Conferència “Història de l’Arqueologia catalana. Formació i estabilització (1907-1975)”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 25 de juny de 2014, 19:00h
Conferenciant: Francisco Gracia
Moderador: Josep Manuel Rueda
Aquesta ha estat la darrera conferència de la Tribuna d’Arqueologia de la temporada 2013-2014.
El desenvolupament de l’arqueologia científica a Catalunya sorgeix arran de l’interès polític dels moviments nacionalistes catalans per definir un passat històric nacional. S’analitzen els corrents teòrics i organitzatius de les etapes de la Mancomunitat, la Dictadura de Primo de Rivera, la Segona República i la Guerra Civil, i el Franquisme.
| Galeria d’imatges |
__________________________________________________________________________________________________
A continuació, us oferim una petita entrevista amb Francisco Gracia sobre els aspectes més destacats de la seva conferència:
- Quines són les característiques bàsiques del sorgiment de l’arqueologia científica a Catalunya?
El desenvolupament de l’arqueologia científica a Catalunya s’ha de fixar l’any 1097 arran de la creació del Institut d’Estudis Catalans (IEC) i la decisió conjunta amb la Junta de Museus de Barcelona d’endegar la recerca arqueològica a Empúries. Aquesta decisió, però, no va ser fruit de raons científiques sinó polítiques. El desenvolupament de l’arqueologia europea al llarg del segle XIX es va lligar amb la necessitat de reconeixements dels estats-nació sorgits desprès del període napoleònic com a fórmula per vertebrar uns elements identitaris bàsics per reclamar drets polítics. En el cas català, l’ús de l’arqueologia com a eina política el trobem, per exemple, en els escrits d’Enric Prat de la Riba –especialment en la seva obra La nacionalitat catalana (1905)- on es fan servir els conceptes del món ibèric i la colonització focea com a referents formatius de la cultura i la nació catalanes, superant el model clàssic que per la definició de Catalunya com a poble i estructura social emprava l’Edat Mitja des de la Renaixença. Aquesta vinculació amb el món clàssic havia de servir també per endarrerir la cronologia del concepte diferenciat de Catalunya, i possibilitar una diferenciació d’arrel amb el món castellà vinculat a les comunitats cèltiques. Aquest element identitari es mantindrà al llarg del primer quart del segle XX. Prat de la Riba i Puig i Cadafalch, des de la Diputació de Barcelona primer i la Mancomunitat després van saber dotar d’una estructura científica la recerca basada en raons polítiques.
- Quins elements estructurals poden definir-se respecte de l’organització de la recerca?
Si bé la recerca arqueològica va desenvolupar-se per raons polítiques superant l’estadi de l’associacionisme cultural i científic propi del segle XIX, la tasca dels estudiosos i afeccionats va ser ràpidament emmarcada en una organització de caire professional. La Secció Històrico-Arqueològica (SHA) de l’IEC creà l’any 1915 el Servei d’Investigacions Arqueològiques (SIA) -que es mantindrà amb diferents noms i models fins a la fi de la Guerra Civil-, un organisme que pot ser considerat com el més avançat en el seu moment a Espanya i que servirà de model, entre d’altres, per la creació posterior del Servei d’Investigacions Prehistòriques (SIP) de València i el Servicio de Arqueología Municipal de Madrid. L’elecció de Pere Bosch Gimpera com a director del SIA significà la introducció a Catalunya del model organitzatiu alemany amb una triple funció: recerca, protecció del patrimoni i difusió cultural. Aquest model –tot i els enfrontaments interns que caracteritzaran la relació entre els membres del SIA y la SHA-, es mantindrà fins a la Guerra Civil, donant lloc –en unió de la vessant docent de Bosch Gimpera a la Universitat de Barcelona- a la formació de l’anomenada Escola Arqueològica de Barcelona que caracteritzarà i dirigirà la recerca en grans àrees de l’estat gràcies als deixebles directes o indirectes de Bosch Gimpera de forma preeminent fins a finals de la dècada del 1950.
