La nostra companya Aurora Martín acaba de jubilar-se després d’haver dedicat tota la seva activitat professional a l’arqueologia. Des d’aquest bloc li dediquem un càlid comiat i li desitgem tota mena d’èxits en aquesta nova etapa que tot just acaba d’estrenar.

Galeria d’imatges

Aurora és nascuda a Figueres, i va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, on va presentar la Tesi de llicenciatura l’any 1973.

Va començar a treballar al Servei Tècnic d’Investigacions Arqueològiques, Conservació i Catalogació de Monuments de la Diputació de Girona en 1972, essent nomenada cap del Servei l’octubre de 1974. Posteriorment va ser conservadora i directora del Museu Arqueològic de Sant Pere de Galligants (actual MAC-Girona)des de 1979. Ha estat directora de les excavacions i del Museu Monogràfic d’Ullastret (actual MAC-Ullastret), i també va ser arqueòloga territorial de Girona fins a 1994 i vocal de la Comissió de Patrimoni de Girona.

La seva principal activitat ha estat orientada a la gestió del Museu de Sant Pere de Galligants i del Centre d’Investigacions Arqueològiques a ell vinculat, juntament amb la del Museu d’Ullastret i la direcció de les excavacions realitzades a Ullastret des de 1974 (Puig de Sant Andreu, Illa d’en Reixac, necròpolis del Puig de Serra (Serra de Daró) i jaciments dels entorns immediats. Ha dirigit també excavacions en altres jaciments, entre els quals destaquen la Ciutadella de Roses, el castell de Ribes de Freser i els primers treballs a Mas Castellar de Pontós.

Forma part del consell de redacció, on diversos anys ha estat cap de redacció, de la revista Cypsela. També és membre corresponent del Deutsches Archäologisches Institut (Institut Arqueològic Alemany).

___________________________________________________________________________________________________

Ara us oferim una breu entrevista amb Aurora sobre les línies principals de la seva trajectòria dins de l’arqueologia.

–   Què et va portar a descobrir la teva vocació per l’arqueologia?

Des de què en tinc record, sempre vaig saber que m’agradava molt la història, i especialment la història de Grècia. A la Universitat vaig descobrir els ibers, que en els plans d’estudis de l’ensenyament primari i el batxillerat gairebé no s’estudiaven. La primera excavació a la qual vaig anar, com a treball pràctic de camp dins l’assignatura de “Metodologia i tècniques d’excavació”, que precisament vaig fer a Ullastret, em va convèncer que era un tema apassionant.

–   Qui o quins són els teus mestres o les persones que han marcat la teva vida professional?

La persona que em va obrir les portes a treballar en el món ibèric va ser el Dr. Miquel Oliva, director de les excavacions d’Ullastret des dels seus inicis. A la Universitat de Barcelona vaig ser alumna dels professors Maluquer, Tarradell, Palol, Muñoz…, de tots vaig aprendre i en tinc bons records. De fet el Prof. Maluquer va ser el que em va encaminar cap a Ullastret, ja que al comentar-li que m’interessava aquest camp, em va indicar que parlés amb el Dr. Oliva per buscar un tema de tesina, i així ho vaig fer, l’any 1972.  Lamentablement la mort sobtada d’Oliva en accident, el 1974, va impedir que hi treballés durant un temps prolongat.

–   Perquè et vas dedicar concretament al món ibèric?

Des de que vaig començar els estudis de l’especialitat de Prehistòria, Arqueologia i Història Antiga vaig tenir clar que m’interessava la protohistòria recent i el món colonial. La possibilitat de treballar a Girona, al llavors Servei d’Investigacions Arqueològiques que dirigia el Dr. Oliva em va obrir les portes a excavar a la colònia grega de Rhode a més de a Ullastret, i també a participar en altres treballs de camp d’època ibèrica. En aquells moments s’estaven fent prospeccions i excavacions de salvament seguint els treballs d’apertura del recorregut de l’autopista A-7, des del sud de Girona fins a Figueres, en els quals es varen descobrir una gran quantitat de jaciments, en molt bona part d’època ibèrica. Acabada de sortir de la Universitat, l’oportunitat de col·laborar-hi em va semblar meravellosa.

