Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “La necròpolis de Vilanera. Del neolític mig al Ferro I”

Conferència: Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 7 de novembre de 2018, 19,00 hores

Conferenciant: Dolors Codina
Moderador: Miquel Molist

Les excavacions al jaciment arqueològic de Vilanera varen ser represes l’any 2016, una vegada que aquest turó, situat a l’oest del terme municipal de l’Escala, així com l’àrea adjacent, varen ser declarats com a Espai de Protecció Arqueològica per part del Departament de Cultura de la Generalitat. Els treballs d’excavació s’han centrat a l’anomenat sector 3, en el límit sud del turó i han estat impulsades des del Departament de Cultura -en el marc de les convocatòries anuals de subvencions a municipis per a inversions en la gestió del patrimoni arqueològic i paleontològic-, conjuntament amb l’Ajuntament de l’Escala.

La primera campanya va centrar els seus esforços sobretot en l’excavació del gran túmul que protegia diverses inhumacions i una estructura megalítica central, que es va poder adscriure a un primer període d’ús funerari d’aquesta zona durant el Neolític mig. Els treballs portats a terme durant el passat mes de setembre han prioritzat, en canvi, l’objectiu de continuar la excavació de la important necròpolis de cremació que, segles més tard, durant el Bronze Final i els inicis de l’edat del Ferro, es va estendre als peus del turó i que ja havia estat posada en evidència arran de les anteriors intervencions arqueològiques realitzades els anys 1999 i 2000.

Els resultats de les noves excavacions efectuades enguany han estat també molt rellevants. S’han documentat un total de disset estructures funeràries, tres de les quals es poden atribuir al Bronze final, caracteritzades per contenir únicament una urna ceràmica amb les restes de la cremació, encastada en una diaclasa del subsòl. Les catorze estructures restants pertanyen cronològicament a la primera edat del Ferro, ja en el segle VII aC, i consisteixen en fosses excavades en el subsòl on havia estat dipositada l’urna que conté les restes humanes cremades, juntament amb un nombre variable d’altres peces ceràmiques, situades a tot vol, que l’acompanyaven.

Es confirma, doncs,  que estem davant d’un espai amb una llarga tradició funerària, que començaria la seva ocupació durant el Neolític, pels voltants del 4500 aC, i que va ser reutilitzat, després d’un llarg període d’abandonament, des dels inicis del primer mil·lenni aC i fins a poc temps abans de l’establiment colonial grec d’Empòrion en el segle VI aC.

Els treballs d’excavació s’han portat a terme per part d’un equip d’arqueòlegs de l’empresa BAULA Recerca Arqueològica SL dirigit per Dolors Codina, amb la participació de Francesca Pullia, Gerard Prados, Maribel Fuertes i Rosa M. Amigo, i ha pogut comptar amb l’ajut d’una trentena d’estudiants provinents de diverses universitats peninsulars i italianes, juntament amb la col·laboració del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries.

 

Tribuna d’Arqueologia 2018-2019: “Metodologia per a la preparació d’un expedient BCIN: el cas de la ciutat romana d’Aeso (Isona i Conca Dellà, Pallars Jussà)”

Conferència: “Metodologia per a la preparació d’un expedient BCIN: el cas de la ciutat romana d’Aeso (Isona i Conca Dellà, Pallars Jussà)”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 24 d’octubre de 2018, 19,00h

Conferenciants: Tània Alvarez i Carles Padrós
Moderadora: Maite Miró

La premissa a complir quan es tramita la declaració d’un Bé Cultural d’Interès Nacional és justificar els seus límits objectivament a partir de la resposta a tres qüestions: El “què?” protegim, sempre considerant que es tracta dels jaciments arqueològics més rellevants en el territori català. El “perquè?” ho protegim, que és per evitar la seva desaparició i poder transmetre-ho ens les millors condicions a les generacions futures, i “com?” ho fem per protegir-ho, que és a partir d’uns límits legals ven justificats i argumentats. Aquestes tres preguntes tenen la seva resposta en l’expedient que resulta de l’estudi i reanàlisi de totes les dades disponibles del jaciment o conjunt de jaciments a protegir. En el cas de la ciutat romana d’Aeso, després d’anys d’intervencions arqueològiques i prospeccions geofísiques, i de diversos intents de declaració com a BCIN, des dels anys 80, ha estat l’any 2017 quan es reinicia la preparació de l’expedient de BCIN per a la seva tramitació definitiva. És en el transcurs d’aquest treball que sorgeixen un seguit de dubtes i buits d’informació a l’hora de justificar els seus límits, així com la descoberta de nova documentació que restava inèdita. El conjunt de tot aquest treball ha permès ordenar tota la informació disponible fins al moment i poder confeccionar la memòria per a l’expedient de declaració de BCIN i la seva posterior tramitació.

 


A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre els aspectes destacats de la propera xerrada.

  • Quines són les tasques que es fan abans de la declaració com a Bé Cultural d’Interès Nacional d’un jaciment arqueològic?

La tramitació d’un expedient de Bé Cultural d’Interès Nacional ve regulat per l’article 8 de la Llei 9/1993, de 30 de setembre, del patrimoni cultural català. Dels diversos passos que s’han de seguir en la instrucció, un d’ells és l’elaboració d’un expedient.

L’expedient ha de contenir un seguit d’informació imprescindible per poder tramitar-lo, com descriu l’article 8.4: informes històrics, arquitectònics, arqueològics i artístics, una completa documentació gràfica, a més d’un informe detallat sobre l’estat de conservació del bé. És a dir, tota la informació existent sobre aquell bé a declarar. Totes les dades obtingudes són indispensables per a poder proposar uns límits de protecció legal. Per aquest motiu, és imprescindible revisar tota la documentació dels jaciments, memòries, publicacions, cartografia, etc.

  • Per què heu triat l’exemple d’Aeso per explicar la metodologia de treball d’un BCIN?

