Enguany es complirà el 25è aniversari de l’inici, l’any 1987, de les excavacions a la Cova del Parco (Alòs de Balaguer, La Noguera) per part del Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques (SERP) de la Universitat de Barcelona. La Cova del Parco presenta una llarga seqüència sedimentària que correspon a diferents ocupacions humanes que van des del Paleolític Superior Final (Magdalenià) fins a l’Edat de Bronze.
Fa 10.000 anys, una banda de Sapiens sapiens va aixecar un campament temporal en un congost del riu Segre. Les neus perpètues del Pirineu s’havien fos. Era la fi de les glaciacions i el clan es va adaptar al nou clima mediterrani, molt més benigne. Van aprendre a matar a distància amb la fletxa i la javelina llançada amb propulsor, i la cova del Parco, un amagatall foradat al cingle, n’era el refugi de cacera. Els ocupants del Parco, tal i com han demostrat les diverses troballes, eren capaços de produir dotzenes d’eines d’un nucli de sílex.
La Cova del Parco fou descoberta l’any 1974, quan Rafel Gomà, conegut com el “Parco”, la va donar a conèixer al Dr. Joan Maluquer de Motes, professor de la Universitat de Barcelona i director de Museu-Arxiu del Montsec d’Artesa de Segre. Rafael Gomà, per encàrrec de Dr. Maluquer, cercava la Cova de l’Aigua (Camarasa), que li havien dit es trobava en el terme d’Alòs de Balaguer. Després de recórrer diverses coves i balmes, finalment va entrar a la que seria la Cova del Parco, on va veure que afloraven alguns fragments de ceràmica. En desenterrar-los va realitzar una de les troballes més importants que s’han realitzat a la cova: una gran tenalla decorada al coll amb tres cordons paral·lels a la vora, i amb el cos també profusament decorat amb cordons afegits i impresos, formant uns motius decoratius de forma ortogonal. Actualment es troba restaurada i exposada al Museu del Montsec.
La Cova del Parco es troba al terme municipal d’Alòs de Balaguer, a la comarca de la Noguera, en la partida coneguda amb el nom de les Roques Prenyades. El dom de Sant Mamet, en el que s’obre la cavitat, constitueix un paisatge litològic de calcàries i conglomerats que donen lloc a uns relleus de formes abruptes i escarpades per l’encaix del curs del riu Segre, que en aquesta zona abandona la direcció NS per prendre la direcció EW i travessa les Serralades Marginals del Pre-Pirineu abans de reprendre de nou (a l’aiguabarreig amb el Noguera Pallaresa) la direcció NS, que es dirigeix vers les planes del Segrià.
La cova, que s’obre en els conglomerats oligocens del sinclinal de la Massana, se situa a 420 s.n.m i a 120 m sobre el riu Segre. Es tracta d’una cavitat formada per una galeria única de planta triangular i de mides reduïdes: 10,5 m de llarg per 4,5 m d’amplada màxima en la zona de l’entrada, que comunica en direcció W amb un gran abric de 5,5 m per 30 m el qual es troba tancat per un mur de pedra seca, fruit del seu ús com a cleda pel bestiar en períodes subactuals. Actualment l’àrea d’excavació oberta és de 16 metres quadrats pel que fa al “sector cova” i de gairebé 30 metres quadrats en el “sector abric”.
L’excavació en extensió, ha permès trobar una connexió entre la part interior de la cova del Parco i la zona de l’abric, les quals presenten unes característiques diferenciades, tant respecte a llur dinàmica d’ocupació com la funcionalitat, ja que en ambdues zones s’han trobat llars de foc. Les tasques relacionades amb la cuina es troben clarament situades dins la cova. A l’abric es desenvolupen labors de talla, de probable fumat, es senyalitza l’indret amb il·luminació, i es llencen restes tecnològiques i fauna als racons. A aquestes activitats de dipòsit de deixalles tampoc no n’és aliena la cova. Associat a les estructures de combustió, s’ha recuperat material vegetal carbonitzat i nombroses peces lítiques, que semblen indicar l’existència d’una cadena operativa de producció. També s’hi ha trobat indústria òssia: puntes d’atzagaies i una agulla. Bona part de les peces trobades es troben al Museu del Montsec d’Artesa de Segre.
S’han definit les ocupacions del Magdalenià superior final de la cova del Parco com campaments o estatges de caràcter temporal, però d’una certa durada, segurament estacional. Les intervencions arqueològiques s’han desenvolupat en una seqüència cultural que a hores d’ara presenta tres etapes:
En primer lloc, s’identificà una estructura d’emmagatzematge, datada a partir de restes de carbó. El material ceràmic aparegut dins d’aquesta estructura corresponia a l’Epicardial. La seva amortització mostrava, tant per les anàlisis micromorfològiques com de fitòlits, que el rebliment corresponia a fems d’ovicaprins, cendres i tiges de vegetals, la qual cosa ens ha fet pensar en neteges periòdiques d’una cleda.
En segon lloc, l’excavació dels nivells epipaleolítics es produï entre 1993 i el 1999. S’han pogut establir la seqüència cronològica i cultural següent: per sota d’un horitzó geomètric molt antic, datat a partir de carbons que provenen de dues estructures de combustió, en 10930 + 100 BP i 10770 + 110 BP respectivament, i una indústria en la que es documenten microburins i geomètrics de caire sauveterrià (triangles i segments), apareix un epipaleolític microlaminar, datat en 11430±60 i 11270±90 caracteritzat per l’absència d’indústria òssia i algun element lític d’adscripció plenament aziliana.
En tercer lloc, es documentà una fase estratigràficament molt precisa, que s’ha relacionat amb un moment terminal del Magdalenià superior final i que han anomenat Magdalenià epigonal datat en 12.605±60BP. Després d’una gran caiguda de blocs continua el Magdalenià Superior Final. Aquest nivell es troba en procés d’excavació des de l’any 1999. Fins el present ha estat datat entre 12460 + 60 BP i 13175 + 60 BP.
En l’actualitat és un jaciment únic, no tan sols de les terres de ponent, sinó dels Països Catalans i d’Europa. Aquest jaciment ens està permetent conèixer i reconstruir la vida i el medi (clima, vegetació, fauna, etc.) d’aquest període tan llunyà com és el paleolític superior. Es tracta del Tardiglacial, trànsit entre les últimes glaciacions i l’inici de la bonança climàtica.