Aquest passat divendres 3 de març, la consellera de cultura, Natàlia Garriga, va presidir l’acte d’inauguració dels nous espais del Museu de la Conca Dellà, a Isona.
El Departament de Cultura ha invertit 400.000 € en la reforma d’aquest equipament.
Fotografia: Albert Vidal Martí. Servei de Patrimoni Arqueològic i Paleontològic
A l’acte d’inauguració dels nous espais del Museu de la Conca Dellà hi van assistir la consellera de cultura, Natàlia Garriga, el president de la Diputació de Lleida, Joan Talarn, el president del Consell Comarcal del Pallars Jussà, Josep M. Mullol, i l’alcaldessa de la localitat, Maria Rosa Amorós, entre d’altres representants institucionals.
Després de gairebé dos anys i mig tancat, les obres de remodelació i ampliació del museu han finalitzat. El Museu de la Conca Dellà amplia el seu espai per tal de poder desenvolupar les seves funcions d’acord amb la importància del patrimoni arqueològic i paleontològic que conserva.
El discurs museogràfic comprèn des del període del Cretaci, ara fa 66 milions d’anys, a la presència tardoromana. En l’actualitat Museu de la Conca Dellà desenvolupa funcions d’abast supracomarcal, com espai divulgatiu i en l’àmbit de la recerca i també és dipositari dels materials pertanyents als jaciments arqueològics i paleontològics del Pallars Jussà.
El Museu de la Conca Dellà també lidera el projecte “Dinosaures dels Pirineus”, gràcies al suport del Departament de Cultura i de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont amb l’objectiu de potenciar la divulgació del patrimoni, sobretot paleontològic, de quatre comarques: Berguedà, Alt Urgell, Pallars Jussà i la Noguera.
Les obres de rehabilitació i adequació dels espais, a més de les actuacions de museografia, han tingut un cost global de 732.000 euros, els quals han estat finançats pel Departament de Cultura, amb 400.000 euros i pels Fons Feder (332.000 euros) a través de l’Ajuntament d’Isona i Conca Dellà, el Consell Comarcal del Pallars Jussà i de la Diputació de Lleida.
Fotografia: Albert Vidal Martí. Servei de Patrimoni Arqueològic i PaleontològicFotografia: Albert Vidal Martí. Servei de Patrimoni Arqueològic i Paleontològic
El nou número recentment publicat del col·leccionable Historias de Atapuerca, ATA-01, està dedicat a explicar una de les qüestions claus per entendre el gran complex arqueològic de la Sierra de Atapuerca (Burgos) com, per exemple, com es van formar bona part dels jaciments arqueopaleontològics que allí es troben.
Utilitzant recursos didàctics, com fotografies i il·lustracions, el lector podrà conèixer com es forma un carst i el seu reompliment de sediments posterior, per tal d’entendre com s’identifiquen els diferents nivells arqueopaleontològics situats a l’interior de les coves.
Il·lustració del reompliment de sediments i els diferents nivells arqueopaleontològics del jaciment de la Gran DolinaIl·lustració de les ocupacions humanes que varen utilitzar el jaciment de la Gran Dolina
En aquest col·lacionable, patrocinat pel Ministeri de Ciència i Innovació i editat per la professora Marina Mosquera de la URV-IPHES i Miquel Guardiola de l’IPHES-CERCA, hi col·laboren tots els membres de l’Equipo de Investigació de Atapuerca (EIA) en l’IPHES-CERCA.
És un col·leccionable amb diversos episodis, en el qual s’exposen temes suficientment investigats per oferir al públic juvenil i adult una versió divulgativa de com va ser la vida dels humans i animals en jaciments la Sierra de Atapuerca des de fa 1,4 milions d’anys fins als 4.000 anys. A més, en cada un dels números es presenta una secció anomenada “L@s investigador@s de hoy” en el qual es fa una presentació dels membres de l’Equipo de Investigació de Atapuerca (EIA), gràcies als quals avui sabem tantes coses sobre l’evolució humana. En aquest número, aquesta secció anirà dedicada a l’arqueobotànica.
Cada número es pot descarregar gratuïtament a la pàgina web www.evoluciona.org/historias-de-atapuerca. També s’han imprès exemplars en alta qualitat per ser difosos en els centres d’ensenyament, en els centres vinculats al “Sistema Atapuerca, Cultura de la Evolución (SACE)”, i en altres institucions interessades.
