Investigadors del Grup de Recerca del Quaternari de la Universitat de Barcelona dirigits per Joan Daura i Montse Sanz han descobert un esquelet fòssil de rinoceront, i estan treballant en la seva recuperació.
La troballa s’ha produit en el jaciment de la cova del Rinoceront, a Castelldefels, en el curs de la campanya 2018. Aquest jaciment ja es venia excavant anteriorment dins del projecte “el plistocè superior a la costa central catalana: paleoambients i ocupacions Neandertals”, dut a terme entre 2014 i 2017, en el marc dels projectes de recerca quadriennals promoguts pel Departament de Cultura.
Els investigadors atribueixen les restes a l’espècie Stephanorhinus hundsheimensis i una edat aproximada de 160.000 anys. El gènere Stephanorhinus, ja extingit, va ser abundant en el plistocè, provenia del nord d’Euràsia i era semblant a l’actual rinoceront negre africà.
Les restes trobades inclouen les dues extremitats anteriors de l’animal, les costelles, part de la columna vertebral i el crani amb les dues mandíbules i tota la dentadura, en la que s’observa que part de la dentició encara és de llet, cosa que fa pensar que es tracta d’un exemplar jove d’uns 7 anys d’edat. Segons els investigadors, l’animal probablement devia caure de manera accidental a la cova, on va morir en quedar-hi atrapat.
La Cova del Rinoceront és una cavitat d’origen càrstic, seccionada per l’activitat de la pedrera de Ca n’Aymerich, reblerta de sediments quaternaris del plistocè mitjà antic i del plistocè superior antic amb restes de fauna, que el Seminari d’Estudis Recerques Prehistòriques de la Universitat Barcelona investiga des de 2002. Degut al seu gran interès paleontològic i arqueològic i per tal de fer possible les excavacions amb seguretat, l’any 2007 la Direcció General del Patrimoni Cultural va construir l’actual bastida, molt completa i estable.
Al jaciment s’han recuperat restes fòssils de dos rinoceronts joves, d’una cria d’elefant, de tortugues terrestres, cabres, cérvols, panteres, lagomorfs, rosegadors i ocells. Aquesta cova del Garraf devia haver tingut la funció d’una trampa natural per a molts animals, especialment els més joves i inexperts, amb presencia humana de tipus esporàdic durant el Paleolític mitjà. L’activitat humana podria estar relacionada amb l’aprofitament de recursos faunístics acumulats, ja sigui de forma natural, per carnívors, o bé per “estades-refugi”.
A sota podeu veure la filmació feta pels investigadors amb càmera de 360º que mostra l’excavació de l’esquelet de l’Stephanorhinus: