Suspesa la sessió de la Tribuna d’Arqueologia del 25 de març “Excavacions arqueològiques al castell de Tavascan, Lladorre (Pallars Sobirà)”

Amb motiu dels 3 dies de dol oficial decretats pel govern, com a conseqüència de l’accident aeri que va tenir lloc als Alps el proppassat dia 24 de març, es va acordar suspendre la sessió de la Tribuna d’arqueologia programada per l’endemà del sinistre.

Aviat us oferirem puntual informació de la data en què es realitzarà aquesta interessant conferència sobre les excavacions arqueològiques al castell de Tavascan.

Preguem disculpeu les molèsties que hagi pogut ocasionar l’ajornament de la sessió.

Tribuna d’Arqueologia 2014-2015 “Noves troballes i dades del Circ romà de Tàrraco: intervencions al carrer Trinquet Vell i a l’àrea de la Porta Triomfal”

Conferència “Noves troballes i dades del Circ romà de Tàrraco: intervencions al carrer Trinquet Vell i a l’àrea de la Porta Triomfal”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 11 de març de 2015, 19:00h

Conferenciants: Moisés Díaz i Imma Teixell
Moderador: Lluís Piñol

Des de l’any 2012 s’han portat a terme intervencions arqueològiques en dues àrees del Circ romà de Tarragona. La primera d’aquestes, al carrer Trinquet Vell, on s’ha posat en valor un bon tram de graderia i s’ha recuperat la visió de part de l’arena de l’edifici. Per altra banda, a la Porta Triomfal s’ha pretès dignificar l’accés entre el Circ i el pretori, posant en valor noves estructures arqueològiques i fent més comprensible aquest espai alterat pel pas dels segles.

Galeria d’imatges |
________________________________________________________________________________________________

A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre els aspectes destacats de la seva xerrada.

  • En quins sectors concrets  del Circ romà de Tàrraco heu intervingut en aquestes intervencions?

Pel que fa a l’edifici romà concretament en un bon tram d’arena a tocar del podi de la graderia septentrional del Circ, el qual correspon a la intervenció de l’actual Trinquet Vell. L’altra intervenció es desenvolupà al passadís de la porta triumphalis, aquell que s’obria a la muralla mirant a mar, a la Via Augusta, i s’endinsava al Circ. Ambdues intervencions s’ubiquen a la meitat oriental de l’edifici de curses, la part més propera al mar.

  • Les noves dades presentades, modifiquen el coneixement actual de l’edifici?

Ambdues intervencions aporten noves dades les quals sumen a las ja conegudes. Entre altres, es reforça encara més la funcionalitat afegida a l’edifici del Circ. Ens referim a la funció de servir com a lloc d’accés cap a la plaça de representació i al recinte de culte, formant un bloc que definia el complex del Concilium Provinciae Hispaniae Citerioris.

  • Què destacaríeu de les troballes?

Totes són importants per entendre el funcionament de l’edifici del Circ encabit dins de muralles a finals del segle I d.C.. Però si cal dir-ne alguna, són molt interessants les evidències relaciones amb les tasques de construcció del Circ, com ara els numerals inscrits en blocs constructius.

Tribuna d’Arqueologia 2014-2015 “Més enllà de l’Indus: poblament, recursos i medi ambient al Gujarat del Nord (Índia)”

Conferència “Més enllà de l’Indus: poblament, recursos i medi ambient al Gujarat del Nord (Índia)”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 25 de febrer de 2015, 19:00h

Conferenciants: Francesc C. Conesa, Juan José García-Granero i Marco Madella
Moderador: Josep Maria Gurt

El Gujarat del Nord, al nord-oest de l’Índia, és una de les zones més àrides de l’Àsia del Sud, i és extremament sensible als petits canvis mediambientals produïts per les variacions en el règim de precipitacions del monsó. Durant els darrers anys, el grup de recerca CaSEs (IMF-CSIC i UPF), en col·laboració amb l’M. S. University of Baroda (Índia), ha desenvolupat un projecte arqueològic multidisciplinari que ha inclòs aproximacions com ara la teledetecció, la geoarqueologia, l’arqueobotànica, l’etnografia i la simulació. Aquestes disciplines s’han integrat per explorar les dinàmiques socioecològiques (per exemple, els patrons d’assentament i les estratègies de subsistència) de les comunitats caçadores recol·lectores i productores que habitaren aquest territori durant l’holocè.

Galeria d’imatges |
_______________________________________________________________________________________________

A continuació, us oferim una petita entrevista amb  Juanjo García-Granero, Francesc C. Conesa i Marco Madella sobre alguns aspectes destacats de la propera xerrada.

