Conferència “El fortí romà de Monteró 1 i la militarització del paisatge durant el primer segle de presència romana al nord-est de la Citerior”
Palau Marc (Rambla de Santa Mònica, 8, Barcelona), 22 de febrer de 2017, a les 19:00h.
Conferenciants: Jordi Principal, M. Pilar Camañes, Carles Padrós i Aïda Moreno
Moderador: Joaquim Pera
Monteró 1 (Camarasa, Noguera) és el jaciment més destacat del conjunt arqueològic de la serra de Monteró, on s’han documentat fins a quatre jaciments diferents, amb cronologies que van des de l’edat del bronze fins al període andalusí, sense comptar les restes de la Guerra Civil espanyola. Les excavacions que s’hi han fet ininterrompudament des del 2002 mostren restes corresponents a un únic nivell d’ocupació, que ha estat interpretat com un fortí romanorepublicà de control territorial (un castellum), actiu entre el 130 i el 75 aC, el qual hauria estat destruït de manera violenta i abandonat definitivament durant la guerra de Sertori. Monteró 1 devia formar part d’un sistema de control per part de l’administració romana que prioritzava les necessitats logístiques militars a l’hora d’estructurar el territori.
A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre alguns aspectes destacats de la propera xerrada.
- Des de quan es coneix el jaciment? Quan van començar les intervencions arqueològiques?
Sempre ha existit la tradició de que al cim del serrat de Monteró hi havia un castell (de fet, hi ha una entrada específica per a aquest terme a la GEC. Abans de la Guerra Civil sabem que encara s’hi veien estructures en alçada; estructures, d’altra banda, que van ser destruïdes durant les accions de guerra del 1938, que van afectar de manera molt evident tot el serrat.
La primera notícia “científica” del jaciment data del 1931; tot i així, durant tot el segle XX mai s’hi realitzaren excavacions arqueològiques. Això sí, a partir dels anys setanta, comença a ser regularment freqüentat per furtius, espoliadors i detectoristes, ja que es propagaren ràpidament els rumors sobre la riquesa i la varietat dels materials metàl·lics que hi apareixien. Aquestes actuacions il·legals es veieren, a més, afavorides pel fet que es tracta d’un lloc de difícil accés i control. L’inici de les intervencions arqueològiques al 2002 han frenat en bona mesura aquesta dinàmica, però el dany que ha patit el jaciment ha estat considerable i irreparable. De fet, de tot aquest patrimoni robat i espoliat només ha pogut ser-ne recuperada una ínfima part.
Com ja hem dit, les intervencions arqueològiques començaren el 2002, sota la tutela científica de l’ICAC i amb el suport incondicional del Museu de la Noguera, però sobretot de l’Ajuntament de Camarasa, que ha anat garantint la continuïtat del projecte fins avui dia.
Actualment, les actuacions al jaciment tenen lloc en el marc del projecte quadrienal El nord-est de la Citerior d’Escipió Emilià a Cèsar: la militarització del paisatge com a model de gestió territorial, coordinat des del Museu d’Arqueologia de Catalunya.
- Aquest espoli continuat ha condicionat d’alguna manera la recerca que heu anat plantejant?
En part sí. Tant a nivell patrimonial com científic. Des del vessant patrimonial podem parlar d’espais afectats i destruïts, no únicament per les accions bèl·liques del 1938, sinó per l’actuació dels furtius. Hem intentat intervenir-hi de manera prioritària donat que eren els que més riscos comportaven.
Des del vessant científic, hem de ser conscients del material robat sistemàticament (del qual hem pogut documentar només una petita part), de les dades que hem perdut. Igualment, aquest espoli continuat ha anat generant una mena de llegenda al voltant del jaciment i dels materials obtinguts suposadament en ell de manera il·legal, que fins i tot ha alimentat la creació, entre la mateixa comunitat investigadora, de clixés i hipòtesis difícils de superar, malgrat les excavacions arqueològiques dutes a terme en els darrers 15 anys demostrin tot el contrari.
- Quines fases històriques s’han pogut documentar en el transcurs de la intervenció?
En el serrat de Monteró es localitzen fins a quatre jaciments. Monteró 2, és un conjunt de sitges, no estudiades, entre els dos elements muntanyosos principals del serrat; Monteró 3, situat en el cim més oriental i amb evidències en superfície probablement del període ibèric; el Txelis, petita fortificació andalusina situada en un enclavament aïllat a l’extrem nord-oest del conjunt; finalment, Monteró 1 és el jaciment que ha estat treballat sistemàticament en aquest projecte. Si ens centrem en Monteró 1, és un conjunt d’estructures assentades sobre la roca mare, que en moltes ocasions retallen aquest nivell per aconseguir nivells de circulació coherents. Sembla clar, després dels treballs realitzats, que ens trobem davant d’un assentament d’una única fase, de durada molt determinada, dins el període romà tardorepublicà. Es tractaria d’una cronologia a l’entorn del 125-75 ane, a partir de l’estudi de la cultura material.
- Quines aportacions clau destacaríeu pel que fa a la primera implantació romana en el territori de Catalunya respecte del jaciment de Monteró?
El fet que els treballs sistemàtics s’hagin realitzat des de fa 15 anys i de manera interrompuda, ens permet dir que Monteró és un dels castella més ben coneguts de la geografia catalana. Així aquesta llarga trajectòria investigadora ha permès que en els últims anys s’hagi pogut iniciar una interpretació sòlida dels diversos edificis definits, especialment a la zona central del tossal. En el transcurs d’aquests treballs s’han anat posant al descobert evidències que permeten plantejar l’existència d’una residència del comandant de la guarnició, el praetorium, així com també d’algun tipus de centre administratiu encara en curs d’estudi. Aquestes construccions singulars són especialment conegudes ja en el període imperial i, per tant, resulta prou rellevant la seva identificació en espais d’època republicana, com Monteró, per seguir avançant en el coneixement de l’arqueologia militar romana al nord-est peninsular, al llarg dels segles II i I ane.