Font: Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-CERCA)
Després d’un parèntesi forçós degut al confinament, hem reprès les seves sessions de la Tribuna d’Arqueologia en format online, Ara, amb l’ajuda del CTTI i del canal Patrimonigencat, us oferim la tercera de les conferències de la Tribuna en directe, des de casa dels conferenciants
Dimecres dia 10 de juny de 2020, a les 6 de la tarda, en directe, a travès del canal de Youtube de Patrimonigencat
Conferència: Noves espècies de sauròpodes del Cretaci superior al Pirineu
Conferenciant: Albert G. Sellés, investigador de l’ICP (Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont) Moderador: Albert Vidal, paleontòleg del Servei d’Arqueologia i Paleontologia
La primera resta òssia d’un dinosaure a Catalunya va ser un fèmur de sauròpode trobat l’any 1917 durant els treballs de construcció del Pantà de Sant Antoni, a Talarn. Des de llavors s’han fet noves i grans troballes de jaciments d’ous i petjades de sauròpodes, però en els darrers anys nous ossos de titanosaures han aparegut als jaciments de Fumanya, Molí del Baró, Nerets o Orcau-1. Aquestes troballes ens mostren la gran diversitat d’espècies i mides d’aquests grans dinosaures i fan, del Prepirineu català, un punt especialment interessant per l’estudi dels darrers titanosaures que van viure a Europa.
1-Redescoberta del primer dino en 2006. Fotografia: Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont
2. Excavació a Orcau, terme d’Isona i Conca Dellà, Pallars Jussà, 2013. Fotografia: Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont
2. Excavació a Orcau, terme d’Isona i Conca Dellà, Pallars Jussà, 2014. Fotografia: Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont
4-Excavació al jaciment paleontològic de les Gavarres, 2019. Fotografia: Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont
5. Excavació al jaciment paleontològic de les Gavarres, 2019. Fotografia: Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont
6-Estudi dels materials extrets al jaciment paleontològic de Molí del Baró, terme d’Isona i Conca Dellà (Pallars Jussà). Fotografia: Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont
A continuació, us oferim una petita entrevista amb el conferenciant sobre els aspectes més destacats de la xerrada.
Perquè són importants les descobertes de dinosaures que es fan als Pirineus catalans?
Una de les singularitat més destacables del registre pirinenc rau en el seu propi context geològic. Es coneixen molts pocs llocs al món on s’hagin conservat el registre geològic i fòssil dels darrers milions d’anys abans de la gran extinció de finals del Cretaci, de fa 66 milions d’anys. Segurament, el registre més ben conegut i també més estudiat és el d’Amèrica del Nord; però a Catalunya tenim la sort de disposar d’aquest estrats geològics. No només això, sinó que a més els estrats preservats es van formar en ambients de platges, rius i llacs, justament els ambients on vivien els dinosaures.
En els darrers 20 anys hi ha hagut, no només nombroses troballes de nous dinosaures, però també de cocodrils, tortugues, rèptils voladors, llangardaixos, amfibis i peixos. Totes elles han ajudat a dibuixar un escenari molt acurat de com deurien ser els ecosistemes continentals a Catalunya i a Europa fa entre 73 i 66 milions d’anys. A més, la gran precisió en la datació d’aquestes restes ha permès elaborar una cronologia clara sobre els canvis ambientals i faunístics al llarg del temps. Amb tot, es pot afirmar que el registre fòssil dels Pirineus Catalans és un dels millors del món si es vol estudiar com era el planeta a l’època dels dinosaures.
Una altra peculiaritat que fa destacar el registre català per sobre de la resta de registres fòssils del món és que les evidències fòssils i geològiques apunten a què tota la regió occidental d’Europa –Península Ibèrica i part de França– formaven una única illa enmig d’un antic arxipèlag. I és justament aquest context paleogeogràfic el que fa que totes les troballes que es realitzen als pirineus siguin singulars, perquè: com va ser la extinció dels dinosaures europeus?
Qui més qui menys, tots hem sentit a parlar de la caiguda del meteorit que va acabar de forma quasi instantània amb els famosos Triceratops i Tyrannosaurus rex. Però què va passar a milers de quilòmetres de distància de la zona del impacte? L’extinció va ser igual a tot arreu? Com van viure aquest fenomen els dinosaures que vivien en altres continents o en illes, com en el cas de Catalunya? Amb els nous estudis que es porten a terme tant des del Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont de Sabadell, com des del Museu de la Conca Dellà a Isona i el centre Dinosfera de Coll de Nargó, s’està donant resposta a totes aquestes preguntes.
El fet que trobem tantes espècies de dinosaures als Pirineus vol dir que aquesta regió els hi era favorable?
La resposta a aquesta pregunta no és fàcil i no té tant a veure amb si als proto-Pirineus del Cretaci hi feia bon clima sinó de com quantifiquem l’abundància d’espècies.
Quan es treballa amb restes de fa milions d’anys hi ha un factor determinant a l’hora de dir si n’hi havien molts o pocs dinosaures: el temps. Imaginem per un moment que hem descobert 30 dinosaures diferents, però que les seves restes es troben dins un interval temporal de 10 milions d’anys. Això voldria dir que, més o menys, cada milió d’anys hi vivien només tres dinosaures. Insisteixo, tres cada milió d’anys! Això és un valor insignificant i podríem dir que els dinosaures no eren tant comuns com podríem pensar. Per contra, si aquestes 30 espècies de dinosaures es trobessin en un rang de temps de “només” 3 milions d’anys, els números canviarien substancialment i podríem començar a especular sobre la abundància d’aquest animals. Per ara, el cas dels Pirineus està més a prop del primer escenari que del segon, tot i que esperem poder trobar moltes més espècies de dinosaures.