El cas d’Aeso és singular per diversos motius. En primer lloc, pel fet que engloba molts jaciments, estem parlant de tota una ciutat romana, i per tant, el volum d’informació ha estat extens i complex. Així mateix, es tracta d’una ciutat que en la seva gran part no està excavada, però amb les dades recollides si que sabem que resta en el subsòl de l’actual vila d’Isona, per tant, ha estat un ‘repte’ justificar uns límits d’un bé que no es veu. Tot i els treballs realitzats al llarg de més de 30 anys es coneixen evidències de les defenses, amb la torres i les muralles, així com d’espais privats, amb cases, magatzems i tallers, però no ha aparegut, fins a data d’avui, cap element edilici de la part pública civil (carrers, places, basílica, cúria, o fòrum en general), ni religiosos (temples) de la ciutat.

En segon lloc, cal recordar que la llei de patrimoni cultural català determina que han de ser declarats BCIN els béns més rellevants de Catalunya. Aquesta rellevància no ha de ser només sinònim de monumentalitat, sinó que en aquest cas té una gran significació científica i històrica. La ciutat d’Aeso va tenir un gran protagonisme en la implantació romana de l’interior català, i com a punta de llança del control dels Pirineus occidentals.

Així mateix, el Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat va començar a finançar les intervencions dutes a terme en el municipi, a partir de l’any 1987, en motiu de la delimitació de la ciutat per justificar el BCIN. A partir de l’any 1990, després de l’aprovació

del Programa d’Arqueologia Urbana, va ser el mateix Servei d’Arqueologia el que liderava les actuacions de delimitació de la ciutat, fins l’any 1994.

  • Per què ara es tira endavant la incoació de BCIN d’Aeso?

La voluntat del Servei d’Arqueologia i Paleontologia és poder tenir declarades totes les ciutats romanes del territori català, amb el major rang de protecció que atorga la Llei, és a dir, els BCIN. Actualment, ja en tenim un bon número: Empúries, Baetulo, Tàrraco, Iesso, etc., però encara en queden diverses.

El fet de prioritzar la declaració d’Aeso és també pel fet de ser un expedient antic, es va iniciar l’any 1987, tot i que malauradament no va acabar materialitzant-se, per motius diversos. El 1992 es va realitzar el projecte conjunt Aeso-Iesso, Patrimoni i desenvolupament rural, per potenciar de nou la declaració de les dues ciutats romanes. En aquest sentit, Iesso (Guissona, Segarra) va ser declarada com a BCIN l’any 1995, de nou Aeso quedava com un expedient pendent.

En definitiva, ens trobem davant d’un expedient antic, ja a inicis dels anys 80 del segle XX, des de Madrid es va considerar un element patrimonial idoni per tramitar la seva declaració. El 1987 el Servei d’Arqueologia ja va iniciar els treballs de delimitació, promocionant de diverses formes aquesta important tasca. El fet que quedés parat i es reactivés en diverses ocasions, la darrera va ser els anys 2006-2007, ha estat el detonant de la necessitat de procedir a la seva incoació, per iniciar el procediment de declaració.

  • Què implica la declaració?

Com ja hem dit, la categoria de BCIN és el major rang de protecció que regula la Llei 9/1993, de 30 de setembre, del patrimoni cultural català.

Les declaracions, en primer lloc, comporten la protecció i conservació total del bé, atès que els béns declarats amb aquesta categoria no poder ser destruïts. Es tracta doncs, d’un mecanisme de prevenció i control sobre les actuacions que es portin a terme, en aquest cas en el municipi d’Isona.

En un segon terme, el fet que un jaciment arqueològic gaudeixi del major rang de protecció, també significa que pot optar a un major ventall de subvencions i un possible recurs turístic, en aquest cas de la vila d’Isona, ja que com hem dit, la categoria de BCIN engloba els béns més rellevants de Catalunya.

Tribuna d’Arqueologia 2017-2018: “El dipòsit de bronzes de la Colomina de Bor (Bellver de Cerdanya, la Cerdanya)”

Conferència: “El dipòsit de bronzes de la Colomina de Bor (Bellver de Cerdanya, la Cerdanya)”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 30 de maig de 2018, a les 19,00 hores.

Conferenciant: Josep Gallart
Moderador: Miquel Molist

A mitjan agost del 2016 es va recuperar de forma fortuïta una massa compacta formada per un conglomerat de bronzes i terra mot endurida de l’interior d’un vas ceràmic enterrat en un prat de la Colomina de Bor (Bellver de Cerdanya, la Cerdanya), i al seu voltant es va recuperar altres elements de bronze que formaven part del mateix dipòsit o amagatall. La troballa fou comunicada al Servei d’Arqueologia i Paleontologia, alhora que li foren lliurats tots els elements d’aquesta. Molt poc temps després, al lloc de la troballa es va realitzar, per part del SAP, una intervenció arqueològica d’urgència per a la documentació i la recuperació del vas ceràmic que encara es conservava en la seva posició original. A partir d’aleshores es van realitzar el tractament i la restauració dels materials metàl·lics al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya. Un cop acabades aquestes tasques, s’ha posat de manifest que es tracta d’un dipòsit que es pot datar entre inicis de la primera edat del ferro i l’edat del ferro, compost, bàsicament, per objectes d’ornament individual femení i fragments de recipients de bronze.


A continuació, us oferim una petita entrevista amb Josep Gallart sobre els aspectes més destacats de la conferència.

  • Des del seu descobriment i recuperació dels materials del conjunt i de la intervenció arqueològica per la recuperació i documentació del vas ceràmic en que estava dipositat el conjunt de bronzes, quines actuacions ha realitzat el Servei d’Arqueologia i Paleontologia?

En primer lloc es va realitzar la microexcavació de la massa de metalls i terra compactada, extreta de l’interior del vas ceràmic en el moment de la seva descoberta. Aquesta intervenció s’ha realitzat en el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, amb l’extraordinària col·laboració del personal del centre. Una actuació, que cal dir que ha estat extremadament laboriosa i delicada, perquè el conglomerat de metalls i la terra estava extremadament compactat i endurit, així com per la fragilitat que presenten algunes peces, principalment les que estaven formades per cadenetes.