- Com podem caracteritzar l’arqueologia catalana durant el període de la Segona República?
El període de la Segona República significà a Catalunya la represa de la recerca científica liderada per la SHA desprès de l’ensulsiada que significà la dictadura del general Primo de Ribera. Més enllà de les intervencions arqueològiques cal valorar especialment dos elements: la consolidació del projecte de difusió de la recerca arqueològica a través de la creació i organització del Museu d’Arqueologia de Catalunya, inaugurat el 3 de novembre del 1935 desprès d’un llarg procés de gestació iniciat quasi bé vint anys abans i que només trobà el desllorigador definitiu arran de l’entesa entre Bosch Gimpera i el conseller de Cultura de la Generalitat Ventura Gassol. El Servei d’Arqueologia es reformarà amb el suport de la Generalitat en una estructura moderna amb vertebració territorial, serveis centrals de tractament del material obtingut en les intervencions i programes de difusió cultural. Però en aquesta fase és essencial la tasca vinculada a la protecció i valoració del patrimoni arqueològic arran de la Llei del 1934 en aplicació de les competències conferides per l’Estatut del 1932, i el decret de 6 de juny del 1936 que la desenvolupava. Un procés que no es va poder finalitzar abans deguts a les conseqüències polítiques dels Fets d’Octubre del 1934 i les propostes regressives que pilotà Puig i Cadafalch al front de la SHA. La Guerra Civil marcarà la validesa de les lleis catalanes arran de la tasca de protecció que es va desenvolupar per salvaguardar el patrimoni artístic i arqueològic dels efectes de la revolució que seguí a la sublevació militar de juliol del 1936; del decurs de les operacions militars; de les confiscacions de bens a particulars i de la posterior recuperació –tot i que incomplerta- del patrimoni artístic català.
- Quins son els trets distintius de l’arqueologia a Catalunya sota el franquisme?
Els processos de depuració del personal universitari i dels museus a Catalunya no van suposar gran canvis en les plantilles vinculades a la recerca i la docència en prehistòria i arqueologia més enllà de la decisiva de la marxa de Bosch Gimpera a l’exili. Malgrat això, el canvi més radical va ser el condicionament de la recerca sota paràmetres polítics que limitaren la tasca dels investigadors. La figura de Martín Almagro Basch es clau en aquest període, doncs concentrà en pocs mesos tots els recursos que eren a les mans d’en Bosch abans de la guerra: Universitat, Museu, i direcció del Servei d’Investigacions Arqueològiques vinculat ara a la Diputació de Barcelona. Almagro desenvolupà un model de recerca basat en el monumentalisme de les intervencions a Empúries centralitzant en aquest jaciment tots els esforços fins convertir-lo en un paradigma de la recerca amb l’ajut dels poder polítics i del personal de l’exèrcit. Això donà com a conseqüència una reducció de les intervencions en altres camps, tot i que un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial serví per obrir la recerca arqueològica a Catalunya als investigadors italians, francesos i britànics que participaran en els Cursos Internacionals d’Arqueologia d’Empúries, i facilitaran la sortida a l’estranger dels arqueòlegs vinculats al Museu de Barcelona, mitjançant els vincles amb institucions con ara el Institut d’Estudis Ligurs de Bordighera; el Musée de l’Homme de París i més endavant la Fundació W.L.Bryant, entre d’altres. El franquisme va ser, també l’època de la Comissaria General d’Excavacions Arqueològiques (CGEA) dirigida per Julio Martínez Santa Olalla, que mantindrà un sistema de control de la recerca territorial basat en les comissaries provincials, insulars i locals, que al llarg de la dècada de 1940 i fins a la transformació de la CGEA en el Servei Nacional d’Excavacions Arqueològiques (SNEA) l’any 1956 serví per diferenciar dos grans blocs en el camp de la recerca: la universitària o professional i la controlada per Martínez Santa Olalla encomanada bàsicament als estudiosos locals.