Ara bé, hi ha un altre factor molt important a considerar: l’espai. En primer lloc agafem un rang temporal comú, posem-hi els darrers 10 milions d’anys del període Cretaci. Per aquest període de temps a Nord-amèrica s’han descobert més de 50 d’espècies diferents de dinosaures, mentre que als Pirineus només se n’han trobat 15. Però pensem que Amèrica té més 9 milions de quilometres quadrats de superfície, mentre que els afloraments de la vessant sud els pirineus en prou feines ocupen 300 k2. En aquest sentit, la diversitat de dinosaures seria molt més gran que la americana.
En resum, no podem afirmar que els pirineus fossin un paradís pels últims dinosaures, però si que podem dir que n’hi havia força espècies diferents per ser un territori tan petit.
Quan parlem de dinosaures dels pirineus quasi sempre se’ns mostren imatges de dinosaures herbívors, com els hadrosaures i els sauròpodes. I els carnívors? Hi havia dinosaures carnívors als pirineus?
Sí, també hi havia dinosaures carnívors, els teròpodes, fa 70 milions d’anys als pirineus. De fet, sabem que n’hi havia perquè n’hem trobat dents, però res més. Tot i disposar d’un registre fòssil molt incomplet, les dents proporcionen molta informació sobre a quin grup de dinosaures pertanyien i sobre la seva dieta. Els treballs més recents ens indiquen que, com a mínim, hi havia tres o quatre grups de dinosaures teròpodes: els dromaeosàurids, els troodòntids, els velociraptorins i els abelisàurids.
Els tres primers eren animals corredors, lleugers i relativament petits, de no gaire més de dos metres de llarg i possiblement tenien el cos cobert de plomes. Perquè ens fem una idea, estaríem parlant d’uns dinosaures similars al conegut Velociraptor – atenció, el Velociraptor era un dinosaure exclusiu de Mongòlia–. L’altre grup, els abelisàurids, és encara més enigmàtic. Sabem que eren depredadors d’una mida considerable: entre cinc i sis metres de longitud i amb una alçada de fins a dos metres. Vindrien a ser l’equivalent al Tyrannosaurus d’Europa i bona part dels continents del hemisferi sud del planeta. Tenien un cap massiu, de morro curt i alguns d’ells tenien una mena de banyes sobre els ulls, com el Carnotaurus d’Argentina. I al igual que el T. rex. també tenien uns braços molt reduïts. Ara bé, al sud dels pirineus només se n’han trobat quatre dents d’aquest dinosaures carnívors. Això ens fa sospitar que potser els abelisàurids no eren gaire abundants en aquesta zona del món.
La recerca paleontològica es publica quasi de forma exclusiva en revistes acadèmiques especialitzades. Com es trasllada tota aquesta informació científica al gran públic?
Efectivament, des de fa molts anys els jaciments del Prepirineu ens proveixen de nombrosos temes d’estudi geològic i paleontològic. En aquests treballs hi treballem investigadors de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont i del Museu de la Conca Dellà però sempre en estreta col·laboració amb científics de la UAB, la UB i altres universitats espanyoles i internacionals. Des de l’any 2002, que va començar una nova etapa d’estudi, s’han publicat al voltat de 60 articles científics, la qual cosa vol dir molta informació sobre els animals i plantes que hi vivien, la seva biologia, els ambients on vivien, el clima o, fins i tot, pistes sobre l’extinció dels dinosaures. Tota aquesta informació es transfereix als canals de divulgació que es troben sota el paraigua de la marca “Dinosaures dels Pirineus”. Aquí trobem el Museu de la Conca Dellà, que se centra en la biologia d’hadrosaures i titanosaures; Dinosfera, a Coll de Nargó, on es difòn tot el que coneixem sobre la reproducció dels dinosaures, l’Epicentre (Tremp), on hi ha un apartat sobre la revifalla dels mamífers després de l’extinció dels dinosaures; el Centre de Dinamització de Tartareu (La Noguera) que mostra els fòssils del jaciment de l’Espinau o el nou Centre d’Interpretació del Montsec, a Vilanova de Meià, que serà el punt d’exposició dels tresors fòssils de les Pedreres de Meià. En resum, es tracta d’un gran museu dels dinosaures dels Pirineus que no té una seu única, sinó que distribueix, de manera equitativa els continguts entre els municipis propers als jaciments. En aquest projecte s’ha fet una aposta molt decidida per part del Departament de Cultura que permet la coordinació de totes aquestes seus i, el que és més important, permetrà l’ampliació i remodelació del Museu que acull el dipòsit de tots aquests fòssils: el Museu de la Conca Dellà.