Un cop alliberats els objectes, s’ha realitzat, en el mateix centre i per part del seu personal, la neteja i restauració de les peces i, en la mesura del possible, la reintegració. Així mateix s’ha netejat consolidat, enganxat i reintegrat la part del vas ceràmic recuperat.

Així mateix s’han realitzat  anàlisis de composició del metall per la tècnica de Fluorescència de Raigs X, així com anàlisis d’isòtops de plom per veure si és possible detectar la procedència de la matèria primera dels metalls o la zona de producció. També s’han realitzat anàlisis de residus del vas ceràmic i dels fragments dels recipients metàl·lics per si es pot determinar el seu ús. Així com anàlisis de la matèria primera del vas per determinar si es tracta d’una producció local o forària.

  • Quina és la composició del conjunt?

Els objectes que integren el conjunt de la Colomina de Bor, entre fragments i sencers, en total són una setantena, però cal tenir en compte que al voltant d’una quarantena són fragments laminars de les parets d’un (o més) recipients de bronze, hi ha també 16 botons amb anella, una agulla de cap enrotllat, una agulla pectoral amb cadenes, una agulla de cap circular guarnida amb anelles, un braçalet tancat i alguns objectes que per la seva fragmentació són indeterminats i que formarien part d’objectes més complexos,. A excepció de dos botons que són de ferro, la resta d’objectes són de bronze. A grosso modo en aquest conjunt es veu clarament la presència de dos tipus d’elements, per una banda els fragments de recipients de bronze, possiblement de tipus globular i per l’altra els objectes de guarniment personal, que es poden identificar com a peces d’ornament o embelliment femení i que formarien part d’un sol vestit.

  • Quina és la cronologia se li pot atribuir conjunt?

La cronologia d’aquests conjunts s’estableix a partir de les similituds que presenten els objectes que els configuren amb altres de similars procedents de jaciments o necròpolis amb datacions fiables, ja que es tracta de conjunts que s’han localitzat fora de cap context arqueològic. Pel que fa al dipòsit de la Colomina de Bor hem de fer palès que hi ha alguns objectes dels que encara no hem trobat paral·lels ni a Catalunya, ni a la resta de la Península Ibèrica, ni tampoc a França, ni a Suïssa i altres que per la seva fragmentació és difícil precisar el tipus d’objecte, la qual cosa dificulta la seva precisió cronològica. Però n’hi ha d’altres, com els botons de bronze i ferro amb anella, que els trobem abastament documentats en assentaments i necròpolis protohistòriques, tant catalanes com del nord dels Pirineus, la qual cosa ens indueix a situar el conjunt a nivell cronològic entre els segles VII i VI aC. Tot i que una cosa és la cronologia que poden atribuir a les peces i l’altra en quin moment es va produir la deposició del conjunt  i les raons que van motivar aquest fet, coses difícils de precisar per tractar-se d’una troballa sense context arqueològic.

  • Són habituals des troballes de dipòsits o amagatalls de bronzes a Catalunya?

Al nostre país les localitzacions d’aquests conjunts no són gens habituals, la prova és en total en tenim documentats al voltant d’una desena de segurs. Entre els més importants cal esmentar els de Llavorsí, Ripoll, Cova de Muricecs, Sant Aleix, cova de la Font Major, Sant Martí d’Empúries, etc. Pràcticament tots ells s’han localitzat de manera fortuïta, com és el cas del de la Colomina de Bor. Però cal dir que aquest és el primer que es localitza col·locat a l’interior d’un vas ceràmic, un fet que, sense anar més lluny, està bastant documentat a França. La resta, per les notícies que tenim, van aparèixer enterrat al terra. La qual cosa indica que en el moment de la deposició els materials estarien col·locats en un receptacle (sac, bossa, …) de cuir, roba, o altre matèria perible que no s’ha conservat.

A nivell geogràfic cal dir que la majoria es localitzen a la vall del Segre i els seus afluents, en indrets a l’aire lliure o en coves, situades en zones pas i que pels tipus d’objectes que els configuren sembla que el seu origen s’ha de situar en territoris del nord dels Pirineus, fins i tot en indrets molt allunyats de la zona on es van localitzar.

  • Es coneix a que responen les deposició d’aquests dipòsits o amagatalls?

Aquest és l’etern problema i té una difícil resolució per la seva mateix naturalesa i circumstàncies descontextualitzades de la seva troballa. Els dipòsits i amagatalls de conjunts metàl·lics es documenten sobre tot entre el Bronze mitjà i la Primera Edat del ferro i  general es desconeix perquè es produïa la seva deposició. Cal tenir en compte que es tracta de conjunts localitzats de forma aïllada, fora de context, la qual cosa dificulta extremadament la seva interpretació.

En alguns casos, a partir del lloc i circumstàncies en que es localitzen els dipòsits s’especula en que podria tractar-se de deposicions votives o cultuals. Però en altres a partir de la diversitat dels objectes que els configuren, amb tipologies desconegudes a la regió de la troballa, les seves cronologies, l’estat de fragmentació que es troben o l’estat que presenten els objectes, deixen entreveure que es tracta de materials amortitzats o fora d’ús, la qual cosa planteja la hipòtesi que es podria tractar d’objectes destinats a la refosa, per tant portats per metal·lúrgics ambulats o potser objectes destinats al comerç i traginats per comerciants, o, fins i tot, podria tractar-se d’una acumulació de metalls transportats per petites comunitats, com a reserva econòmica o destinats a la refosa i producció de noves peces. Cal tenir en compte els metalls eren elements preuats i valorats per les comunitats de l’edat del Bronze i la protohistòria.

Tribuna d’Arqueologia 2017-2018: “Les termes romanes de Caldes de Montbui. Una nova visió a partir de les darreres intervencions”

Conferència: “Les termes romanes de Caldes de Montbui. Una nova visió a partir de les darreres intervencions”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 16 de maig de 2018, a les 19,00 hores.