  • Com neix el projecte NoGAP?

MM. El Projecte Arqueològic del Nord del Gujarat (conegut com el NoGAP, per les seves sigles en anglès) neix d’una col·laboració entre el Departament d’Arqueologia i Antropologia de la Institució Milà i Fontanals (IMF-CSIC, Barcelona) i el Departament d’Arqueologia i Història Antiga de la M. S. University of Baroda (MSUB, Gujarat, Índia). Els directors del projecte són en Marco Madella (professor d’investigació ICREA de la UPF i la IMF) i en P. Ajithprasad (catedràtic de la MSUB). També hi participen altres set investigadors i 12 col·laboradors provinents de set institucions acadèmiques.

El projecte promou una aproximació interdisciplinar a l’estudi de les relacions entre les poblacions humanes i el seu medi a la regió semiàrida del Gujarat del Nord. Amb aquesta finalitat, s’integren dades mediambientals, arqueològiques i etnogràfiques per entendre millor les interaccions entre diferents comunitats i l’explotació  de recursos naturals al llarg de l’Holocè.

  • Què ofereix una zona semiàrida com el Gujarat?

FC. El Gujarat del Nord presenta unes característiques que el fan idoni per a la nostra investigació. En primer lloc, la industrialització de l’agricultura és un fenomen recent, fet que afavoreix la preservació del patrimoni arqueològic i de pràctiques tradicionals que podem estudiar. A més a més, gràcies als antropòlegs britànics del segle XIX, tenim un extens registre etnogràfic dels darrers 200 anys a la nostra disposició. Sabem per estudis previs que el clima i el paisatge no han canviat gaire des del període que estem estudiant, convertint el nord del Gujarat en una mena de paisatge fossilitzat on el que veiem avui en dia no és massa diferent del que els nostres ancestres veien. Per últim, en aquesta aquesta regió petites variacions climàtiques poden afectar profundament els recursos disponibles i, per tant, les poblacions que depenen d’ells.

  • Com s’ha desenvolupat el projecte?

JGJ. El treball de camp es va desenvolupar entre el 2007 i el 2012, i va incloure diverses tasques d’investigació, des de l’excavació de tres jaciments arqueològics (Loteshwar al 2009, Datrana al 2010 i Vaharvo Timbo al 2011) fins a l’estudi de seqüències mediambientals des d’una perspectiva geoarqueològica. També s’han estudiat poblacions agrícoles i nòmades tradicionals amb tècniques etnoarqueològiques, i s’ha creat una col·lecció de referència arqueobotànica de la regió per comparar-la amb les restes arqueològiques. Actualment, un cop finalitzada la fase d’anàlisi de dades, estem acabant la difusió de resultats.

Tribuna d’Arqueologia 2014-2015 “Arqueologia urbana a Montblanc: darreres intervencions (2011-2013)”

Conferència “Arqueologia urbana a Montblanc: darreres intervencions (2011-2013)”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 11 de febrer de 2015, 19:00h

Conferenciant: Josep Maria Vila
Moderador: Carles Brull

Entre els anys 2011 i 2013 s’han desenvolupat diverses actuacions d’una certa entitat a la vila de Montblanc que han permès millorar el nostre coneixement del passat medieval d’aquesta població. Concretament s’han dut a terme intervencions arqueològiques a l’antic convent de Sant Francesc, situat fora muralles de la vila i del qual s’ha pogut delimitar bona part de la planta original. També s’han continuat fent intervencions a la muralla, entre les quals destaca la que s’ha fet a l’anomenada torre de Poblet, on s’ha pogut estudiar arqueològicament com la presència d’un edifici propietat d’aquest monestir va condicionar el traçat de la muralla i, fins i tot, la forma i les dimensions de la torre situada en aquest punt.

| Galeria d’imatges |
_______________________________________________________________________________________________

A continuació, us oferim una petita entrevista amb Josep Maria Vila sobre alguns aspectes destacats de la propera xerrada.

  • Perquè es porten a terme tantes intervencions arqueològiques de jaciments medievals a Montblanc?

Cal tenir present que tres de les quatre excavacions que presentem estàn vinculades a intervencions sobre la muralla, que té consideració de BCIN. A més, en el cas de Montblanc la muralla medieval ha estat objecte des de fa dècades d’un especial interès per part de l’Ajuntament que n’ha promogut de manera continuada la recuperació. Això fa que a mida que es pot el consistori compri edificis adossats a la muralla, els enderroqui i es restauri i recuperi el traçat defensiu. En cada una d’aquestes actuacions es porta a terme el consegüent estudi arqueològic dels paraments i, si s’escau, l’excavació del subsòl.

