El passat 29 de novembre va tenir lloc l’acte d’atorgament del Premi d’Arqueologia Memorial Josep Barberà i Farràs que la Societat Catalana d’Arqueologia atorga cada any al Museu d’Arqueologia de Barcelona.
Enguany, l’obra premiada ha estat “Arqueologia de les seus episcopals tardoantigues al territori català (259-713)” realitzada per l’arqueòloga Jordina Sales i Carbonell. L’obra recopila de manera exhaustiva les dades arqueològiques i escrites sobre totes les seus episcopals del llevant de la Tarraconensis abans de l’arribada dels musulmans. A més a més, l’autora proposa una tesi sobre la introducció del cristianisme en aquests nuclis i de com es va transformar el paisatge urbà clàssic.
A continuació us oferim una petita entrevista realitzada a l’autora del llibre, Jordina Sales:
Quines són les seus episcopals tardoantigues que hi havia durant l’Antiguitat a l’actual Catalunya?
En l’ampi territori de la província Tarraconensis tardoantiga, abans de l’arribada dels musulmans s’hi implantaren un total de quinze seus episcopals. Nou d’elles, és a dir, més de la meitat, es troben localitzades a l’actual circumscripció de Catalunya: Tarraco, Barcino, Gerunda, Ilerda, Egara, Ausa, Dertosa, Emporion i Vrgellum. Aquest nombre és excepcionalment alt si es té en compte que el territori català no suposa pas més d’una quarta part del total de la provincia romana tardoantiga, i per això, proporcionalment, li correspondrien només 3 o 4 seus.
Llavors, perquè aquesta densitat tant alta de seus episcopals tardoantigues a Catalunya?
Resulta obvi que, amb anterioritat a aquesta situació, la romanització ja havia incidit amb més força a l’actual Catalunya que no pas als territoris més interiors, i per això resulta també lògic el fet que el cristianisme més primerenc s’introduís al terç nord peninsular per la costa mediterrània amb més força que a la resta de la provincia. En aquest sentit, no és casual que el testimoni històric segur més primitiu conegut a la Península Ibérica es produeixi a la metropolitana Tarragona l’any 259, de la mà de les actes del martiri del bisbe Fructuós i els seus diaques, i que aquest fet originés l’aparició a la mateixa ciutat d’una de les necròpolis paleocristiana conegudes més extenses del món romà.
En canvi, sembla que es fa molt difícil, respecte a altres tipus de jaciments, detectar restes arqueològiques de seus episcopals tardoantiques…
Efectivament, el gran interrogant que se’ns planteja alhora d’abordar aquest estudi és: perquè si tenim notícia històrica d’aquestes seus episcopals, nuclis representatius del poder, les seves restes arqueològiques i arquitectòniques són en general tant minses i difícils d’identificar i tant problemàtiques d’interpretar? Per això la meva recerca, que molt probablement, no resol aquesta pregunta, intenta com amínim reunir les dades disponibles per cadascuna de les seus, sobretot les de caràcter arqueològic, i fa un assaig de restitució topogràfica per tal d’oferir un panorama general de l’estat de la qüestió que ens permet arribar a plantejaments cronològics pel que fa al procés d’introducció del Cristianisme en aquests primers nuclis episcopals. Per a tal fi s’enumeren, seu per seu i agrupades per referències enumerades, totes les restes arqueològiques explícites, urbanes i suburbanes, així com els monuments actuals susceptibles de formar o d’haver format part de l’elenc d’arquitectura cristiana antiga de les ciutats mitrades, incloent-hi les dades indirectes que puguin haver quedat fossilitzades en l’urbanisme o en la toponímia actuals. I, quan és possible, totes aquestes dades es posen en relació amb les fonts antigues que hi poden estar relacionades.
El resultat final és un elenc de 52 referències que utilitzo per obtenir una visió el més àmplia possible d’una realitat urbana encara poc coneguda que es va produir durant l’Antiguitat Tardana a casa nostra, i que és la cristianització de les ciuitas com a conseqüència directa d’un profund canvi estructural en l’Imperi Romà que, entre d’altres conseqüències, comportà la progressiva assumpció del poder i lideratge municipal per part dels bisbes. Aquest procés accelerà la transformació del paisatge urbà i suburbà, començat ja al segle III, i que suposa el primer pas per la posterior feudalització, fenomen d’ampli espectre que amb l’ajuda d’altres factors implicarà la progressiva fragmentació de l’antic territori romà i permetrà el naixement de noves jurisdiccions territorials i polítiques, entre elles Catalunya.