El nostre company i Cap del Servei Ramon Ten es va jubilar recentment, el passat mes d’octubre, després d’haver dedicat tota la seva activitat professional a l’arqueologia, la major part de la qual com a Cap del Servei d’Arqueologia del Departament de Cultura de la Generalitat. Des del web de la Tribuna li volem desitjar el millor en aquesta nova etapa de la seva vida.
Ramon Ten Carné és fill de Sabadell. Es va llicenciar en grau en Prehistòria i Història Antiga per la Universitat de Barcelona l’any 1977, i s’ha especialitzat en Prehistòria: Neolític i Calcolític i art rupestre.
Va iniciar la seva trajectòria professional com a co-director del Museu d’Història de Sabadell. Comença a treballar al Departament de Cultura com a Arqueòleg dels Serveis Territorials del Cultura a Lleida entre 1981 i 1983. Posteriorment va ser Cap de la Secció d’Inspecció i Programació del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya del 1983 a 1989, any en què va ser nomenat cap del Servei d’Arqueologia, plaça que va ocupar fins l’any 2005. Va ser Responsable del Pla de Protecció arqueològica del Servei d’Arqueologia i Paleontologia entre 2005 i 2010 i, a partir de 2010 i fins a l’actualitat ha estat Cap del Servei d’Arqueologia i Paleontologia.
Ha estat membre del Patronat del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona en representació de la Generalitat de Catalunya, del Patronat dels Museus de Sabadell en representació de la Generalitat de Catalunya, del Consejo de Arte Rupestre del Arco Mediterràneo de la Península Ibérica, de la Comissió del Patrimoni Cultural de Catalunya i de la Junta de Qualificació i Valoració de Béns mobles de Catalunya.
Al llarg de la seva extensa trajectòria professional, ha ocupat diversos càrrecs institucionals: secretari del Consell Nacional d’Arqueologia i Paleontologia de Catalunya, secretari i vocal de la Comissió de Recerca d’Arqueologia i Paleontologia de Catalunya, membre de l’equip redactor del Pla de Recerca de l’arqueologia i la paleontologia catalanes (2013-14), membre de l’equip redactor del Pla d’Actuació en jaciments arqueològics i paleontològics (2015-2022), membre de la comissió d’art rupestre de l’arc mediterrani de la península ibèrica (ARAMPI), coordinador de l’expedient per a l’inclusió a la llista de patrimoni Mundial de la UNESCO de la candidatura del Conjunt arqueològic de TARRACO (2000) i membre de l’equip de redacció de l’expedient Art Rupestre de l’Arc Mediterrani de la Península Ibèrica (1998). Ostenta el càrrec de representant tècnic de la Generalitat de Catalunya en les reunions de la Oficina de Patrimoni Mundial cultural i natural de la UNESCO a Kioto-Japó (1998) i Cairns-Australia (2000) amb motiu de les candidatures presentades: Art Rupestre de l’Arc mediterrani (1998), TARRACO i el Romànic de la Vall de Boí (2000).
______________________________________________________________________________________________________
Us oferim una entrevista amb Ramon sobre els aspectes més rellevants de la seva trajectòria professional al llarg d’aquests anys.
– Com va sorgir la teva vocació per l’arqueologia?
De jove visitava sovint el Museu de la Ciutat de Sabadell, d’on sóc fill, em fascinava especialment l’enterrament neolític de la Bòbila Madurell, així va ser com va començar la meva passió per l’arqueologia i la prehistòria en particular.
A part de la història també m’interessava la geografia malgrat que vaig estar a punt d’estudiar medecina, però va acabar guanyant la vena arqueològica.
– Perquè vas triar la prehistòria com a especialitat?
Als setze anys em vaig comprar el llibre de l’Anna Maria Muñoz “La cultura neolítica catalana de los sepulcros de fosa” que centraria la meva fascinació per aquest moment de l’arqueologia. En un principi em va interessar el neolític mig i després el calcolític i el neolític antic.
– Quin fet va determinar que decidissis finalment orientar la teva activitat professional a la gestió de l’arqueologia?
En els primers moments, encara com a estudiant, em volia dedicar al món dels museus i així ho vaig fer els primers temps, compaginava la feina de museus i les excavacions de cap de setmana amb Josep Barberà i Ricard Pascual al poblat ibèric de Burriac i als estius a la zona de Nîmes amb el Michel Py i per descomptat amb el professor Joan Maluquer de Motes, l’Emili Junyent i en Vicenç Baldellou. Vaig iniciar la meva vida professional col·laborant amb el Museu d’Història de Sabadell i essent-ne becari-conservador, posteriorment co-director del mateix museu, càrrec que vaig deixar a l’haver assolit, l’any 1981, la plaça d’arqueòleg territorial a les comarques de Lleida, del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.
Paral·lelament, a aquesta plaça d’arqueòleg, em vaig presentar a la plaça de museòleg del Servei de Museus, que no vaig guanyar.