Conferenciants: Pere Lluís Artigues, Magí Miret i Antoni Rigo
Moderadora: Anna Monleón

La intervenció arqueològica a la plaça del Lleó de Caldes de Montbui, plantejada com a actuació prèvia a les obres de reurbanització, ha suposat la primera excavació amb una certa extensió de les termes romanes i, en conseqüència, ha permès anar definit aquest gran i complex conjunt termal.
Gràcies a aquests treballs, com a element més important s’ha pogut excavar en la seva totalitat una gran piscina interpretada com a natatio, així com altres piscines i canalitzacions i una zona exterior que aporta dades interessants sobre l’entorn. A més, a partir d’algunes troballes, entre les quals destaca un cap de marbre d’una divinitat, probablement Apol·lo, es pot pensar que les termes de Caldes eren més luxoses del que s’havia cregut fins al moment.

 


A continuació, us oferim una petita entrevista amb els ponents sobre els aspectes més destacats de la propera conferència.

  • Quins són els motius que porten a la intervenció arqueològica a la plaça de la Font del Lleó?

L’ajuntament de Caldes de Montbui va contractar la redacció d’ un projecte de reurbanització de tota la plaça i es va posar en contacte amb l’arqueòloga territorial per tal de debatre el projecte, consensuar les actuacions necessàries i el calendari d’execució. La complexitat del tema va aconsellar la realització d’un estudi arqueològic previ de recopilació de dades, que inclou també la realització de prospeccions amb georadar, i el treball conjunt entre els arqueòlegs i els arquitectes redactors del projecte urbanístic. Atesa la protecció del conjunt termal com a Bé Cultural d’Interès Nacional, d’acord amb la Comissió territorial del Patrimoni Cultural, que aprovà el projecte, es va planificar l’excavació en extensió d’una part important de la plaça, concretament aquella susceptible de conservar les restes romanes del conjunt termal, declarat BCIN, així com el seguiment de tots els treballs de l’obra amb afectació al subsol.

  • Quins coneixements hi havia de les termes i com es va plantejar l’actuació?

Sempre hi ha hagut una de les piscines visibles, la qual és actualment visitable. Des de l’any 1986 s’han dut a terme un bon nombre d’actuacions però sempre han estat de seguiment o de sondeig. Per aquest motiu les dades eren molt parcials i no es podia interpretar el conjunt termal, encara que el que si s’apuntava era la complexitat i grans dimensions del balneari. Tot i així, ja hi havia la hipòtesi de l’existència d’una gran natatio a la part central de la plaça. Per això es va planificar, amb les limitacions de diferent tipus que hi havia, una intervenció que fos el màxim d’extensiva possible, que exhaurís l’estratigrafia, que permetés veure millor el conjunt i, si es podia, establir fases.

  • Quins resultats s’han obtingut? S’han complert els objectius inicials?

Pensem que els resultats han estat força positius i que s’ha demostrat que el plantejament inicial era el correcte. El 2017 es va poder excavar tota la natatio en extensió i profunditat i es van poder veure restes d’altres piscines i el que sembla ser una zona exterior  enjardinada amb joc d’aigües. També es van poder començar a establir algunes fases constructives, tot i que sovint és difícil atorgar-los una datació absoluta. Amb tot això, i resituant i reinterpretant algunes dades que ja es tenien, es va obtenint una visió més general del conjunt termal. Cal esmentar també la troballa d’un cap d’una estàtua de marbre probablement identificable amb Apol·lo que, a banda del seu interès intrínsec, ens ajuda a interpretar el balneari. El 2018 s’està continuant la intervenció en àrees més petites i s’estan obtenint noves dades complementàries que van configurant el conjunt i, a més, ens han estan proporcionant algunes interessants dades cronològiques.

  • Quines possibilitats hi ha de continuar amb la recerca?

Hem de tenir present que el conjunt termal té unes dimensions molt grans que s’estenen molt més enllà de la plaça de la Font del Lleó. L’extensió per sota dels edificis actuals fa molt difícil la recerca per aquestes zones. Per això, seria important que durant les obres que s’estan duent a terme actualment s’excavés la màxima extensió possible de la plaça, tal com s’havia previst inicialment, ja que ens trobem davant una oportunitat única. En qualsevol cas, el conjunt termal de Caldes de Montbui guarda encara molta informació i moltes sorpreses en el subsòl de la ciutat i esperem que la recerca pugui continuar d’alguna manera. I per això esdevé tan important una bona planificació de les intervencions arqueològiques.

Tribuna d’Arqueologia 2017-2018: “Intervenció arqueològica a l’antic hospital de clergues de Girona: l’evolució urbana de la riba del riu Galligants des de l’època romana fins a l’actualitat”

Conferència: “Intervenció arqueològica a l’antic hospital de clergues de Girona: l’evolució urbana de la riba del riu Galligants des de l’època romana fins a l’actualitat”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 2 de maig de 2018, a les 19,oo hores.

Conferenciant: Maribel Fuertes
Moderador: Joaquim Nadal

L’excavació realitzada a l’edifici situat al carrer del Riu Galligants 5, al barri de Sant Pere de la ciutat de Girona, ha permès recuperar l’evolució urbanística de l’indret d’ençà de l’època romana fins a l’actualitat. L’immoble actual correspon a la nau central de l’antic hospital de clergues, bastit entorn al segle XII. Les estructures documentades pertanyen a les fases d’ocupació de l’edifici fins a mitjan segle XVII, moment en què la institució es traslladà a una altra ubicació. Per sota d’aquesta construcció s’han localitzat un seguit d’estructures preexistents, que testimonien l’ocupació de la zona des de l’època romana fins als moments anteriors a la construcció de l’edifici eclesiàstic. La primera ocupació, datada del segle I dC, es troba representada per restes d’una probable vil·la i per sobre d’aquests nivells es conservaven fosses d’inhumació i diverses construccions muràries de cronologies tardoantigues, amortitzades en l’època alt medieval per una necròpoli islàmica i un espai d’emmagatzematge en sitges.