  • Què destacaries de la intervenció al convent de Sant Francesc?

Tot i que les estructures conventuals estan extremadament arrasades, la recerca arqueològica tant a dins com a fora del recinte, ha permès dibuixar una planta força aproximada de la seva estructura original. També s’han pogut documentar  algunes de les transformacions que ha patit posteriorment el convent: una reducció del perímetre cap a finals del segle XVI, la construcció d’un celler o l’edificació d’una capella compartimentant parcialment l’antic refetor medieval.

  • I de les intervencions a la muralla?

Sens dubte la més significativa ha estat la de la Torre de Poblet, a banda que ha estat la més extensa. L’excavació i sobretot l’estudi de paraments han permès resoldre una problemàtica historiogràfica i arquitectònica que envoltava l’edifici. L’anàlisi d’aquest cas també ens ha permès apropar-nos a les interioritats dels processos de construcció de les muralles, que com tota obra pública no estava exempta de polèmiques i de negociacions.

Tribuna d’Arqueologia 2014-2015 “Exploracions recents de jaciments permotriàsics de Catalunya i presentació de la carta paleontològica dels períodes permià i triàsic”

Conferència “Exploracions recents de jaciments permotriàsics de Catalunya i presentació de la carta paleontològica dels períodes permià i triàsic”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 28 de gener de 2015, 19:00h

Conferenciants: Josep Fortuny i Albert Vidal
Moderador: Àngel Galobart

Els jaciments continentals del permià i el triàsic, d’una antiguitat d’entre 250 i 230 milions d’anys, són de restes fòssils de rèptils, molt importants perquè són les primeres referències d’animals vertebrats terrestres. Els jaciments marins del triàsic mitjà comprenen 4 jaciments, tres dels quals poden ser considerats fossil-lagerstätten pel gran nivell de preservació de les seves restes: Alcover – Mont-ral, Móra d’Ebre i Collbató.

Galeria d’imatges |
__________________________________________________________________________________________________

A continuació, us oferim una petita entrevista amb Josep Fortuny sobre alguns aspectes destacats de la propera xerrada.

  • Què és això del Permià i el Triàsic?  Com era la Terra en aquells temps?

El Permià i el Triàsic són dos períodes geològics amb una cronologia de 300-250 milions d’anys en el cas del Permià i de 250-200 milions d’anys en el cas del Triàsic. Durant el Permià els continents es trobaven units en el supercontinent Pangea i és durant el Triàsic que s’inicia el trencament dels continents. A finals del Permià es va produir la major de les extincions que han succeït al planeta provocant la desaparició de més del 90% de les espècies. Serveixi com a comparació que a finals del Cretaci, amb la desaparició dels dinosaures, aproximadament un 50 % de les especies de vida varen desaparèixer. En altres paraules, a finals del Permià per ben poc la vida desapareix del planeta. Afortunadament, els supervivents varen poder repoblar el planeta durant el Triàsic i a finals d’aquest període un grup d’animals, els dinosaures, varen començar el seu regnat.

  • –   Una extinció en massa, qui habitava el planeta abans i després d’aquesta extinció?

Durant el Permià els ecosistemes eren especialment rics i diversos: amfibis, alguns amb formes que recordarien els actuals cocodrils, rèptils, tals com els pareiasàurids (animals de mida gran i cuirassats) o els capthorinids, un grup de petits rèptils semblants a llangardaixos però amb diverses fileres de dents. Tanmateix, també eren molt abundants els sinàpsids, el grup predecessor dels actuals mamífers. Però la majoria d’aquests animals varen desaparèixer a finals del Permià per causes actualment en debat, tals com la caiguda d’un meteorit, una intensa activitat volcànica o ambdós factors. Posteriorment a aquesta extinció en massa, els grups supervivents, uns pocs grups d’amfibis, rèptils i sinàpsids ocupen els nínxols ecològics buits i es diversifiquen. El Triàsic és un moment clau on apareixen grups que perduren  avui dia, amb l’aparició de  les primeres granotes,  les tortugues o els primers grups de llangardaixos, però sens dubte, el grup que millor aprofita aquests nínxols buits són els parents dels actuals cocodrils: els arcosaures, aconseguint una gran diversificació i en especial el grup més famós d’arcosaures: els dinosaures.

  • Quin registre fòssil  en tenim a Catalunya? Que aporten els jaciments catalans?