Així és com em vaig incorporar a la gestió del patrimoni arqueològic a Lleida, després cap de la Secció d’Inspecció tècnica i Programació, cap del Servei d’Arqueologia, responsable del programa d’Espais de Protecció arqueològica i cap del Servei d’Arqueologia i Paleontologia, tots aquests càrrecs a Barcelona.
– Quins han estat els principals reptes de la teva vida professional?
Sense cap mena de dubte, la confecció dels expedients per a la inclusió de les candidatures a la llista de Patrimoni Mundial de l’UNESCO de “L’Art rupestre de l’arc mediterrani de la Península Ibèrica” degut a que era la primera vegada que una candidatura aplegava varis centenars de jaciments i en sis comunitats autònomes de l’estat espanyol. La tasca era difícil i complicada, però gratificant. Recordo especialment el treball entre tots els components de l’equip redactor com una experiència única i la satisfacció, per haver aconseguit el reconeixement mundial per al nostre art rupestre.
La candidatura a la llista de Patrimoni Mundial del “ Conjunt arqueològic de Tàrraco”, també va ser un repte per a nosaltres, sorgiren moltes dificultats d’acceptació que provocaren moltes reunions i refeta de textos, fins que aconseguirem la seva inclusió a la llista de patrimoni Mundial a Cairns ( Austràlia).
Un altre esdeveniment important fou la participació en la redacció de la Llei 9/1993, de 30 de setembre, del Patrimoni Cultural català, aconseguint el marc legal que ens permet protegir, difondre i actuar en aquest camp. Aquesta llei va ser la primera en la que varem poder participar i intervenir. Un fet rellevant fou la preparació i redacció del Decret 78/2002, del Reglament de Protecció del patrimoni arqueològic i paleontològic, on es concreten els conceptes de gestió i actuació en ambdós patrimonis, dels quals en som gestors i valedors directes com administració.
També va ser un repte la redacció del Pla de Recerca de l’arqueologia i la paleontologia catalanes, fruit del PIACAT ( Pla integral de l’arqueologia catalana) que ens aporta una gestió precisa i actual de la recerca en aquests camps a Catalunya, apropant-la a la recerca que impulsa la mateixa Generalitat.
– Quins han estat els millors moments de la teva vida professional?
Moments n’hi ha molts,però per a mi són significatius i gratificants,: quan es pot protegir un jaciment o se’n troba un de nou, quan es recuperen peces extretes il·legalment o es prepara i s’aprova una llei, un decret,…, però hi ha moments que són impagables com ara les hores passades amb el teu equip, amb les persones que comparteixen amb tu l’amor i la passió pel patrimoni arqueològic i paleontològic i aquells moments de treball del dia a dia en la gestió, protecció i difusió que faciliten i impulsen projectes que acabats o no, enriquiran el coneixement patrimonial i obriran nous horitzons pels estudiosos i investigadors i com a conseqüència podran gaudir la societat en general.
– Mirant enrere, què hem guanyat i què hem perdut en aquests anys d’existència del Servei d’Arqueologia?
És difícil de valorar però penso que hem aconseguit organitzar i endreçar el món de l’arqueologia i la paleontologia, en lleis i reglaments, estructurant una xarxa territorial eficient i resolutiva.
En relació a l’urbanisme, el planejament i les infraestructures, s’ha aconseguit treballar conjuntament amb les administracions públiques aplicant les intervencions preventives abans de qualsevol projecte o obra.
S’han aconseguit inventaris i nivells de protecció eficients i positius, tant en Béns culturals d’interès nacional i Espais de protecció arqueològica, com protocols de col·laboració amb el Cos dels Mossos d’Esquadra i amb el Cos d’Agents rurals.
La incorporació de les tecnologies ha permès augmentar i diversificar els àmbits de treball i fer-los més precisos. També ha permès incrementar la capacitat d’actuació.
Cal ressaltar la millora en quant la formació del professional, gràcies als plans d’estudi, les pràctiques i els màsters que ofereixen les universitats.
Un aspecte rellevant, que afavoreix la visualització de l’arqueologia en la societat actual, ha estat la sensibilitat política al llarg dels anys, començant per crear el servei d’Arqueologia i el servei de Museus per tal de donar un nou impuls i actualitzar aquest camp es va promoure el Pla integral d’arqueologia de Catalunya: el PIACAT, progressivament s’han anat aplicant les seves conclusions, entre les quals cal destacar la implementació del Pla de recerca de l’arqueologia i la paleontologia catalanes i els projectes que en deriven.
La situació econòmica que vivim ens ha portat a un retrocés pressupostari i de recursos humans i materials i penso que s’ha d’anar amb compte que aquest fet no minvi la il·lusió de treballar pel patrimoni cultural català de Catalunya.
– Com penses orientar la teva activitat en aquesta nova etapa?
Amb alegria i tranquil·litat, anar a veure exposicions, sentir conferències, llegir… o sigui continuar vinculat a l’àmbit cultural. Però el que m’il·lusiona, és el repte que m’he proposat, escriure un llibre sobre les galeries d’art a Sabadell, entre els anys quaranta del segle XX i el principi del segle XXI, en record de Rosa Ten, crítica d’art del Diari de Sabadell, però sobretot dedicar-me als meus.