Conferència: L’aplicació dels fòssils a la crisi ecològica actual: som a la sisena extinció massiva de la Terra? Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 20 de novembre de 2019, 19,00 hores
Conferenciant: Marc Furió Moderador: David M. Alba
Molts científics alerten del moment que pateix la biosfera actualment i el comparen amb altres moments crítics de la història de la Terra. Què en sabem d’altres episodis d’extinció massiva en el passat? És de tots conegut que l’extinció i l’evolució dels organismes són processos naturals, i fins a cert punt inevitables. Així doncs, com és de greu la situació actual? La paleontologia proporciona una visió temporal que permet calibrar la magnitud de l’episodi actual de pèrdua de biodiversitat.
A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre alguns aspectes destacats de la seva xerrada
Què poden aportar els fòssils al problema actual de la pèrdua de biodiversitat que no puguin fer altres camps de la ciència?
La paleontologia, és a dir, l’estudi dels fòssils, ens aporta sobretot una perspectiva temporal. No hi ha cap altre disciplina científica, llevat potser de la mateixa geologia o l’astronomia, que treballi amb unes dimensions temporals tan grans. Els paleontòlegs estudien des de les primeres formes de vida, que van aparèixer al planeta fa uns 3.600 milions d’anys a especies extingides fa pocs milers d’anys. Aquesta mirada llarga ens permet abordar des d’una perspectiva diferent les preguntes principals que envolten la situació actual respecte al medi natural. És “normal” aquesta crisi ambiental que estem patint? Ha passat altres vegades en el passat? És possible recuperar les espècies desaparegudes i restablir l’equilibri natural? Sense la perspectiva històrica natural que ens proporciona la paleontologia, la resposta a aquestes preguntes sempre seria incompleta.
I des d’aquest punt de vista que planteges, ja s’ha donat en el passat la situació actual?
Tenim moltes evidències científiques que el món natural ha patit daltabaixos de diversitat molt importants al llarg de la seva història geològica. Els paleontòlegs han determinat que hi ha hagut un mínim de cinc moments de crisi ecològica severa a nivell mundial des de que la vida va deixar de ser microscòpica, fa uns 540 milions d’anys. Un dels debats més importants que van tenir els primers naturalistes que estudiaven els fòssils va ser si la successió de fòssils relatava una història gradual i constant, o si per contra era tota una successió de catàstrofes que anaven eliminant eventualment la vida a la Terra. Avui dia pensem a que segurament no estem en cap dels extrems, sinó que la realitat és una situació intermèdia. En el registre fòssil observem que durant milions d’anys el ritme de les extincions és força constant i queda més o menys compensat per l’aparició de noves espècies. Però també veiem que, en moments puntuals, s’alineen una sèrie de factors externs, el que en podríem dir una tempesta perfecta, i es produeixen uns desequilibris molt importants que fa que tots els ecosistemes al món acabin col·lapsant. Aquests moments es coneixen com “extincions massives”. I com deia, això ja ha passat, com a mínim, cinc cops.
Què caracteritza una “extinció massiva”?
Una extinció massiva es caracteritza principalment tres factors: abast taxonòmic, abast geogràfic i extensió en el temps. Podem parlar d’una extinció massiva quan s’acaben extingint, com a mínim, el 75% de totes les espècies que hi ha al planeta en un moment donat. Això és el que anomenem l’abast taxonòmic. D’altra banda, també cal que aquesta extinció afecti a tots els ecosistemes i a tot el món. Els desequilibris en una regió concreta o un medi són força més habituals, i aleshores es parla d’extincions locals o regionals. Però quan hi ha una extinció massiva, no hi ha cap ecosistema ni racó del món que quedi intacte; tots queden afectats d’una manera o una altra. Finalment, hi ha el factor temps, perquè delimitar un moment de crisi implica que la durada ha de ser “curta”. Un interval de temps curt en paleontologia pot ser fins i tot un milió d’anys. Des de una perspectiva humana, això acostuma a sorprendre, perquè un milió d’anys ens pot semblar molt de temps, però pels paleontòlegs és un lapse de temps relativament curt. Cal tenir present que la desaparició de tres quartes parts de totes les espècies que existeixen en menys d’un milió d’anys és un sotrac ecològic de gran magnitud. Aquests ecosistemes tan alterats poden trigar fins a 10 milions d’anys, és a dir, 10 vegades més, a recuperar la biodiversitat inicial i que tot torni a funcionar amb una certa normalitat. En el moment actual és imprescindible evitar per tots els mitjans arribar al precipici del col·lapse ecològic. Si no ho fem, és molt probable que l’espècie humana sigui una d’aquestes que formi part del 75% i desaparegui. A més, d’aquesta crisi ambiental actual, els humans en som responsables directes, de manera que és responsabilitat nostra aturar-ho, per nosaltres i per la resta d’espècies que habiten al planeta.
En què treballa actualment l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont que pugui aportar coneixement aplicat en aquesta tasca?
