El passat 25 d’agost ha estat declarat (ACORD GOV/141/2015) bé cultural d’interès nacional, en la categoria de zona arqueològica, el tram de la Via del Capsacosta entre Sant Pau Vell (Sant Pau de Segúries, Ripollès) i el Pas dels Traginers (la Vall de Bianya, Garrotxa), amb una longitud de 7 km i 400 m, més 1 km i 250 m de trams auxiliars.
És el tram més significatiu i adequat de tot el recorregut d’un antic camí que comunica les terres de la plana de l’Empordà i les de la Garrotxa, el Ripollès i el Vallespir. L’amplada de la calçada oscil·la entre els 3 m en els llocs més angostos i els 5 m en els més amples. Conserva restes del ferm amb una certa continuïtat, aquest construït amb blocs de pedra col·locats en sec, de dimensions força regulars, delimitat per dues filades exteriors de carreus quadrats o rectangulars, ben tallats, de 30-40 cm d’amplada de mitjana. En alguns punts es poden apreciar encara les marques de roderes. En els sectors de més pendent, el traçat s’hi adapta, serpentejant, amb revolts tancats, trajectes curts rectilinis i pendents del 10-20%, amb pilons com a elements de protecció de les rodes en els trams més perillosos. Afegeix obres de fàbrica de gran interès, algunes de notable envergadura, amb plataformes i murs de contenció de fins a 4 m d’alçària, obres de desguàs i drenatge dels torrents i de les aigües pluvials, incloent clavegueres subterrànies, etc. tot el qual dóna idea de l’antiga calçada, feta amb la pedra de la zona que travessa, on es poden resseguir algunes pedreres.
Vinculats estretament amb la via hi ha tot un seguit d’elements auxiliars, inclosos en la declaració, com són els ponts, les fonts, els reservoris d’aigua, i aquelles edificacions, majoritàriament hostals, relacionades amb el trànsit d’aquest camí al llarg del temps.
La Via del Capsacosta és citada com a camí romà des del segle XVII, però fins ara l’arqueologia no ha trobat cap prova concloent d’aquesta atribució que, si fos certa, s’hauria de relacionar amb un brancal secundari de la Via Augusta que unia Cadis amb Roma. Malgrat no es pot provar de forma fefaent l’origen romà de l’obra d’engiyeria viària (com a camí pot seguir un traçat creat des de la Prehistòria), tampoc es pot descartar aquesta atribució ja que la construcció és compatible amb els models romans.
Hi ha documents del segle X on es parla del camí que va d’Empúries a Besalú, i en els segles medievals posteriors és força documentat com el Camí Reial que unia l’Empordà amb la vall de Camprodon. En època moderna es va convertir també en camí de posta i va ser una artèria important fins l’any 1927. Va representar també un paper transcendent en les diverses incursions militars, especialment franceses, dels segles XVII fins a principis del XIX.
No obviarem que aquesta via és un jaciment arqueològic que, pel seu ús fins al segle XX, ha estat sotmès a un manteniment i, en conseqüència, a una transformació constant per adequar-lo a les necessitats dels moments.