbitat i la seva evolució en torn del nucli principal de Coll del Moro.