A continuació, us oferim una petita entrevista amb Maribel Fuertes sobre alguns aspectes destacats de la seva conferència.

  • Quin fou el principal motiu de l’excavació realitzada a Galligants?

L’excavació es va dur a terme amb motiu de la rehabilitació de l’edifici, per tal de reconvertir l’espai al seu ús actual. Fou un projecte que requeria, a banda d’un rebaix general per modificar la pavimentació existent, l’excavació en zones puntuals de rebaixos més profunds per a encabir-hi diverses instal·lacions. Aquestes excavacions han permès assolir la recuperació estratigràfica total en diversos punts de la nau, on es va rebaixar fins a documentar els nivells naturals de sedimentació fluvial de l’indret. L’estratigrafia recuperada en aquests sondeigs ha aportat dades sobre tota l’evolució urbanística de l’indret d’ençà de l’època romana fins a l’actualitat.

  • De les diverses funcions que s’han desenvolupat a l’indret al llarg dels segles, quina n’és la més destacada?

L’antic Hospital de Capellans, concebut com una institució de beneficència, un asil per a pobres i pels peregrins que no tenien on allotjar-se quan arribaven a la ciutat. Aquest Hospital va néixer i es va mantenir de la caritat, amb l’ús de les almoines que es rebien de la comunitat cristiana per, posteriorment, repartir-les entre els necessitats. Val a dir que, sobre la seva data de fundació, les dades documentals conservades i les conclusions que s’extreuen de la intervenció arqueològica es complementen i presenten una elevada concordança. S’ha conservat un important nombre de documents escrits referents a la institució, els més antics dels quals es remunten a la segona meitat o finals del segle XII, època en que l’Església inicia tota una xarxa d’institucions assistencials a la ciutat de Girona. Hem pogut documentar l’evolució interna del edifici fins a la seva data de tancament, cap a mitjans del segle XVIII.

  • Què fa que les dades que s’extreuen de l’excavació en aquest antic hospital es considerin inèdites?

La recuperació de fases d’ocupació preexistents a la construcció de l’edifici medieval, de les quals cal destacar-ne una àrea de necròpolis que ha permès localitzar un conjunt d’enterraments de ritual islàmic. Aquesta recuperació ve a il·luminar un període històric poc conegut a la ciutat i que és coneixia de manera molt escadussera a través de la documentació conservada, principalment d’origen àrab. De fet, amplia el registre arqueològic d’aquesta fase a tota la zona de la Marca Superior on, ara per ara, les troballes de necròpolis islàmiques son molt puntuals.

Tribuna d’Arqueologia 2017-2018: “L’establiment rural de l’ibèric ple de Rabassats (Nulles, l’Alt Camp)”

Conferència: “L’establiment rural de l’ibèric ple de Rabassats (Nulles, l’Alt Camp)”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 18 d’abril de 2018, a les 19,00 hores.

Conferenciants: Maria Carme Belarte i Joan Canela
Moderador: Josep Pou

El jaciment de Rabassats, o el Bosc, ha estat excavat en la seva totalitat dins del projecte quadriennal (2014-2017). Formes d’ocupació del territori i evolució del poblament a la Cessetània occidental durant la protohistòria (1r mil·lenni aC). També s’hi han realitzat treballs d’adequació per a la visita.
Els treballs d’excavació han permès documentar un assentament rural d’època ibèrica (s. III aC), definit per un edifici d’uns 400m² format per diverses habitacions estructurades entorn de patis. El conjunt es completa amb sitges i un sistema de basses o dipòsits de decantació de líquids. S’hi ha documentat també un moment constructiu anterior identificat per estructures retallades a la roca. Un cop abandonat el jaciment, en el s. I aC – s. I dC, s’aboca un esquelet dins el farciment d’una de les basses.


A continuació, us oferim una breu entrevista amb els conferenciants sobre els aspectes més destacats de la propera  xerrada.

  • Per què Rabassats es defineix com un establiment rural?

El jaciment de Rabassats no és el que normalment coneixem com a “poblat”. És a dir, no és un conjunt de cases separades per carrers o espais de circulació. Consisteix en un sol edifici organitzat entorn de patis o espais oberts, acompanyat d’algunes estructures que es vinculen amb activitats agrícoles, sobretot sitges, però també un sistema de tres dipòsits o basses per recollir aigua. Ho interpretem com una granja habitada per un grup reduït de persones.

  • En quin context territorial i polític hem de situar aquest assentament rural?

Rabassats formaria part del territori adscrit a l’ètnia dels cossetans. A la Cossetània (territori costaner entre el Garraf i el sud del camp de Tarragona), a grans trets, podem diferenciar entre nuclis de poblament concentrat i nuclis de poblament dispers.

En el primer grup situem les ciutats, que articulen, gestionen i organitzen el territori políticament i econòmicament, i on resideix una part important de la població. El més gran és el que se situa al subsòl de Tarragona, seguit de nuclis urbans més petits: Vilar de Valls, Masies de Sant Miquel, Olerdola i Darró. Un tercer tipus de poblament concentrat menor estaria format per vilatges fortificats, el que tradicionalment es coneix com “poblat ibèric”, amb dimensions més modestes i ben defensats: Santa Anna, Garràfols, Pla de Santa Bàrbara, El Castellar, Alorda Park…

Pel que fa al poblament rural, està format per un seguit d’assentaments ibèrics oberts, dispersos, ubicats preferentment a la plana amb gran diversitat de nuclis agrícoles i/o artesanals, amb evidents diferenciacions d’extensió i funcionalitat.

  • Què en sabem del poblament rural d’època ibèrica?

A partir de l’ibèric ple (V-III aC) és quan coneixem aquest tipus d’assentaments, especialment en el segle III aC. Això es deu en part a la necessitat que genera una població que va en augment i que necessita més recursos per ser alimentada, i en part al fet que l’intercanvi comercial és cada cop més intens i requereix de més matèria primera pel comerç, és a dir, una major quantitat de cereal.