Com comentava anteriorment, hi ha diverses preguntes que sorgeixen quan mirem de diferenciar què és una dinàmica natural i com pot estar influint l’acció humana en el desenvolupament d’aquesta crisi. Per exemple, sobre l’extinció dels dinosaures, avui dia pràcticament ningú dubta que la causa última de la seva desaparició (conjuntament amb la de molts altres organismes, no ho oblidem) va ser l’impacte d’un meteorit. El que resulta interessant és que l’estudi dels fòssils ens mostra que molts grups ja estaven en declivi per altres motius abans d’aquesta col·lisió. Per tant, una de les preguntes que mirem de respondre és si l’efecte d’aquest meteorit hauria estat tan devastador si no hi hagués hagut prèviament un deteriorament sostingut dels ecosistemes durant els darrers milions d’anys del Cretaci. Aquesta és una de les línies de treball del grup de recerca de faunes del Mesozoic de l’Institut.
D’altra banda, els investigadors del grup al qual pertanyo, el de Faunes del Neogen i Quaternari, estudiem els ecosistemes del Miocè de la Conca del Vallès-Penedès, on també es registren canvis climàtics i ecològics importants fa uns 10 milions d’anys. Estem construint una base de dades d’alta resolució per poder detectar com responen regionalment els ecosistemes a oscil·lacions o canvis externs importants. Una de les preguntes que volem respondre amb els nostres estudis és, per exemple, si tenir ecosistemes diversos i complexos, augmenta la capacitat de resiliència enfront canvis externs substancials o pot ser un motiu de debilitat que faci caure les fitxes de dòmino abans d’hora.
En un camí paral·lel, el grup de recerca en Paleobiologia Evolutiva s’ha dedicat durant molts anys a estudiar la reacció evolutiva d’organismes atrapats en illes. És un tipus d’ambient on l’evolució dels organismes està molt condicionada per l’aïllament geogràfic i l’absència de depredació, però de la que en podem treure algunes claus sobre com funciona l’evolució en general. Quan els paleontòlegs observen el registre fòssil de zones insulars veuen que els organismes que sobreviuen en aquestes condicions pateixen canvis dràstics en la seva biologia per aprofitar millor els pocs recursos vitals disponibles. Això, però, té una contrapartida i és que es debiliten ecològicament i queden indefensos davant qualsevol eventualitat ambiental o invasió externa. Les illes esdevenen laboratoris on es fa un test a petita escala de resistència d’ecosistemes, un anàleg del que està passant actualment a escala planetària.
Finalment cal destacar el paper d’un grup d’investigadors de l’ICP que estan estudiant dos etapes molt importants en la història de la Terra: el Permià i el Triàsic. Ambdós períodes queden separats per la major extinció massiva que ha patit el nostre planeta, més devastadora fins i tot a la que va acabar amb els dinosaures. Sabem que fa uns 250 milions d’anys hi va haver un episodi de vulcanisme sostingut que va alterar tots els ecosistemes del món. Aquesta crisi és equiparable en molts aspectes a la que estem patint actualment, amb molta emissió de gasos a l’atmosfera, un canvi climàtic molt important, acidificació dels oceans, aridificació de moltes zones del planeta, i una pèrdua total d’espècies de fins al 90% del total. Molts investigadors fins i tot apunten que els canvis més dràstics podrien haver tingut lloc en pocs milers d’anys (entre 30.000 i 60.000 anys) fet que suposa pràcticament una aniquilació instantània a escala geològica.
Els resultats obtinguts de tot plegat, juntament amb molts d’altres obtinguts arreu del món, ens han de servir en els propers anys per calibrar correctament l’abast de la crisi actual en curs i conscienciar sobre la necessitat de posar-hi remei.
Recentment ha estat publicada la biografia de Miquel Crusafont i Pairó, considerat el pare de l’escola catalana de paleontologia de vertebrats i un dels científics catalans més importants del segle XX.
El llibre, prologat per David Alba, director de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, ha estat publicat per l’editorial Comanegra i ha comptat amb la col·laboració de l’ICP, la Fundació Bosch i Cardellach, la Fundació Catalana per la Recerca i la Innovació i el Centre de Restauració i Interpretació Paleontològica (CRIP) de l’Ajuntament dels Hostalets de Pierola.
L’autor d’aquesta obra és Miquel Crusafont i Sabater, fill de l’il·lustre paleontòleg sabadellenc. Lluny d’ésser un tractat sobre paleontologia i evolució, el llibre narra la trajectòria professional i personal d’un personatge cabdal en l’impuls de la recerca en paleontologia al nostre país i de la que investigadors i investigadores actuals en són hereus.
| Per consultar la noticia completa cliqueu aquí |
L’Ajuntament de Gelida ha editat el llibre “Els jaciments de vertebrats del Miocè inferior de Gelida” escrit per l’equip de paleontòlegs de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont dirigit pel Dr. Isaac Casanovas, que des de l’any 2011 excava aquests importants jaciments paleontològics de grans vertebrats, i que junt amb el jaciment dels Casots (Subirats, declarat BCIN el 1995, el primer declarat per motiu de paleontologia), constitueixen un dels registre fòssils de grans mamífers més importants d’Europa.
