Conferència “El poblat fortificat ibèric de la Celadilla d’Ademús (Racó d’Ademús, València)”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 19 de novembre de 2014, 19:00h

Conferenciants: Daniel Giner, Laia Creus i Elisenda Gimeno
Moderador: Gabriel de Prado

El poblat fortificat ibèric de la Celadilla d’Ademús és objecte des de l’any 2009 d’un projecte d’intervenció arqueològica integral i posada en valor encara en curs. Els treballs d’excavació desenvolupats han posat al descobert una part de la seva superfície que ha permès documentar la presència d’estructures defensives de fortificació, amb una potent muralla i una torre rectangular d’aparell ciclopi, així com diferents departaments al seu interior. El poblat va patir una destrucció final causada per un incendi al voltant del segon quart del segle IV aC, en el qual van morir part dels seus habitants els esquelets dels quals ara trobem, de manera que es converteix en el jaciment del món ibèric que més mostres ha donat d’aquest tipus de troballa inusual.

| Galeria d’imatges |
__________________________________________________________________________________________________

A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre alguns aspectes destacats de la propera xerrada.

• Quines aportacions pot oferir l’estudi d’un jaciment com La Celadilla d’Ademús al coneixement de la cultura ibèrica?

La zona en què se situa la comarca i el jaciment han tingut tradicionalment un caràcter fronterer com a conseqüència de la seva ubicació geogràfica. Ho va ser en època medieval i moderna entre tres dels regnes històrics peninsulars, Valencia, Aragó i Castella, i encara ho segueix sent sota l’actual divisió administrativa amb la confluència en aquest punt de les tres comunitats autònomes homònimes.

Durant anys, diversos estudis territorials d’època ibèrica han englobat aquesta àrea en els seus àmbits d’investigació amb resultats diversos. Segurament, la “frontera” entre competències patrimonials i administratives tampoc ha ajudat molt. En el cas concret de la comarca del Racó d’Ademús, fet que també es pot extrapolar en bona mesura a les comarques que l’envolten, els estudis sovint es recolzen més en el resultat de les  prospeccions superficials i de l’aplicació de models teòrics que en un exhaustiu desenvolupament de les tasques d’excavació arqueològica d’època ibèrica, ja que gairebé no s’han excavat jaciments i mai no s’ha fet de forma sistemàtica.

A més, l’embranzida que en els darrers anys ha rebut l’estudi del que s’ha definit com la “cultura celtibèrica” ha obligat a replantejar les zones d’influència dels grups humans que la formarien, tant des de la historiografia clàssica com des de la lingüística o la cultura material, forçant la redefinició dels límits d’altres estructures político-territorials, potser amb major tradició historiogràfica. És un debat que continua generant controvèrsia.

Així, les excavacions al poblat ibèric de la Celadilla d’Ademús poden aportar informació valuosa sobre aquests aspectes generals i, a la vegada, s’emmarquen dins d’un projecte d’investigació més ampli que podria evidenciar una possible evolució diacrònica, així com el paper del riu Túria com a via de difusió de les influències colonials cap a les zones del Baix Aragó i l’altiplà meridional castellà.

• I en relació a l’aparició dels esquelets humans, quin potencial d’estudi tenen?

Tot i que són freqüents els casos de presència de restes humanes a les zones d’hàbitat de la cultura ibèrica, en la major part dels casos són, o enterraments infantils amb un ritual propi diferenciat de la resta de la comunitat o bé parts incompletes d’un cos (cranis o mandíbules) que es relacionen amb aspectes de tipus cultual o punitiu. Pocs, de fet només quatre, són els casos que podem comptar com a paral·lels de l’aparició de cossos complets d’adults en relació amb un nivell de destrucció d’època ibèrica, i en cada cas han aparegut les restes de dos individus complets. Fins al moment,en les diferents intervencions realitzades al poblat de la Celadilla d’Ademús, amb tot just un 10% de la seva extensió excavada, ja s’han recuperat quatre cossos complets més les restes fragmentades de tres individus més que ens permeten parlar d’un nombre mínim de set individus.