Quan em vaig fer càrrec del Servei d’Investigacions Arqueològiques vaig continuar els treballs d’Oliva a Ullastret, a Roses, i fins i tot vaig iniciar treballs al jaciment ibèric del Mas Castellar de Pontós, que feia pocs anys que s’havia descobert i no s’havia excavat encara. Però a finals dels anys setanta vaig deixar l’excavació de Pontós i a meitats dels anys vuitanta les de Roses perquè vaig tenir clar que totes les hores de recerca que pogués portar a terme les volia i les havia de dedicar a Ullastret. Aquest treball m’ha aportat grans satisfaccions.

–   Què representa Ullastret per tu?

Els treballs a Ullastret han estat la part més agraïda de la meva tasca professional. És un conjunt arqueològic d’extraordinari valor històric i patrimonial, com han posat de manifest els seixanta-cinc anys de treballs continuats que s’hi ha portat a terme. Des de fa molts anys hi hem intervingut amb bons equips pluridisciplinaris, hem excavat i hem prospectat el territori. Això ens ha permès comprendre el valor i la complexitat del conjunt. Pot ser que a Catalunya hi ha jaciments ibèrics comparables a aquest, però en qualsevol cas, ara per ara no estan excavats. Pel que en sabem va arribar a ser una autèntica ciutat doble. La seva proximitat al port d’Empúries va ser un element important per al seu desenvolupament econòmic i cultural. El coneixement que en tenim ara mateix permet dir que jaciments indígenes d’època protohistòrica com Ullastret, al Mediterrani nord-occidental no n’hi ha gaires.

–   Gestió i recerca han estat els mòbils de la teva trajectòria professional, que t’ha aportat cadascuna d’aquestes activitats?

Cada una de les dues vessants ha tingut interès. Certament la gestió ha centrat la meva tasca del dia a dia, i sense cap dubte m’ha ocupat hores que m’hagués agradat dedicar a la recerca. De tota manera ha tingut vessants molt satisfactòries: la reobertura del Museu Arqueològic de Girona (avui Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona), a Sant Pere de Galligants l’any 1981, la construcció de l’edifici de Pedret dedicat a arqueologia i museus entre els anys 1992 i 1994, per part de la Diputació de Girona i el Departament de Cultura, o la remodelació i ampliació del Museu d’Ullastret inaugurada el 1996 han estat els punts més importants d’aquesta vessant de la meva feina. La recerca però és l’activitat que m’ha donat més satisfaccions, com ja he dit.

En els dos camps he tingut la sort de treballar amb equips i amb persones que han aportat molt al treball conjunt. L’inici dels treballs amb equips pluridisciplinaris des del 1987 em va obrir perspectives noves per a la investigació. També he de dir que el traspàs del Servei d’Investigacions Arqueològiques de la Diputació de Girona en el que vaig començar la meva tasca professional a la Generalitat, a finals de 1991, va comportar un canvi en l’orientació dels treballs que portàvem a terme en aquella època, i va anar prenent volada un camp en el que a l’època de la Diputació havíem tocat poc, la difusió, que també m’ha interessat molt, i en el qual també ha col·laborat personal molt valuós.

–   Com penses orientar la teva activitat en aquesta nova etapa que comences?

L’arqueologia per mi és una vocació, i penso continuar dedicant-m’hi, el fet que no treballi per l’Administració, precisament, em deixa molt més temps per dedicar-lo a la recerca. En els darrers anys he treballat en projectes que estan en curs de realització, i en els quals continuaré col·laborant. També hi ha temes que en el seu moment no vaig poder acabar i que ara puc reprendre.

La jubilació em permetrà encarar tots aquests treballs sense l’estrès que a vegades les tasques del dia a dia em produïen.