Els jaciments dels entorns de Gelida es coneixen des de fa més de 60 anys. Crusafont i Villalta (1952) i Crusafont, Villata i Truyols (1955) ja citen la presència de restes de macrovertebrats als alforaments de lutites dels marges de la carretera de Martorell a Rubí, sempre en capes de color grisós o blanquinós, a on defineixen els jaciments de les Cases de la Valenciana, de Can Martí Vell i Can Julià, tots molt propers entre si.
El jaciment de Cases de la Valenciana mereix una atenció especial ja que destaca com un dels més rics del Miocè Inferior de la Conca del Vallès-Penedès. El registre fòssil d’aquests jaciments inclou rèptils com tortugues gegants, cocodrils, grans mamífers com hienes, amficiònids, rinoceronts, artiodàctils, proboscidis, i petits mamífers com rosegadors, lagomorfs, glírids, eòmids, cricètids i altres, representants d’un ecosistema càlid sub-tropical amb grans boscos de laurisilves, que representen un màxim climàtic.
En aquest llibre es presenta de forma molt didàctica l’actualitat dels coneixements d’aquests jaciments amb il·lustracions de gran bellesa d’Òscar Sanisidro.
Conferència: El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès: nous resultats i perspectives de futur
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona) 30 de gener de 2019, 19,00 hores
Conferenciant: Isaac Casanovas
Moderador: Magí Miret
La conca del Vallès-Penedès és una àrea clàssica per a l’estudi de les faunes i els ecosistemes del miocè (23,0-5,3 Ma) d’Europa. El seu registre és molt ric i continu, comprenent pràcticament tota aquesta època, però la part corresponent al miocè inferior (23-16 Ma) ha rebut molta menys atenció per part dels paleontòlegs. Els jaciments de vertebrats d’aquesta edat figuren entre els primers descoberts a Catalunya però no s’hi ha treballat intensivament des de mitjans del segle XX, en part perquè són molt menys rics que els jaciments del miocè mitjà i superior de la mateixa conca. Des de 2011 un equip de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont ha prospectat intensivament les successions d’aquesta edat, fet que ha permès incrementar notablement el nombre de jaciments coneguts i mostrejar els clàssics emprant mètodes moderns, resultant en la descoberta de milers d’exemplars. Aquesta nova informació permet afinar la cronologia dels importants canvis climàtics i faunístics globals que succeïren durant el miocè inferior.
Figura 1. Reconstrucció del paisatge i la fauna del Miocè inferior (16,5-16 Ma) basada en les restes trobades als jaciments de Gelida. Al centre de la il·lustració dos gossos-ós del gènere Ampichyon ataquen al rinoceront Dromoceratherium mirallesi. Dibuix: Óscar Sanisidro.
Figura 2. Una mostra dels rosegadors del jaciment de les Cases de la Valenciana (16,5-16 Ma). Fotografies de microscopi electrònic de rastreig de diverses espècies de glírids (lirons), cricètids (hàmsters i similars), esciúrids (esquirols), i de l’extingida família dels eòmids. Imatge: Jovells-Vaqué et al. 2018.
Figura 3. Diverses restes del rinoceront Dromoceratherium mirallesi trobades als jaciments de Gelida. Es mostra la sèrie dentària superior, una incisiva inferior, i un fèmur en vista anterior i posterior. Imatge: Casanovas-Vilar et al. 2018.
Figura 4. Excavació del jaciment de les Cases de la Valenciana (Gelida) al 2015. Fotografia: I. Casanovas-Vilar.
Figura 5. Rentat de mostres de sediments per a la recuperació de fòssils de microvertebrats. S’empra un gran sedàs especialment dissenyat per separar els sediments en diverses fraccions. Fotografia: I. Casanovas-Vilar.
Figura 6. Extracció d’un fèmur complet del rinoceront Dromoceratherium mirallesi recuperat al jaciment de les Cases de la Valenciana durant la campanya de 2012. Fotografia: I. Casanovas-Vilar.
Figura 7. Dipòsits lacustres (calcàries i guixos blancs) i de ventalls al·luvials (lutites i gresos vermells) del Miocè inferior al jaciment de la Costablanca (Castellbisbal). L’edat d’aquests sediments seria d’uns 18-17 Ma.
Figura 8. Afloraments de guixos als pèlags de Vilobí del Penedès. Aquests sediments es dipositaren durant el Miocè inferior (fa uns 16 Ma) a una llacuna costanera. Per sobre els nivells de guixos un nivell de lutites ha lliurat restes de microvertebrats.
Figura 9. Reconstrucció de l’aspecte del rinoceront Dromoceratherium mirallesi, un gènere i espècie definits en base al material recuperat als jaciments de Gelida (Can Julià, les Cases de la Valenciana). Dibuix: Ó. Sanisidro.
10. Sessió de la Tribuna d’Arqueologia del 30 de gener de 2019. Fotografia: Quim Folch
11. Sessió de la Tribuna d’Arqueologia del 30 de gener de 2019. Fotografia: Quim Folch
12. Sessió de la Tribuna d’Arqueologia del 30 de gener de 2019. Fotografia: Quim Folch
A continuació, us oferim una petita entrevista amb Isaac Casanovas sobre els aspectes mes destacats de la conferència.