A Catalunya hi ha abundants afloraments del Permià i el Triàsic. Tots els afloraments del Permià es coneixen als Pirineus, alguns d’ells corresponents al Permià més primerenc i d’altres a un Permià tardà. Aquest Permià tardà segurament correspon als darrers moments abans de la gran extinció en massa succeïda a finals d’aquest període i són de gran valor per entendre com eren els ecosistemes abans de la gran extinció. En canvi, el Triàsic aflora tant als Pirineus com a altres punts, tals com els Catalànids (Serralada Costanera Catalana) i és especialment ric el sector del Montseny. En total estan catalogats fins a 31 jaciments corresponents a aquests períodes, sent alguns coneguts des de fa dècades, però un bon grapat han estat descoberts en els darrers 5-10 anys. Desgraciadament, el nombre de jaciments, especialment del Permià però també del Triàsic, a la resta de la Península Ibèrica i al Sud d’Europa és escàs, i de fet el nombre de jaciments a Catalunya es considera alt. S’ha de destacar que durant aquells períodes la Península Ibèrica ocupava una posició latitudinal pròxima a l’equador. Es coneix força be el registre fossilífer a les latituds més altes i baixes del planeta (tals com Rússia o Sud-Àfrica), però es desconeix en les zones del centre de Pangea. Per aquest motiu, les  troballes que es realitzen a Catalunya són de gran valor per entendre com va succeir aquesta gran extinció en massa a la zona central de Pangea i alhora entendre com es varen recuperar els ecosistemes i quins mecanismes poden explicar la seva recuperació faunística i del ecosistema.

  • Qui està realitzant les noves intervencions? Què s’ha trobat en els darrers anys de campanya?

S’estan realitzant noves campanyes d’exploració d’ençà l’any 2008 i fins l’actualitat. Aquestes intervencions estan liderades per membres del Institut Català de Paleontologia M. Crusafont i del Departament de Geologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquestes campanyes han permès localitzar nous jaciments, la seva prospecció i excavació així com també continuar excavant i estudiant jaciments coneguts històricament, com el de Mora d’Ebre, el Tagamanent o el de Ribera d’Urgellet. Aquestes noves intervencions han permès recuperar restes directes (tals com dents o restes òssies en el cas de jaciments continentals) o espècimens en molt bon estat de preservació (en el cas de peixos en jaciments marins) així com també un important nombre de jaciments d’icnites, es a dir, de petjades fòssils que ens permeten conèixer la presència dels diferents grups i el seu mode de vida.

Tribuna d’Arqueologia 2014-2015 “L’IEC i la creació del SIA. Cent anys dels orígens de la recerca arqueològica pública a Catalunya” (en directe per internet)

Conferència “L’IEC i la creació del SIA. Cent anys dels orígens de la recerca arqueològica pública a Catalunya”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 14 de gener de 2015, 19:00h

Conferenciant: Francisco Gracia
Moderador: Josep M. Fullola

Aquesta primera sessió del 2015, que commemora el centenari de la creació del Servei d’Investigacions Arqueològiques, ha estat presentada pel Cap del Servei d’Arqueologia i Paleontologia,  Ramon Ten.

El 15 de setembre de 1914, Pere Bosch i Gimpera rebia de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC el seu primer encàrrec: dur a terme una campanya de prospeccions al Baix Aragó. Els resultats d’aquesta recerca; la necessitat de respondre políticament a la Llei d’excavacions del 1911, que amenaçava d’ofegar amb el seu centralisme la recerca arqueològica a Catalunya que fomentava l’IEC, i les propostes de planificació que presentaran Lluís Marià Vidal i Manuel Cazurro desembocaran en la creació de la primera estructura de recerca arqueològica de caràcter públic de l’Estat: el Servei d’Investigacions Arqueològiques, conegut com a Oficina d’Excavacions. Aquest organisme controlarà la recerca entre els anys 1915 i 1936 i servirà de model per a l’organització de la recerca al llarg dels períodes de la Restauració, la Segona República i, fins i tot, el franquisme. En aquesta conferència es tracta el procés que va dur a la seva formació.

Galeria d’imatges |
__________________________________________________________________________________________________

A continuació, us oferim una petita entrevista amb Francisco Gracia sobre aspectes destacats de la seva conferència.

  • Quins són els orígens de la recerca arqueològica a Catalunya?

