A partir de l’estudi de 17 tàxons de capitosaure, l’investigador de l’ICP Josep Fortuny i els seus col·laboradors s’endinsen en els canvis morfològics del crani de les diferents espècies i en com van modificar la manera com aquests animals s’alimentaven.

Els capitosaures s’inclouen en la gran família dels Temnospondils, considerada l’antecessora dels actuals amfibis (on trobem les granotes, les salamandres o les cecílies). La majoria d’amfibis actuals són de petita mida, mentre que els capitosaures superaven fàcilment el metre de longitud i podien arribar fins els sis metres. Els capitosaures es van extingir fa uns 215 milions d’anys i s’han classificat, durant moltes dècades, tenint en compte la morfologia de la banya tabular.

Els capitosaures eren depredadors actius, amb unes capacitats masticatòries similars a les d’alguns cocodrils actuals, per tant, estem davant dels exemples d’amfibis més grans que mai han existit i van extingir-se fa uns 215 milions d’anys. Així ho explica el treball recentment publicat per la revista The Anatomical Record, que signen investigadors de  l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) en col·laboració amb investigadors de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).

Els resultats d’aquests estudis vers la morfologia del crani d’aquests animals fòssils mostren que aquests grans amfibis eren carnívors amb una important diversitat en la potència i amplitud de la mossegada. Els investigadors catalans han estudiat l’evolució de diferents trets morfològics en els cranis dels capitosaures i han obtingut la distribució de tensions en l’estructura òssia per a diferents tipus de mossegada. Els resultats són concloents pel que fa a la seva manera d’alimentar-se. Mentre que alguns amfibis actuals, com la majoria de salamandres aquàtiques, realitzen una potent succió per capturar el seu aliment, els capitosaures adults mossegaven directament les seves preses sense cap tipus de succió, com ho fan els cocodrils.

Les formes més primitives de capitosaure tenien les banyes tabulars, els ossos on s’inseria la musculatura responsable d’obrir i tancar la boca, orientades posteriorment. En les formes més derivades, en canvi, aquestes es van desplaçar lateralment fins a crear una petita illa a la part posterior del crani, coneguda com l’escotadura òtica.

En contra d’aquesta hipòtesi, els resultats de l’article que s’acaba de publicar mostren que les banyes tabulars més primitives eren també òptimes per a realitzar l’obertura de la boca. Així doncs, els mecanismes evolutius que van provocar el tancament d’aquesta escotadura no tenen massa a veure amb una millora biomecànica d’aquest moviment i caldran estudis posteriors per entendre millor aquests canvis.

El càlcul de la distribució de les tensions en els cranis dels capitosaures s’ha realitzat mitjançant metodologies de la biomecànica computacional com poden ser l’Anàlisis per Elements Finits (FEA) i la Enginyeria Assistida per Computadora (CAE). Aquestes tècniques han permès la creació dels models dels cranis per poder comparar entre ells la resposta estructural enfront l’aplicació de les forces i condicions de contorn corresponents a les diferents tipologies de mossegada.

Pel que fa a l’efecte de la mossegada dels capitosaures és en les seves formes més basals on trobem els cranis més dèbils. A mesura que les formes radien, ens trobem amb animals que son capaços de generar una mossegada més potent.

L’elongació de les banyes tabulars, amb el conseqüent tancament de l’escotadura òtica, s’havia interpretat durant anys com un indicador d’una mossegada més potent. En aquest estudi els investigadors observen que altres trets morfològics com l’amplada del crani i la llargada del musell són tan o més importants que les banyes tabulars o el tancament de l’escotadura òtica alhora d’entendre la mossegada dels capitosaures.