  • Com es situa Rabassats dins d’aquest context del poblament rural ibèric?

Si bé aquests jaciments són força nombrosos, són relativament mal coneguts perquè solen estar molt afectats per l’erosió antròpica o natural, ja que s’ubiquen en zones planes avui en dia intensament conreades. Afortunadament, en el cas de Rabassats, una part de l’assentament conservava una potència important i permet entendre com funcionaria una granja del segle III aC. El seu sector més occidental s’organitzava a partir de tres habitacions que formen una planta en “u”, comunicades per un pati obert comú. El ric registre material ha permès saber quina funció tenia cada una d’elles, i per tan podem veure clarament com s’organitzaria un típic assentament rural ibèric.

Tribuna d’Arqueologia 2017-2018: “El projecte de recuperació dels gravats rupestres de Mas de n’Olives (Ponts, la Noguera)”

Conferència: “El projecte de recuperació dels gravats rupestres de Mas de n’Olives (Ponts, la Noguera)”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 4 d’abril de 2018, a les 19,oo hores.

Conferenciants: Josep Castells, Eudald Guillamet i Lluís Sant
Moderador: Ramon Ten

L’estudi realitzat el 2010 sobre l’estat de conservació dels gravats rupestres de Mas de n’Olives va permetre formular un projecte integral de recuperació, protecció, conservació i difusió, que s’ha anat realitzant en diferents fases ordenades i adaptades a la viabilitat del projecte.
Entre el 2013 i el 2015 es van portar a terme les diferents actuacions: intervenció arqueològica de delimitació i excavació del bloc dels gravats i retirada de les terres i la vegetació que el cobrien, redacció del projecte de coberta de protecció i d’una passarel·la de circulació, contractació i execució del projecte i, per últim, intervenció de restauració i consolidació del gravats i de les fissures i les descamacions de la roca. Seguidament, entre el 2015 i el 2016 es porten a terme la instal·lació de panells informatius i la senyalització del seu accés.


A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre alguns aspectes destacats. de la seva propera xerrada.

  •  Des de quant es coneixen els gravats de Mas de n’Olives ?

Foren descoberts per José Luis Peña Monné, membre del I.E.I. durant una visita que efectuava al Mas de n’Olives el 15 d’abril de 1981. Les voladures que es realitzaven en la construcció d’una resclosa al riu Segre per tal de fer possible el canal d’Anya, van posar al descobert els gravats.

  • Quina cronologia tenen aquests gravats ?

Díez Coronel, estudiós d’aquests gravats publicà un extens article l’any 1982  i descriu dos moments cronològics , 1a fase: amb tot el conjunt de gravats esquemàtics que situa entre el Calcolític i el Bronze Antic i una 2a fase formada pels gravats figuratius que situa ben bé a finals del Bronze.

  • Els gravats presenten problemes de conservació ?

Tots els estudis realitzats identifiquen múltiples i greus problemes de conservació, alteracions de la roca per desplaçaments de fragments superficials, formacions de concrecions per carbonats càlcic i cobriment de la superfície per líquens. Tots aquests fenòmens estan motivats per la circulació d’aigua en superfície i per capil·laritat, i per les actuacions antròpiques realitzades en la superfície dels gravats.

  • Quines han estat les actuacions del Departament de Cultura en la recuperació dels gravats ?

Els últims estudis realitzats pel Servei d’Arqueologia i Paleontologia concloïen que la recuperació dels gravats era possible, però per això era imprescindible la realització d’unes intervencions prèvies: a) excavació, delimitació i sanejament del bloc, b) topografia, redacció i execució d’un projecte de coberta de protecció i passera de contemplació , c) intervenció d’eliminació de líquens, sanejament i consolidació i d) panells informatius i senyalització del seu accés.

Tribuna d’Arqueologia 2017-2018: “Intervencions del casc El Bou Ferrer i Illes Formigues II, dos jaciments extraordinaris per comprendre el comerç naval del segle I dC.”

Conferència: “Intervencions del casc El Bou Ferrer i Illes Formigues II, dos jaciments extraordinaris per comprendre el comerç naval del segle I dC.”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 21 de març de 2018, a les 19,oo hores.

Conferenciants: Carlos de Juan i Gustau Vivar
Moderador: Josep Manuel Rueda

Tant a Catalunya com a la Comunitat Valenciana s’han localitzat dos vaixells arqueològics de cronologia similar, aproximadament de mitjan segle I dC, que transportaven el mateix carregament, format per àmfores amb sales de peix. Aquests són, d’una banda, El Bou Ferrer, aparegut a la Vila Joiosa (Alacant), i, de l’altra, el derelicte de les Illes Formigues II a Palamós-Palafrugell (el Baix Empordà). Com que els dos vaixells poden ser compatibles en el discurs històric i en la seva interpretació arqueològica, i amb la intenció d’unificar esforços entre ambdues administracions, s’ha posat en marxa un projecte de treball conjunt, establert a partir d’un conveni de col·laboració científica entre la Direcció General d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya i la Direcció General de Patrimoni Cultural i Museus de la Generalitat Valenciana.

 


A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre alguns aspectes destacats de la conferència que ens oferiran el proper dimecres.

  • Quines són les ultimes novetats que ha aportat la passada campanya d’excavació arqueològica subaquàtica del derelicte Bou Ferrer?

Aquesta campanya s’ha desenvolupat entre els mesos de juliol i setembre. El jaciment és un dels derelictes millor conservats del mediterrani occidental, el qual es va enfonsar al segle I dC, en època de Neró, quan transportava un carregament de productes bètics, especialment salses de peix i lingots de plom. Es tracta d’una gran nau de comerç, amb una càrrega possible d’envoltant les 3.000 àmfores, amb un conjunt important de lingots de plom, que estaven destinats a la realització de canonades i conduccions d’aigua  per la ciutat de Roma. Aquest darrer supòsit s’ha pogut saber gracies a un segell trobat en un dels lingots,  precisament en la campanya d’enguany excavació del derelicte.

