Conferència “L’IEC i la creació del SIA. Cent anys dels orígens de la recerca arqueològica pública a Catalunya”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 14 de gener de 2015, 19:00h
Conferenciant: Francisco Gracia
Moderador: Josep M. Fullola
Aquesta primera sessió del 2015, que commemora el centenari de la creació del Servei d’Investigacions Arqueològiques, ha estat presentada pel Cap del Servei d’Arqueologia i Paleontologia, Ramon Ten.
El 15 de setembre de 1914, Pere Bosch i Gimpera rebia de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC el seu primer encàrrec: dur a terme una campanya de prospeccions al Baix Aragó. Els resultats d’aquesta recerca; la necessitat de respondre políticament a la Llei d’excavacions del 1911, que amenaçava d’ofegar amb el seu centralisme la recerca arqueològica a Catalunya que fomentava l’IEC, i les propostes de planificació que presentaran Lluís Marià Vidal i Manuel Cazurro desembocaran en la creació de la primera estructura de recerca arqueològica de caràcter públic de l’Estat: el Servei d’Investigacions Arqueològiques, conegut com a Oficina d’Excavacions. Aquest organisme controlarà la recerca entre els anys 1915 i 1936 i servirà de model per a l’organització de la recerca al llarg dels períodes de la Restauració, la Segona República i, fins i tot, el franquisme. En aquesta conferència es tracta el procés que va dur a la seva formació.
| Galeria d’imatges |
__________________________________________________________________________________________________
A continuació, us oferim una petita entrevista amb Francisco Gracia sobre aspectes destacats de la seva conferència.
- Quins són els orígens de la recerca arqueològica a Catalunya?
La recerca arqueològica de caràcter científic a Catalunya ve determinada per la necessitat de reconstruir –o establir segons els casos- uns perfils identitaris que serveixin al desenvolupament cultural i polític català al llarg del període de les primeres reivindicacions de caire autonomista entre finals del segle XIX i principi del segle XX. En aquest context, la cohesió social era imprescindible per sustentar el discurs polític, i s’establí una clara connivència entre diferents sectors polítics amb elements representatius dels moviments culturals i alguns dels intel·lectuals més destacats per crear una nova visió o relat de la història de Catalunya que servís als seus fins, obviant en molts casos la realitat dels fets en benefici de les necessitats del moment. L’arqueologia no va ser aliena al procés esmentat, sinó que serà emprada amb profunditat per donar-li suport, com ja ho havia estat, sota uns altres tipus de paràmetres, a diferents països europeus i als Estats Units al llarg del segle XIX.
- Com sorgeix l’idea d’organització del Servei d’Investigacions Arqueològiques del IEC?
Prat de la Riba necessitava disposar d’una contrastació empírica per les seves idees de la formació de la pàtria catalana expressades en el seu llibre La nacionalitat catalana (1905), i impulsà des de la Diputació i l’IEC la realització de treballs de camp. En aquest punt es produí un clar enfrontament entre les visions de Puig i Cadafalch que donà suport a Prat per treballar el món clàssic, i Pijoan que intentà concentrar els esforços en la Catalunya medieval. Un cop iniciades les primeres intervencions dirigides per la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC, es veié la necessitat d’organitzar un servei permanent, una “oficina d’excavacions”. En aquest punt tenim visions divergents respecte del paper jugat pel propi Puig i Cadafalch, Francesc Martorell i Trabal, Pere Bosch Gimpera, Lluís Marià Vidal i Manuel Cazurro. En tot cas, es poden veure clares influències del sistema organitzatiu alemany i de les acadèmies francesa i italiana.
- Quin va ser el desenvolupament del Servei al llarg del seu període d’activitat abans de la Guerra civil?
Actualment es defensa la idea que el Servei d’Investigacions Arqueològiques significà un impuls decisiu en el camp de la recerca arqueològica, englobant-lo en les celebracions i commemoracions de la tasca de la Mancomunitat des d’una perspectiva hagiogràfica. La realitat, però, és ben diferent. Els enfrontaments interns i les diferències de criteri pel que fa a la direcció de la recerca arqueològica provocaran que no es pogués treure d’aquesta iniciativa tot el profit que hauria pogut tenir. Considerem molt interessants les directrius de la recerca entre els anys 1915 i 1923, però fonamentalment el rumb que prengué el SIA i també la SHA de l’IEC sota el control absolut d’en Puig i Cadafalch entre els primers anys de la dictadura de Primo de Ribera i l’any 1936. En la conferència analitzarem els canvis d’objectius i com aquest van influir decisivament en el desenvolupament de la recerca arqueològica.
- Quina valoració de conjunt es pot fer de la seva activitat?
No es pot negar que el SIA constituí un model de gestió avançat en el temps que va ser copiat per altres organismes a València i Madrid, per exemple, i que va desenvolupar una tasca molt valuosa especialment en els seus primers anys de funcionament. Però també és cert que problemes estructurals, dissensions internes i conflictes de caire polític van incidir per reduir la seva influència i impacte en el camp de la recerca. Creiem que un cop superades les mirades hagiogràfiques que han dominat -i encara dominen- bona part del treball historiogràfic, cal mesurar en base a documentació administrativa la seva veritable actuació.