Per què és tan important el Miocè?
El Miocè s’inicià fa uns 23 milions d’anys i finalitzà fa poc més de 5, és per tant l’època més llarga del Cenozoic, l’anomenada ‘era dels mamífers’. Durant el Miocè s’originaren i diversificaren les principals famílies de mamífers que existeixen a l’actualitat, que substituïren a grups més arcaics, apareguts poc després de l’extinció dels dinosaures. Al teló de fons el món anà adoptant a poc a poc un aspecte més semblant a l’actualitat. Per una banda els continents poc a poc anaren ocupant les seves posicions actuals, i per una altra el clima global, que havia sigut molt càlid durant el principi del Cenozoic, s’anà refredant paulatinament fins a l’actualitat. A més, per si tot això fos poc, durant el Miocè divergí la línia de primats que acabaria donant lloc als éssers humans.
…i el Miocè inferior?
És l’inici de tot això. Al Miocè inferior i principis del Miocè mitjà (fa entre uns 23 i 15 milions d’anys) les temperatures globals encara eren diversos graus superiors a les actuals, de manera que a Catalunya hi havia boscos subtropicals, llacs infestats de cocodrils i fins hi tot barreres d’esculls de corall a les zones costaneres. A més aparegueren diversos animals procedents d’altres cantons del món que marcarien el caràcter de les faunes de la resta del Miocè. Aquestes, encara convivien amb els darrers supervivents de la ‘primera fornada’ de mamífers.
De quins animals es tractava i d’on venien?
Tenim els mastodonts, per exemple, parents remots dels elefants. Aquests s’originaren a l’Àfrica abans del Miocè, però aquell continent estava separat de la resta fins fa uns 20 milions d’anys, quan el moviment de les plaques tectòniques va fer que entrés en contacte amb el Pròxim Orient. A través d’aquell pont continental els mastodonts es dispersaren ràpidament per Àsia, Europa i Amèrica. A Catalunya en tenim alguns dels exemplars més antics d’Europa, que tindrien uns 18 milions d’anys. Però de l’Àfrica també ens arribarien els primats, que s’havien extingit feia milions d’anys dels continents septentrionals. A Catalunya no en trobem restes fins molt més tard, fa uns 12 milions d’anys, però sabem del cert que es dispersaren abans, o sigui que no hem de perdre l’esperança. A part dels mamífers africans apareixen també en aquell moment diversos grups d’herbívors i rosegadors originats al Pròxim Orient, i creuant l’estret de Bering ens arriben els primers cavalls, que van evolucionar a Amèrica del Nord.
Quins jaciments d’aquesta edat hi ha a Catalunya?
A Catalunya, i concretament a la conca del Vallès-Penedès, hi tenim un dels millors registres del Miocè d’Euràsia amb centenars de jaciments coneguts i desenes de milers de fòssils recuperats. No obstant, coneixem aquest registre de manera desigual. La part que correspon al Miocè mitjà i superior, i que inclou els jaciments llegendaris dels Hostalets de Pierola i Can Llobateres (Sabadell), es coneix molt bé. En canvi el Miocè inferior no. Els jaciments que hi ha, amb comptades excepcions, són més pobres i a la majoria no s’hi ha treballat durant dècades. Sabent tot això vam decidir emprendre diverses campanyes de prospecció, mostratge i excavació entre 2011 i 2017 que van resultar en la descoberta d’un bon grapat de nous jaciments. A més vam poder mostrejar alguns jaciments ‘clàssics’ emprant mètodes moderns, que permeten per exemple recuperar els fòssils de microvertebrats, totalment ignorats fins ara. També vam comprovar però que amb el pas dels anys alguns jaciments havien estat destruïts al construir carreteres, pedreres o abocadors.
I quins són els principals resultats que n’heu tret?
De moment, hem aconseguit bones mostres de fòssils de la majoria de jaciments estudiats, principalment pel que respecta als petits vertebrats. Així hem pogut constatar que no eren tan pobres com inicialment es pensava i que en la majoria de casos hi ha tant petits com grans vertebrats. Això és important perquè no passa a altres registres d’aquesta edat ben coneguts, com el de la conca de Calataiud-Montalbán a l’Aragó, on els jaciments només inclouen petits vertebrats. Com que els petits vertebrats, principalment els rosegadors, són bàsics en la datació relativa dels sediments continentals podem afinar l’edat de la dispersió d’alguns dels nous grups de mamífers, com els mastodonts. A més hem pogut assignar amb precisió una edat als diferents jaciments combinant diversos mètodes, com la magnetostratigrafia i la biostratigrafia. Ara sabem que cobreixen un interval de temps relativament curt, des dels 18 als 16 milions d’anys, coincidint amb un període de temperatures globals especialment càlides que es coneix com l’Òptim Climàtic del Miocè. Tots aquests resultats s’han presentat en congressos internacionals i ja s’han publicat algunes descripcions de la fauna recuperada als principals jaciments, com les Cases de la Valenciana (Gelida).