També cal ressaltar el bon estat de conservació de l’estructura del vaixell, especialment la obra viva, la qual es conserva gairebé en la seva totalitat, arribant en certs espais, fins i tot a la zona de la borda del vaixell.

  • Que ha donat de si la primera campanya al  derelicte Illes Formigues II?

Durant el més d’octubre i novembre s’ha realitzat la primera actuació arqueològica sobre aquest  vaixell que es va documentar en la campanya de prospecció de 2016. Es tracta d’un vaixell enfonsat a una fondària important, més de 40 metres, fet que ha permès que la seva conservació sigui extraordinària. En la primera campanya s’ha procedit a la neteja de sediment deixant el carregament visible per poder fer una documentació fotogramètrica en 3d del jaciment. S’ha pogut documentar que es tractava d’un carregament de productes provinents de la bètica, relacionats amb les salses i conserves de peix.

En aquesta primera campanya també s’ha pogut documentar que sota del carregament encara es conserven les restes de la embarcació. Tot i això abans d’arribar a estudiar-la s’haurà de desmuntar tota la càrrega i estudiar bé la seva disposició dins de la bodega per entendre la estiba del vaixell i poder establir d’aquesta manera el port d’origen del vaixell.

Tribuna d’Arqueologia 2017-2018: “Projecte Cella Vinaria: quinze anys de recerca arqueològica i patrimonial al celler romà de Vallmora (Teià, el Maresme)”

Conferència: “Projecte Cella Vinaria: quinze anys de recerca arqueològica i patrimonial al celler romà de Vallmora (Teià, el Maresme)”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 7 de març de 2018, a les 19,oo hores.

Conferenciant: Antoni Martín
Moderador: Victor Revilla

Aquest any 2018 es compleixen quinze anys de l’inici de les darreres excavacions al celler romà del Veral de Vallmora (Teià, el Maresme), un gran centre de producció de vi Laietà, actiu entre els segle I aC i el V dC. Aquestes excavacions varen donar peu al desenvolupament d’un projecte integral de recerca arqueològica i patrimonial que es va concretar en la construcció del Parc Arqueològic. Durant la conferencia es presentaran tant els resultats científics de les diferents intervencions i actuacions dutes a terme fins a dia d’avui com els diferents projectes que es desenvoluparan en el futur.

 


A continuació, us oferim una petita entrevista amb el conferenciant sobre alguns aspectes destacats de la propera conferència.

  • Quins sons els aspectes més significatius del Projecte Cella Vinaria?

El Projecte Cella Vinaria neix l’any 2003 a partir de la realització de tota una sèrie d’excavacions preventives promogudes per l’Ajuntament de Teià al jaciment de Veral de Vallmora, a fi d’avaluar la seva entitat patrimonial i les seves possibilitats de posada en valor com a equipament cultural.

Malgrat presentar un estat de conservació molt alterat degut als treballs agrícoles desenvolupats al llarg dels segles, de seguida ens vàrem adonar de les grans possibilitats que oferia el jaciment, tant pel que fa a la recerca científica com patrimonial.

Es tractava doncs d’entomar un projecte integral que permetés assolir ambdós objectius, d’una banda, contribuir amb la recerca bàsica mitjançant l’aprofundiment en el coneixement històric i arqueològic del fenomen vitivinícola romà desenvolupat entre els segles I aC i V dC en aquest territori i, de l’altra, contribuir amb la recerca aplicada, esdevenint un equipament patrimonial de referència i un autèntic laboratori d’arqueologia pràctica i experimental.

Avui per avui el Parc Arqueològic Cella Vinaria compta amb els següents recursos de presentació: un centre enològic i turístic de recepció de visitants amb un espai temàtic introductori sobre el Vi i la Romanització a Catalunya, el celler romà de Vallmora museïtzat i una vinya romana experimental.

  • Quina importància te el celler Romà de Vallmora en el context del vi laietà?

El jaciment  de Veral de Vallmora fou descobert l’any 1966 per l’estudiós local del Masnou, Lluís Galera, qui realitzà puntualment excavacions fins l’any 1972. L’any 1999 es varen dur a terme excavacions d’urgència que posaren de manifest la importància del jaciment, com un dels assentaments vitivinícoles romans més significatius de l’antiga regio Laeetana.

La peculiaritat del celler Romà de Vallmora es que en ell es produeix vi, amb més o menys intensitat, durant quasi 500 anys. Això ens permet de conèixer mitjançant les diferents estructures arqueològiques conservades, corresponents a diferents fases temporals d’ocupació i entre les que cal destacar fins a 6 premses de biga o alçaprem, diversos dipòsits per a la  recol·lecció del most i al voltant d’uns 200 dolia per a la fermentació i l’envelliment, tot el procés de la producció del vi romà des del cultiu del raïm a la vinya fins al seu consum profà com a aliment bàsic de la dieta romana o ritual per celebrar i afalagar als déus.

  • Quins nous objectius de recerca arqueològica i patrimonial us plantegeu d’ara en endavant?

Pel que fa a la praxi arqueològica la idea es executar en breu un projecte de recerca quadriennal que ens permeti de continuar avançant tant en el coneixement del territori mitjançant estudis de síntesi, com del propi jaciment mitjançant l’excavació d’una de les àrees de reserva que sabem conté un forn ceràmic inèdit. L’altre gran repte es continuar amb el programa de recerca experimental, tot començant per l’empeltada de la vinya actual i la producció de raïm que ens permeti de reproduir tant les instal·lacions de transformació com els diferents processos vitivinícoles d’època romana.

Pel que fa al desenvolupament patrimonial un dels principals objectius es continuar amb el procés de condicionament i adequació del jaciment que no es va poder completar en el període anterior, tot incorporant nous recursos de presentació procedents tant de la museïtzació de les restes arqueològiques com de les actuacions derivades del programa d’arqueologia experimental. L’altre gran repte es aprofundir en les eines de comunicació, difussió i divulgació científica del projecte amb la reproducció en 3D de les diferents estructures documentades, el desenvolupament d’aplicatius mòbils i la implementació d’un museu virtual.