Els camps d’investigació que s’obren davant d’aquestes troballes són diversos i tots ells poc desenvolupats per a època ibèrica com a conseqüència de l’escassetat de mostres. En primer lloc, i com a estudi més elemental, les anàlisis bioantropològiques tant habituals per a altres períodes històrics. En segon lloc, les anàlisis de les ràtios d’isòtops radioactius estables de C i N que ens permetran conèixer aspectes relacionats amb la dieta alimentària que fins al moment només s’havien pogut realitzar amb petits conjunts d’individus infantils. En tercer lloc, la possibilitat de realitzar estudis d’ADN antic, tant escassos per a època ibèrica, que podria revelar les possibles relacions de parentesc d’un grup humà d’aquestes característiques, amb la projecció que això té sobre els estructures d’organització social d’una cultura tribal i gentilícia com la ibèrica.

Però, a més, si a mesura que avanci el procés d’excavació van apareixent restes humanes al mateix ritme que en les darreres campanyes, hi hauria la possibilitat que finalment es pogués disposar d’un nombre de mostres suficientment important com perquè es poguessin detectar patrons, podent oferir informació sobre aspectes com la densitat de població d’un assentament d’aquestes característiques o la seva proporcionalitat, per exemple, per sexe o edat.

• Hi ha algun altre camp en què també pugui ser rellevant l’estudi d’aquest jaciment?

En contra del que ens puguem imaginar, el tipus de destrucció sobtada, violenta i definitiva de l’assentament ha fet que es conservin in situ la totalitat dels abundants aixovars que contenien cadascuna de les habitacions. Òbviament, si els seus habitants no van tenir la possibilitat d’escapar, encara menys van poder emportar-se els objectes mobles. Això afavoreix la realització d’anàlisis de distribució espacials dels usos en les habitacions, per exemple.

A més, el procés de carbonització dels elements construïts en fusta, afavorit pel clima fred i sec de la comarca, ha donat com a resultat un excel·lent grau de conservació dels mateixos i ha permès la documentació d’un variat repertori d’estructures com bigues, pals, prestatges i un teler. La identificació de les mostres antracològiques obtingudes, juntament amb l’estudi dels sediments recuperats dels fons de nombrosos envasos ceràmics de magatzem serà molt interessant per a ampliar el coneixement sobre la forma d’aprofitament dels recursos de l’entorn que els envoltava i els possibles criteri ús.

• El jaciment va ser destruït per un incendi cap a mitjans del segle IV aC. i com a conseqüència abandonat definitivament. Com valoreu aquest aspecte?

Fins i tot en el supòsit que no hi hagués hagut supervivents, sabem que tot assentament humà respon a les necessitats de l’estructura social que el crea i el manté, que poden ser molt variades  i no necessàriament excloents: el control d’un territori,  l’aprofitament de l’entorn, necessitats d’hàbitat, cultuals,… L’arqueologia ha posat en evidència en innombrables ocasions que, mentre segueixin existint aquestes necessitats socials a les que respondre, és igual la intensitat de la seva destrucció, un assentament es reconstrueix i es reocupa sense major problema.

Amb tot, durant la primera meitat del segle IV aC. es concentra una gran diversitat de casos de destruccions o abandonaments que no tornarà a documentar-se amb aquesta intensitat en el registre arqueològic fins als anys de la II Guerra Púnico-romana. Algunes ciutats com la del Tos Pelat de Moncada varen ser completament abandonades, altres com La Bastida de les Alcusses destruïdes, mentre altres reforçaven les seves defenses com passa amb la muralla d’Arse/Saguntum. Però no és un fenomen exclusiu de la zona valenciana sinó que se n’aprecien diversos exemples distribuïts per tot el territori peninsular, des de l’incendi intencionat de Cancho Roano a Extremadura, passant per la destrucció de les estàtues del Cerrillo Blanco de Porcuna, l’incendi i abandonament de El Taratrato a Alcañiz, el qual es va produir per assalt a La Hoya de La Guardia, etc. La llista és molt llarga. D’aquesta manera no ens ha de sorprendre que del total de cinc casos de troballes d’esquelets humans en nivells de destrucció de poblats, tres pertanyen a la primera meitat del segle IV aC. i només un als anys del conflicte  púnico-romà.

Així, una de les hipòtesis de treball seria que aquestes evidències arqueològiques estarien denotant un procés generalitzat de canvis i adaptació en els models d’organització social i territorial a les noves estructures que caracteritzen la segona part del període de l’ibèric ple, procés que no deuria estar exempt d’unes friccions que haurien produït un augment de la conflictivitat que hauria deixat d’aquesta forma la seva empremta en el registre arqueològic.