I quins són els vostres plans de futur?
En principi, publicar un article de síntesi sobre la cronologia dels jaciments, incidint en la datació dels moments d’intercanvi faunístic entre els continents europeu, africà i americà. Per una altra banda, estudiar si els canvis que veiem en la composició i la estructura de les faunes de mamífers poden tenir relació amb els canvis climàtics que succeïren al trànsit entre el Miocè inferior i el mitjà. I, finalment, tornar a excavar el jaciment dels Casots a Subirats, un jaciment excepcional de fa 16 milions d’anys. No s’hi ha fet cap campanya des de mitjans de la dècada de 1990 i és tan ric que ens permetrà conèixer amb detall com eren els ecosistemes de finals del Miocè inferior.
Les activitats es duran a terme al Museu de l’ICP (c/ Escola industrial, 23), a Sabadell.
Trobareu el programa detallat de les visites guiades i tallers familiars, així com les jornades de portes obertes, concursos i altres propostes, al seguent enllaç: http://bit.ly/ICPFam
Ahir dijous 18 d’octubre de 2018 es va formalitzar l’acord de col·laboració per protegir i posar en valor els jaciments de vertebrats miocens de la zona dels Hostalets de Pierola, que van signar la consellera de Cultura, Laura Borràs; l’alcalde d’Hostalets de Pierola, Daniel Vendrell, i el director de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP), David Martínez.
La zona paleontològica dels Hostalets de Pierola és una de les més importants d’Europa pel que fa a l’època del Miocè (23-5 milions, d’anys). Es troba ubicada a la conca neògena del Vallès-Penedès, entre la riera de Pierola, fins a La Fassina, i la riera de Claret. Les nombroses troballes fòssils realitzades, algunes d’elles excepcionals, fan d’aquest territori un espai únic per estudiar l’evolució dels vertebrats i dels ecosistemes d’aquest període.
A més del jaciment del dipòsit controlat de Can Mata, conté els de l’Ecoparc, el de Can Vila i el de Riera de Claret. En tot el terme municipal s’han inventariat 11 jaciments amb vertebrats del Miocè, i 12 en els municipis veïns (2 a Piera, 4 a Masquefa, 1 a Esparreguera, 3 a Sant Llorenç d’Hortons i 2 a Sant Sadurní d’Anoia).
Moment de la signatura de l’acord de col·laboració sobre el jaciment paleontològic dels Hostalets de Pierola. Fotografia: Albert Vidal
Participants de l’acte de la signatura de l’acord de col·laboració per preservar i posar en valor el jaciments paleontològics dels Hostalets de Pierola. Fotografia: Albert Vidal
Donada la importància i la riquesa d’aquest patrimoni paleontològic, en 2017, les tres institucions signants de l’acord, van començar a treballar conjuntament per promoure la seva conservació i posada en valor.
Amb aquest acord, el Departament de Cultura es compromet, a través de la Direcció General del Patrimoni Cultural, a protegir, defensar, documentar i garantir la difusió d’una de les zones paleontològiques més riques de Catalunya.
Entre les actuacions que preveu l’acord hi ha el compromís de realitzar intervencions paleontològiques en la zona d’afloraments miocens dels Hostalets de Pierola afectades per les instal·lacions que gestiona actualment CESPA GR, SA, FERROVIAL SA, la col·laboració en la preparació de restes paleontològiques recuperades de les intervencions paleontològiques del Dipòsit Controlat de Can Mata i Ecoparc i a la seva divulgació. En aquest sentit, L’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont continuarà supervisant les intervencions paleontològiques, dirigirà les recerques científiques que se’n derivin i vetllarà per la conservació dels materials recuperats. Les restes fòssils recuperades seran preparades i restaurades per l’equip de professionals del Centre de Restauració i Interpretació Paleontològica d’Hostalets de Pierola que s’encarregarà, alhora, de difondre i posar en valor les restes fòssils i el coneixement que se’n deriva, i a contribuir amb la seva exhibició a difondre la riquesa i excepcionalitat d’aquest patrimoni paleontològic.
El proper dissabte 29 de setembre de 2018 s’inaugurarà al Museu de l’Art de la Pell de Vic l’exposició paleontològica “Osona, 50 milions d’anys enrere”, que romandrà oberta fins el 6 de gener de 2019.
Aquesta mostra exposarà una selecció acurada dels millors fòssils de la col·lecció de l’enginyer geòleg vigatà Francesc Farrés i Malian. El conjunt expositiu permetrà un recorregut d’immersió en els ecosistemes marins de l’Eocè i les seves costes del sector oriental de l’antiga Conca de l’Ebre, on es troba Osona actualment.
A l’exposició es combina la visió científica, amb exemplars de fòssils molt ben preservats (holotips) i espècies úniques amb formes artístiques, mai vistes abans, com els rastres de petjades de vertebrats, i invertebrats en grans lloses de pedra (icnofòssils). Molts d’aquests fòssils i icnofòssils són d’una gran bellesa plàstica i ofereixen una visió d’art fòssil excepcional.