Tribuna d’Arqueologia 2017-2018 “L’assentament protohistòric de la Cella (Salou, Tarragonès). Campanyes del 2010 al 2017”

Conferència “L’assentament protohistòric de la Cella (Salou, Tarragonès). Campanyes del 2010 al 2017”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 21 de febrer de 2018, a les 19,00 hores.

Conferenciants: Ivan Cots, Jordi Diloli i Jordi Vilà
Moderadora: Maria Adserias

El Grup de Recerca Seminari de Prehistòria i Arqueologia (GRESEPIA) de la Universitat Rovira i Virgili intervé al jaciment protohistòric de la Cella des de l’any 2010. Els resultats assolits fins ara ens permeten apuntar que la Cella va ser un important centre comercial de la costa occidental cessetana durant els segles IV i III a. de la n. e., moment en què el poblat fou abandonat sense indicis de violència.

 


A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre alguns aspectes destacats de la propera conferència.

  • El jaciment de La Cella és atípic dins dels models d’hàbitat protohistòrics de la costa catalana. Quins són els elements que el fan tan singular?

El jaciment protohistòric de la Cella de Salou (Tarragonès) va ser descobert als anys 40 i interpretat com un poblat ibèric. Amb les intervencions que hi hem efectuat des del 2010, hem vist que reuneix una sèrie de característiques que el converteixen, ara mateix, en un poblat desacostumat, si tenim en compte la tipologia dels assentaments preromans del nord-est peninsular. En primer lloc, la seva cronologia és molt poc freqüent en relació als paràmetres més generalitzats en aquesta regió en època ibèrica: el seu horitzó cronològic aniria des de principis del segle IV anE fins a mitjans del segle III anE, moment en què s’abandona pacíficament. D’altra banda, el seu urbanisme i l’arquitectura dels seus edificis tampoc son habituals. A nivell urbanístic, ens trobem amb una planificació prèvia basada en patrons metrològics forans, probablement púnics, articulada per diversos carrers que destaquen per les seves grans dimensions. A nivell arquitectònic, tots els edificis localitzats fins al moment responen a un tipus de casa complexa, compartimentada amb un mínim de quatre estances, i amb una superfície que sobrepassa, en tots els casos, els 100 m2. Aquesta dinàmica no es normal en els assentaments de cronologies similars, ja que la presència d’edificis tan grans es percentualment baixa, reduint-se a casos concrets dins dels poblats, associats a aspectes socials o polítics interns, com és el cas d’algun edifici de la Ciutadella ibèrica de Calafell o del Puig de Sant Andreu d’Ullastret, entre molts altres. I a tots aquests factors també se li pot sumar una presència molt important de materials ceràmics d’importació, que també supera el que és usual en poblats ibèrics.

  • Quins resultats es poden extreure del conjunt ceràmic recuperat?

En primer lloc, cal remarcar que el poblat s’abandona pacíficament, amb la qual cosa el volum dels materials mobles recuperat és bastant residual. Bàsicament s’hi ha exhumat ceràmiques, essent altres tipus de restes arqueològiques pràcticament inexistents. Encara i així, a nivell ceràmic, s’ha pogut recuperar un conjunt de material, quasi sempre fragmentat, que ens aporta una informació important sobre els contactes comercials dels habitants de l’assentament amb altres pobles mediterranis, si bé a grans trets la ceràmica és majoritàriament ibèrica. Tot i això, s’evidencia un important volum d’importacions, al voltant del 30%, provinents de diverses zones del Mediterrani occidental, destacant sobre tot les d’origen púnico-ebusità. També hi ha algun fragment de vernís negre procedent de l’òrbita grega, de forma que en conjunt ens proporcionen unes dades que ens han permès delimitar molt bé la cronologia de funcionament del poblat.

  • Quina interpretació doneu a aquest jaciment?

Tenint en compte tots els factors esmentats amb anterioritat, així com la pròpia situació de l’assentament, ubicat al capdamunt d’un turó que s’eleva vers el litoral i controla tota la badia de Tarragona, creiem que ens trobem davant un assentament amb una forta orientació comercial, molt probablement un port-of-trade que aglutinaria persones de procedències molt diverses, amb un important pes en l’economia d’aquesta regió. Pensem que un centre d’aquestes característiques pot respondre a la necessitat de disposar d’un lloc d’intercanvi neutral que permetés organitzar les relacions comercials en aquesta franja litoral en el marc d’una organització política més complexa. L’existència d’una comunitat ètnica mixta d’origen mediterrani, ibèrica, grega i cartaginesa no és un fet excepcional, doncs sabem que en altres llocs, com per exemple Sagunt, això és possible i fins i tot normal.

  •  Quines són les perspectives i els objectius de recerca en un futur?

En un futur proper, ens marquem o plantegem tres línies d’actuació diferents però complementàries. En primer lloc, si bé el poblat es troba excavat en la seva major part, poder acabar l’excavació arqueològica en aquelles zones que encara resten pendents, que serien les situades en els terrenys de l’Autoritat Portuària de Tarragona. En segon lloc, donar continuïtat als treballs de consolidació i adequació de gran part de les estructures, seguint els que s’han anat fent durant l’any 2017; aquesta continuïtat també passa per l’inici de les tasques de museïtzació que permetran incloure, properament, aquest jaciment a la Ruta dels Ibers. I, finalment, anar desenvolupant tota una sèrie de tasques vinculades amb la recreació virtual del poblat que permetin comparar i visualitzar tant les restes arqueològiques conservades com la lectura que pensem que podien tenir basant-nos en els resultats del treball científic; aquestes experiències immersives, juntament amb petites recreacions històriques i visites guiades més convencionals, ens ha de permetre convertir el jaciment de La Cella en un recurs patrimonial i turístic primordial del municipi de Salou.