La recerca arqueològica de caràcter científic a Catalunya ve determinada per la necessitat de reconstruir –o establir segons els casos- uns perfils identitaris que serveixin al desenvolupament cultural i polític català al llarg del període de les primeres reivindicacions de caire autonomista entre finals del segle XIX i principi del segle XX. En aquest context, la cohesió social  era imprescindible per sustentar el discurs polític, i s’establí una clara connivència entre diferents sectors polítics amb elements representatius dels moviments culturals i alguns dels intel·lectuals més destacats per crear una nova visió o relat de la història de Catalunya que servís als seus fins, obviant en molts casos la realitat dels fets en benefici de les necessitats del moment. L’arqueologia no va ser aliena al procés esmentat, sinó que serà emprada amb profunditat per donar-li suport, com ja ho havia estat, sota uns altres tipus de paràmetres, a diferents països europeus i als Estats Units al llarg del segle XIX.

  • Com sorgeix l’idea d’organització del Servei d’Investigacions Arqueològiques del IEC?

Prat de la Riba necessitava disposar d’una contrastació empírica per les seves idees de la formació de la pàtria catalana expressades en el seu llibre La nacionalitat catalana (1905), i impulsà des de la Diputació i l’IEC la realització de treballs de camp. En aquest punt es produí un clar enfrontament entre les visions de Puig i Cadafalch que donà suport a Prat per treballar el món clàssic, i Pijoan que intentà concentrar els esforços en la Catalunya medieval. Un cop iniciades les primeres intervencions dirigides per la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC, es veié la necessitat d’organitzar un servei permanent, una “oficina d’excavacions”. En aquest punt tenim visions divergents respecte del paper jugat pel propi Puig i Cadafalch, Francesc Martorell i Trabal, Pere Bosch Gimpera, Lluís Marià Vidal i Manuel Cazurro. En tot cas, es poden veure clares influències del sistema organitzatiu alemany i de les acadèmies francesa i italiana.

  • Quin va ser el desenvolupament del Servei al llarg del seu període d’activitat abans de la Guerra civil?

Actualment es defensa la idea que el Servei d’Investigacions Arqueològiques significà un impuls decisiu en el camp de la recerca arqueològica, englobant-lo en les celebracions i commemoracions de la tasca de la Mancomunitat des d’una perspectiva hagiogràfica. La realitat, però, és ben diferent. Els enfrontaments interns i les diferències de criteri pel que fa a la direcció de la recerca arqueològica provocaran que no es pogués treure d’aquesta iniciativa tot el profit que hauria pogut tenir. Considerem molt interessants les directrius de la recerca entre els anys 1915 i 1923, però fonamentalment el rumb que prengué el SIA i també la SHA de l’IEC sota el control absolut d’en Puig i Cadafalch entre els primers anys de la dictadura de Primo de Ribera i l’any 1936. En la conferència analitzarem els canvis d’objectius i com aquest van influir decisivament en el desenvolupament de la recerca arqueològica.

  • Quina valoració de conjunt es pot fer de la seva activitat?

No es pot negar que el SIA constituí un model de gestió avançat en el temps que va ser copiat per altres organismes a València i Madrid, per exemple, i que va desenvolupar una tasca molt valuosa especialment en els seus primers anys de funcionament. Però també és cert que problemes estructurals, dissensions internes i conflictes de caire polític van incidir per reduir la seva influència i impacte en el camp de la recerca. Creiem que un cop superades les mirades hagiogràfiques que han dominat  -i encara dominen- bona part del treball historiogràfic, cal mesurar en base a documentació administrativa la seva veritable actuació.

Tribuna d’Arqueologia 2014-2015 “El castell de Rocabruna. Intervencions arqueològiques 2007-2014″

Conferència “El castell de Rocabruna. Intervencions arqueològiques 2007-2014″
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 17 de desembre de 2014, 19:00h

Conferenciants: Bibiana Agustí i Dolors Codina
Moderadora: Marta Sancho

El castell de Rocabruna (Camprodon, Ripollès), es troba en un turó rocós a uns 1.000 metres d’altitud amb una situació dominant sobre els passos pirinencs orientals. Està documentat des del segle X i amb nivells arqueològics que ens situen bàsicament als segles XIV-XV. És objecte d’un projecte de consolidació des del 2006 per part del Servei de Monuments de la Diputació de Girona. Actualment el recinte sobirà es troba ja consolidat i s’està excavant la sala de ponent en el recinte jussà. Enguany s’han instal·lat uns panells informatius que faciliten la interpretació de les restes al visitant. Entre el material arqueològic destaca el material d’armament, tant defensiu com ofensiu, tant d’infanteria com de cavalleria.

Galeria d’imatges |


A continuació, us oferim una petita entrevista amb Bibiana Agustí i Dolors Codina sobre alguns aspectes destacats de la seva conferència.

  • Quins criteris justifiquen excavar un monument com el Castell de Rocabruna?

Es tracta d’un conjunt medieval fortificat del que fins fa deu anys en sabíem ben poca cosa. L’estat d’abandonament i de destrucció en el que es trobava clamava per una consolidació dels elements que encara eren visibles quan es va iniciar el projecte. Des del primer moment es va dissenyar aquest projecte amb la voluntat de recuperar la informació arqueològica i l’inici dels treballs de consolidació ja va obtenir resultats que van encoratjar l’Administració responsable a seguir endavant. El fet que es trobi en un indret visitat per molts senderistes el fa atractiu alhora que senzill de museïtzar mitjançant uns panells informatius estables.

  • Podeu destacar algun dels aspectes arqueològics del jaciment?

El context militar està representat per sobre dels altres, amb un important volum de material, entre el que destaca la panòplia militar de la baixa edat mitjana, tant a nivell de protecció personal com de les armes ofensives i del guarniment de la cavalleria.

  • La situació del Castell prop dels passos pirinencs orientals el fa singular en aquest sentit?

És evident que el control dels colls de muntanya cap al nord està vinculat a una circulació de persones i materials que troben representació en els nivells arqueològics. La presència d’alguns objectes de prestigi resulten insòlits en el context peninsular. En són un bon exemple les dues peces de joc tallades en una rodella de banya de cérvol i decorades amb figures zoomorfes, que ens enllacen directament amb conjunts materials més propis de castells del territori francès.

Tribuna d’Arqueologia 2014-2015 “La Balma del Gai (Moià, Bages). Un assentament de caçadors recol·lectors entre el plistocè final i l’holocè a l’altiplà del Moianès”

Conferència “La Balma del Gai (Moià, Bages). Un assentament de caçadors recol·lectors entre el plistocè final i l’holocè a l’altiplà del Moianès”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 3 de desembre de 2014, 19:00h

Conferenciants: Jordi Nadal, Lluís Lloveras, Pilar Garcia-Argüelles i Jofre Costa
Moderador: Dídac Roman

La Balma del Gai (Moià, Bages) és un petit abric que s’obre en el torrent que porta el mateix nom, a una altura de 760 metres sobre el nivell del mar, però en un entorn de relleus suaus. El jaciment fou descobert per Joan Surroca l’any 1974 i des del 1994 el SERP de la Universitat de Barcelona hi fa excavacions programades. Presenta una seqüència estratigràfica molt simple, formada per tres nivells. De fet, les ocupacions epipaleolítiques es concentren en un d’aquests en concret, el nivell I, de no més d’un metre de potència. Tanmateix, aquí es constaten dues de les fases evolutives d’aquest epipaleolític a la conca mediterrània de la península Ibèrica: el microlaminar o epimagdalenià i un sauveterroide o geomètric tipus filador. Us presentem ara els resultats d’aquests 20 anys d’intervencions.

Galeria d’imatges |
__________________________________________________________________________________________________

A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre alguns aspectes destacats de la xerrada que impartiràn en proper dimecres.

  • On es troba la Balma del Gai?

La Balma del Gai és un petit abric  situat a la Catalunya Central, concretament al municipi de Moià (Bages) que es troba a uns 760 metres sobre l’actual nivell del mar i que dista de l’actual línia de costa aproximadament 50 km. Concretament  es troba al bell mig de la unitat geogràfica anomenada altiplà del Moianès. És una zona plana però elevada, limitada a l’est i al sud pel cingles del Bertí, al nord per una cadena de turons suaus,  tot i que  arriben als mil metres d’altitud  i  cap a l’oest va perdent progressivament altitud  vers la depressió del Bages i la vall del Llobregat. La Balma del Gai s’obre en una paret calcària d’origen Eocè –substrat fonamental de l’altiplà del Moianès-, que es troba al marge dret del torrent que porta el mateix nom (torrent del Gai), i que és un del múltiples petits cursos d’aigua que travessen l’altiplà de nord a sud i sud-oest, i que acaben sent tributaris del riu Llobregat. Part del jaciment queda arrecerat per una construcció rústica  que tancaria en època històrica i gairebé fins l’actualitat  un tram de la Balma.

  • Quin és l’interès de la investigació?

La Balma del Gai presenta una petita evolució estratigràfica que ocupa les dues fases tradicionals en què s’havia dividit l’epipaleolític a la Conca Mediterrània  de la Península Ibèrica: el Microlaminar i el Geomètric tipus Filador. Els resultats de la investigació d’aquest jaciment, juntament amb altres de Catalunya, han permès relativitzar aquesta evolució, tot observant que el segon moment no és res més que una petita transformació del primer a nivell de tecnologia lítica. Alhora, les fases anteriorment anomenades microlaminars s’arrelen també al magdalenià, última tecnocultura del plistocè.

  • Que podem dir de la cultura material  dels  caçadors  i recol·lectors de la transició plistocè-holocè  a través del registre la Balma del Gai?

L’aparell tecnològic, basat en el microlitisme demostra la continuïtat d’una tradició del paleolític superior final. Malgrat això, les noves estratègies de subsistència, encara de tipus depredador, obligaren a l’adaptació d’aquests elements. Per això s’incrementa el microlitisme i les eines es fan més especialitzades, cosa que ens remet a una importància superior (segurament el moment de generalització) de la cacera amb arc i fletxa. Altres elements lítics, com per exemple els gratadors, recuperats al jaciment cal explicar-los també per les adaptacions als principals recursos cinegètics del període.

  • Que podem dir  de les estratègies  econòmiques desenvolupades a la Balma del Gai?

Com dèiem  abans, el pas del plistocè a l’holocè suposà un canvi ambiental que implicà  l’adaptació de la subsistència  a noves espècies ara més freqüents. La Balma del Gai es caracteritza per una conservació de la matèria orgànica acceptable, per la qual cosa les restes botàniques i faunístiques  són prou representatives. Pel que fa a l’explotació de recursos botànics  amb finalitats subsistencials, destaquem la recol·lecció de fruits silvestres, concretament d’aranyons. I pel que fa a l’explotació de recursos animals, aquesta mostra un gran ventall d’oportunitats, des de cacera de grans i petites preses, cacera d’ocells, pesca i recol·lecció d’invertebrats (cargols terrestres). Aquesta  diversitat ens  remet a  la idea clàssica de l’explotació d’ampli espectre que les transformacions climàtiques de l’Holocè  van permetre.

Tribuna d’Arqueologia 2014-2015 “El poblat fortificat ibèric de la Celadilla d’Ademús (Racó d’Ademús, València)”

Conferència “El poblat fortificat ibèric de la Celadilla d’Ademús (Racó d’Ademús, València)”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 19 de novembre de 2014, 19:00h

Conferenciants: Daniel Giner, Laia Creus i Elisenda Gimeno
Moderador: Gabriel de Prado

El poblat fortificat ibèric de la Celadilla d’Ademús és objecte des de l’any 2009 d’un projecte d’intervenció arqueològica integral i posada en valor encara en curs. Els treballs d’excavació desenvolupats han posat al descobert una part de la seva superfície que ha permès documentar la presència d’estructures defensives de fortificació, amb una potent muralla i una torre rectangular d’aparell ciclopi, així com diferents departaments al seu interior. El poblat va patir una destrucció final causada per un incendi al voltant del segon quart del segle IV aC, en el qual van morir part dels seus habitants els esquelets dels quals ara trobem, de manera que es converteix en el jaciment del món ibèric que més mostres ha donat d’aquest tipus de troballa inusual.

| Galeria d’imatges |
__________________________________________________________________________________________________

A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre alguns aspectes destacats de la propera xerrada.

  • Quines aportacions pot oferir l’estudi d’un jaciment com La Celadilla d’Ademús al coneixement de la cultura ibèrica?

La zona en què se situa la comarca i el jaciment han tingut tradicionalment un caràcter fronterer com a conseqüència de la seva ubicació geogràfica. Ho va ser en època medieval i moderna entre tres dels regnes històrics peninsulars, Valencia, Aragó i Castella, i encara ho segueix sent sota l’actual divisió administrativa amb la confluència en aquest punt de les tres comunitats autònomes homònimes.

Durant anys, diversos estudis territorials d’època ibèrica han englobat aquesta àrea en els seus àmbits d’investigació amb resultats diversos. Segurament, la “frontera” entre competències patrimonials i administratives tampoc ha ajudat molt. En el cas concret de la comarca del Racó d’Ademús, fet que també es pot extrapolar en bona mesura a les comarques que l’envolten, els estudis sovint es recolzen més en el resultat de les  prospeccions superficials i de l’aplicació de models teòrics que en un exhaustiu desenvolupament de les tasques d’excavació arqueològica d’època ibèrica, ja que gairebé no s’han excavat jaciments i mai no s’ha fet de forma sistemàtica.

A més, l’embranzida que en els darrers anys ha rebut l’estudi del que s’ha definit com la “cultura celtibèrica” ha obligat a replantejar les zones d’influència dels grups humans que la formarien, tant des de la historiografia clàssica com des de la lingüística o la cultura material, forçant la redefinició dels límits d’altres estructures político-territorials, potser amb major tradició historiogràfica. És un debat que continua generant controvèrsia.

Així, les excavacions al poblat ibèric de la Celadilla d’Ademús poden aportar informació valuosa sobre aquests aspectes generals i, a la vegada, s’emmarquen dins d’un projecte d’investigació més ampli que podria evidenciar una possible evolució diacrònica, així com el paper del riu Túria com a via de difusió de les influències colonials cap a les zones del Baix Aragó i l’altiplà meridional castellà.

  • I en relació a l’aparició dels esquelets humans, quin potencial d’estudi tenen?

Tot i que són freqüents els casos de presència de restes humanes a les zones d’hàbitat de la cultura ibèrica, en la major part dels casos són, o enterraments infantils amb un ritual propi diferenciat de la resta de la comunitat o bé parts incompletes d’un cos (cranis o mandíbules) que es relacionen amb aspectes de tipus cultual o punitiu. Pocs, de fet només quatre, són els casos que podem comptar com a paral·lels de l’aparició de cossos complets d’adults en relació amb un nivell de destrucció d’època ibèrica, i en cada cas han aparegut les restes de dos individus complets. Fins al moment,en les diferents intervencions realitzades al poblat de la Celadilla d’Ademús, amb tot just un 10% de la seva extensió excavada, ja s’han recuperat quatre cossos complets més les restes fragmentades de tres individus més que ens permeten parlar d’un nombre mínim de set individus.Read More »

Tribuna d’Arqueologia 2014-2015 “El Camp de les Lloses, un exemple d’implantació militar al territori d’època romanorepublicana. Tona. Barcelona”

Conferència “El Camp de les Lloses, un exemple d’implantació militar al territori d’època romanorepublicana. Tona. Barcelona”
Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 5 de novembre de 2014, 19:00h

Conferenciants: Montserrat Duran, Imma Mestres i Jordi Principal
Moderadora: Isabel Rodà

Xerrada inaugural de la Tribuna d’Arqueologia 2014-2015. El jaciment del Camp de les Lloses  exemplifica un dels pocs paradigmes arqueològics conservats a Catalunya de poblament militar relacionat amb una infraestructura viària d’època romanorepublicana (110 a. de la n. e.). L’assentament dóna a conèixer la primerenca implantació territorial a gran escala sota pautes itàliques i el procés de romanització del nord-est peninsular. Durant el període tardorepublicà es produeix un nou impuls d’organització del territori a partir de la creació d’una xarxa logística que s’articula entorn de l’exèrcit, en funció d’unes necessitats estratègiques que van més enllà de la simple ocupació d’un determinat espai. Presentem la fase d’ocupació republicana (125-80 a. de la n. e.) amb l’excavació de 10 edificis articulats al voltant d’un carrer pavimentat que connectava amb el camí proconsular de Mani Sergi amb el mil·liari de la VII milla del Vilar de Tona.

Galeria d’imatges |
_________________________________________________________________________________________________

A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre els aspectes més destacats de la seva xerrada:

  • Quines estructures s’han posat al descobert al jaciment del camp de les Lloses entre els anys 1991-2014?

El jaciment presenta una complexa estratigrafia amb unes fases d’ocupació  prerromanes (període del bronze final i període ibèric) i unes fases d’ocupació romanes (període republicà i alt imperial). De la fase romana s’han excavat fins a data d’avui onze edificis. Aquestes construccions s’articulen urbanísticament al voltant d’un espai públic, un carrer pavimentat. Les cases, adossades les unes a les altres, segons un eix N-S, presenten un disseny inspirat en el patró de casa itàlica tradicional, una planta rectangular amb diverses estances que es disposen entorn d’un atri central. Les bases de les vivendes són construïdes amb elements lítics lligats amb fang i sobre els sòcols de pedra les parets aixecades són fetes de tovots i tàpia. Les estructures de l’embigat de fusta són de roure amb cobertes d’elements vegetals, fang i calç. L’edifici corresponent a una villa és cobert amb tègules.

Les excavacions han descobert més de quinze tallers metal·lúrgics que operaven simultàniament i estaven dedicats al treball del ferro i a la fosa del coure i els seus aliatges. En aquests espais es registren estructures de combustió, restes de la matèria a manufacturar, en forma de lingots de ferro i plom i objectes de bronze en desús per refondre; també l’instrumental del metal·lurgista i els objectes per reparar o els de nova fabricació com eines, mobiliari i panòplia militar fonamentalment. El treball metal·lúrgic es relaciona amb la logística de proveïment tant del possible i proper campament, com per la guarnició establerta en el mateix lloc on s’ubica l’assentament.Read More »